Epigrames (LXIII)

15 Novembre, 2020 16:18
Publicat per jjroca, Epigrames

Manta cases,
quan ve el sol,
s'esbatanen,
fan bon foc.
 
És la reina
qui ve amb mi,
sempre es queixa,
ha el neguit.
 
Per haver
tan poca sort,
cal saber
on trobar el lloc.
 
Ni pany ni clau
ni regne de l'oblit,
saber on s'escau
lluitar amb l'esperit.
 
Un dia gris
i un mestralot punyent,
sentir la gent
per a posar-se trist.
 
Amb el record,
les ombres fugisseres,
cercar boniors
de mosques i d'abelles.
 
No he de pensar
com filen les aranyes,
són mosses ben estranyes
puix ni gosen cantar.
 
Amb un capvespre,
he de trobar el silenci,
li dec un vici,
es mostra tou i tendre.
 
El meu amic
arriba a deshora,
parla, esbronca
i torna al llit.
 
No sé trobar
els somnis a les golfes,
vénen i tornen,
tips de plorar.
 
No vull res més
que llarga lletania,
morir m'obliga
a restar quiet.
 
Per haver 
tan minsa sort
ni cal viure
ni ésser mort.
 
Amics i parents:
us hauré de dir
que he perdut el bens,
el seny i el gaudir.
 
Com m'estima
a tort i a dret,
li encomano
estar despert.
 
Una jove mossa
com passa i diu:
En ser a l'estiu
vull tornar-me rossa!
 
El pagès tenia:
vinyes i oliveres,
vingué la collita
i perdé les terres.
 
A la cambra,
una finestra
s'esbatana
si hi ha festa.
 
He perdut el seny
per haver fatiga,
el guanyà un rei
qui, a festes, m'oblida.
 
Maria cantava
la dolça cançó,
el riu es gronxava,
li feia un petó.
 
Trenta cases
del carrer
semblen calmes
quan convé.
 
Parlant amb el llop,
tot a cau d'orella,
m'ha dit que l'ovella
és ximpla del tot.
 
Al racó 
de melangies,
és quan crides
que ho veus prop.
 
El gegant del pi,
quan va pel corriol,
parla amb el sol
des de bon matí.
 
Tinc per pretendents
tres amics maldestres
em parlen els vespres,
pel matí, fan dents.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXII)

01 Novembre, 2020 18:17
Publicat per jjroca, Epigrames


Amics i parents,
en terres llunyanes,
sento com em parlen
de records punyents.


Voldria saber
quan vella atonia
esdevé follia
esperant la fe.


Hauria estat ric,
prenyat de fortuna,
vaig prendre una engruna
i no vaig saber.


Porteu-me el son
plaent de les estrelles,
les roses, les roselles,
aquell riure tan dolç.


He de sentir
la llarga nit d'espera,
aquella nova estrella
qui ens guia amb neguit.


Em plau el son
cap a la migdiada
quan la calor és ben clara,
ens tracta de minyons.


La música viatjava
pel bell caminoi,
només era un noi
qui somnis menava.


Per escriure, tinc
la ratlla viatgera,
un punt que m'espera
i tota la nit.


Quan la mossa 
es fa marona,
sent com gronxa
el seu tresor.


Estic tornant
d'un camí llarg,
estic pensant
com despertar.


En el vell cove
de les hores baixes,
avui, fan rebaixes,
les posen en ordre.


Llarga vida
per anar,
ens convida 
l'estimar.


Demano pa,
sardina i vi,
el treballar
no el vull amb mi.


Ens convida:
ser més tou,
menjar dolç
de per vida.


A l'envà, dormien
les flames del foc,
aquell xic de sort
i un perdonavides.


Rierol que canta
en passar l'hivern,
mentre, veu com perd
la joia de l'aigua.


Vers a vers,
monotonia,
l'escrit es perd,
ningú el crida.


Com proclama el llop
quan troba l'ovella:
Vols haver parella
per lluir del tot?


Com s'esdevendria
nostre gran amor 
si hagués il·lusió
i força alegria?


A la plaça estant,
sento les converses:
unes fan promeses,
les altres no tant.


Pel carrer passava
la tarda d'hivern,
poc que demanava,
no li donaren res.


Sense pena
ni condol,
vaig per terra
més bé sol.


Les comandes
són així:
cerquen cambres,
menja i fil.
 
Per a fer de pagès
ni cal esbrinar
ni és bo endevinar
qui guanya els diners.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXI)

14 Octubre, 2020 14:49
Publicat per jjroca, Epigrames


Una jove
va al mercat,
porta un cove
i tot l'esclat.



Mai demano:
plata i or,
sóc tan fort
que ni us enganyo.



Trenta misses
i un sermó
com em lliuren
d'anar al foc.



Manta hores
sense son
són més toves,
tenen poc.



En el segellar
de l'amor perdut,
no voldria anar 
a trobar aixopluc.



Maria dormia
tipa de somiar,
com voldria estar
lluny de l'establia.



I després d'anar
en gran processó
em declaro, és clar,
formiga del tot.



A la vora
del coixí,
dormo així:
com un tanoca.



Amb quatre lluïssors,
fruits de ma volença,
demano la vella
queixa del meu cor.



Com goso saber,
abans de tres dies,
si m'estima bé
o em causa fatigues.



La lluna plora
al jardí florit,
volia ser dona
i trobar marit.



Si m'estimes
de valent
mai em prives
de ser rei.



Quan la pluja aplega,
tanco el calaix,
sento com naix
melangiosa pensa.



Estava dormint,
anava somiant
quan vingué la nit
i em féu despertar.



No hi ha hores amargues
al desert de la consciència,
algun nan les prengué totes,
diu que caldrà més paciència.
 

Sento les gotes caient
amb suau terrabastall,
mentre cauen, van dient:
Quan estaràs prou mullat?

 


No vull haver
la pau ingrata,
vull una barca,
ser mariner.



Amics, coneguts,
folls per ma fortuna,
us deixo la lluna,
el sol me l'enduc.



El somriure ample
de la mare tendra
em deixa el miracle,
la joia primera.



Manta hores
sense son,
vénen, tornen,
fan paor.



Al racó del somni,
deixaré un seient
per si ve el dimoni
sense res per fer.



Voldria sentir,
dolça meravella,
el clos de parpella
quan ve per la nit.
 


És quan plou que ballo sol 
sense cercar cap mesura,
el desig desa cordura,
la solitud deixa l'or.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LX)

01 Octubre, 2020 06:30
Publicat per jjroca, Epigrames



Les paraules dolces
s'endinsen al cor,
cerquen la remor
suau de les ones.


Una fulla,
dalt estant,
és poruga,
però no tant.


Com m'hauria 
d'estimar
si he d'anar
sense cap guia.


El gegant,
quan jau al llit,
és més gran
de bon matí.


Sota l'arbre,
hi ha un tresor
sense nafres,
dolç del tot.


Ni vull ni sé
anar a la feina,
cerco una reina
que em vulgui bé.


Quan el tren,
furiós, rodola,
és quan troba
el pendent.


Al jardí,
prop de les roses,
les minyones
fan somrís.


Al capvespre,
trobo el sol,
va de dol,
es torna tendre.


Com em plau sentir,
enmig la tempesta,
la dolça fermesa,
la pau de la nit.


Si les fulles volen
cap a altres indrets,
trobaran l'incert,
el regne dels pobres.


Poseu-me pa,
vi negre i formatge,
doneu-me un patge,
deixeu-me anar.


La poncella riu
si ve primavera
després vol la festa
d'ésser a l'estiu.


Una jove 
m'ha de dir
que ser pobre
és prou mesquí.


Per posar-se
a festejar,
cal somiar
i haver coratge.


Vull haver més hores
des de bon matí,
que siguin ben toves
i portin coixí.


Una mossa sola,
al balcó estant,
diu que ja vindran:
més tard o més d'hora.


Fer-se vell
millor aniria
si el poncell
hagués desídia.


Paraules donades,
enmig del carrer,
sonen prou llunyanes
quan ningú les sent.


A la casa gran,
ja no hi ha enrenou
ni el jovent la mou
ni el vent la plany.


Poseu-me, a l'envà,
les tendres imatges,
aquells vells paratges
on voldria anar.


No hi ha ric
sense aventura
ni cordura 
sense abric.


La mossa cantava
al balcó estant,
núvols van passant,
voldrien ser a casa.

No m'agraden
les tenebres,
però vénen
i m'enganyen.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LIX)

14 Setembre, 2020 15:43
Publicat per jjroca, Epigrames


Aniré a caçar:
mosques i elefants,
de mosques: mil n'hi ha,
d'elefants: no tants.


Tinc la núvia rica,
dolça, benestant,
els dilluns em crida,
m'estima els dimarts.


Per a fer de mestre,
no cal espardenya,
ni estufa ni llana
ni patir del fetge.


Un dia cantava
en ser al jardí,
em trobà una fada,
em tornà mesquí.


A la capsa
dels diners,
cercant or,
trobo papers.


He demanat a Satan:
passar l'hivern a l'infern,
però diu que he de pagar
una quota cada mes.


Em plau saber,
dolça melangia,
que el llum del dia 
ni costa diners.


Quatre cases
i una font,
amb mancances,
roda el món.


He trobat, Jesús,
cercant una creu,
no li agrada el preu,
la mira i fuig.


Vull endevinar
on rau l'alegria,
l'albiro si crida,
no se'n sap estar.


El cavall de la fortuna
no té genet,
era petitet
amb la pell ben bruna.


Massa hores
sense nit,
fan glatir,
es tornen boges.


Com m'agrada
anar a ballar
per trobar
qui riu encara.


Sabràs, bon pastor,
que l'ovella és magra,
necessita palla
i alfals del bo.


Al corriol
dels saberuts,
els miols
semblen remucs.


I cap al tard,
quan vénen els fantasmes,
trec el vi, poso les cartes
i encetem les ganes de jugar.


El meu deler
no es cansa de saviesa,
és signe de feblesa
i pensar matusser.


Caurà la dot
en mans de camperols,
ben abastits de cols,
tot esperant tresor.


Tinc per veïns:
dos espantalls mediocres
qui parlen a les fosques
del regne de l'oblit.


En mon paller,
dormen dues germanes,
velles sargantanes
cansades de l'hivern.


M'han pres la parla,
el llapis de les mans,
són els germans,
els savis de l'arada.


Ni pany ni clau
ni menges a les golfes,
dormint enmig les fosques,
glatint del meu catau.


Potser vindran
les hores més ferrenyes,
saltant enmig les feres,
de tard a tard, pregant.
 
La dolça terra
com s'omplirà de sots,
rancúnies i dolors
prenyats amb incertesa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LVIII)

01 Setembre, 2020 06:56
Publicat per jjroca, Epigrames


És el sol 
de mig hivern
qui no vol
parlar amb el fred.


Per a ser 
bon mentider,
cal aprendre
a no dir res.


Amb els coves
de ma son,
els tanoques
riuen molt.


Quan el sol se'n va,
esdevé la força,
s'acluca la mosca
vora de la llar.


Pobre, sense remei,
farcit de mancances,
demana esperances,
no hi haurà remei.


Quan sigui: gran,
valent, venturer,
vull ser cavaller
o, almenys, benestant.


Les passes perdudes
no porten remor
ni trist vencedor
de feines feixugues.


La més dolça
de les flors
vol ser esposa
amb seny i tot.


Les pedres remuguen,
xisclen, riu avall,
volen devessall
sense massa arrugues.


En entrar
al vell infern,
demaneu 
per Llucifer.


Pare, el treballar,
ha de ser noble,
però, en el poble,
no sé com va.


Les paraules
volen noms,
mai hi són,
ben prompte fugen.


Quan la pluja mou
i el foc està encès,
el fer de pagès
és dolç enrenou.



Massa pedres,
del camí,
han de dir 
les malifetes.
						
En fer-se vell,
el llarg camí,
es fa mesquí
quan parlo d'ell.
 

Amb les poques dents
i minsos queixals,
el menjar es fa llarg
i un xic insistent.


Haig la llarga malaltia
que aplega amb els anys,
poso tanques i paranys,
però fugen de seguida.


En el si de l'hort,
el pagès rumia,
com li passa el dia
cercant un tresor.


Li he dit al ruc,
en llarga conversa,
que, si va de pressa,
posaré més munt.


En un camp de blat,
viu una rosella,
encara és poncella,
festejar ni en sap.


Quan el vent s'enfila
per dalt dels terrats,
dormim a desgrat
i el plànyer convida.


Heus aquí el miracle
de l'anar perdent,
en comencen cent
i n'acaben quatre.


A la nit,
tot meravella:
lluna, estrella,
somiar i dormir.

A la casa
del mai més,
qui no pensa
no fa res.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LVII)

14 Agost, 2020 15:01
Publicat per jjroca, Epigrames


Quan la lluna
va a dormir
ni badalla
ni vol coixí.


Al carrer
on surt el sol 
cal saber
quan fuig del tot.


Per fer menja 
de deu plats,
cal aprendre
a no fer tard.


Quan em llevo
pel matí
passo els comptes
de la nit.


En ser a l'hort,
entre les cebes,
penso, prou tost,
de mil maneres.


Quan volia 
ser més ric,
mai podia 
haver amic.


La tarda passava
sense gran ensurt,
el roure mirava
com fer-me aixopluc.


Entre tantes
meravelles,
deu estrelles
ni fan rialles.


Vull ser tant petit
com somni d'abella,
com ou de mosquit
com el cor d'esquella.


Benvolguts amics
des de la infantesa,
cerco la promesa
entre jocs prohibits.


A la casa
del mai més,
ve la fada
i fuig després.


Tinc la por
a la saleta,
vora el foc,
mirant la llenya.


Com em plau
fer un saltiró,
sóc babau,
fet de cartró.


Entre palla 
i garrofes,
la batalla 
és a les fosques.


Em plau saber 
que el món em procura
un xic de verdura
per a passar el mes.


Manta hores
sense son,
com es troben
amb la por.


I, tot d'una,
el candidat
vol fortuna
d'amagat.


Mai demano
per a mi:
ni un bon amo 
ni el morir.


Manta hores,
de la nit,
són ben plenes
d'enemics.


Em diu el vent,
qui porta pressa,
que la fermesa
plany al moment.


Quatre rabadans
per a cent ovelles,
tips, fins a les celles,
d'anar a pasturar.


Al reialme 
del meu cor,
diu l'amor 
que no es pot valdre.


Em conta el vell ruc
quan som a l'arada:
Ja fa una mesada
que em trobo perdut!
 
L'ametller,
en sentir la neu,
no s'ho creu,
es deu fer vell.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LVI)

01 Agost, 2020 06:44
Publicat per jjroca, Epigrames


Sento la remor
de la mar quan brama,
ella és tan ufana,
tan feta a la mort.


Amb quaranta ciris,
bona processó,
al carrer major,
hi haurà bon seguici.


El vent a la barca,
la barca amb la por,
mariner s'espanta,
vol arribar a port.


La mirada dolça,
el cor afeblit,
mai serà l'esposa,
mai haurà marit.


Quan el sol
aplega al bosc,
el mussol
diu que és ben fosc.


Manta gosadia
per ser cavaller,
el cavall ni crida
ni pensa ni sent.


Poca son
sense diners,
el qui dorm
mai sap on és.


La bruixa pregona,
demana per mi,
dieu-li que sí,
que sóc a la vora.


Manta hores
del matí
volent totes
el dormir.


Per a cridar 
no cal ni cel,
només la mel
d'enverinar.


La jove demana
anar de rebaixes,
el nuvi s'espanta
no sap on desar-les.


Quan la joia
ve per mi,
he de dir
que fuig d'escola.


La saviesa,
ja se sap,
quan aplega,
ha fet tard.


En el pou
de l'esperança,
un conclou,
calla i es cansa.


Per haver
més bona sort,
cal esquer
i pescar de tot.


Al carrer
del cementiri,
no hi ha vici
ni deler.


Manta lluites
per guanyar,
les més minses
fan bondat.


A la vora
del bon foc,
qui no gosa
en fer-se fosc?


La més maca
del carrer,
quan traspassa,
no diu res.


A les voltes
de migdia,
és quan troben
qui s'enfila.


Si he de guanyar 
la gran incertesa,
he de fer promesa
i mai encertar.


En el poble
del costat,
el més pobre
té tres plats.


Havent dinat,
copa i cafè,
el treballar 
lluny esdevé.
 

No demano 
minsa sort,
haig bon amo 
i pensa poc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LV)

12 Juliol, 2020 06:37
Publicat per jjroca, Epigrames


El gegant de casa
mai fa enrenou,
calla sense sou,
xiscla sense gana.


Per a ser 
un bon minyó,
cal saber 
trobar ocasió.


La cansada barca
ni plora ni riu,
només fa xiu-xiu
i, després, descansa.


Per la nit,
quan surt la lluna,
hi ha una engruna
de neguit.


Una jove passa
plena d'il·lusió,
va cercant l'amor:
al bosc, a la plaça.


Canten granotes
enllà del sembrat
en redós pausat
on s'amaguen totes.


Porteu el son,
deixeu-lo en un cove
per si aplega l'ogre
sense cap raó.


Tot venint de la ciutat,
amb farcides aventures,
cal endrapar massa dubtes,
els més tous, per a menjar.


Tot cercant el paradís,
sense ordre ni saviesa,
he demanat la dolcesa,
com em torno malaltís.
 


Les paraules dolces,
en ser sota el pou,
demanen el sol,
la lluna ni gosen.

						
Tot dormint 
en un reclau,
passa la nit
puix mai s'escau.


Les trenta portes
del meu jardí
s'obren totes
quan ve la nit.


És el llop,
quan governa,
quan es queixa
com un boig.


Porteu-me disfresses
per anar a ballar,
és el meu somiar
enmig les tenebres.


Com voldria,
bon amic,
ser més ric
sense alegria.


És el fred
de la nissaga
qui demana:
Deixa'l fer!


La mossa més jove 
no n'està per mi,
diu que sóc ferotge,
un mal enemic.


Sense pressa
per morir,
cal finir
enmig feblesa.


En el cove
dels ensurts,
poso un ogre,
trec un ruc.


No demanis
més per mi
ni entabanis
perquè sí.


Amb més pedres
que camí,
no hi ha regnes
per a mi.


Com demanaria,
per poder ser ric,
el trobar un amic
sense cap cobdícia.


En el llum
del teu mirar,
em caldrà
trobar aixopluc.
 
Des d'aquí estant,
quan es lleva el sol,
com cerco el consol
d'estimar-te tant.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LIV)

01 Juliol, 2020 06:21
Publicat per jjroca, Epigrames


Avui, festa principal:
processó, ball i rondalla,
quatre rucs hauran la palla,
quatre joves, gran sidral.


Com ocell
dessota el sol,
tinc rampell
de guanyador.


La veïna 
del meu cor
mai convida
a fruits d'amor.


No ploris
per mi
ni gosis
venir.


A la cambra, espera,
dissortat amor,
somnis de poncella,
tebieses del cor.


Quan el vent
entra en el bosc,
com es perd
entre boniors.


Com el tren
para, esbufega
i travessa 
camps de verd.


Per somiar
i pujar al llit,
no cal crit
ni pentinar.


Quan sigui l'hora
del meu traspassar,
dieu-me si es dóna:
allò del pregar.


Per ser ric
i malfeiner 
cal diner
i pocs amics.


En el corriol,
on passen les cabres,
les herbes demanen
que no faci sol.


No hauré diners
per fer-me ric,
tinc mal amic
i menja bé.


Voreta del foc,
ragen les històries,
quan ve la fredor,
fugen com a boges.


En el si
de la temença,
cada pensa
és un neguit.


El rellotge avança,
com l'empeny el temps,
quan, a cops, es cansa,
diu que s'entreté.


Maria volia
anar a festejar,
la mare la crida,
sorda es quedarà.


Amb seixanta
manadors,
hi ha qui canta
a cor què vols.


Els pastors tancaven,
de pressa, els ramats,
els àngels cantaven
sota un cel radiant.


Per ser lladre
i no robar
cal aprendre
i no ensenyar.


La dolguda mort
arriba al capvespre,
diu que ho haig d'entendre:
Aplega quan pot!


Massa riures
duu el veí,
ell sap qui
ens deixa lliures.


Com em plau haver
la clau del misteri,
voldria saber 
qui vol que l'ensenyi.


Per a ser sabut,
sense melangies,
cal anar begut
quasi tots els dies.
 
Les cent roses
del jardí,
pel matí,
és quan més dormen.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9  Següent»