Epigrames (CXXXV)
15 Novembre, 2023 18:07
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
de l'Andreu,
a cada cambra
en dormen deu.
En haver
tan poca sort,
menjo dret
i dormo poc.
Li demano
per ballar
i em diu
que és massa tard.
Si m'estima
li diré
que, volar,
m'estarà bé.
En el riure
de les flors,
endevino
mil colors.
Quatre dies
que no plou
i com plora
el caragol.
La barca somiava
en viure a la mar,
però un déu ho sap
i no la deixa anar.
Dormir com m'agrada
enmig de l'infern,
allí, res es perd
i calor no en falta.
Els reis m'han portat
una bossa nova,
he d'anar a escola
per a fer bondat?
A la casa
del veí,
festa grassa
i dolça nit.
I quan plora
el gran cresol,
la senyora
diu que prou.
El que enyora
sa dissort:
riu quan plora,
mor quan dorm.
Una porta
sense pany,
hi ha parany
ben a la vora.
Si m'estima
li diré:
que, si crida,
no aniré.
Un fantasma
es riu de mi,
després, calma
mitja nit.
El qui viu
sense diners,
com se'n riu
quan els perdem.
Com havia
molta sort,
mai sabia
on era l'or.
El qui dorm
tota la nit
no té por
ni esperit.
Si m'escolta
li diré
que mai toca
el quedar bé.
Una plaça
i una font,
fa o no fa
com viu tothom.
Les primeres
margarides
són ben tendres
i boniques.
És el si
de la qui mana:
Fer un neguit
cada setmana.
Quan demano
per volar,
és quan l'amo
fa plorar.
A la casa
de l'Andreu,
qui no mana
tampoc creu.
Si la lluna
em ve a cercar,
vull que vulga
anar a ballar.
En un vas
tot ple de vi,
veig traspàs
o anar a dormir.
La més maca
de les flors
diu que manca
un xic d'amor.
Epigrames (CXXXIV)
01 Novembre, 2023 07:08
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
de l'enyor
mai fa falta
un nou senyor.
És quan vaig
a treballar
quan desfaig
mon tarannà.
Són les dèries
de la sort:
menjar pebre
i dir que és bo.
A la cambra
de ponent,
la nit parla,
ningú ho sent.
Haig negocis
per a fer
amb dos bornis
i un cec.
Una rosa,
en abril,
mai fa nosa
al jardí.
El vell pescador
entra a la taverna,
el rom com li crema,
però no fa por.
El minyó
de ca l'Enric
diu que és dolç
pa de pessic.
Eixiran les barques
des de bon matí
a cercar les ganes
i trobar el camí.
És la pensa
qui demana
i encomana
la revenja.
Quan vingui el vent
per a demanar festa
direm que li queda
massa feina per a fer.
En mon país,
quan surt el sol,
volem condol
i un vas de vi.
Al racó
de la temença,
cada ofensa
duu un patró.
Sense ganes
ni diners,
els fantasmes
fugen més.
A la mar,
quan surt el sol,
veig el far
com ja s'adorm.
Avui cantaré
fins a les albades,
quan vinguin les fades,
com ho deixaré.
Sento, a la nit,
hores de tempesta,
enmig d'una festa
farcida de crits.
La més dolça
de les roses
mai es posa
on xisclen totes.
Quan aplegui
al cim del món
vull que plagui
a tothom.
Estimada lluna,
des de mon jardí,
cerco, una a una,
les cases on vius.
Per a ser
bon mentider
cal aprendre
a caure bé.
Mai demano
anar a dormir
quan la bruixa
és aquí.
En el regne
de la por,
cada vespre
aplega un mort.
Al reialme
de la sort,
falta gana
i sobra or.
Li regalo
les orelles
i li agafen
les mil presses.
Algun mut
li haurà parlat
i he perdut
el gran combat.
I, si em mira,
li diré
que ella a mi
ja m'està bé.
Epigrames (CXXXIII)
15 Octubre, 2023 00:36
Publicat per jjroca,
Epigrames
Sense males intencions
i demanant anar a plaça,
he de dir que tres són massa,
però dos potser en són pocs.
Com les plantes
del meu hort
s'esbatanen
quan hi ha sol.
Com les barques
de colors
es fan blanques
en ser a port.
Amb el vent
parlen els arbres,
són amables
si és fluixet.
Per demanar ni haig ull
i esbufego quan no toca,
diríem que soc tanoca
en escreix o a curull.
A la vora del camí,
el son passava,
com he vist que demanava,
com m'amago en el seu si.
Sense ganes de dinar,
passa l'estona,
de tant de tant, m'acarona
per si em pot ensarronar.
Si l'estiu se'n va
no vull el condol,
prefereixo el sol
un xic enfadat.
Sento el vent
de la follia
com aplega
cada dia.
Amb ben poca son,
com passen els dies,
un parell són bons,
d'altres sense mides.
A les voltes
de Nadal,
massa estrelles
al portal.
Em manca una fada
sense compromís,
és quan vaig a plaça
quan perdo l'encís.
No hi ha mosses
a la font,
massa homes
fan paor.
No crida el rellotge
des de bon matí,
no n'està per orgues
si és llarga la nit.
A la casa
de l'Albert,
quan hi ha gana,
ningú es perd.
Voldria saber,
dolça melangia,
quan l'hivern em crida,
perquè estic despert.
Na Maria
del meu cor
quan li parlo
com s'adorm.
És quan passo
pel camí
quan esclato
en un glatir.
Com passen les hores
a dalt del terrat,
el sol ha marxat,
ha deixat les ombres.
En ser a l'herbei,
esclata la tempesta,
es manifesta:
rabiosa, sense llei.
De manats
i pobrissons
en tots els prats
n'hi ha milions.
Les paraules fugen
rierol enllà
on viuen les bruixes
qui saben guanyar.
Us convido
a la presó
i us oblido
enmig la por.
El riu passa
sense seny,
va saltant
i va content.
Sorgiran les nafres
des de bon matí
en un cos mesquí
ben ple de fantasmes.
He sentit a dir,
lluny de l'establia
que si passa el dia
igual ve la nit.
Amb més ganes
que remei,
van les fades
cercant rei.
Epigrames (CXXXII)
01 Octubre, 2023 04:20
Publicat per jjroca,
Epigrames
Deixeu-me dormir,
sense massa pressa,
a prop la finestra,
amb llit i coixí.
Enmig somnis
i enrenou,
van els ornis
a l'engròs.
Mentre la patata
dintre l'olla bull,
va perdent l'orgull
de ser estimada.
Mai demano
per a mi:
llençar el pa
i vendre el vi.
Com cada setmana,
dilluns em desperta
amb la boca oberta,
farcida de gana.
No vull res més
que un tros de lluna,
minsa fortuna
per a un pagès.
Desplau la nit
plena d'enyorança,
el cor es cansa,
diu l'esperit.
En el passar,
suau, del riu
noto el caliu
com ve i com va.
A la platja plana
no dormen els pops,
demanen basarda,
la galerna i tot.
En el cant
de les roselles
sent el blat
dures tenebres.
I va la poncella
camí de la font,
com se sent promesa,
mig casada i tot.
En el riure
de les flors,
cal escriure:
pau i goig.
Quan aplega
la tardor,
la mestressa
encén el foc.
Les mil ombres
de la nit
parlen totes
sense crit.
Vull aprendre
la lliçó,
soc prou tendre
i menjo molt.
Cada fulla
d'aquest pi
no es poruga
perquè sí.
Prego, a estones,
al vent de dalt,
passen les hores
fins que se'n va.
Quan la barca
fa el singlot,
veig l'entrada
d'aquest port.
Em plau sentir
el so de la festa,
prop de la finestra,
sense res a dir.
Cavaller qui aplega
al si del castell
troba una princesa
qui no està per ell.
Em costa menjar
un cop per setmana,
és massa la gana
per a sestejar.
A la riba es plany
la més vella barca,
el mariner té traça,
però mai sap quan.
Com em deia
el meu amic:
L'avarícia
et farà ric?
I, si em toca
anar a ballar,
he d'anar
o fer el tanoca.
Na poncella
del meu cor
és més bella
quan no hi soc.
A la casa
del parent,
faig estança
un moment.
Mai demano
per a mi,
però em planyo
a mitja nit.
Epigrames (CXXXI)
15 Setembre, 2023 05:11
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
de ponent,
quan hi ha gana,
sobra gent.
Les corbelles
van al prat,
les roselles
estan plorant.
Ha sortit el sol
per dalt del Montsià,
és quan ve llavors
un temps per mirar.
En entrar
al gran desert,
el marró
com guanya al verd.
Massa frares
al convent
quan demanen
ningú els sent.
És la nit,
qui crida al dia,
qui demana
companyia.
En els cantirets,
que van a la font,
dormen, ben contents,
set nans petitons.
Ha pujat el sol,
sense massa pressa,
a la casa vella
on hi ha els records.
Les més bones
intencions
venen totes
d'altres mons.
Com demano
per a mi:
Anar on guanyo
perquè sí!
A l'ampit
dels alturons,
els mosquits
diu que són bons.
És quan guanyo
en equilibri
que hi ha vici
i l'escanyo.
És un llum
a l'horitzó:
aixopluc
i anar a més bo.
Quan m'allito
a les nou,
és quan fito
per si em moc.
El xarop
a cullerades
i l'amor
sempre debades.
Na Maria
diu que no,
però va
a la processó.
El gegant
de cal Robert
a les sis
ja és despert.
Al capvespre,
li diré:
Menjar sempre
no està bé!
Al corriol del mas,
parlen les roselles,
són massa tenebres,
però no els fan cas.
Ha estat el llamp
el gran mentider,
diu: Ja no ho faré!,
però posa espant.
Cap al regne
de l'oblit,
cal empènyer
el mosquit.
Sento davallar,
a les hores baixes,
massa pors amb caixes,
on deuen anar?
A la nit,
és quan l'amic
em demana:
Pots ser ric?
Ni vull ni sé
cercar en el vent,
aquell innocent
que mai vol saber.
Al voltant
de mitja nit,
el més gran
es fa petit.
Com m'agrada
el treballar,
prenc mossada
i fins demà.
Entre els riures
de mil flors,
he trobat
massa records.
Epigrames (CXXX)
01 Setembre, 2023 05:14
Publicat per jjroca,
Epigrames
Entre ovelles
i pastors,
les primeres
ho saben tot.
Al pessebre
de Betlem,
sobra gana
i falta ambient.
Com demano pau,
sota la figuera,
em diu, sorneguera:
Ets tot un babau!
No cerco albirar,
a l'hora primera,
llum de primavera
puix lluny ha marxat.
Sota l'ombra
del vell om,
veig un món
qui riu o plora.
I com cerquen,
els meus ulls,
l'aixopluc
de les tenebres.
Poseu-me, a l'abast,
els alls i les cebes,
les roges roselles
i aquest blat segat.
Sento ganes
de dormir
i m'agrada,
dec ser ric.
En aplegar
al cap del mes,
menjo pa
i no dic res.
Massa dissabtes,
pel dematí,
ni ve la lluna
ni vol venir.
La més dolça
de les flors,
quan es cansa,
perd color.
Si la son
us ve a buscar,
oblideu-la
i se'n va.
La formiga,
al formiguer,
diu que es cansa
i no pot ser.
Amb les ones
i el llevant,
les cabòries
són més grans.
Una porta
dona al cel,
però és dolça
com la mel.
El llapis vell
demana: paciència,
una bona ciència
si aplega al no res.
A la rambla
de les flors,
es descansa
a cor què vols.
Quan hi ha pressa
pel camí,
la riquesa
ha de venir.
En el si de l'hort,
canta la tomata:
eixerida i maca,
sense massa por.
Pagès seria
si el vent m'endugués,
em deixés després
en llevar-se el dia.
Mai demano
per a mi,
ni estirar el carro
ni glatir.
Els companys
de la dissort
passen anys
i mengen poc.
En el si
del gran combat,
el botxí
ni fa sa part.
Com l'estiu convida
a dormir al migdia,
ignorar qui crida
i menjar a pleret.
Si la reina
fa sa part,
cada feina
ha un instant.
Amb seixanta
solucions,
qui descansa
ni fa por.
Només ploro,
per la nit,
mentre pensen
que he fugit.
Epigrames (CXXIX)
15 Agost, 2023 11:11
Publicat per jjroca,
Epigrames
He d'aconseguir,
si la lluna vol,
passar mitja nit
enganyant el sol.
Quan la rosa
perd l'amor,
és quan toca
anar a la font.
En el clar país,
on mai haurà dubtes,
els temps són així:
petits, incorruptes.
He de segellar,
a l'hora tardana,
que el vent no té gana
ni sap on anar.
Les més maques
van cantant
i els tanoques
fan la part.
He volgut romandre
al corriol del vent
per si passa l'aire
un xic més content.
Sento l'atonia
com es riu de mi,
comenta tranquil·la:
Tornaré a la nit!
Sento el vent
de l'esperança,
quan, somrient,
trascola i passa.
En el regne
de la sort,
cada vespre
duu un tresor.
Estimada lluna,
demana per mi,
mira el meu glatir
sense por ni atura.
Per a ser
bon cavaller:
menjar poc
i fer-ho bé.
La vella senyora,
a la llar estant,
com va demanant:
joia de la bona.
No haig per a donar:
ni verda esperança
ni raó qui passa
sense deturar.
La Verge demana
un crostó de pa,
en Josep l'encomana
i el va a buscar.
Al pessebre
hi ha un minyó,
poc que plora
ni ha por.
A les voltes
de Nadal,
massa ovelles
al corral.
A Betlem nevava
des de bon matí,
la neu era blanca,
quasi de setí.
Els pastors
mirant l'estel,
tenen por,
preguen al cel.
I Herodes
es revolta,
com demana
guanyar d'hora.
La somera
com se'n riu
perquè pensa:
demà, estiu.
Al portal aplega
un Josep cansat,
una Verge tendra
i un joiós esclat.
A les voltes
de Betlem,
no hi ha ombres
ni fa fred.
Mengem pa
amb dolç mató
puix demà
hi serem tots.
En Jesús,
vingut al món,
obrirà
el dedins del cor.
Na Maria
va a la font
i en Josep
no sap per on.
Ha nascut
un Infantó,
ha vingut
sense cap or.
Jesús dormia,
era pel matí,
un àngel li deia:
Guarda'n per a la nit!
Epigrames (CXXVIII)
01 Agost, 2023 09:03
Publicat per jjroca,
Epigrames
Mireu-les les mosses
com volen haver:
el riure de sobres,
oblidats els precs.
Quan la bruixa és queixa
de viure en el bosc,
la fada comenta:
Allí, no hi ha sol!
No hi ha places
sense sol
ni recances
sense pors.
En el degotall
de les hores dolces,
viuen les penyores
en el pis de dalt.
No hi ha cases
sense llei
ni mancances
sense rei.
Les paraules
van al vent,
van per taules,
sense encert.
Posaré la feina
prou lluny del mas
per si un bordegàs
em vol portar l'eina.
Amb mil llunes
per la nit,
en trobo algunes
sense crit.
Sense casa
on sojornar,
qui no es cansa
de bregar?
Amb més feina
que enrenou,
cerco l'eina
dins del jou.
Una casa
dalt del cim
mai es cansa
de fer el ric.
Espero trobar
a la casa vella
dolça meravella
en fer-se ben tard.
Com demano
menjar bé,
però l'amo
no en sap res.
Quan els dies
porten nits,
massa riures
són per a mi.
No demano
altre desig
que lluitar
fins a morir.
Quan el son
em ve a buscar,
el bruixot
diu que se'n va.
Maria sabia
un lloc on anar,
en fer mitja rialla,
es posa a plorar.
Els fantasmes
són així:
De tant pobres,
semblen rics!
Com havia
minsa sort,
la somiava
amb colors.
I com diu
el meu amic:
Mai se'n riu,
de tot, el ric!
M'agrada sentir,
al racó del mas,
quan ningú fa cas
i parla de mi.
Una lluita
hi ha al cafè,
qui fruita
tot ho perd.
Com la mossa
es riu de mi,
prenc la bossa
i a dormir.
Us he de contar,
pobrissons humans,
que cal saber quants
caldrà ensarronar.
Massa nits
de lluna plena,
la lluerna
plora un xic.
A la banda
de ponent,
el vent calma
de valent.
El miracle
de la nit:
dormen quatre
sense llit.
Epigrames (CXXVII)
14 Juliol, 2023 17:51
Publicat per jjroca,
Epigrames
En el regne
del desert,
quan va l'aigua
prompte es perd.
La mossa demana
un nuvi eixerit,
vol haver marit,
li cal fer comanda.
Hauria de bastir:
castells sense desitjos,
m'agraden els anissos,
però no en puc gaudir.
No haig més garlandes
per anar a dormir,
m'agraden les tardes:
llargues, sense fi.
Per a ser
bon mentider,
cal aprendre
amb molta fe.
El pagesos
van al tros,
prou malmesos,
amb un mos.
Voldria la rosa
d'aquest gran jardí,
com es troba sola
plorant sense fi.
No vull caure
al desert
d'aprendre
sense caler.
Una rosa
li he comprat,
si fa nosa,
he fet salat.
El meu amo
no s'explica,
com demano
i no replica.
Hauré de saber
que, quan hi ha tempesta,
lluny de la finestra,
és on s'està bé.
No vull més noves
del regne gran
on, només, trobes
gent benestant.
Al racó
de l'alegria
sento, a l'amor,
com passa el dia.
Em vull enterrar
sota una figuera,
en una ombra fresca,
fent la mitja part.
El més noble
dels taujans
parla, a sobre,
sense encants.
Hauré d'encetar
aquell suc de poma
mentre m'alliçona
en mil veritats.
I, voler, voldria
anar a dormir
amb un somni eixerit
per a cada dia.
En el cim
del pujolet,
qui no ho sap,
ho té prou verd.
Amb seixanta
sentinelles,
qui no es queixa
no té orelles.
Sota l'ombra
d'un gegant,
sempre es troba
un xic de clam.
En el regne
de l'infern,
mai va enrere
aquell qui es perd.
He de passejar,
pels carrers dels savis,
cercant aquells llavis
qui volen parlar.
He perdut,
de la infantesa,
l'aixopluc
i la promesa.
Mai demano, al sol,
una nit més llarga
en veure que es cansa
i el deixen ben sol.
I de tant
que l'estimava
es feia gran
mentre plorava.
En el regne
de l'enyor,
les qui manquen
són les flors.
La volguda lluna
com m'haurà de dir
que cerco una engruna
en el meu camí.
Epigrames (CXXVI)
01 Juliol, 2023 07:57
Publicat per jjroca,
Epigrames
No vull penes
per fugir,
quan demanen,
soc allí.
A la casa
del mai més,
quatre homes
ni en són tres.
Com havia
tanta son
hi dormia
per a dos.
La barca no rema
en entrar en el port,
diu que està ofesa,
ningú sap el com.
Qui domina
l'ampla nit
quan camina
per sota el llit?
Em plau saber,
estimada amiga,
que, si el sol no crida,
ha arribat l'hivern.
Amb seixanta
manadors,
qui no canta
quan hi són tots?
He de demanar
el jou del camí,
mentre ve l'oblit,
l'he espero amagat.
Les camises
de mil flors
són més vives
quan hi ha sol.
Per a prendre
o demanar,
cal entendre
com pensar.
Vingui el vent
sense parany,
l'esperem
i farà tard.
La jove cantava
collint albercocs
després ni plorava
quan li prenien tots.
Sense ganes
de lluitar,
menjo panses
quan n'hi ha.
Com la pluja
he demanat
per la fruita
i el sembrat.
Com havia
poca sort,
com voldria
ésser mort.
Si no escolto
d'on ve el vent,
m'esvaloto
i no ho sent.
Hauries de saber
que, quan la nit aplega,
de vegades, ensopega
amb les ganes de voler.
He estat així:
fugint de la pensa,
notant com em deixa
i plorant per mi.
Sense llana
i sense pèl,
es prepara
per al fred.
A les festes
dels dijous,
porten vaques
i fem bous.
Com demano
per a mi:
menjar prou
i beure vi.
A la casa
de l'Andreu,
qui no mana
tampoc creu.
Mai demano
per a mi:
treballar
o anar a dormir.
Quan arribi
a cent vint anys
que no em donin:
feina i guanys.
Tot parlant
amb el mussol,
hem callat
en sortir el sol.
La més dolça
de les flors
només plora
quan es mou.
Si m'estimes
per la nit,
no m'oblidis
al matí.