Epigrames (LIX)

14 Setembre, 2020 15:43
Publicat per jjroca, Epigrames


Aniré a caçar:
mosques i elefants,
de mosques: mil n'hi ha,
d'elefants: no tants.


Tinc la núvia rica,
dolça, benestant,
els dilluns em crida,
m'estima els dimarts.


Per a fer de mestre,
no cal espardenya,
ni estufa ni llana
ni patir del fetge.


Un dia cantava
en ser al jardí,
em trobà una fada,
em tornà mesquí.


A la capsa
dels diners,
cercant or,
trobo papers.


He demanat a Satan:
passar l'hivern a l'infern,
però diu que he de pagar
una quota cada mes.


Em plau saber,
dolça melangia,
que el llum del dia 
ni costa diners.


Quatre cases
i una font,
amb mancances,
roda el món.


He trobat, Jesús,
cercant una creu,
no li agrada el preu,
la mira i fuig.


Vull endevinar
on rau l'alegria,
l'albiro si crida,
no se'n sap estar.


El cavall de la fortuna
no té genet,
era petitet
amb la pell ben bruna.


Massa hores
sense nit,
fan glatir,
es tornen boges.


Com m'agrada
anar a ballar
per trobar
qui riu encara.


Sabràs, bon pastor,
que l'ovella és magra,
necessita palla
i alfals del bo.


Al corriol
dels saberuts,
els miols
semblen remucs.


I cap al tard,
quan vénen els fantasmes,
trec el vi, poso les cartes
i encetem les ganes de jugar.


El meu deler
no es cansa de saviesa,
és signe de feblesa
i pensar matusser.


Caurà la dot
en mans de camperols,
ben abastits de cols,
tot esperant tresor.


Tinc per veïns:
dos espantalls mediocres
qui parlen a les fosques
del regne de l'oblit.


En mon paller,
dormen dues germanes,
velles sargantanes
cansades de l'hivern.


M'han pres la parla,
el llapis de les mans,
són els germans,
els savis de l'arada.


Ni pany ni clau
ni menges a les golfes,
dormint enmig les fosques,
glatint del meu catau.


Potser vindran
les hores més ferrenyes,
saltant enmig les feres,
de tard a tard, pregant.
 
La dolça terra
com s'omplirà de sots,
rancúnies i dolors
prenyats amb incertesa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LVIII)

01 Setembre, 2020 06:56
Publicat per jjroca, Epigrames


És el sol 
de mig hivern
qui no vol
parlar amb el fred.


Per a ser 
bon mentider,
cal aprendre
a no dir res.


Amb els coves
de ma son,
els tanoques
riuen molt.


Quan el sol se'n va,
esdevé la força,
s'acluca la mosca
vora de la llar.


Pobre, sense remei,
farcit de mancances,
demana esperances,
no hi haurà remei.


Quan sigui: gran,
valent, venturer,
vull ser cavaller
o, almenys, benestant.


Les passes perdudes
no porten remor
ni trist vencedor
de feines feixugues.


La més dolça
de les flors
vol ser esposa
amb seny i tot.


Les pedres remuguen,
xisclen, riu avall,
volen devessall
sense massa arrugues.


En entrar
al vell infern,
demaneu 
per Llucifer.


Pare, el treballar,
ha de ser noble,
però, en el poble,
no sé com va.


Les paraules
volen noms,
mai hi són,
ben prompte fugen.


Quan la pluja mou
i el foc està encès,
el fer de pagès
és dolç enrenou.



Massa pedres,
del camí,
han de dir 
les malifetes.
						
En fer-se vell,
el llarg camí,
es fa mesquí
quan parlo d'ell.
 

Amb les poques dents
i minsos queixals,
el menjar es fa llarg
i un xic insistent.


Haig la llarga malaltia
que aplega amb els anys,
poso tanques i paranys,
però fugen de seguida.


En el si de l'hort,
el pagès rumia,
com li passa el dia
cercant un tresor.


Li he dit al ruc,
en llarga conversa,
que, si va de pressa,
posaré més munt.


En un camp de blat,
viu una rosella,
encara és poncella,
festejar ni en sap.


Quan el vent s'enfila
per dalt dels terrats,
dormim a desgrat
i el plànyer convida.


Heus aquí el miracle
de l'anar perdent,
en comencen cent
i n'acaben quatre.


A la nit,
tot meravella:
lluna, estrella,
somiar i dormir.

A la casa
del mai més,
qui no pensa
no fa res.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LVII)

14 Agost, 2020 15:01
Publicat per jjroca, Epigrames


Quan la lluna
va a dormir
ni badalla
ni vol coixí.


Al carrer
on surt el sol 
cal saber
quan fuig del tot.


Per fer menja 
de deu plats,
cal aprendre
a no fer tard.


Quan em llevo
pel matí
passo els comptes
de la nit.


En ser a l'hort,
entre les cebes,
penso, prou tost,
de mil maneres.


Quan volia 
ser més ric,
mai podia 
haver amic.


La tarda passava
sense gran ensurt,
el roure mirava
com fer-me aixopluc.


Entre tantes
meravelles,
deu estrelles
ni fan rialles.


Vull ser tant petit
com somni d'abella,
com ou de mosquit
com el cor d'esquella.


Benvolguts amics
des de la infantesa,
cerco la promesa
entre jocs prohibits.


A la casa
del mai més,
ve la fada
i fuig després.


Tinc la por
a la saleta,
vora el foc,
mirant la llenya.


Com em plau
fer un saltiró,
sóc babau,
fet de cartró.


Entre palla 
i garrofes,
la batalla 
és a les fosques.


Em plau saber 
que el món em procura
un xic de verdura
per a passar el mes.


Manta hores
sense son,
com es troben
amb la por.


I, tot d'una,
el candidat
vol fortuna
d'amagat.


Mai demano
per a mi:
ni un bon amo 
ni el morir.


Manta hores,
de la nit,
són ben plenes
d'enemics.


Em diu el vent,
qui porta pressa,
que la fermesa
plany al moment.


Quatre rabadans
per a cent ovelles,
tips, fins a les celles,
d'anar a pasturar.


Al reialme 
del meu cor,
diu l'amor 
que no es pot valdre.


Em conta el vell ruc
quan som a l'arada:
Ja fa una mesada
que em trobo perdut!
 
L'ametller,
en sentir la neu,
no s'ho creu,
es deu fer vell.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LVI)

01 Agost, 2020 06:44
Publicat per jjroca, Epigrames


Sento la remor
de la mar quan brama,
ella és tan ufana,
tan feta a la mort.


Amb quaranta ciris,
bona processó,
al carrer major,
hi haurà bon seguici.


El vent a la barca,
la barca amb la por,
mariner s'espanta,
vol arribar a port.


La mirada dolça,
el cor afeblit,
mai serà l'esposa,
mai haurà marit.


Quan el sol
aplega al bosc,
el mussol
diu que és ben fosc.


Manta gosadia
per ser cavaller,
el cavall ni crida
ni pensa ni sent.


Poca son
sense diners,
el qui dorm
mai sap on és.


La bruixa pregona,
demana per mi,
dieu-li que sí,
que sóc a la vora.


Manta hores
del matí
volent totes
el dormir.


Per a cridar 
no cal ni cel,
només la mel
d'enverinar.


La jove demana
anar de rebaixes,
el nuvi s'espanta
no sap on desar-les.


Quan la joia
ve per mi,
he de dir
que fuig d'escola.


La saviesa,
ja se sap,
quan aplega,
ha fet tard.


En el pou
de l'esperança,
un conclou,
calla i es cansa.


Per haver
més bona sort,
cal esquer
i pescar de tot.


Al carrer
del cementiri,
no hi ha vici
ni deler.


Manta lluites
per guanyar,
les més minses
fan bondat.


A la vora
del bon foc,
qui no gosa
en fer-se fosc?


La més maca
del carrer,
quan traspassa,
no diu res.


A les voltes
de migdia,
és quan troben
qui s'enfila.


Si he de guanyar 
la gran incertesa,
he de fer promesa
i mai encertar.


En el poble
del costat,
el més pobre
té tres plats.


Havent dinat,
copa i cafè,
el treballar 
lluny esdevé.
 

No demano 
minsa sort,
haig bon amo 
i pensa poc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LV)

12 Juliol, 2020 06:37
Publicat per jjroca, Epigrames


El gegant de casa
mai fa enrenou,
calla sense sou,
xiscla sense gana.


Per a ser 
un bon minyó,
cal saber 
trobar ocasió.


La cansada barca
ni plora ni riu,
només fa xiu-xiu
i, després, descansa.


Per la nit,
quan surt la lluna,
hi ha una engruna
de neguit.


Una jove passa
plena d'il·lusió,
va cercant l'amor:
al bosc, a la plaça.


Canten granotes
enllà del sembrat
en redós pausat
on s'amaguen totes.


Porteu el son,
deixeu-lo en un cove
per si aplega l'ogre
sense cap raó.


Tot venint de la ciutat,
amb farcides aventures,
cal endrapar massa dubtes,
els més tous, per a menjar.


Tot cercant el paradís,
sense ordre ni saviesa,
he demanat la dolcesa,
com em torno malaltís.
 


Les paraules dolces,
en ser sota el pou,
demanen el sol,
la lluna ni gosen.

						
Tot dormint 
en un reclau,
passa la nit
puix mai s'escau.


Les trenta portes
del meu jardí
s'obren totes
quan ve la nit.


És el llop,
quan governa,
quan es queixa
com un boig.


Porteu-me disfresses
per anar a ballar,
és el meu somiar
enmig les tenebres.


Com voldria,
bon amic,
ser més ric
sense alegria.


És el fred
de la nissaga
qui demana:
Deixa'l fer!


La mossa més jove 
no n'està per mi,
diu que sóc ferotge,
un mal enemic.


Sense pressa
per morir,
cal finir
enmig feblesa.


En el cove
dels ensurts,
poso un ogre,
trec un ruc.


No demanis
més per mi
ni entabanis
perquè sí.


Amb més pedres
que camí,
no hi ha regnes
per a mi.


Com demanaria,
per poder ser ric,
el trobar un amic
sense cap cobdícia.


En el llum
del teu mirar,
em caldrà
trobar aixopluc.
 
Des d'aquí estant,
quan es lleva el sol,
com cerco el consol
d'estimar-te tant.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LIV)

01 Juliol, 2020 06:21
Publicat per jjroca, Epigrames


Avui, festa principal:
processó, ball i rondalla,
quatre rucs hauran la palla,
quatre joves, gran sidral.


Com ocell
dessota el sol,
tinc rampell
de guanyador.


La veïna 
del meu cor
mai convida
a fruits d'amor.


No ploris
per mi
ni gosis
venir.


A la cambra, espera,
dissortat amor,
somnis de poncella,
tebieses del cor.


Quan el vent
entra en el bosc,
com es perd
entre boniors.


Com el tren
para, esbufega
i travessa 
camps de verd.


Per somiar
i pujar al llit,
no cal crit
ni pentinar.


Quan sigui l'hora
del meu traspassar,
dieu-me si es dóna:
allò del pregar.


Per ser ric
i malfeiner 
cal diner
i pocs amics.


En el corriol,
on passen les cabres,
les herbes demanen
que no faci sol.


No hauré diners
per fer-me ric,
tinc mal amic
i menja bé.


Voreta del foc,
ragen les històries,
quan ve la fredor,
fugen com a boges.


En el si
de la temença,
cada pensa
és un neguit.


El rellotge avança,
com l'empeny el temps,
quan, a cops, es cansa,
diu que s'entreté.


Maria volia
anar a festejar,
la mare la crida,
sorda es quedarà.


Amb seixanta
manadors,
hi ha qui canta
a cor què vols.


Els pastors tancaven,
de pressa, els ramats,
els àngels cantaven
sota un cel radiant.


Per ser lladre
i no robar
cal aprendre
i no ensenyar.


La dolguda mort
arriba al capvespre,
diu que ho haig d'entendre:
Aplega quan pot!


Massa riures
duu el veí,
ell sap qui
ens deixa lliures.


Com em plau haver
la clau del misteri,
voldria saber 
qui vol que l'ensenyi.


Per a ser sabut,
sense melangies,
cal anar begut
quasi tots els dies.
 
Les cent roses
del jardí,
pel matí,
és quan més dormen.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LIII)

13 Juny, 2020 16:13
Publicat per jjroca, Epigrames


Menjar m'agrada
sense saber 
qui riu primer,
qui plora encara.


El sortir a passeig
és feina primera,
després, safareig
i enganyar la vella.


No em donéssiu
tant sabó
ni penséssiu
que sóc bo.


Una cuina
sense foc,
una bruixa
sense sort.


Quan la casa plora
i fa el singlot
pensa que és millor
trobar una senyora.


Per aprendre
a navegar,
cal deixar
que el vent s'esvere.


Aplegat el fred,
tancades les cases,
sento com davallen
les fulles i el verd.


Com ens apleguem
vora de la llar 
i comença encar
a xiular el vent.


Han passat, més tard,
les joves cofoies,
sense massa joies,
amb rostre tibat.


Com no vull sentir
el vent mentider,
m'amago del fred
en el fosc del llit.


Escric al vent
paraules lleugeres
amb plomes planeres,
les d'anar perdent.


Quan van les olives
camí del molí,
potser se n'obliden
que hauran de finir.


A l'escola estant,
van passant les fulles
històries porugues
farcides de mans.


És quan sento
el tropellet
quan lamento
estar despert.


He restat glatint
ben dintre del bosc
amb fulles dormint
sense saber com.


Quan el cos demana
i el pensar no vol,
neix gran enrenou,
el sotjar s'allarga.


Cada nit
demana al sol
que, en finir,
vol el seu sou.


Airoses muntanyes,
on s'amaga el vent,
no us mostreu estranyes
perquè ningú us veu.


Com endevinar
quan hi haurà tempesta:
És quan l'aire es deixa
i li plau volar!


Per tal de menjar
a l'hora primera,
dormo amb una escletxa,
desperto d'un salt.


La feina vull
ben lluny de mi,
com em retruny
el primer crit.


Al pessebre
de Betlem,
toca rebre
a l'Innocent.


Anaven els Reis
cercant el misteri,
quan un llum s'encén
amb gran encanteri.
 
Si vol que li digui
el molt que la vull,
que posi, a curull,
joia perquè pequi.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LII)

01 Juny, 2020 14:27
Publicat per jjroca, Epigrames


Les paraules velles,
fugint per ponent,
diuen a la gent:
Viviu en tenebres!


El Déu Creador
com esdevingué:
un pobre pagès
tot perdut per l'hort.


Manta cases,
amb gran son,
com demanen:
nits i pors.


Com esdevindria
serf del meu país,
dormint si es precís,
buit de gosadia.


Les aigües canten
en el davallar,
per què no proclamen
que deixen la llar?


Com, amb tu, em casaria
si jo fóra el teu promès,
però avui em sento ofès
i demano un altre dia.


						
Pobrissons els nens
quan són a l'escola
i el mestre prova
que en siguin conscients.


Poseu-me, a l'hivern,
un porró a taula,
un camí prou fred,
prou farcit amb llana.


Per sortir del llit,
a les hores baixes,
poseu-me rebaixes
de son i de crits.


Parlant amb el ruc
de filosofia,
ell plany i cavil·la,
responc el que puc.


Per fer festa
i no ballar,
cal pagar
tan bona orquestra?


Farcidets de palla,
carregats de vi,
ni l'hivern ens cansa
si ens deixa dormir.


Aprendre per ser
el pou de les penses
amb poques tenebres
i ric en un mes.


No em deixeu anar:
pulcre, sense vici,
m'agrada l'ofici
de gaudir i pecar.


Mireu-la com és:
noble i enfeinada,
dolça en la mirada,
pobra en interès.


Poseu-me hores
d'anar a lluitar,
d'ensarronar
ja les tinc totes.


Les pedres canten
quan són al riu,
quan veig que callen
ja ve l'estiu.


A la vora
del gran sol,
hi ha una noia
qui s'adorm.


A l'església nova
no he trobat el sant,
diu que és a la vora
per comptar quants van.


En el poble
no hi ha batlle
ni el vell patge
vol gent noble.


Una menja passa
farcida d'enciam,
com prego a la fam
que se'n vagi ara.


En ser a dalt,
deixo les tenebres,
totes ben esteses,
soles, com els cal.


No vull sentir
el crit de la tempesta,
no empaito aquesta festa
qui lluita per fugir.
 

Els saberuts,
cansats de ma misèria,
es perden a una terra
bastida per vençuts.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LI)

14 Maig, 2020 06:53
Publicat per jjroca, Epigrames


Manta hores,
de la nit,
s'acomoden 
sense crits.


Les paraules vénen
de dintre del cor
per trobar el senyor
qui les faci seves.


Si l'amor venia
al desig trobar,
com li manaria
que ho deixés anar.


En el gran silenci
de la tarda plana,
el cap es desgana,
vol perdre el senderi.


Una nina
va a la font,
qui la crida?,
qui la vol?


En el vell castell,
dormen els fantasmes,
mai hauran pensades,
mai tindran penell.


La veu dolça,
entremaliada,
para casa
ni fa nosa.


En el regne 
dels cristians,
massa sants
eren heretges.


Per dormir
vora del pont,
massa son
ni fa glatir.


Aquest vi,
que m'has donat,
m'ha portat
a ser mesquí.


Em plau la mar
vestida de marona,
ona rere ona,
cansada de badallar.


Al regne dolç
de menges esquifides,
poseu-los vides
de lluna i sol.


Massa pedres
al coixí
per somiar
que he de morir.


Al carrer del mar,
les barques gandules
ni volen passar,
són massa porugues.


He trobat l'amor,
somiant, a la fresca,
diu que la tempesta
és qui li fa por.


Una ampolla
amb massa vi,
només plora,
és un glatir.


Les garlades,
vora el llum,
mai s'allunyen
de l'ensurt.


Una rosa
sense nom
mai pregona
on és l'amor.


Massa pedres
al molí,
volen regnes
per eixir.


La noia volia
anar a la font,
els joves no hi són,
potser un altre dia.


Quan les fulles cauen
perquè ve tardor,
es tanquen les cases
i s'encén el foc.


Allà, dalt del cim,
tot pengim-penjam,
he trobat un pi
gairebé plorant.


No poseu penyores
en el nostre anar,
les passes s'ajornen
ni volen cantar.
 

He de perdre
la saviesa
quan qui regna
ho considera?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (L)

01 Maig, 2020 06:55
Publicat per jjroca, Epigrames


Una casa vella
quan no pot xerrar
gronxa la finestra,
la fa somicar.


En un món 
sense pagesos,
els més llestos
mengen or.


Massa crits
per a dormir,
com s'amaguen 
al coixí.


L'oreneta vola
per estrets carrers,
allí, vol recer
i una casa nova.


Els fantasmes 
són així:
cerquen cames
per eixir.


La lluna demana
anar a passejar,
el cel li proclama:
Avui, has fes tard!


En el pou 
de melangies:
ni enrenou
ni alegries.


Com em plauria
anar perdent
mentre la gent
es plany i crida.


A la casa dels amics,
qualsevol taula és rodona,
cada empresa és prou bona
per a fer-la i compartir.


No vull senyor
ni llum a mitja nit
ni ser adalil
ni lluitador.


Els arbres, vora la font,
conversen amb les abelles,
els conten les meravelles,
la dolcesa del bon sol.


M'agrada sentir,
quan somriu l'albada,
el somrís de casa 
qui et pren el dormir.


No demano
gaire sort:
lluny de l'amo,
prop l'amor.


A la casa vella,
no li plau l'hivern
ni fosques estances
ni silencis vers.


Per escriure necessito:
una taula on somiar,
un paper on deixar anar
massa dubtes indecisos.


Com m'agradaria
retrobar el vell sol
per parlat de tot:
de llum i de vida.

		
No saben d'amor
les dolces poncelles,
massa tombarelles
per guanyar-se un cor.


En el regne 
de la nit,
cada ombra
duu neguit.


Poseu-me la casa
en pla alturó,
vull veure com passa,
com xiscla el rancor.


Em diuen les ones
que no hi ets per mi,
poc saben i, a sobre,
massa em fan glatir.


En el dolç mirar
de la jovenesa,
trobo la tendresa,
ganes de jugar.


Paraules em porten
al pou de l'oblit,
són tantes les hores
que les compto a mils.


Moria d'amor
dos cops per setmana:
quan va a la plaça
i em diu que no.
 

Ballaven les fulles
cercant la tardor,
baixaven porugues,
cansades de tot.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15  Següent»