16 Octubre, 2021 22:48
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan l'escalfor
recorre la plana,
veu la desgana
portant la por.
Massa joves
sense nit,
cerquen totes
el fugir.
Poseu-me la pau
vora la finestra,
per si ve la festa
i fugir escau.
Amb les dèries
de ser ric,
cerco amic
lluny de misèries.
Una jove mossa,
al balcó estant,
diu que sóc molt gran
i faria nosa.
Per llegir
tota una estona,
cal sentir
com t'abraona.
En el caminoi,
he trobat les fulles,
totes ben porugues
quan el vent les mou.
Una menja
sense vi
ni fa enveja
ni gaudir.
Tot enmig la mar,
la vella sardina
diu que ja endevina
qui la pot menjar.
La mosca lleugera,
a meitat del vol,
diu que vol el sol
i que molt li prega.
Un gegant,
alt com un pi,
va cantant
fins a la nit.
Quan hagi fred
i blanca la contrada,
és quan m'agrada
somiar despert.
No li canto
ni li dic
que l'esguardo
vora el llit.
Una deessa,
vestideta d'or,
diu que poc li pesa
el sentir-se el cor.
Massa joia
tantes nits
deixen nosa
en dormir.
Paraules donades
en el si del temps,
cerquen, esglaiades,
on raure un moment.
La mar dormia,
somiant del tot,
per trobar aquell dia,
on deixar un tresor.
Porteu-me pare:
cistella o cabàs,
ple de pomes agres,
per si cal menjar.
He estat captiu
de la vostra angoixa,
d'aquells ulls de noia
qui, en plorar, fa riu.
Pagesot de mena
que, en el pas del temps,
cerca la cirera
lluny del cirerer.
No demano més
que trobar aixopluc,
el creure de ruc:
savi, compromès.
Per una terra
qui dóna pa,
cal una guerra
o l'allunyar.
Amic tafaner,
com demanaria:
encetar altre dia
on no vinguis més.
Amb la gran calor
la pensa s'esmuny,
vol trobar, si gruny,
aquell cel traïdor.
01 Octubre, 2021 04:49
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
del mai més,
qui no parla
no fa res.
Entre cent miols,
dormen les teulades,
ben estarrufades,
plenes de remors.
Els tres sentinelles
no volen dormir,
son fins a la celles,
són a mitja nit.
Quaranta les roses
del perdut amor,
on rau el senyor
qui les tallà totes?
I parla el vent,
canta sa simfonia,
com passa el dia
d'anar perdent.
M'agrada anar,
sense gens de pressa,
a sentir com prega
la font en rajar.
Passes de cargol,
dolces, isolades,
mai demaneu sol
ni el bull de les cases.
L'aneguet anava
ben despentinat,
massa hores emprava
entre bany i bany.
Poseu-me musica
en tot el camí,
que sigui bonica
la vull per a mi.
El ruc dormia
amb somnis d'or,
la sínia el crida,
li demana tombs.
Per haver
tan pocs diners,
somio, dormo,
no faig res més.
Xerro, amb el ruc,
de la tempesta,
és tan tronera,
tan saberut.
Les mil ombres
de la nit
vénen totes,
són aquí.
Una bella joia,
al calaix estant,
diu que va somiant:
altres temps de glòria.
La més dolça
de les flors
com pregona:
mals d'amor.
És quan prego
que ho veig clar,
si espetego,
ve el plorar.
A la casa
del vent,
si hi ha pausa,
ni se sent.
Li ofereixo
el meu esclat
i deleixo
un xic més tard.
Tornen les cireres
amb el semblant viu,
vénen, per parelles,
demanant l'estiu.
Al racó de l'hort,
la il·lusió primera,
diu que primavera
porta el seu tresor.
M'ha donat
la carabassa,
gens ni massa,
m'ha agradat.
Quan la lluna
fa el gran dol,
el vell sol
mai la importuna.
Massa menges
porten son,
les més dolces,
gran enyor.
Un pobre pagès,
sota un arbre estant,
pensa que es fa gran
sense dir res més.
14 Setembre, 2021 06:52
Publicat per jjroca,
Epigrames
M'agrada el vent
quan mou molí,
parla de mi
i s'enduu el seny.
Poseu-me pare:
peres en el sarró,
puix les mancances
les poso jo.
Com voldria
el treballar,
si en tornar
hi hagués qui mira.
Ben prop la bassa
em parla la brisa
de l'estiu quan passa
i no vol fatiga.
Quatre ratlles
sense més
poc que passen
prop l'encert.
La veritat dormia
amb coixí tou,
tot i sent fredolica
ni el vent la mou.
Esperant la pluja,
arribà el vent,
maleïda bruixa
mai sap quan vull fred.
En un racó
del meu cor,
hi ha un vailet
prou tou i dolç.
Porteu-me germà
a terres llunyanes,
vull cercar les ganes
per guarir el demà.
M'agrada saber,
abans de trencar l'alba,
si el camí de casa
em porta a l'hivern.
Sempre li demano,
en anar a dormir:
Que m'allunyi d'amo
fins a avançada nit!
Com menteixo
sense seny,
m'avorreixo
i no faig res.
Per comptar,
tinc els anys,
per plorar,
haig els guanys.
Com demanaria
la joia dels anys,
haver menys enganys,
però no en sabria.
Sota el llit,
quan no hi ha flames,
els fantasmes
fan el crit.
Una rosa clou
aquell tou desig,
anava a ser ric
sense cap raó.
Una aranya
em comenta
que hi ha empenta
i massa gana.
Per menjar havia
un plat de cigrons,
vingueren els trons
i la lletania.
En el si del món,
he trobat tempesta,
gran munió d'enveja
i un xic d'il·lusió.
Al carrer d'enmig,
viu una princesa,
li demano festa
i se'n riu de mi.
Maria havia
un nuvi eixerit,
arribà a marit
i ja no el volia.
Posaré al sarró
el vi de la festa,
vull anar de gresca
quan vingui el patró.
Com el senyor,
de nou, em malda,
cerco una cambra
on fer un bon plor.
Amables veïns
en temps d'infantesa,
em porten a la festa
dels no compartits.
01 Setembre, 2021 05:46
Publicat per jjroca,
Epigrames
Les passes lleugeres,
el mirar indecís,
no hi ha compromís
ni es demanen presses.
Quatre minyones
anant a la font,
els amos no hi són,
del ballar ni gosen.
Quan Maria plora
no me'n ser avenir,
mai es queixa sola
i menys per la nit.
Massa portes
sense llei
s'obren totes
quan ve el rei.
La barca parlava
amb el mariner,
li cridà primer,
després, l'honorava.
Una sínia,
sense cant,
va plorant
sense cap mida.
Em comenta el mossèn:
El pecat és tafaner,
vol somriure, menjar bé
i atipar-se de no res.
Quan la lluna troba
el miol del gat,
pensa que és pesat
fer tant de marona.
Les tardes d'hivern
les trobo tan minses
que, agafant-ho amb pinces,
la meitat es perd.
Quan l'amor se'n va
resta la follia,
vella companyia
qui no vol marxar.
Quan la casa parla
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.
Manta hores
de la nit
com m'han dit
que ploren totes.
Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se i fer el sord.
Sento xisclar
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.
Sentiré al decurs
de la primavera:
nou cantar dels rius,
florir de la userda.
Com posar-li
cascavell
si és tan bell
i viu al barri.
Per haver
tants mals d'amor
cal saber:
on deixar el cor.
En un prat
sense roselles,
plora el blat
pregant per elles.
En sentir com cau
la pluja primera,
va a cercar un cau
per si no té espera.
Com plora el riu
quan esdevé Parca,
vol comprar la barca,
no en té ni cinc.
Mira com em plau
mirar-te una estona,
el cor s'enamora
i cerca un palau.
Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar
tot un any o més.
Amb quaranta
venedors
qui s'espanta
en haver de tot.
Amb vint frares,
hi ha processó,
déu-n'hi-do
de tantes passes.
15 Agost, 2021 05:14
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan la casa parla,
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.
Manta hores
de la nit,
com m'han dit
que ploren totes.
Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se del tot.
Sento xisclar:
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.
Sentiré, al decurs
de la primavera,
nou cantar dels rius,
florir de la userda.
La vella dormia
dessota d'un sol,
amb vestit de dol,
sense companyia.
Com posar-li
cascavell
si és tan vell
i viu al barri.
Per haver
tants mals d'amor,
cal saber
on deixar el cor.
En un prat,
sense roselles,
plora el blat
pregant per elles.
En sentir com cau,
la pluja primera,
va a cercar un cau,
per si no té pressa.
Com plora el ric
quan esdevé la Parca,
vol comprar la barca,
no en duu ni cinc.
El ruc dormia
amb somni d'or,
la sínia el crida:
Feu-me mil tombs!
Mira com em plau,
mirar-te una estona
que el cor s'enamora
i cerca un palau.
Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar:
tot un any o més.
En el curt viatjar
de les fulles velles,
no he trobat estrelles
on poder restar.
Quan l'amor dormia
en el fons del llit,
demanà esperit,
però no n'hi havia.
La tarda viatjava
voltada d'encís,
era al paradís:
ningú demanava.
Si la jove
no m'ha vist,
és que visc:
sorrut i pobre.
A la casa gran,
les portes tancades
parlen amb envans
de lluites passades.
Estimar voldria
el llum dels teus ulls,
sense massa esculls,
quant bé ho faria.
En el si del pou,
dormen els misteris,
viatgen, sense necis,
per haver raó.
La lluna demana
quan el sol la veu:
haver una germana
per a jugar ensems.
La pluja plorava
en ser a l'hivern,
sense massa fred,
plena de basarda.
Cada vespre,
en ser al llit,
em faig tendre,
esporuguit.
01 Agost, 2021 06:02
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una mossa jove,
quan parla de mi,
em tracta de pobre,
poc que em fa patir.
Tot parlant
amb les estrelles,
sento queixes
de tant en tant.
Per a ser
prou venturer,
cal aprendre
a no saber.
És quan dormo
per la nit
quan em noto
esquifit.
Amb cent branques
i un bon llum,
vénen fades
a ull cluc.
Dir-te, et diria,
estimat amic
que un mal antic
serà de per vida.
Al corriol
dels nouvinguts,
uns saben molt,
d'altres són rucs.
Quan la menja
m'obre els ulls,
veig esculls
i ànsia eterna.
Per a perdre
un xic de fe,
cal aprendre:
a ser i no ser.
Dalt de la muntanya,
parlant amb el sol,
demano consol,
però, ell, m'enganya.
Tot enmig del blat,
plora la rosella,
l'estiu ha arribat,
aplega la sega.
Com a monstre
sense llar,
ni haig sostre
ni entrellat.
Pobra pedra,
en el cim,
ni vol treva
ni enemic.
La cançó del vent,
en entrar en el bosc,
pensa que ho té tot,
però ningú sent.
El diumenge pel matí,
abans que aplegui migdia,
tinc la pressa amanida
per si, al vespre, he de fugir.
Les hores més toves
les passo al carrer,
parlant amb les mosques,
mirant d'on ve el vent.
Tinc la gran feinada
del pensar poruc,
passo la jornada
tot i fent-me el mut.
Com voldria ser
el mosso de quadra,
vaig ser cavaller
i perdí la dama.
Amb les pedres del camí,
porto la conversa,
és l'hora amb més fermesa,
se'n va perquè si.
En el doll proper,
cercaré fortuna,
sóc minsa tortuga
esperant no ser.
Sento el degoteig,
el passar dels dies,
enmig les fatigues,
la dèria com creix.
Jo haig un amic
mig perdonavides,
s'acosta si el crides,
em deixa ser el ric.
Massa mantes
porten sort,
són amables
de bon cor.
Quan l'amor se'n va,
resta la follia,
vella companyia
qui no pot marxar.
15 Juliol, 2021 00:31
Publicat per jjroca,
Epigrames
Manta cases,
quan ve el sol,
s'esbatanen,
fan bon foc.
És la reina
qui ve amb mi,
sempre es queixa,
ha el neguit.
Per haver
tan poca sort,
cal saber
on trobar el lloc.
Ni pany ni clau
ni regne de l'oblit,
saber on s'escau
lluitar amb l'esperit.
Un dia gris
i un mestralot punyent,
sentir la gent
per a posar-se trist.
Amb el record,
les ombres fugisseres
cercar boniors
de mosques i d'abelles.
No he de pensar
com filen les aranyes,
són mosses ben estranyes
puix ni gosen cantar.
Amb un capvespre,
he de trobar el silenci,
li dec un vici,
es mostra tou i tendre.
El meu amic
arriba a deshora,
parla, esbronca
i torna al llit.
No sé trobar
els somnis a les golfes,
vénen i tornen,
tips de plorar.
No vull res més
que llarga lletania,
morir m'obliga
a restar quiet.
Per haver
tan minsa sort
ni cal viure
ni ésser mort.
Amics i parents:
Us hauré de dir
que he perdut el bens,
el seny i el gaudir!
Com m'estima
a tort i a dret,
li encomano
estar despert.
Una jove mossa
com passa i diu:
En ser a l'estiu
vull tornar-me rossa!
El pagès tenia:
vinyes i oliveres,
vingué la collita
i perdé les terres.
A la cambra,
una finestra
s'esbatana
si hi ha festa.
He perdut el seny
per haver fatiga,
el guanyà un rei
qui, a festes, m'oblida.
Maria cantava
la dolça cançó,
el riu es gronxava,
li feia un petó.
Trenta cases
del carrer
semblen calmes
quan convé.
Parlant amb el llop,
tot a cau d'orella,
m'ha dit que l'ovella
és ximple del tot.
Al racó
de melangies,
és quan crides
que ho veus prop.
El gegant del pi,
quan va pel corriol,
parla amb el sol
des de bon matí.
Tinc per pretendents
tres amics maldestres
em parlen els vespres,
pel matí, fan dents.
02 Juliol, 2021 04:55
Publicat per jjroca,
Epigrames
Des de bon matí,
les pobres roselles
parlen de tenebres
quan es perd l'estiu.
Les roses més maques
no són per a mi,
van enriolades
cercant llur destí.
És quan plou
que ballo sol
i em dol
el raure llosc.
Manta de promeses
en un cor ardent,
ningú les corprèn
i acaben desfetes.
Com m'agrada:
el saber,
haver gana
i menjar bé.
A les pedres
del corriol,
les promeses
són condol.
He sentir a dir,
sense massa fressa,
que pensar interessa
si ets a mig dormir.
És el monstre
de la sort
qui vigila
fins la mort.
A hora primera,
quan vaig a dormir,
m'espera la fera
guardant el coixí.
Amb seixanta
mariners,
qui no canta,
no fa res.
La barca gronxava
en sortir del port,
duia una setmana,
lligada, amb un plor.
Sento, al tros,
el vell xivarri,
la gent del barri,
vénen tots.
La més maca,
del jardí,
quan s'espanta,
es riu de mi.
Portaré, a la lluna,
la vana il·lusió,
tornaré quan vulga
dir-me que ho sóc tot.
La promesa
m'ha donat:
la lluerna
i fer bondat.
Em queden fantasmes
per a passar el mes,
amb poc interès,
sense fer miracles.
A la casa
del mai més,
no hi ha gana
ni diners.
Sóc a les fosques
pregones d'un bosc
on viuen tanoques
ben plens de bonior.
He donat la rosa
per si em vol mirar,
parlar-me no gosa
ni peça li faig.
Amb tantes ovelles
vivint a la cleda,
somiem amb estrelles,
mengem quan ens peta.
Ni el mentir m'obliga
a sentir-me rei
ni a posar una llei
amb més por que mida.
Tinc les golfes:
buides, llargues,
amb mil mosques
movent ales.
El ruc em contava
del tot, a pleret,
que l'aigua cantava
i escampava el verd.
Per a ser
tan pobrissó,
m'està bé:
dormir rodó.
15 Juny, 2021 05:36
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
encisadora,
ni faig falta
ni faig nosa.
Voldria ésser
la jove abella
qui cerca el vèncer
de tanta peresa.
Així com el llum
emplena la terra,
el llamp com esguerra
el dolç aixopluc.
Mai he de conquerir
la pausa lleugera,
la més dolça espera
que ens porta la nit.
Mai declamo
a l'enemic
si és tan ric
com el meu amo.
Em plau el saber
que aplega tempesta
quan se'n va la festa
a un altre carrer.
Cada dia,
pel matí,
és quan penso
en el dormir.
A la casa vella,
com no hi ha enrenou,
ni es veu la paella
lluitant amb un ou.
Quan arriba la por
tanco la finestra
i deixo una escletxa
per si perd raó.
En el neguiteig
de les hores baixes,
fan servir les caixes:
força i degoteig.
Com m'agrada ser,
quan plau a la terra,
aquell sentinella
qui rau al cafè.
Amb els tres amics
i quaranta cartes,
com passem les tardes
menant embolics.
Manta hores
de les nits
com s'emplenen
d'embolics.
En un vell país,
on no hi ha enrenou,
mai cerco l'amic
ni espero el condol.
A l'hora primera,
estic demanant
la més llarga espera
d'un sol qui fa tard.
Els fantasmes
són així,
posen manques,
treuen pit.
Una rosa sola
mai farà camí,
però en el seu si
com l'amor pregona.
Per a escriure
com et vull,
cal ser lliure
i ser vençut.
Amb el cloure
de les flors
he de coure
mals d'amor.
Amb els meus amics
com passo les hores,
com em vénen totes
entre sons tranquils.
La més noble
tradició
va pel poble
a cor què vols.
Vénen totes
les mancances,
portant nobles
sense armes.
Per aprendre
a navegar,
cal entendre
on pots anar.
En el breu somrís,
trobo el teu cor,
saps on va l'amor
quan no vol partir?
01 Juny, 2021 05:26
Publicat per jjroca,
Epigrames
Vull seure, com cal,
sota la figuera
on la dolça espera
em diu: Què hi ha dalt?
Estimat pagès
voltat d'oliveres,
elles no són seves,
han trobat un rei.
En el riure
de les flors
endevino
mil colors.
I quan sigui l'hora
de retre homenatge
vull anar lleuger,
ben vestit, d'hostatge.
En sortir
del meu palau
tot s'escau
més parc i trist.
Les abelles joves
cerquen l'enrenou,
treballen i volen
fugir del seu jou.
Com a un gegant
sense nissaga
menjar m'agrada
i fer-me gran.
A les cases
de ponent,
els fantasmes
cerquen temps.
Quan els meus fantasmes
demanen paor,
els dic sense por:
Són fetes passades!
A la cambra,
tinc un llit,
quan es cansa,
vol matí.
I res em plau
com una pau tranquil·la,
sentir passar la vida,
anar a cercar la nau.
Escric així:
amb un llapis ferotge,
sense mirar el rellotge,
pensant com cal glatir.
Porto les tenebres
al carrer del mig
per si ve el desig
i em tracta a empentes.
En el gran amor,
dintre d'hores baixes,
se sent la remor
quan porta missatges.
Peno quan em criden
les tardes llunyanes
són així d'estranyes,
n'hi ha de totes mides.
Quan les mosses
tenen son,
senten totes
mals d'amor.
Per ser segador,
com m'agrada el gra,
el seu tarannà:
callat i seriós.
Una casa vella
em parla d'amors,
de temps de desfeta,
de massa paors.
Manta feina
i poca sort,
porta l'eina
fins al clot.
Les hores tardanes
de la negra mort
mai passen debades
en aplegar al lloc.
Per haver
tants mals d'amor,
menjo massa,
somio poc.
Les velles estrelles,
en el cel estant,
conten meravelles,
però no faig cas.
La velleta
quan no vol
diu que és festa,
però plou.
A la casa
del pagès
qui no menja,
no diu res.
