Epigrames (XCIX)

14 Maig, 2022 07:22
Publicat per jjroca, Epigrames


Parla la campana
vetllant al cloquer,
diu que hi ha un fantasma,
però ningú el veu.


A la casa 
del mai més,
qui no menja
no diu res.


Canta l'aigua
en el molí,
serà el vi
qui l'acompanya?


En el regne
de la poca sort,
el viu és heretge,
creient, quan es mor.


No vull menges
per a mi,
només regnes
i camí.


I com cada dia,
en fer-se un xic fosc,
sento com em crida,
com em parla el foc.


Amb la lluna
de desembre,
cada bruixa
hauria de rebre.


Al pessebre
de Betlem,
un Nin tendre
ha de ser Rei.


He de moure'm
per anar
on no em facin
treballar.


Suposo que saps,
dolça enamorada,
que l'hivern m'agrada 
si em puc escalfar.


La més negra
de les pors
duu fermesa,
duu fredor.


Abans de morir,
he de demanar:
anar-me'n enllà
on no fan glatir.


Entre missa
i rosari,
vaig passant
el meu calvari.


Sense pena ni diners,
passo les tardes senceres
assegut sota palmeres
sense ganes de dir res.


Com he demanat,
al déu dels infants,
jugar com abans,
somiar com un sant.


Massa cop les melangies,
mentre cerquen trobar el port,
van ajuntant: les nits, els dies
per si albiren un tresor. 


Quan Nadal aplega
al vell menjador,
parlo amb un pastor
de la nova estrella.


No he de tardar
en tornar-me ovella
si la vida em prega
i no em deixa anar.


En el nínxol dels pobres,
no hi ha ni flors
ni converses d'amor
ni discursos mediocres.


He vist davallar
la més jove mossa
demanant la rosa,
oferint la mà.


Vestit de captaire:
tou i fredolic
mai sento l'amic,
se l'emporta l'aire.


Tot a punt
i l'any s'enceta
amb ensurt
a la finestra.


He de demanar,
a la bona bruixa,
que si l'amor puja,
el faci baixar.
 
Manta roses
del jardí
xisclen totes
a desdir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Primavera, estiu, tardor i: