Epigrames (XXIX)

16 Agost, 2019 18:25
Publicat per jjroca, Epigrames


Tinc, per penedir-me,
els millors pecats,
dels deu manaments,
tres han fet salat.


A l'hivern, la neu,
fent de papallona,
com ho va dient:
És el vent qui em gronxa!


Maria portava
el cistell florit,
ni joies reclama
ni aplegar a la nit.


Com m'agradaria
el llum dels teus ulls
per treure els esculls
que posa la vida.


Un gegant dormia
dessota d'un pont
ni la nit tenia
per perdre raons.


Amb les dèries
d'un cigró,
vull savieses
a l'engròs.


A la sínia
es compleix:
Dóna tombs
i canta el rec!


Per haver
tan minsa sort,
cal ser pobre
i parlar poc.


Si aplegues 
a ser gran,
menja herbes
i veuràs.


Una noia sola,
al balcó estant,
diu que anar a l'escola
cura mal d'espant.


No heu de saber
on cullo el meu or,
és un arbre ver
qui pensa per tots.


Si jo fóra ric,
sense gens de seny,
seria ferreny,
el millor cacic.


Una noia bruna
no n'està per mi,
diu que sóc mesquí,
la veig com tortura.


Camí sense pedres,
home sense vi,
no els vull a les festes
ni els tinc per amics.


Si he de morir demà,
vull, al cementiri,
un taüt, un ciri
i pressa en el comiat.


Com l'estimava,
li duia flors
ni les mirava
per haver goig.


El rellotge de la plaça,
tot pujat al campanar,
es cansa de badallar,
es queixa del que treballa.


Amb cistella
i un anar,
com s'engega
el festejar.


En el món poruc
de la terra ferma,
si el sol enlluerna
ens sentim vençuts.


Tres aranyes soles
al preat jardí,
volen caçar mosques,
estem a l'estiu.


Una noia demana
versos d'amor,
li he donat de gana,
els ha pres de cor.


Quan la pluja arriba
al gran campanar,
la campana esquiva
comença a cantar.


El bou, al prat,
vigila el vell tren,
com sofreix per ell,
per què fuma tant?
 

A casa del vent
no hi ha finestra
ni porta ni reixa
ni golfes amb blat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXVIII)

09 Agost, 2019 06:00
Publicat per jjroca, Epigrames


Li he dit a la feina
que no n'hi ha per tant,
ha vingut de pressa
i l'he d'allitar.


La bruixa parlava
d'un temps agredolç,
de jerseis de llana,
de pregar per tot.


Amb dues bosses
de diners,
vénen totes,
tot va bé.


Pujant en el tren
de les hores dolces,
les trobaràs bones,
en triaràs més.


Margarita tenia
riure esquifit,
va tenir marit,
li durà un dia.


La casa s'enfonsa,
ho fa de debò,
la miro una estona
i ploro de cor.


Quan el vent calla,
deixa la dot:
branques trencades,
barques a port.


Quan la nit
esguarda el sol,
un neguit
aplega al cor.


Mai seria 
llaurador,
mai hauria
tanta pols.


Menjar, menjaria
tota la safata,
amb conill, patata,
després, una síndria.


El sol avança
sense deturar,
vol anar a la França
per veure qui hi ha.


Amb tres flors
del teu jardí,
poso amor
i torno aquí.


A la casa vella,
on regna l'oblit
ni l'estiu penetra
ni l'hivern fa niu.


Amb bona carona
i un bocí de pa,
em passo l'estona:
assegut, plorant.


Una noia estava
davant del mirall,
mirant com passava
el temps de casar.


Quan la mosca sent
l'hivern ben a prop,
s'acota, atura,
prefereix ser un mos.


Segut, sense ganes
de voler i viatjar,
em passen les tardes
i els records daurats.


Per mirar-me el melic,
tinc una estona,
si ho faig, a sovint,
puc perdre l'honra.


Amb un pis
tan petitet,
poc em costa
dormir dret.


Somnis de follet,
dèries de gegant,
no despertis quan
esdevingui el seny.


Manta vegades,
la poca sort
diu que sóc mort
sense recances.


Al cim posaria:
teulada i terrat,
si s'esdevenia,
m'asseuria dalt.


Per a ser pobre,
cal saber
que un bon ric
és menester.

Aniré al cel
havent sopat:
torrades amb mel
vora de la llar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXVII)

31 Juliol, 2019 06:21
Publicat per jjroca, Epigrames


A la lluna del serrat,
li poso una manta,
quan sigui a la plana,
me l'haurà tornat?


El vell arbre,
despulladet,
diu que, a sobre,
no té ni fred.


El rei com pregava
en el seu palau:
no vol tanta pau
ni tenir més gana.


Mare, com vull ser
ocellet qui vola,
sense anar a l'escola,
només tenint fe.


Una capsa
amb cent poders,
quan es tanca,
ni es veu.


Quan passa el cavall,
dringa el cascavell,
desperta l'ocell,
vola per la vall.


Per a perdre alegria
no necessito diners,
en tinc prou amb papers
i manques de fantasia.


Quan sigui pollastre,
vull panís i gra,
un galliner on passar
i un bon sol per a llevar-me.


En Jesús m'ha dit,
ara que no exerceix:
El viatjar enalteix,
no és bo quedar-se aquí!


A la porta del cel,
hi ha els salvadors,
no sé si hi són tots,
n'hauré comptat cent.


Amb un vas de vi:
ple, fort, vermell,
hi ha un tros d'infern,
el vull per a mi.


Porteu-me al país
on dormen els monstres,
cansats, prou mediocres,
vull viure l'encís.


Li he donat la rosa
tot ple d'emoció,
no vull ser el senyor,
però ser a la vora.


Camí de la mar
on dormen els somnis
els dies són llargs,
minsos els negocis.


Com estimaria
la llum del mirar,
la fada quan va
i, després, sospira.


Per no volar
ni vull anar,
per no estimar
ni vull pensar.


Les fulles canten
la solitud,
les pedres callen,
és sa virtut.


L'estimo tant
que ni és gosadia
passar-me el dia
al balcó estant.


En el port, la barca
fuig de l'enrenou
ni la vela es mou
quan el vent li parla.


Un dia d'aquests,
quan s'amaga el sol,
prendré per consol
el donar-te un bes.


La mirada dolça,
pas adelerat,
cerco l'entrellat
per trobar la mossa.


Per Nadal demano
nova pausa al món,
tenir lluny a l'amo
i trobar per on.


Una casa parla,
en ser a mig hivern,
haurà massa fred?
Viurà buida encara?
 

M'agradaria somiar:
un rebost ple de pastissos,
pega-dolces, els anissos,
un menjar sense aturar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXVI)

23 Juliol, 2019 22:18
Publicat per jjroca, Epigrames


El vi em porta
a regnes de pau,
allí, on els babaus
enceten la troca.


Una núvia jove,
amb un cor novell,
pensa que un poncell
es pot dur en un cove.


No vull ni sé
on viu el sacrifici,
aquí, al cementiri,
només ens falta fe.


Pel corriol passava,
el passat estiu,
una bella dama,
algú sap on viu?


A la casa gran
les portes mandregen,
els homes enceten
ponts del bell estar.


Quan camino
per la ment,
m'atrotino
de valent.


Cavaller, sense cavall,
cerca una cambra,
la voldria a la solana
amb un bon foc a la llar.


Mare, que sigui ric
i tots m'envegen,
hauràs de posar-me enmig
de sentinelles.


Al camí de l'era
ni el blat ni el ruc
ni galta vermella
ni sacs plens ni buits.


A Betlem, pastors
mirant una estrella,
enmig la tenebra,
un Infant joiós.


Maria, esblaimada,
Josep, delerós,
és massa feinada
ser pare i espòs.


Apleguen els Reis,
tots, a l'establia,
com mira Maria,
com guaita Josep.


Aprendre, aprendré,
ho dic de debò,
no sé on aniré?,
però sabré molt.


Si teniu fred, 
sentiu basarda,
cerqueu la calma
vora del braser.


Les olives, al molí,
conten mentides,
diuen que volen morir
entre amanides.


Si la lluerna
crida la nit,
la lluna plena
cerca marit.


Sant Josep demana
un sostre ben dolç,
la Maria esclata,
aplega el minyó.


Quan m'estimes,
pujo al cel,
menjo rotlles,
els suco amb mel.


A casa la bruixa,
mai sobren pebrots
ni es para la cuina
ni s'atura el foc.


Maria, tossuda,
demana per mi,
li diré que sí
per veure si cura.


Una vaca plorava
enmig del prat,
com que sola es quedava
ni vol menjar.


A primeres hores
de la Nit més dolça
ni els pastors s'adormen
ni en Josep hi toca.


	Enmig de l'hivern,
quan la neu davalla,
vull coixí de palla,
el foc ben encès.
 

Maria dormia
a l'estable estant,
Jesús es fa gran,
quasi té un dia.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXV)

15 Juliol, 2019 06:22
Publicat per jjroca, Epigrames


Passejant
pel rierol
hi ha un gegant
qui parla sol.
 

El campanar 
del convent,
en batallar,
ni se sent.
 

Una noia maca
n'està per mi,
quan la miro, ni es queixa,
quan li parlo, somriu.
 

Per no haver diners
he de fer promeses:
viure amb les temences,
dormir en el carrer.
 

Pobra noia 
del meu cor,
té, per joia,
el meu amor.
 

Per menjar, et donaria:
quatre sopes amb un ou,
bona menja per a un bou
si descansa i no camina.
 

Trauré aigua fresca
pel brocal del pou,
el poal és nou
i la força plena.
 

He promès que em casaria
un dissabte pel matí,
somrient, ben ple de vi,
vigilat per la família.
 

Una tarda dolça,
del passat estiu,
vaig sentir el caliu
pesat de la mosca.
 

Si aplega el fred
tancaré la porta,
és amic tanoca,
vol haver-te pres.
 

Si callo, el silenci
ho va emplenant tot,
és quan em veig sord,
és quan em faig tebi.
 

Quan el sol davalla
deixant el Montsià,
és quan vull ser a casa
pregant per demà.
 

Les foscúries del cor
són engegades,
és quan l'amic es mor
quan són emprades.
 

Quan arribi al cim
del darrer pendent,
podeu dir a la gent:
Ja no és aquí!
 

Massa barques en el port
dormen cansades,
massa grans els trencacolls
per fer pensades.
 

Quan vingui la pressa
a la casa on sóc,
digueu-li que em moc
quan no hi ha tempesta.
 

Parlaria amb el vent
havent dinat,
però és massa valent
i, avui, fa tard.
 

Una torrada amb mel,
menja ben bona,
si no t'atrapa al cel
prou que s'acosta.
 

Vull tornar al capvespre,
del llar viatge,
sense equipatge,
galdós i tendre.
 

Per la nit,
quan tot és fosc,
l'esperit
està confós.
 

Trobant salvadors
a cada carrer,
si no porto un gos
m'entrebancaré.
 

L'estimava un xic
cada capvespre,
en caure la nit,
la tornava a perdre.
 

Tinc, per a menjar,
sola d'espardenya,
una vall ferrenya
i un passat demà.
 

A la vora
de la font,
veig com plora
i s'adorm.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXIV)

08 Juliol, 2019 05:45
Publicat per jjroca, Epigrames


És quan erro
quan ho amido,
és quan peco
quan ho oblido.
 

Atapeït
amb el conyac,
pel matí,
sóc tot un nyap.
 

Tot un cos
per controlar,
massa por
per a guanyar.
 

I per Tots Sants
els panellets,
els morts vivents
ben barrejats.
 

Una noia demana
un príncep blau,
potser li escau,
potser li agrada.
 

Al carrer Major,
les cases són nobles,
sense massa pobres,
sense massa plors.
 

L'home estadant,
segut al cafè,
diu com li convé
el dret de garlar.
 

Vull per millor amic:
un arbre amb sa ombra,
un estiu qui em porta
al regne dels grills.
 

La neu reposa
d'un viatge dolç,
prenyat d'amor
on res mai sobra.
 

Les olives i el pagès
dormen plegats,
ell somia en no fer res,
elles jauen dintre el sac.
 

Una nit dormia
en un tou coixí,
quan va aplegar el dia,
la nit va fugir.
 

Mireu com em menja
aquest déu valent,
com vol la revenja,
com em torna vell.
 

Una noia sola,
amb pas indecís,
vol tornar a l'escola
per a trobar l'encís.
 

La mort portava
el sarró buit,
només viatjava
cercant ajut.
 

Agafo el camí
que porta al perdre,
cercant amics:
porucs i tendres.
 

Quan el bosc proclama:
bondat i recull,
aplega aldarull
i tot s'esbatana.
 

Maria voldria
sortir a passejar,
quan el sol la mira
i diu que se'n va.
 

Posa pedres
a la son,
si les lleves,
farà el vol.
 

I Déu em comenta,
quan es troba sol,
que l'home no el vol
i, quan pot, l'afronta.
 

Si l'hivern volia
aplegar al meu llit,
coixí li faria
per si vol dormir.
 

Una casa sola
no vol benestant
ni festes galants
ni nins a la vora.
 

Per aprendre
a treballar,
compra llibre
i a estudiar.
 

Paraules d'amor
el vent les envola,
és un vent tanoca,
mai somia de cor.
 

Una rosa sola
al preat jardí,
demana si toca
fer l'amor venir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXIII)

30 Juny, 2019 06:29
Publicat per jjroca, Epigrames


Una noia maca
em dóna raó,
el nuvi és un tro:
veloç, poca-traça.
 

Quan les fulles
van al llit,
els follets
senten els crits.
 

Bon pare, caseu-me,
trobeu-me pubilla,
si mana o crida,
puc ensordir o creure.
 

Amb el pic, la pala,
cercaré un tresor,
si perdo la gana,
planyeu-me del tot.
 

Quan l'amor aplega
al balcó de dalt,
la lluna s'emplena
de somnis preats.
 

La barca vella,
quan entra a port,
es mostra bleda,
glatir la pot.
 

El rei demanava
deixar el seu palau,
sempre hi ha un babau,
fent la gara-gara.
 

La tardor cantava
vora de la llar,
una cançó esparsa
d'un enamorat.
 

Massa pedres,
al terrat,
conten penes
del passat.
 

Si l'amor demana
que surti al carrer,
doneu-me l'espasa,
vull ser cavaller.
 

Me l'estimo, de passada,
entre pedres del camí,
quan em veu, com escridassa,
com pregona, està per mi.
 

La Verge parlava
amb un caire dolç,
Jesús escoltava,
guaitava l'enyor.
 

Per no ser la Ventafocs
al bon Déu demanaria:
una capsa amb pebrots
i tomates d'amanida.
 

Per perdre diners,
tot el món et crida,
escolteu  primer
i desprès feu via.
 

A la casa del pagès
toquen les dotze i la una,
la mestressa no diu res,
però creu que es va fent muda.
 

Paraules d'amor
van per les estances,
les dolces són vanes,
les agres són dol.
 

Quan arriba el fred,
sense mitges parts,
les vaques demanen
estables tancats.
 

A la plaça 
de ponent,
cada vespre
porta un prec.
				
Ben vestit i pentinat,
he anat a gran empresa,
la pubilla resta ofesa,
diu com sóc d'espavilat.
 

Com formiga,
pel corriol,
vaig fent via
si fa sol.
 

A la lluna plena,
com diré que sí,
vaig com la lluerna
amb pas eixerit.
 

Ni he demanat
ser en un palau
ni vull el regal
de viure de franc.
 

Massa casa
per a mi,
massa estança
per dormir.
 

Amb un regalim 
de la bóta vella,
engego la festa
si el vi és eixerit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXII)

22 Juny, 2019 06:03
Publicat per jjroca, Epigrames


Una mosca demana
passar l'hivern,
jaguda, ben tapada,
en un lloc discret.
 

Escric un vers
per tal d'anar
bastint un prat:
joiós, ben verd.
 

El rellotge parla
a poc a poc,
és un carbassa
amb poca sort.
 

Passejant, 
per camps daurats,
ve el mestral
ben empipat.
 

Les pomes del cistell
són eixerides,
tan ben vestides,
amb color verd.
 

De bon matí,
no gosaria,
vell pelegrí
ni vol fer via.
 

Quan ve la nit
i els monstres s'aproximen,
les bruixes diuen
com m'he adormit.
 

No trobo més
que melangies,
velles amigues 
sense interès.
 

El rei poruc
no tindrà regne
ni massa fetge
ni or ni ensurt.
 

A la casa estant,
quan aplega el fred,
dormo satisfet,
guarit i tapat.
 

Una noia dolça
és tota tresor,
es farà un xic vella,
es guarnirà amb or.
 

Per haver unes sabates
i un lloc on sojornar,
treballo a les hores grasses,
a les magres, a les que cal.
 

No vull conversar amb l'ase
puix és força saberut,
de vegades, resta mut,
però fa bones gambades.
 

Quan la casa vella
es troba amb el sol,
mou una parpella
badalla i es mou.
 

Parlar voldria
del meu deler:
ni sent ni mira
ni vol ni creu.
 

Quan la lluna aplega
a dalt del Montsià,
el sol li comenta:
Me n'hauré d'anar!
 

Si estimar pogués
fer-ho cada dia,
la nit passaria
somiant i volent.
 

Trenta pedres
al camí,
totes parlen
mal de mi.
 

Quan aplegui l'hora
d'aquest dolç partir,
no vull cap penyora,
m'esperen a mi.
 

Quatre lletres,
al tinter,
es barallen
per no ser.
 

Decebut,
sense diners,
tinc l'ensurt
de ser el darrer.
 

Si el sol té pressa,
quan ve la tardor,
que oblidi qui crema
i es lliuri a l'amor.
 

Les fulles dormien
al reclau del bosc,
quan van sentir el llop,
com moltons, fugien.
 

No vull una nit
llarga de l'hivern,
vull capvespre fresc
i estels al meu llit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXI)

13 Juny, 2019 06:26
Publicat per jjroca, Epigrames


Fulla de tardor
cerca el daltabaix,
pensa que l'amor
viu en altra llar.
 

Massa flors
en el jardí,
em demanen,
són per a mi.
 

Una jove mossa
cerca príncep blau,
trobarà un babau
i serà l'esposa.
 

Per a ser lliure,
viu a la muntanya,
cerca qui esbatana
i no els deixis viure.
 

La Verge demana
un Jesús poruc,
Ell vol tornar a casa,
deixar-nos l'ensurt.
 

Amb un drac ferotge,
farem una festa,
beurem vi i cervesa,
voltarem mig poble.
 

He demanat al bon Déu:
Cent anys de vida!,
després em tornaré ateu,
prendré fugida.
 

Escriure, diria
és un fet humà,
gràcia no en donà,
però et convida.
 

Una bruixa tinc
al racó de l'era,
per la nit espera,
llueix pel matí.
 

Mare, si vols,
puc ser a la lluna,
és tan poruga,
plora de cor.
 

A cops, el temps
va fent camí,
és un mesquí,
no vol remei.
 

Entre badalls,
guanya la son,
entre batalls,
venç el qui pot.
 

Mareta meva
com vaig perdut,
com vaig venut
sense cap treva.
 

Per la nit, quan l'esperit
sorrut, descansa,
veig com el cos em demana
una copeta d'anís.
 

El camí del formiguer
no té aturada,
mil formigues, amb deler,
van cap a casa.
 

Quan la tempesta
duu l'enrenou,
la por em mou
a portar pressa.
 

Cruspir mel,
sense aturar,
és lluitar
per ser al cel.
 

Per menjar,
vull estovalles,
cent contalles,
bona llar.
 

Posaré a les golfes:
la palla, la userda,
deu sacs de garrofes
i la porta oberta.
 

Llarga conversa
amb la somera
per corriols estrets,
amb lluna plena.
 

Per a ser estimat:
posar garlandes,
festes i danses,
somnis daurats.
 

Pare tinc por
de trobar la feina,
amaga les eines
al reclòs del pou.
 

A cal sabater,
no he trobat els claus
ni peces de cuir
ni res per a fer.
 

A poqueta nit
no hi haurà fantasmes
ni bruixes ni fades
ni contes al llit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XX)

06 Juny, 2019 06:14
Publicat per jjroca, Epigrames



 
Pujaré al cel
a mitja tarda,
dolç com la mel,
sense basarda.
 

Una noia mira 
del balcó estant,
somnis l'han deixat
amb carona trista.
 

Bruixes les d'abans,
viatjant amb escombra,
ara, van per l'ombra,
per si hi ha cristians.
 

M'agrada sentir
el murmuri suau,
quan baixa al catau,
aquell negre vi.
 

A la glorieta,
tinc l'estimada,
tota contenta,
mai enfadada.
 

Tinc massa diners
per posar-los nom,
quan era pobret,
parlava amb tots.
 

Sent conscient
de ma misèria,
la platxèria
és mon tresor.
 

A la tarda llarga,
quan el sol se'n va,
va deixant les ombres:
pobres, sense llar.
 

El vi m'enlaira
a  poc a poc,
quan ja acaba
em deixa tou.
 

Per a ser independent,
cal patir gana
i fer-ho saber
a aquell qui mana.
 

Una mossa demana
amb mi sortir,
sembla ser que, a sa casa,
la fan glatir.
 

Al racó de l'era
hi havia raons,
el pagès no mena,
fa volar coloms.
 

Si fóra ric, la fortuna
em vindria a demanar:
Posa'm palau i la lluna,
cent diamants a cada mà!
 

Com m'agradaria
obtenir la dot,
miracles faria
amb cent coves d'or.
 

	Els lletjos i la pobresa
solen venir,
però si els hi dónes pressa
ja són aquí.
 

A la porta vella
ni li plany la clau
ni mostra fermesa
ni aplega el sarau.
 

Poseu-me a les mans:
la festa planera,
el fruit de l'enveja,
el cullo de franc.
 

El gegant de melangies
no tindrà sort,
massa guerres amanides
quan aplega la tardor.
 

Mireu-la com gronxa,
fulla esblaimada,
el vent se l'emporta
ni fa mala cara.
 

La vida lluitava
en guerres perdudes,
la mort fa mil mudes
i sempre l'enganya.
 

Una estrofa sola
viu al camí de dalt
ni mena ni estova
ni vol massa sal.
 

La noia que estimo
no n'està per mi,
diu que només gotimo
i em perdo en neguits.
 

Quan el cel rogenc
ens arriba a casa,
es veu com el vent
ens mulla la cara.
 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15  Següent»