15 Juliol, 2019 06:22
Publicat per jjroca,
Epigrames
Passejant
pel rierol
hi ha un gegant
qui parla sol.
El campanar
del convent,
en batallar,
ni se sent.
Una noia maca
n'està per mi,
quan la miro, ni es queixa,
quan li parlo, somriu.
Per no haver diners
he de fer promeses:
viure amb les temences,
dormir en el carrer.
Pobra noia
del meu cor,
té, per joia,
el meu amor.
Per menjar, et donaria:
quatre sopes amb un ou,
bona menja per a un bou
si descansa i no camina.
Trauré aigua fresca
pel brocal del pou,
el poal és nou
i la força plena.
He promès que em casaria
un dissabte pel matí,
somrient, ben ple de vi,
vigilat per la família.
Una tarda dolça,
del passat estiu,
vaig sentir el caliu
pesat de la mosca.
Si aplega el fred
tancaré la porta,
és amic tanoca,
vol haver-te pres.
Si callo, el silenci
ho va emplenant tot,
és quan em veig sord,
és quan em faig tebi.
Quan el sol davalla
deixant el Montsià,
és quan vull ser a casa
pregant per demà.
Les foscúries del cor
són engegades,
és quan l'amic es mor
quan són emprades.
Quan arribi al cim
del darrer pendent,
podeu dir a la gent:
Ja no és aquí!
Massa barques en el port
dormen cansades,
massa grans els trencacolls
per fer pensades.
Quan vingui la pressa
a la casa on sóc,
digueu-li que em moc
quan no hi ha tempesta.
Parlaria amb el vent
havent dinat,
però és massa valent
i, avui, fa tard.
Una torrada amb mel,
menja ben bona,
si no t'atrapa al cel
prou que s'acosta.
Vull tornar al capvespre,
del llar viatge,
sense equipatge,
galdós i tendre.
Per la nit,
quan tot és fosc,
l'esperit
està confós.
Trobant salvadors
a cada carrer,
si no porto un gos
m'entrebancaré.
L'estimava un xic
cada capvespre,
en caure la nit,
la tornava a perdre.
Tinc, per a menjar,
sola d'espardenya,
una vall ferrenya
i un passat demà.
A la vora
de la font,
veig com plora
i s'adorm.
08 Juliol, 2019 05:45
Publicat per jjroca,
Epigrames
És quan erro
quan ho amido,
és quan peco
quan ho oblido.
Atapeït
amb el conyac,
pel matí,
sóc tot un nyap.
Tot un cos
per controlar,
massa por
per a guanyar.
I per Tots Sants
els panellets,
els morts vivents
ben barrejats.
Una noia demana
un príncep blau,
potser li escau,
potser li agrada.
Al carrer Major,
les cases són nobles,
sense massa pobres,
sense massa plors.
L'home estadant,
segut al cafè,
diu com li convé
el dret de garlar.
Vull per millor amic:
un arbre amb sa ombra,
un estiu qui em porta
al regne dels grills.
La neu reposa
d'un viatge dolç,
prenyat d'amor
on res mai sobra.
Les olives i el pagès
dormen plegats,
ell somia en no fer res,
elles jauen dintre el sac.
Una nit dormia
en un tou coixí,
quan va aplegar el dia,
la nit va fugir.
Mireu com em menja
aquest déu valent,
com vol la revenja,
com em torna vell.
Una noia sola,
amb pas indecís,
vol tornar a l'escola
per a trobar l'encís.
La mort portava
el sarró buit,
només viatjava
cercant ajut.
Agafo el camí
que porta al perdre,
cercant amics:
porucs i tendres.
Quan el bosc proclama:
bondat i recull,
aplega aldarull
i tot s'esbatana.
Maria voldria
sortir a passejar,
quan el sol la mira
i diu que se'n va.
Posa pedres
a la son,
si les lleves,
farà el vol.
I Déu em comenta,
quan es troba sol,
que l'home no el vol
i, quan pot, l'afronta.
Si l'hivern volia
aplegar al meu llit,
coixí li faria
per si vol dormir.
Una casa sola
no vol benestant
ni festes galants
ni nins a la vora.
Per aprendre
a treballar,
compra llibre
i a estudiar.
Paraules d'amor
el vent les envola,
és un vent tanoca,
mai somia de cor.
Una rosa sola
al preat jardí,
demana si toca
fer l'amor venir.
30 Juny, 2019 06:29
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una noia maca
em dóna raó,
el nuvi és un tro:
veloç, poca-traça.
Quan les fulles
van al llit,
els follets
senten els crits.
Bon pare, caseu-me,
trobeu-me pubilla,
si mana o crida,
puc ensordir o creure.
Amb el pic, la pala,
cercaré un tresor,
si perdo la gana,
planyeu-me del tot.
Quan l'amor aplega
al balcó de dalt,
la lluna s'emplena
de somnis preats.
La barca vella,
quan entra a port,
es mostra bleda,
glatir la pot.
El rei demanava
deixar el seu palau,
sempre hi ha un babau,
fent la gara-gara.
La tardor cantava
vora de la llar,
una cançó esparsa
d'un enamorat.
Massa pedres,
al terrat,
conten penes
del passat.
Si l'amor demana
que surti al carrer,
doneu-me l'espasa,
vull ser cavaller.
Me l'estimo, de passada,
entre pedres del camí,
quan em veu, com escridassa,
com pregona, està per mi.
La Verge parlava
amb un caire dolç,
Jesús escoltava,
guaitava l'enyor.
Per no ser la Ventafocs
al bon Déu demanaria:
una capsa amb pebrots
i tomates d'amanida.
Per perdre diners,
tot el món et crida,
escolteu primer
i desprès feu via.
A la casa del pagès
toquen les dotze i la una,
la mestressa no diu res,
però creu que es va fent muda.
Paraules d'amor
van per les estances,
les dolces són vanes,
les agres són dol.
Quan arriba el fred,
sense mitges parts,
les vaques demanen
estables tancats.
A la plaça
de ponent,
cada vespre
porta un prec.
Ben vestit i pentinat,
he anat a gran empresa,
la pubilla resta ofesa,
diu com sóc d'espavilat.
Com formiga,
pel corriol,
vaig fent via
si fa sol.
A la lluna plena,
com diré que sí,
vaig com la lluerna
amb pas eixerit.
Ni he demanat
ser en un palau
ni vull el regal
de viure de franc.
Massa casa
per a mi,
massa estança
per dormir.
Amb un regalim
de la bóta vella,
engego la festa
si el vi és eixerit.
22 Juny, 2019 06:03
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una mosca demana
passar l'hivern,
jaguda, ben tapada,
en un lloc discret.
Escric un vers
per tal d'anar
bastint un prat:
joiós, ben verd.
El rellotge parla
a poc a poc,
és un carbassa
amb poca sort.
Passejant,
per camps daurats,
ve el mestral
ben empipat.
Les pomes del cistell
són eixerides,
tan ben vestides,
amb color verd.
De bon matí,
no gosaria,
vell pelegrí
ni vol fer via.
Quan ve la nit
i els monstres s'aproximen,
les bruixes diuen
com m'he adormit.
No trobo més
que melangies,
velles amigues
sense interès.
El rei poruc
no tindrà regne
ni massa fetge
ni or ni ensurt.
A la casa estant,
quan aplega el fred,
dormo satisfet,
guarit i tapat.
Una noia dolça
és tota tresor,
es farà un xic vella,
es guarnirà amb or.
Per haver unes sabates
i un lloc on sojornar,
treballo a les hores grasses,
a les magres, a les que cal.
No vull conversar amb l'ase
puix és força saberut,
de vegades, resta mut,
però fa bones gambades.
Quan la casa vella
es troba amb el sol,
mou una parpella
badalla i es mou.
Parlar voldria
del meu deler:
ni sent ni mira
ni vol ni creu.
Quan la lluna aplega
a dalt del Montsià,
el sol li comenta:
Me n'hauré d'anar!
Si estimar pogués
fer-ho cada dia,
la nit passaria
somiant i volent.
Trenta pedres
al camí,
totes parlen
mal de mi.
Quan aplegui l'hora
d'aquest dolç partir,
no vull cap penyora,
m'esperen a mi.
Quatre lletres,
al tinter,
es barallen
per no ser.
Decebut,
sense diners,
tinc l'ensurt
de ser el darrer.
Si el sol té pressa,
quan ve la tardor,
que oblidi qui crema
i es lliuri a l'amor.
Les fulles dormien
al reclau del bosc,
quan van sentir el llop,
com moltons, fugien.
No vull una nit
llarga de l'hivern,
vull capvespre fresc
i estels al meu llit.
13 Juny, 2019 06:26
Publicat per jjroca,
Epigrames
Fulla de tardor
cerca el daltabaix,
pensa que l'amor
viu en altra llar.
Massa flors
en el jardí,
em demanen,
són per a mi.
Una jove mossa
cerca príncep blau,
trobarà un babau
i serà l'esposa.
Per a ser lliure,
viu a la muntanya,
cerca qui esbatana
i no els deixis viure.
La Verge demana
un Jesús poruc,
Ell vol tornar a casa,
deixar-nos l'ensurt.
Amb un drac ferotge,
farem una festa,
beurem vi i cervesa,
voltarem mig poble.
He demanat al bon Déu:
Cent anys de vida!,
després em tornaré ateu,
prendré fugida.
Escriure, diria
és un fet humà,
gràcia no en donà,
però et convida.
Una bruixa tinc
al racó de l'era,
per la nit espera,
llueix pel matí.
Mare, si vols,
puc ser a la lluna,
és tan poruga,
plora de cor.
A cops, el temps
va fent camí,
és un mesquí,
no vol remei.
Entre badalls,
guanya la son,
entre batalls,
venç el qui pot.
Mareta meva
com vaig perdut,
com vaig venut
sense cap treva.
Per la nit, quan l'esperit
sorrut, descansa,
veig com el cos em demana
una copeta d'anís.
El camí del formiguer
no té aturada,
mil formigues, amb deler,
van cap a casa.
Quan la tempesta
duu l'enrenou,
la por em mou
a portar pressa.
Cruspir mel,
sense aturar,
és lluitar
per ser al cel.
Per menjar,
vull estovalles,
cent contalles,
bona llar.
Posaré a les golfes:
la palla, la userda,
deu sacs de garrofes
i la porta oberta.
Llarga conversa
amb la somera
per corriols estrets,
amb lluna plena.
Per a ser estimat:
posar garlandes,
festes i danses,
somnis daurats.
Pare tinc por
de trobar la feina,
amaga les eines
al reclòs del pou.
A cal sabater,
no he trobat els claus
ni peces de cuir
ni res per a fer.
A poqueta nit
no hi haurà fantasmes
ni bruixes ni fades
ni contes al llit.
06 Juny, 2019 06:14
Publicat per jjroca,
Epigrames
Pujaré al cel
a mitja tarda,
dolç com la mel,
sense basarda.
Una noia mira
del balcó estant,
somnis l'han deixat
amb carona trista.
Bruixes les d'abans,
viatjant amb escombra,
ara, van per l'ombra,
per si hi ha cristians.
M'agrada sentir
el murmuri suau,
quan baixa al catau,
aquell negre vi.
A la glorieta,
tinc l'estimada,
tota contenta,
mai enfadada.
Tinc massa diners
per posar-los nom,
quan era pobret,
parlava amb tots.
Sent conscient
de ma misèria,
la platxèria
és mon tresor.
A la tarda llarga,
quan el sol se'n va,
va deixant les ombres:
pobres, sense llar.
El vi m'enlaira
a poc a poc,
quan ja acaba
em deixa tou.
Per a ser independent,
cal patir gana
i fer-ho saber
a aquell qui mana.
Una mossa demana
amb mi sortir,
sembla ser que, a sa casa,
la fan glatir.
Al racó de l'era
hi havia raons,
el pagès no mena,
fa volar coloms.
Si fóra ric, la fortuna
em vindria a demanar:
Posa'm palau i la lluna,
cent diamants a cada mà!
Com m'agradaria
obtenir la dot,
miracles faria
amb cent coves d'or.
Els lletjos i la pobresa
solen venir,
però si els hi dónes pressa
ja són aquí.
A la porta vella
ni li plany la clau
ni mostra fermesa
ni aplega el sarau.
Poseu-me a les mans:
la festa planera,
el fruit de l'enveja,
el cullo de franc.
El gegant de melangies
no tindrà sort,
massa guerres amanides
quan aplega la tardor.
Mireu-la com gronxa,
fulla esblaimada,
el vent se l'emporta
ni fa mala cara.
La vida lluitava
en guerres perdudes,
la mort fa mil mudes
i sempre l'enganya.
Una estrofa sola
viu al camí de dalt
ni mena ni estova
ni vol massa sal.
La noia que estimo
no n'està per mi,
diu que només gotimo
i em perdo en neguits.
Quan el cel rogenc
ens arriba a casa,
es veu com el vent
ens mulla la cara.
29 Maig, 2019 06:15
Publicat per jjroca,
Epigrames
Un sac de paraules
com regalima,
ella, que les escolta,
diu que m'estima.
Poso pedres al coixí
per a dormir com un roc,
algú diu que sóc mesquí,
no hi està tot.
Vull ser traginer
d'hores ben dolces,
no tinc altre deler
que haver-les totes.
Seré a l'infern
quan aprenguin allí:
els joves, els veïns,
homes i remei.
Al racó de l'era,
no són els cavalls,
ells són més avall,
davant la taverna.
Vull ser perdedor
si és prou barat,
en mals d'amor,
he fet salat.
Tinc un déu
enmig l'Olimp
i quatre o cinc
cercant remei.
Amb prou seny
i força gana,
la baldana
s'enalteix.
Si ser ric fora barat
i el caminar convidés,
voldria rostre content
i caixes per als diners.
Les vaques pasturen
tot fugint del sol,
tot cercant consol
en dolces planures.
Si l'estiu convida
a fugir del sol,
vull sentir enrenou
de fulla qui crida.
Massa pedres
del camí
formen part
del meu destí.
T'estimaria
quan surti el sol
perquè la lluna
diu que no vol.
Podria volar
enmig les tenebres,
però en ser clar,
les ales es cremen.
Margarida
pren les flors,
si m'estima,
ho tinc tot.
La Verge plorava
cada primavera,
en Jesús no hi era,
només predicava.
Una font sense cervesa,
una ampolla sense vi,
una guitarra s'esguerra,
tota sola, per la nit.
Amb una mesada,
compraré un castell,
posaré un cartell,
faré de fantasma.
L'oreneta jove
cerca llibertat,
la vella contempla
com s'ha estavellat.
Amor, em dirà potser
el camí que he de seguir,
de moment, estic fadrí,
queda feina per a fer.
Les nines pregonen
amb dolces cançons,
els nins les escolten,
badallen de son.
El camí em porta
a un país llunyà,
un regne on hi ha força
i bous per menjar.
Tinc una mossa
qui n'està per mi,
és maca, preciosa
i no em fa glatir.
Porto, a la butxaca,
un mocador fi,
per si plora massa
o se'n riu de mi.
21 Maig, 2019 06:05
Publicat per jjroca,
Epigrames
Massa cases
tenen son,
les més velles
ploren molt.
Una núvia tinc
en el carrer,
els dijous festejo,
els dimarts també.
A la font del comellar,
manta d'abelles,
esperonen els vianants,
fan de les seves.
He demanat, a l'amor,
un regne dolç,
com no sóc prou senyor,
l'omple la pols.
Porto el meu tresor
en un sarró,
el guarden les ovelles,
el gos i el llop.
A la plaça nova,
a dos quarts de nou,
s'enceta la festa,
menjarem i prou.
La mar portarà
la nau feixuga,
com tant remuga,
l'ennuegarà.
Amb les cartes
i un tapet,
passen hores,
van perdent.
A casa del pobre,
no hi ha embalums
ni flaires de pomes
ni menges de gust.
Amb un formatge
i un xic de blat,
cerco qui guanyi
en tot el prat.
Una noia sola
diu que està per mi
quan la trobo, sols
li ofereixo un sí.
Massa portes
al carrer,
però obertes
ni vuit ni set.
Li demano al sol
nova tardor,
que es llevi murri,
sorrut i tost.
L'estimaria
si ho demanés,
però no em veu
i vaig fent via.
Seria ric
havent diners,
però he après
a ser esquifit.
He estat nuvi
tot un capvespre,
anant, venint,
cercant un altre.
Per a ser déu,
ho he de tenir:
la vida eterna
sense glatir.
Tal vegada
s'esdevingué
que un rabadà
arribà a rei.
Ompliria
el meu jardí
amb mancances
dels veïns.
Si he de morir
que sigui tard,
a mitja nit,
havent sopat.
La jove em demanava
versos d'amor,
he regirat mil llibres,
n'he trobat pocs.
Per caminar,
sense espardenya,
cal una espelma
i un camí pla.
A l'infern,
l'amic dimoni,
diu que és borni
però hi veu.
Una escola sense mestre
a trenc d'albada,
diríem que és un projecte
enmig la calma.
13 Maig, 2019 06:01
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com el bon Déu,
em llevo d'hora,
cerco qui honra,
calla i no creu.
Entre llamps
i gran tempesta,
porto cresta
sota el braç.
Maria tenia
mil flors al jardí,
un sol cada dia,
lluna per la nit.
Mireu com el vent
envola les fulles,
són totes porugues,
baixen sense fe.
Estant tan cansat,
noto la follia,
la gana em crida,
no sé perquè ho fa.
A la bassa estant,
vénen els mosquits,
van voltats d'amics
ni porten menjar.
En el cel, les ànimes
viuen el seu món
ni porten emprades
vanes il·lusions.
Quan li plau al vent
tornar de la mar,
en Neptú l'empeny,
diu que ja fa tard.
Una bella dama,
amb preat somrís,
em demana casa
on passar la nit.
Ciutadans i camperols,
us demana el rei,
porteu-li fesols,
quelcom el restreny.
A la mar demano
la brisa lleugera,
l'amida, la pesa
i, si puc, reclamo.
Massa vell per festejar
les nits d'hivern,
a l'estiu, fan bon passar,
però no hi és.
En el temps modern,
quan no hi ha tempesta,
esdevé l'oferta
de tenir mal temps.
Quatre eugues em parlaven
de mals d'amor,
els cavalls no en tenen ganes,
els camins són plens de pols.
Si voleu tenir
una vida llarga,
sortiu pel matí
no hi ha ni canalla.
El monstre poruc,
sense cap frontera,
recerca una cleda,
vol trobar aixopluc.
Escriure és:
pobra alegria
i, si és poesia,
glatir de més.
Voldria una menja
de dues setmanes:
ous i botifarres,
pastissos d'ametlla.
Si a les sis em llevo,
perquè mana el llit,
mai trobo enemic
ni cançons de cego.
Un dia d'aquests,
ves-ho tu a pensar,
prenc el farcellet
i enceto el treball.
El dilluns em vull casar
per començar la setmana,
si és prou rica i galana,
de segur que l'he enganyat.
Al racó de la mar,
viuen les sardines,
les altres són fines,
no hi volen anar.
Amb el cor obert,
la panxa prou buida,
he passat per bruixa,
ho diu el mossèn.
Camí del cementiri
no hi vull anar,
hi va anar en Baldiri,
no hi ha tornat.
05 Maig, 2019 05:58
Publicat per jjroca,
Epigrames
Si plana la tarda,
cansada del sol,
porteu-li consol:
L'estiu ja s'acaba!
Voldria els capvespres,
el dormir amb xumet,
el parlar de nespres,
el sentir-me verd.
Massa iaios a la font
demanant per demanar,
els més feliços no hi són,
els altres ni ho seran.
Una estrella em deia
en passar l'estiu:
Massa gent fa fressa
sense cap motiu!
Els gegants ferotges,
a la terra estant,
passen per mediocres
ni saben on van.
La mossa, més bella,
no vol festejar,
espera i delera,
diu que mai vindrà.
Ahir, al capvespre,
va venir la Parca,
li han furtat la barca,
però va al darrere.
He trobat el manar
a la porta franca,
entra, s'entrebanca
i després se'n va.
A la casa tinc:
noves il·lusions,
de diners ni cinc,
de gana, un sarró.
El mariner demana
aplegar a port,
només el sent la barca
a contracor.
Posaré la rosa
en el teu jardí,
si callar no gosa,
que parli per mi.
Aprenent de mort,
vaig al cementiri,
ho faig de bon cor,
vull saber l'ofici.
Ni per al treball
tinc els ossos fets,
són un devessall,
no menjo ni res.
El pare em demana
des de bon matí,
ho fa prop de casa,
diu que m'he adormit.
Les paraules noves
van en processó,
les que són més toves
després al sermó.
El mossèn, que tot ho sent,
em perdona els pecats,
de precs, me n'ha posat tants
que duraran tot l'hivern.
Na Maria diu,
ho fa cada dia,
que l'amor és viu,
poc que jo ho sabia.
Poseu, a l'orella,
paraules d'amor,
si l'amor s'enceta,
quasi ho tenim tot.
Si aquesta promesa
em dóna el que diu,
amb vestit i menja,
faré la viu-viu.
Amb el ruc davant,
el camí al darrere,
tot ho vaig somiant,
poc ho puc entendre.
Aniria al cel
si a Déu li plagués,
però està ofès,
no em refio d'Ell.
Una mossa em demana
pecats d'amor,
regalar-li flors
diu que no li agrada.
El ruquet valent
té l'orella llarga
i diu que badalla
quan, parlant, l'ofenc.
Sembla cosa fina,
vestir-se amb cotó,
menjar de senyors:
enciam i sardina.
