Epigrames (XIX)

29 Maig, 2019 06:15
Publicat per jjroca, Epigrames


Un sac de paraules
com regalima,
ella, que les escolta,
diu que m'estima.
 

Poso pedres al coixí
per a dormir com un roc,
algú diu que sóc mesquí,
no hi està tot.
 

Vull ser traginer
d'hores ben dolces,
no tinc altre deler
que haver-les totes.
 

Seré a l'infern
quan aprenguin allí:
els joves, els veïns,
homes i remei.
 

Al racó de l'era,
no són els cavalls,
ells són més avall,
davant la taverna.
 

Vull ser perdedor
si és prou barat,
en mals d'amor,
he fet salat.
 

Tinc un déu
enmig l'Olimp
i quatre o cinc
cercant remei.
 

Amb prou seny
i força gana,
la baldana
s'enalteix.
 

Si ser ric fora barat
i el caminar convidés,
voldria rostre content
i caixes per als diners.
 

Les vaques pasturen
tot fugint del sol,
tot cercant consol
en dolces planures.
 

Si l'estiu convida
a fugir del sol,
vull sentir enrenou
de fulla qui crida.
 

Massa pedres
del camí
formen part
del meu destí.
 

T'estimaria
quan surti el sol
perquè la lluna
diu que no vol.
 

Podria volar
enmig les tenebres,
però en ser clar,
les ales es cremen.
 

Margarida
pren les flors,
si m'estima,
ho tinc tot.
 

La Verge plorava
cada primavera,
en Jesús no hi era,
només predicava.
 

Una font sense cervesa,
una ampolla sense vi,
una guitarra s'esguerra,
tota sola, per la nit.
 

Amb una mesada,
compraré un castell,
posaré un cartell,
faré de fantasma.
 

L'oreneta jove
cerca llibertat,
la vella contempla
com s'ha estavellat.
 

Amor, em dirà potser
el camí que he de seguir,
de moment, estic fadrí,
queda feina per a fer.
 

Les nines pregonen
amb dolces cançons,
els nins les escolten,
badallen de son.
 

El camí em porta
a un país llunyà,
un regne on hi ha força
i bous per menjar.
 

Tinc una mossa
qui n'està per mi,
és maca, preciosa
i no em fa glatir.
 
Porto, a la butxaca,
un mocador fi,
per si plora massa
o se'n riu de mi.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XVIII)

21 Maig, 2019 06:05
Publicat per jjroca, Epigrames



Massa cases
tenen son,
les més velles
ploren molt.


Una núvia tinc
en el carrer,
els dijous festejo,
els dimarts també.


A la font del comellar,
manta d'abelles,
esperonen els vianants,
fan de les seves.


He demanat, a l'amor,
un regne dolç,
com no sóc prou senyor,
l'omple la pols.


Porto el meu tresor
en un sarró,
el guarden les ovelles,
el gos i el llop.


A la plaça nova,
a dos quarts de nou,
s'enceta la festa,
menjarem i prou.


La mar portarà
la nau feixuga,
com tant remuga,
l'ennuegarà.


Amb les cartes
i un tapet,
passen hores, 
van perdent.


A casa del pobre,
no hi ha embalums
ni flaires de pomes
ni menges de gust.


Amb un formatge
i un xic de blat,
cerco qui guanyi
en tot el prat.


Una noia sola
diu que està per mi
quan la trobo, sols
li ofereixo un sí.


Massa portes
al carrer,
però obertes
ni vuit ni set.


Li demano al sol
nova tardor,
que es llevi murri,
sorrut i tost.


L'estimaria
si ho demanés,
però no em veu
i vaig fent via.


Seria ric
havent diners,
però he après
a ser esquifit.


He estat nuvi
tot un capvespre,
anant, venint,
cercant un altre.


Per a ser déu,
ho he de tenir:
la vida eterna
sense glatir.


Tal vegada
s'esdevingué
que un rabadà
arribà a rei.


Ompliria 
el meu jardí
amb mancances
dels veïns.


Si he de morir
que sigui tard,
a mitja nit,
havent sopat.


La jove em demanava
versos d'amor,
he regirat mil llibres,
n'he trobat pocs.


Per caminar,
sense espardenya,
cal una espelma
i un camí pla.


A l'infern,
l'amic dimoni,
diu que és borni
però hi veu.

Una escola sense mestre
a trenc d'albada,
diríem que és un projecte
enmig la calma.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XVII)

13 Maig, 2019 06:01
Publicat per jjroca, Epigrames



Com el bon Déu,
em llevo d'hora,
cerco qui honra,
calla i no creu.

Entre llamps
i gran tempesta,
porto cresta
sota el braç.

Maria tenia
mil flors al jardí,
un sol cada dia,
lluna per la nit.

Mireu com el vent
envola les fulles,
són totes porugues,
baixen sense fe.

Estant tan cansat,
noto la follia,
la gana em crida,
no sé perquè ho fa.

A la bassa estant,
vénen els mosquits,
van voltats d'amics
ni porten menjar.

En el cel, les ànimes
viuen el seu món
ni porten emprades
vanes il·lusions.

Quan li plau al vent
tornar de la mar,
en Neptú l'empeny,
diu que ja fa tard.

Una bella dama,
amb preat somrís,
em demana casa
on passar la nit.

Ciutadans i camperols,
us demana el rei,
porteu-li fesols,
quelcom el restreny.


A la mar demano
la brisa lleugera,
l'amida, la pesa
i, si puc, reclamo.

Massa vell per festejar
les nits d'hivern,
a l'estiu, fan bon passar,
però no hi és.

En el temps modern,
quan no hi ha tempesta,
esdevé l'oferta
de tenir mal temps.

Quatre eugues em parlaven
de mals d'amor,
els cavalls no en tenen ganes,
els camins són plens de pols.

Si voleu tenir
una vida llarga,
sortiu pel matí
no hi ha ni canalla.

El monstre poruc,
sense cap frontera,
recerca una cleda,
vol trobar aixopluc.

Escriure és:
pobra alegria
i, si és poesia,
glatir de més.

Voldria una menja
de dues setmanes:
ous i botifarres,
pastissos d'ametlla.

Si a les sis em llevo,
perquè mana el llit,
mai trobo enemic
ni cançons de cego.

Un dia d'aquests,
ves-ho tu a pensar,
prenc el farcellet
i enceto el treball.

El dilluns em vull casar
per començar la setmana,
si és prou rica i galana,
de segur que l'he enganyat.

Al racó de la mar,
viuen les sardines,
les altres són fines,
no hi volen anar.

Amb el cor obert,
la panxa prou buida,
he passat per bruixa,
ho diu el mossèn.

Camí del cementiri
no hi vull anar,
hi va anar en Baldiri,
no hi ha tornat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XVI)

05 Maig, 2019 05:58
Publicat per jjroca, Epigrames


Si plana la tarda,
cansada del sol,
porteu-li consol:
L'estiu ja s'acaba!
 

Voldria els capvespres,
el dormir amb xumet,
el parlar de nespres,
el sentir-me verd.
 

Massa iaios a la font
demanant per demanar,
els més feliços no hi són,
els altres ni ho seran.
 

Una estrella em deia
en passar l'estiu:
Massa gent fa fressa
sense cap motiu!
 

Els gegants ferotges,
a la terra estant,
passen per mediocres
ni saben on van.
 

La mossa, més bella,
no vol festejar,
espera i delera,
diu que mai vindrà.
 

Ahir, al capvespre,
va venir la Parca,
li han furtat la barca,
però va al darrere.
 

He trobat el manar
a la porta franca,
entra, s'entrebanca
i després se'n va.
 

A la casa tinc:
noves il·lusions,
de diners ni cinc,
de gana, un sarró.
 

El mariner demana
aplegar a port,
només el sent la barca
a contracor.
 

Posaré la rosa
en el teu jardí,
si callar no gosa,
que parli per mi.
 

Aprenent de mort,
vaig al cementiri,
ho faig de bon cor,
vull saber l'ofici.
 

Ni per al treball
tinc els ossos fets,
són un devessall,
no menjo ni res.
 

El pare em demana
des de bon matí,
ho fa prop de casa,
diu que m'he adormit.
 

Les paraules noves
van en processó,
les que són més toves
després al sermó.
 

El mossèn, que tot ho sent,
em perdona els pecats,
de precs, me n'ha posat tants
que duraran tot l'hivern.
 

Na Maria diu,
ho fa cada dia,
que l'amor és viu,
poc que jo ho sabia.
 

Poseu, a l'orella,
paraules d'amor,
si l'amor s'enceta,
quasi ho tenim tot.
 

Si aquesta promesa
em dóna el que diu,
amb vestit i menja,
faré la viu-viu.
 

Amb el ruc davant,
el camí al darrere,
tot ho vaig somiant,
poc ho puc entendre.
 

Aniria al cel
si a Déu li plagués,
però està ofès,
no em refio d'Ell.
 

Una mossa em demana
pecats d'amor,
regalar-li flors
diu que no li agrada.
 

El ruquet valent
té l'orella llarga
i diu que badalla
quan, parlant, l'ofenc.
 

Sembla cosa fina,
vestir-se amb cotó,
menjar de senyors:
enciam i sardina.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XV)

27 Abril, 2019 06:38
Publicat per jjroca, Epigrames


El desig de llibertat
porta follia,
no atureu el caminar,
aneu fent via.
 


Al pessebre, un rei
ha deixat son or,
és la bona llei
qui ho esguerra tot.
 

Un dia sense pecar
és dia perdut,
el dimoni parla clar,
però és eixut.
 

La meva companya,
de sobte, m'ha dit:
No cerquis la palla,
el gra és eixerit!
 

Per anar a festejar,
posa't perfum,
una camisa ben neta
i un cove amb fum.
 

He trobat una núvia
que vol manar,
com la deixo i complica
el festejar.
 

Quan, a dalt la serra,
treu el caparró,
el bon sol es queixa,
demana tardor.
 

Posaré la musica
enmig del blat
i, en temps de sega,
la vull trobar.
 

Somio, a l'albada,
en dolces cireres
i veig les estrelles
guarint la contrada.
 

De tant dormir,
he ferit la son,
ja no vol venir,
diu que li faig por.
 

Portaran els monstres:
retalls de calor,
de finques deixades
pel pagès quan mor.
 

Vull anar a l'infern
per saber guarir
quan l'amor es perd
i em torna mesquí.
 

Les joguines comprades
amb massa diners
ni saben jugar
ni volen carrer.
 

Pobres lladregots
a la presó estant
ni troben remei
ni volen canviar.
 

Com li donaré
a la dolça fada:
la fredor de cara,
tibantor de pell.
 

Per anar al cel,
cal llevar-se d'hora,
prendre: menjar, roba
i un abric de pell.
 

A la teulada,
miolen els gats,
a la nit clara,
jauen plegats.
 

He venut les hores
al senyor del temps,
només vol les bones,
les altres, les perd.
 

A petons, et menjaria
cada matí,
però no em deixes,
no hi ets per mi.
 

Una noia somiava
amb ulls oberts,
un príncep la festejava
però no hi és.
 

Per casar, et donaria:
la lluna, el sol,
però aquest Déu no vol,
és un déu poc fet a mida.
 

Poseu al sarró:
mel amb avellanes
i unes arracades
per si algú les vol.
 

Amb butxaques
plenes d'or,
veig jornades
sense pors.
 

Per bastir amor
ni cal mentir,
només glatir
i donar el cor.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XIV)

19 Abril, 2019 06:06
Publicat per jjroca, Epigrames




A la vora del camí,
hi ha una rosella,
clou la parpella,
sembla dormir.

He posat en un sac
tots els encerts,
el deixo obert,
en caben més.

He pujat a la lluna
en una nit,
no he trobat ni una engruna
per fer-me ric.

La vella senyora,
del balcó estant,
vigila el carrer,
pregunta on van.

Menjaré sense estovalles
dessota del pi,
m'agraden les migdiades
en ser a l'estiu.

El mestre proclama
des de l'alturó:
Per manllevar ovelles,
em caldrà un bon llop!

			
Posaré, a la nit
un xic de paor,
un carrer amanit
i un prec de tardor.

Mare, el vi de bóta,
és eixerit
i dóna força
quan ve l'estiu.

Vestidet de blanc,
ben netes dels dents,
amb sabata nova
me'n vaig al festeig!

En lloc de posar arracades,
a la noia del meu cor,
li oferiré, regalades,
paraules dolces d'amor.

Per Sant Jordi,
cerco un drac
i li prego
anar a Montblanc.

La divina providència
ha de saber deslliurar
el gran sac de la paciència
per les fetes dels humans.

A la fira, compro
cavall corredor,
engega a les deu,
aplega a les nou.

Una poma a la branca
com gronxa i creix,
es vesteix de colors
per si la veig.

Dolces passes del camí,
sense quitrà,
us pregunto: Em voleu dir
on l'amor va?

A l'estiu, el ventijol
cerca la prada,
massa cansat en Èol,
vol trobar casa.

Engega la mossa
el més gran sospir, 
a l'estiu, reposa
de trobar marit.

En primavera,
la deu esclata,
després singlota,
més tard, es cansa.

Quan som al ball,
hem de ballar,
però no hi toca,
festa no n'hi ha.

Na Maria diu
que es casaria,
poc que ho sabia,
gens que m'escriu.

La barca singlota
tot sortint del port,
em diu que no pot,
el pescar l'esgota.

M'he vestit de festa
per anar a ballar,
com sóc tan bon mosso
ni me'n puc estar.

Tantes pedres al camí
i m'ha tocat la poruga
ni es mou, sembla prou muda,
mai no gosa riure amb mi.

No vulgueu saber
on l'amor s'amaga,
mai ell para casa,
dorm on li convé.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XIII)

12 Abril, 2019 05:41
Publicat per jjroca, Epigrames



Sant Pere demana
al Mestre jovent:
Anem a pescar
vuit coves de peix!

Aplega el capvespre
al si de la bassa,
el cel és prou tendre,
la núvia ni parla.

Un retall de llum:
tou, avergonyit,
ens vindrà de gust
abans de la nit.

Nou vestits,
trenta arracades,
massa esgarips
per a ser estimades.

Demano, al bon Déu,
una bona dot:
Ser galifardeu
i menjar de tot.

A les pedres del camí,
si pogués, preguntaria:
Com us ho feu per eixir,
per tenir tan bona vida!

M'han proposat:
el fer-me ric,
com puc eixir
sense insultar.

La mossa volia
amb mi festejar,
ella manaria,
tot era prou clar.

Poseu el rei
en gran palau,
un bon servei
amb pany i clau.

Ara, m'ha tocat
un dimoni eixut,
com vol progressar,
li dono els punts.

Entre tantes meravelles,
el bon Déu les va posar:
Fredes nits, milers d'estrelles
i una lluna mig plorant.

Escriure és viatjar
a terres llunyanes,
deixant, mentre passes,
polsims endreçats.

Per a ser el gall
del galliner,
has d'estar
el matiner.

L'amor no té
casa de rei
ni té servei
ni li convé.

Tot cercant
a la saviesa,
he topat
amb la feblesa.

La vida em porta
per rierols,
per freds paratges
on hi ha poc sol.

Tinc a la núvia
en un altar,
allí, és tan dolça
ni vol baixar.

Porteu-me a una guerra
de pastissos bons,
deixeu-me amb la lluita
d'aquest regne dolç.

Aquí, al cementiri,
no hi ha dies bons,
ni corren les hores
ni surten cançons.

Una mossa jove,
plena d'emoció,
em diu que m'estima,
no ho diu de debò.

He posat els anys
en coves lleugers,
vull haver els primers,
dono els assenyats.

En un riu,
del tot ressec,
hi ha les portes
del desert.

A casa del ric,
no hi ha cigrons
ni sorolls ni crits
ni rialles per tot.

Aniria al metge
si fóra més ric,
ara, com m'empasso
les febres que tinc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XII)

05 Abril, 2019 05:47
Publicat per jjroca, Epigrames



Si l'amor demana:
Cerca una flor!,
busca una mossa
que tingui balcó.

Al carrer, xerraven
totes les veïnes,
les pobres, les riques,
dolces i salades.

El rellotge vell,
treballant a cops,
vol aturar el temps,
batega i no pot.

Li demano al jutge:
Entrar a la presó!,
al carrer no es pot
ser home de sucre.

Un dimoni gepic
m'ho relatava:
He trobat un melic
sense cap gràcia!

El divendres, la feina
com m'ha deixat,
he perdut qui demana
fer mitja part.

Amb vaques i bous,
mosques i mosquits,
em faré una coma
on passar la nit.

Tot i despertant-me
a l'hora primera,
he pecat tan poc
que ni hauré pena.

La mare, enfadada,
m'ha fet el sermó,
li faig mala cara
cercant el perdó.

Si he de morir,
que sigui prompte,
si tardo massa
ni em surt a compte.

Estic aprenent
tan bé a mentir
que ja m'han cercat
en quatre partits.

Cavaller
sense cavall
és ferrer
sense metall.

Amb un xic de fred
i el vi d'una ampolla,
puc passar l'estona
cantant pel carrer.

Ai, mareta meva
com em vol casar,
la poncella és bleda
o potser s'ho fa.

A la una dino,
vull la sopa al plat,
poc després sospiro,
l'endrapo i me'n vaig.

Avui, si li plau,
parlaré amb la lluna,
és mossa qui muda
per pujar al palau.

Com he demanat
parlar amb mon amo,
com diu que no callo,
com he fet salat.

Amb deu roses
i un jardí,
com pregono
ser eixerit.

He guanyat el son,
avui, a l'albada,
el dormir m'agrada
sense cap esforç.

Pensant, pensant,
arriba el dia,
els entrebancs
i la família.

Posats a estimar,
poseu-me veïnes:
les joves, les primes,
puix les vull tractar.

Massa son
per no dormir,
massa por
per no glatir.

A les terres velles
els manca el somrís,
són massa tenebres
sense paradís.

Al cel, pujaria,
el mes de juliol,
un dia, al migdia,
tot fugint del sol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XI)

27 Març, 2019 16:16
Publicat per jjroca, Epigrames




Com diu la cançó:
Si hi ha una princesa,
el drac no té pressa,
és mos del més bo.
 
En un llibre hi ha:
lletres i aventura,
un pèl de cordura
i un somni entre mans.

			
No haig res més
que un xic de terra
i una lluerna
enmig del cel.
 
Per no plorar,
vull un negoci:
sense cap soci,
sense guanyar.

Si la mare vol
i el nin li creu,
només sentireu:
riures i cançons.

Porto una mosca
en el caparró,
quan la fera es mulla,
de segur que plou.
 
Amb un cànter
i un anar,
cerquen nuvi
per tornar.

Fa trenta anys
que s'ha casat
i els guanys
no han arribat

Quan la núvia parla
i el nuvi creu,
el festeig s'allarga
i l'amor ni ve.
		
I la mort ferrenya
demana per mi,
anem a la grenya
la meitat de nits.

Si és casat i grassonet,
no porta pressa,
a la taula ho té parat:
menjar i feblesa.

Vull ser cavaller
per lliurar poncelles,
guanyar en mil empreses,
glatir en el castell.

El mestre voldria:
ordre i savi estar,
ho pot demanar,
però no n'hi havia.

Entre riures,
entre flors,
les poncelles
preguen molt.

Tinc un amic ogre,
massa saberut,
diu que m'ha vençut,
però encara és prompte.
 
Quan l'amor em dóna
el llit i el coixí,
reposo una estona,
em poso a dormir.

Massa cases,
al camí,
per trobar
on viu l'amic.

Demà, us donaré
el regne de l'occit,
no sé si el trobaré,
té por, viatja amb mi.

Entre roses i clavells,
la trobo ofesa,
doneu-me altra promesa
puix no tinc altre atuell.
 
La mare marona,
que n'està per mi,
em busca una mossa,
vol fer-me el més ric.

Avui, el bon Déu,
qui prega per tots,
m'ha dit que ser ateu
és tot un tresor.

A la font, 
el vent de dalt
li ha posat
minso cabdal.

Per a fer diners,
no calen amics,
fan falta sis rics
i unes bones dents.

Aquest drac,
tan mala traça,
vol carbassa
en un plat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (X)

20 Març, 2019 06:21
Publicat per jjroca, Epigrames


Trenta perles
ben lligades,
poc collar,
massa arracades.
 


L'oreneta 
en un sembrat
no cerca casa
ni ven el gra.
 

La nit semblava dia
cada matí,
la nit com es fonia
al meu coixí.
 

La meva fermesa
no té paor,
però s'ofega
quan surt el sol.
 

Una noia volia
retalls d'amor,
el noi es confonia,
ho trobava fosc.
 

Vull, de cada dia,
diner i neguit,
he venut massa hores
per a ser prou ric.
 

A la casa petita,
no troba el sol:
ni una cambra daurada
ni un jardí amb flors.
 

Poseu-me, pare,
nous en el sarró,
manca i tombarelles,
les poso jo.
 

La llum pregona
el seu anar,
com pinta i broda
farcells emprats.
 

A la casa 
de ponent,
no hi ha pressa
ni hi ha seny.
 

Maria dormia
enmig del jardí,
un manoll de roses
feia de coixí.
 

He contat mentides
i grans disbarats,
he guanyat els dies,
els déus m'han deixat.
 

Porta'm, amb el vi,
la fresca del pou,
deixa'm el gaudir,
emporta't el jou.
 

Per anar a festeig,
les porto amanides:
rialles, mentides
i promeses en escreix.
 

Mariona demana:
un xic de somrís,
li dono de gana,
sense compromís.
 

A la blanca nit,
quan el fred és viu,
un demana un llit
i un somni d'estiu.
 
 
La reina demana
tot un mes de pau,
vol fer la bugada
i, viatjar, si plau.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15  Següent»