Epigrames (CXXIX)

15 Agost, 2023 11:11
Publicat per jjroca, Epigrames



He d'aconseguir,
si la lluna vol,
passar mitja nit
enganyant el sol.


Quan la rosa
perd l'amor,
és quan toca
anar a la font.


En el clar país,
on mai haurà dubtes,
els temps són així:
petits, incorruptes.


He de segellar,
a l'hora tardana,
que el vent no té gana
ni sap on anar.


Les més maques
van cantant
i els tanoques
fan la part.


He volgut romandre
al corriol del vent
per si passa l'aire
un xic més content.


Sento l'atonia
com es riu de mi,
comenta tranquil·la:
Tornaré a la nit!


Sento el vent
de l'esperança,
quan, somrient,
trascola i passa.


En el regne
de la sort,
cada vespre
duu un tresor.


Estimada lluna,
demana per mi,
mira el meu glatir
sense por ni atura.


Per a ser
bon cavaller:
menjar poc
i fer-ho bé.


La vella senyora,
a la llar estant,
com va demanant:
joia de la bona.


No haig per a donar:
ni verda esperança
ni raó qui passa 
sense deturar.


La Verge demana
un crostó de pa,
en Josep l'encomana
i el va a buscar.


Al pessebre
hi ha un minyó,
poc que plora
ni ha por.


A les voltes
de Nadal,
massa ovelles
al corral.


A Betlem nevava
des de bon matí,
la neu era blanca,
quasi de setí.


Els pastors
mirant l'estel,
tenen por,
preguen al cel.


I Herodes
es revolta,
com demana
guanyar d'hora.


La somera
com se'n riu
perquè pensa:
demà, estiu.


Al portal aplega
un Josep cansat,
una Verge tendra
i un joiós esclat.


A les voltes
de Betlem,
no hi ha ombres
ni fa fred.


Mengem pa
amb dolç mató
puix demà
hi serem tots.


En Jesús, 
vingut al món,
obrirà
el dedins del cor.


Na Maria 
va a la font
i en Josep
no sap per on.


Ha nascut
un Infantó,
ha vingut
sense cap or.
 

Jesús dormia,
era pel matí,
un àngel li deia:
Guarda'n per a la nit!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXVIII)

01 Agost, 2023 09:03
Publicat per jjroca, Epigrames



Mireu-les les mosses
com volen haver:
el riure de sobres,
oblidats els precs.
 
Quan la bruixa és queixa
de viure en el bosc,
la fada comenta:
Allí, no hi ha sol!


No hi ha places
sense sol
ni recances
sense pors.


En el degotall
de les hores dolces,
viuen les penyores
en el pis de dalt.


No hi ha cases
sense llei
ni mancances
sense rei.


Les paraules
van al vent,
van per taules,
sense encert.


Posaré la feina
prou lluny del mas
per si un bordegàs
em vol portar l'eina.


Amb mil llunes
per la nit,
en trobo algunes
sense crit.


Sense casa
on sojornar,
qui no es cansa
de bregar?


Amb més feina
que enrenou,
cerco l'eina
dins del jou.


Una casa
dalt del cim
mai es cansa
de fer el ric.


Espero trobar
a la casa vella
dolça meravella
en fer-se ben tard.


Com demano
menjar bé,
però l'amo
no en sap res.


Quan els dies
porten nits,
massa riures
són per a mi.


No demano
altre desig
que lluitar
fins a morir.


Quan el son
em ve a buscar,
el bruixot 
diu que se'n va.


Maria sabia
un lloc on anar,
en fer mitja rialla,
es posa a plorar.


Els fantasmes
són així:
De tant pobres,
semblen rics!


Com havia 
minsa sort,
la somiava
amb colors.


I com diu
el meu amic:
Mai se'n riu,
de tot, el ric!


M'agrada sentir,
al racó del mas,
quan ningú fa cas
i parla de mi.


Una lluita
hi ha al cafè,
qui fruita
tot ho perd.


Com la mossa
es riu de mi,
prenc la bossa
i a dormir.


Us he de contar,
pobrissons humans,
que cal saber quants
caldrà ensarronar.


Massa nits
de lluna plena,
la lluerna
plora un xic.


A la banda
de ponent,
el vent calma
de valent.
 
El miracle
de la nit:
dormen quatre
sense llit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXVII)

14 Juliol, 2023 17:51
Publicat per jjroca, Epigrames



En el regne
del desert,
quan va l'aigua
prompte es perd.


La mossa demana
un nuvi eixerit,
vol haver marit,
li cal fer comanda.


Hauria de bastir:
castells sense desitjos,
m'agraden els anissos,
però no en puc gaudir.


No haig més garlandes
per anar a dormir,
m'agraden les tardes:
llargues, sense fi.


Per a ser 
bon mentider,
cal aprendre
amb molta fe.


El pagesos
van al tros,
prou malmesos,
amb un mos.


Voldria la rosa
d'aquest gran jardí,
com es troba sola
plorant sense fi.


No vull caure
al desert
d'aprendre
sense caler.


Una rosa
li he comprat,
si fa nosa,
he fet salat.


El meu amo
no s'explica,
com demano 
i no replica.


Hauré de saber 
que, quan hi ha tempesta,
lluny de la finestra,
és on s'està bé.


No vull més noves
del regne gran
on, només, trobes
gent benestant.


Al racó
de l'alegria
sento, a l'amor,
com passa el dia. 


Em vull enterrar
sota una figuera,
en una ombra fresca,
fent la mitja part.


El més noble
dels taujans
parla, a sobre,
sense encants.


Hauré d'encetar
aquell suc de poma
mentre m'alliçona
en mil veritats.


I, voler, voldria
anar a dormir
amb un somni eixerit
per a cada dia.


En el cim
del pujolet,
qui no ho sap,
ho té prou verd.


Amb seixanta
sentinelles,
qui no es queixa
no té orelles.


Sota l'ombra
d'un gegant,
sempre es troba
un xic de clam.


En el regne
de l'infern,
mai va enrere
aquell qui es perd.


He de passejar,
pels carrers dels savis,
cercant aquells llavis
qui volen parlar.


He perdut,
de la infantesa,
l'aixopluc
i la promesa.


Mai demano, al sol,
una nit més llarga
en veure que es cansa
i el deixen ben sol.


I de tant
que l'estimava
es feia gran
mentre plorava.


En el regne
de l'enyor,
les qui manquen
són les flors.
 
La volguda lluna
com m'haurà de dir
que cerco una engruna
en el meu camí.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXVI)

01 Juliol, 2023 07:57
Publicat per jjroca, Epigrames



No vull penes
per fugir,
quan demanen,
soc allí.


A la casa
del mai més,
quatre homes
ni en són tres.


Com havia
tanta son
hi dormia
per a dos.


La barca no rema
en entrar en el port,
diu que està ofesa,
ningú sap el com.


Qui domina
l'ampla nit
quan camina
per sota el llit?


Em plau saber,
estimada amiga,
que, si el sol no crida,
ha arribat l'hivern.


Amb seixanta
manadors,
qui no canta
quan hi són tots?


He de demanar
el jou del camí,
mentre ve l'oblit,
l'he espero amagat.


Les camises
de mil flors
són més vives
quan hi ha sol.


Per a prendre 
o demanar,
cal entendre
com pensar.


Vingui el vent 
sense parany,
l'esperem
i farà tard.


La jove cantava
collint albercocs
després ni plorava
quan li prenien tots.


Sense ganes
de lluitar,
menjo panses
quan n'hi ha.


Com la pluja
he demanat
per la fruita
i el sembrat.


Com havia
poca sort,
com voldria
ésser mort.


Si no escolto
d'on ve el vent,
m'esvaloto
i no ho sent.


Hauries de saber 
que, quan la nit aplega,
de vegades, ensopega
amb les ganes de voler.


He estat així:
fugint de la pensa,
notant com em deixa
i plorant per mi.


Sense llana
i sense pèl,
es prepara
per al fred.


A les festes
dels dijous,
porten vaques
i fem bous.


Com demano
per a mi:
menjar prou
i beure vi.


A la casa 
de l'Andreu,
qui no mana
tampoc creu.


Mai demano
per a mi:
treballar
o anar a dormir.


Quan arribi
a cent vint anys
que no em donin:
feina i guanys.


Tot parlant
amb el mussol,
hem callat
en sortir el sol.


La més dolça
de les flors
només plora
quan es mou.
 
Si m'estimes
per la nit,
no m'oblidis
al matí.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXV)

15 Juny, 2023 05:08
Publicat per jjroca, Epigrames



Sempre passa
pel carrer,
la recança
quan fa fred.


Quan li dono
un tros de pa,
com el trobo
a l'endemà.


Sota l'ombra
d'aquest bosc
mai ens sobra:
trobar enyor.


Li escriuria
mil cançons,
li diria 
on va l'amor.


Com estava
amatent,
ho menjava
lentament.


Quan l'aranya
va al teler,
com treballa
sense fe.


En el riure
de les flors,
els queviures
mai hi són.


Quan el núvol
ja està ple,
com la pluja
esdevé.


Posaré al rebost
manta xocolata
per si ve un gelós
a passar la tarda.


Les més joves
del carrer
quan em troben
ni les veig.


Quan apunta
el nou dia,
un recerca
companyia.


Mai demano
per a mi
ni encomano
provar el vi.


És el goig
dels saberuts:
els qui parlen
quan són muts.


No hi ha cases
al carrer
on, quan planyen,
hagi fe.


El vent em portava,
volant, cap al bosc,
mentre ell cantava,
era tot un goig.


Una ratlla blanca
dominava el cel,
la gent la mirava
sense dir res més.


Com em plau saber
que, a la llunyania,
s'amaga el plaer
més dolç de la vida.


No hi ha mosses
al camí,
hi són totes
al coixí.


He de demanar,
no sé si és gran cosa,
ben plena la golfa
de palla i de gra.


A la casa
del mai més
qui no sopa
no sap res.


Manta gana
per la nit,
com reclama
l'esperit.


A la casa
del poruc,
la nit passa
a ull cluc.


Qui no plora
per l'amor
o no hi toca
o ja és mort.


Per a ser
bon manador,
cal aprendre
sense por.


La Mariona
del meu cor
diu que és boja
perquè em vol.


Vull la pensa
en un cabàs
per si vessa
fer-li cas. 

Quan la lluna
va pel cel,
hi ha qui dubta
amb recel.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXIV)

01 Juny, 2023 05:04
Publicat per jjroca, Epigrames



No hi ha pedres
al camí,
de segur,
no és per a mi.


Us faré saber:
He estat fidel
al vi, a la mel
i al perdre sencer!


Quan demanin
anar al ball,
faré estrall,
vull que ho estranyin.


Ben cansat
i fredolic,
he pensat
en fer-me ric.


A l'estiu, el fred
era de vacances,
volia mancances
de neu i d'hivern.


No demano per a mi
altra fortuna:
mil estrelles, una a una,
manta sort i seure aquí.


Al reialme 
dels vençuts,
en xerren quatre,
els altres, muts.


Com demano
anar a segar
quan no hi ha amo
ni sembrat.


A la casa
de la son,
els desperts,
veieu, no hi són.


Com demano
anar a dormir,
m'entrebanco
amb el llit.


A la casa
del valent,
el qui plora
ni se sent.


Els fantasmes
de la nit,
els endreço
vora el llit.


Quan el cànter
va a la font,
les fadrines
ja no hi són.


Com m'hauria 
de casar
sense pressa
per manar?


Quan comença
el badallar,
ja és hora
d'allitar.


Manta gana
ha el pagès,
sembra, planta,
no cull res.


No haig hores
per donar,
les més toves
dormen ja.


En el regne
no hi ha pau
si no es crema
algun babau.


Amb la pressa
m'he deixat:
les sardines
amb el gat.


És el deure
del treball
qui s'enfila
pels terrats.


Quan la jove
va a dormir,
ja l'espera:
somni i llit.


No haig pressa
per anar
on la gana
em vol portar.


No demano
altra sort
que la menja
i un poc d'or.


Quan la pluja
porta el vent,
el que mulla
ni se sent.


Al passeig
de l'estació,
és on veig
com roda el món.


Na Maria
va a la font
per si troba
un xic d'amor.
 
Si he de
contar mentides
per la nit
són amanides.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXIII)

14 Maig, 2023 06:37
Publicat per jjroca, Epigrames



Com sant Jordi em tornarà
al reialme de les flors,
allí, on dormen els amors
qui no saben on anar.


És el meu desig:
vetllar per un somni
quan ve el dimoni
per a fer-me ric.


Les gandules barques,
en el port estant,
he sentit com parlen
del vent de mestral.


Portaran els monstres:
les fosques d'abans
i, després, vindran
a prendre les sobres.


Quan la lluna endevina
que l'enganyo de valent,
em voldria amatent,
ple de falles i boirina.


He pujat fins al cim
del preat serrat,
dormir no m'han deixat
ben bé mitja nit.


I com pena el teuladí
en aplegar l'oreneta,
diligent i sempre neta,
emplenant tots els camins.


Al reialme
de la son
en ser quatre
ja en són prou.


He portat la fera
des del comellar,
anava a la seva
ni feia bondat.


Si el rellotge
vol anar
que ens mostre
on sap parar.


A casa del mestre
no hi ha el remei
i és de bona llei:
escoltar i aprendre.


Quan la nit
em ve a cercar,
sempre dic:
Torna demà!


Amb les bones 
intencions,
poques dones
fan petons.


En el regne
de l'oblit,
hi ha un setge
on dormir.


Quan demanin
per la feina,
l'endreçat
a dintre l'eina.


Parlaran llavors
d'anar a treballar
tot enmig de plors,
els ho he de contar.


Si el teuladí
cerca nou niu
no caldrà ni dir
que ja ve l'estiu.


Una rosa
per a mi,
em demano
pel matí.


Quan la menja
és a la vora,
el nen riu
i l'avi plora.


Quan no troba
solucions,
és quan dona:
mil lliçons.


Sembla pobre
en arribar,
si l'encerto,
el deixo anar.


A la nova pluja,
li he trobat pervindre,
a casa, dibuixa:
gotims en el vidre.


Mai encerto
quan ve el son,
molt l'espero
i s'adorm.


Ni les roses
del jardí,
volen gojos 
per a mi.


A la mar,
el mariner 
mai es cansa
de sentir el vent. 


En el cel estant,
he trobat la lluna
i diu, oportuna,
no em deixis mai.
 
Amb els ciris
i el pastís
de segur
que em dona el sí.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXII)

02 Maig, 2023 05:51
Publicat per jjroca, Epigrames



Portaré la pensa
al cap del carrer,
hi ha una porta oberta
per eixir al moment.


A les misses
del padrí,
si et conviden,
has de venir.


La més maca
de les flors,
mai demana:
mals d'amor.


Et diria,
amor meu,
que la creu
em dona via.


Minses hores de la son,
porten a casa,
allí, vull trobar la fada
posant pena a les cançons.


No demano altre rei
per si escau,
només em queda un reclau
on mai entrarà la llei.


Amb seixanta botifarres,
vuit pernils i quelcom més,
he d'aplegar al cap del mes
sense plorar per les cambres.


Na Maria demana
trobar els amors,
li he portat flors,
diu que té gana.


Hauran de venir,
sense massa ganes,
els quatre fantasmes
en ser a la nit.


Hauries de saber,
estimat veí,
que restaré aquí
sense gran plaer.


Quan el vespre
esdevé nit,
sento dir
que aplega el rebre.


Una jove mossa
al balcó estant,
diu que, el fer-me gran,
de segur que em prova.


En comprar:
cent vint tortells,
he demanat:
gana i encert.


No hi ha cases
sense pa
si la gana
ha d'entrar.


Demano finir
quan el sol es queixi
i no vull eixir
ni la lluna atendre.


A les cases
de pagès,
mengen sopes
tot el mes.


Les tenebres
són així:
tenen set
i volen vi.


Quan la lluna
va a la font,
parla amb l'aigua
i s'adorm.


Cavall sense cavaller
les tardes passa
esperant el menjar bé
en ser a la quadra.


Amb les pedres del camí,
he estat xerrant,
com em diuen: Et fas gran!,
com menteixen perquè sí.


A la casa vella,
sempre hi ha una llar
fent la xerrameca,
es veu que ho té clar.


Arribeu, si he de morir,
cap al migdia,
emporteu-vos la família
puix sempre m'han fet glatir.


En el riure de la nit,
veig els fantasmes,
tot anant amb cares llargues
puix diuen: Ens fas patir!


La companya soledat
sempre és a punt,
porta un caire assedegat
i camina a ulls clucs. 


Si hagués de dir
tot el que volies
demà tornaries
per a plorar amb mi.


Des de l'alturó,
parlo amb la campana,
no sé a qui demana,
de segur que és bo.
 
Des d'avui, l'estimaré
com de passada,
escoltar-la no m'agrada,
però ho faré.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXI)

07 Abril, 2023 05:42
Publicat per jjroca, Epigrames



El més noble
dels senyors,
quan hi ha poble,
ho perd tot.


Estimar l'estimaria
si es volgués casar,
hagués joia i aixovar
per a fer-me companyia.


Quan era petit
no havia joguines
ni un lloc eixerit
on gaudir dels dies.


Si heu de portar flors,
veniu al capvespre,
m'agrada el meu regne
quan no hi ha boniors.


Per anar a treballar,
haig gran vergonya,
però la gana em sobra
i hauré de començar.


No demano el pa
quan soc a la taula,
però més m'agrada
quan ja és enllà.


Si em veniu a veure,
deixeu-vos el son,
la nit és per beure
i parlar de tot.


Quan sigui més vell,
vull haver desori,
millor que no ho provi
puix ho tinc tot fet.


Posa vi per a dinar
que vull aplegar al migdia,
potser algú no ho voldria
però el món ha de tombar.


A la casa
de ponent,
és on parla
poca gent.


Amb un ruc
i un llarg camí,
mai saps qui
guanyarà al mut.


A presó,
quan passo gana,
com m'agrada:
ésser millor.


En el regne
de l'oblit,
he de rebre
el marit.


Quan jo mani
de valent,
vull que escoltis
com el vent.


A la casa
del davant,
mai els cansa
el meu treball.


És el vent
de l'esperança,
qui no sent
quan no fa falta.


En el regne
de les flors,
no hi ha metge
ni tresors.


Amb quaranta
mariners,
no hi ha barca
sense rems.


Si la veig
i ella no em veu,
el desig
fa gran la creu.


Com demanaria
poder anar a dormir 
sense saber qui
romandrà en vigília.


Les golfes menudes,
quan s'omplen de blat,
proven de fer mudes
per si es vol quedar.


No vull pedres
al camí
quan m'esperen
sols a mi.


A la casa
del pagès,
qui no menja
no diu res.


En el calaix
de l'oblit,
més de quatre
s'han esquifit.


No vull lluna
per a viatjar
puix de pressa
em fa anar.


Haig les hores
de la nit
per a fer-me
l'adormit.
 
No demano
altre veí
que un de joies
ben guarnit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXX)

01 Abril, 2023 18:04
Publicat per jjroca, Epigrames



Amb la bona nova,
me'n vaig a dormir,
espero l'eixir
si la mort no em troba.


A la banda 
dels parents,
cal fer estada
massa temps.


Una mossa
m'ha de dir:
Pren la bossa
i a dormir!


Em demanaria,
mon preat amor,
pertànyer a l'enyor 
abans del migdia.


No vull regne,
dalt del cel,
buit de mel
i ple de fetge.


Estimada lluna:
Quan aplegui el sol,
vesteix-me de dol
puix l'amor no cura.


Massa riures
a la font
i ésser lliures
quan no es pot.


A la núvia
que he cercat,
quan s'enfila,
mai se sap.


I quan sigui
saberut,
esdevingui:
tou, vençut.


A la casa
del gegant,
menjar poc 
és fer deu plats.


Per anar
a festejar,
cal aprendre
a no fer tard.


Amb seixanta
solucions,
els negocis
mai són bons.


Porto hores
de dormir
i no sé
on haig el llit.


Quan la feina
es fa pesada,
cal aprendre
altra vegada.


Ni el ruc,
quan dona tombs,
es pregunta
on va el món.


No vull hores
sense son
ni garlaires
a l'entorn.


Quan la barca
va a la mar,
només prega
per tornar.


Amb més palla 
i menys gra,
hi ha qui passa
o se'n va.


Com em deia
un savi antic:
qui se'n reia,
ara, és amic.


La mossa demana
vestit per ballar,
com no podrà anar
ni li farà falta.


A la casa
del sabut,
qui més mana
és el menys ruc.


Li demano
per sortir
i quan planyo
es riu de mi.


No hi ha hores
en el món
si no hi són
les que a mi em toquen.


Quan la lluna nova
se'n va a dormir,
la sento com plora,
no ha trobat coixí.


L'oreneta
refà el niu,
està contenta,
és prop l'estiu.


Si m'estimes
de valent,
quan em crides
dolçament?
 
Parlaré
quan vingui el llop,
li diré
com tot és fosc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs