01 Gener, 2021 06:33
Publicat per jjroca,
Epigrames
Les passes lleugeres,
el mirar indecís,
no hi ha compromís
ni es demanen presses.
Quatre minyones
anant a la font,
els amos no hi són,
del ballar, ni gosen.
Quan Maria plora
no me'n ser avenir,
mai es queixa sola
i menys per la nit.
Massa portes,
sense llei,
s'obren totes
quan ve el rei.
La barca parlava
amb el mariner,
li cridà primer,
després, l'honorava.
Una sínia,
sense cant,
va plorant
sense cap mida.
Em comenta el mossèn:
El pecat és tafaner,
vol somriure, menjar bé
i atipar-se de no res.
Quan la lluna troba
el miol del gat,
pensa que és pesat
fer tant de marona.
Les tardes d'hivern
les trobo tan minses
que, agafant-ho amb pinces,
la meitat es perd.
Quan l'amor se'n va
resta la follia,
vella companyia
qui no vol marxar.
Quan la casa parla
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.
Manta hores
de la nit,
com m'han dit
que ploren totes.
Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se i fer el sord.
Sento xisclar
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.
Sentiré al decurs
de la primavera:
nou cantar dels rius,
florir de la userda.
Com posar-li
cascavell
si és tan bell
i viu al barri.
Per haver
tants mals d'amor
cal saber:
on deixar el cor.
En un prat
sense roselles,
plora el blat
pregant per elles.
En sentir com cau
la pluja primera,
va a cercar un cau
per si no té espera.
Com plora el riu
quan esdevé Parca,
vol comprar la barca,
no en té ni cinc.
Mira com em plau
mirar-te una estona,
el cor s'enamora
i cerca un palau.
Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar
tot un any o més.
Amb quaranta
venedors
qui s'espanta
en haver de tot.
Amb vint frares,
hi ha processó,
déu-n'hi-do
de tantes passes.
12 Desembre, 2020 06:26
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan la casa parla,
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.
Manta hores
de la nit,
com m'han dit
que ploren totes.
Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se del tot.
Sento xisclar:
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.
Sentiré, al decurs
de la primavera,
nou cantar dels rius,
florir de la userda.
La vella dormia
dessota d'un sol,
amb vestit de dol,
sense companyia.
Com posar-li
cascavell
si és tan vell
i viu al barri.
Per haver
tants mals d'amor,
cal saber
on deixar el cor.
En un prat,
sense roselles,
plora el blat
pregant per elles.
En sentir com cau,
la pluja primera,
va a cercar un cau,
per si no té pressa.
Com plora el ric
quan esdevé la Parca,
vol comprar la barca,
no en duu ni cinc.
El ruc dormia
amb somni d'or,
la sínia el crida:
Feu-me mil tombs!
Mira com em plau,
mirar-te una estona
que el cor s'enamora
i cercar un palau.
Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar:
tot un any o més.
En el curt viatjar
de les fulles velles,
no he trobat estrelles
on poder restar.
Quan l'amor dormia
en el fons del llit,
demanà esperit,
però no n'hi havia.
La tarda viatjava
voltada d'encís,
era al paradís:
ningú demanava.
Si la jove
no m'ha vist,
és que visc:
sorrut i pobre.
A la casa gran,
les portes tancades
parlen amb envans
de lluites passades.
Estimar voldria
el llum dels teus ulls,
sense massa esculls,
quant bé ho faria.
En el si del pou,
dormen els misteris,
viatgen, sense necis,
per haver raó.
La lluna demana
quan el sol la veu:
haver una germana
per a jugar ensems.
La pluja plorava
en ser a l'hivern,
sense massa fred,
plena de basarda.
Cada vespre,
en ser al llit,
em faig tendre,
esporuguit.
01 Desembre, 2020 14:23
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una mossa jove,
quan parla de mi,
em tracta de pobre,
poc que em fa patir.
Tot parlant
amb les estrelles,
sento queixes
de tant en tant.
Per a ser
prou venturer,
cal aprendre
a no saber.
És quan dormo
per la nit
quan em noto
esquifit.
Amb cent branques
i un bon llum,
vénen fades
a ull cluc.
Dir-te, et diria,
estimat amic
que un mal antic
és de per vida.
Al corriol
dels nouvinguts,
uns saben molt,
d'altres són rucs.
Quan la menja
m'obre els ulls,
veig esculls
i ànsia eterna.
Per a perdre
un xic de fe,
cal aprendre
a ser i no ser.
Dalt de la muntanya,
parlant amb el sol,
demano consol,
però, ell, m'enganya.
Tot enmig del blat,
plora la rosella,
l'estiu ha arribat,
aplega la sega.
Com a monstre
sense llar
ni haig sostre
ni entrellat.
Pobra pedra,
en el cim,
ni vol treva
ni enemic.
La cançó del vent,
en entrar en el bosc,
pensa que ho té tot,
però ningú sent.
El diumenge pel matí,
abans que aplegui migdia,
tinc la pressa amanida
per si, al vespre, he de fugir.
Les hores més toves
les passo al carrer,
parlant amb les mosques,
mirant d'on ve el vent.
Tinc la gran feinada
del pensar poruc,
passo la jornada
tot i fent-me el mut.
Com voldria ser
el mosso de quadra,
vaig ser cavaller
i perdí la dama.
Amb les pedres del camí,
porto la conversa,
és l'hora amb més fermesa,
se'n va perquè si.
En el doll proper,
cercaré fortuna,
sóc minsa tortuga
esperant no ser.
Sento el degoteig,
el passar dels dies,
enmig les fatigues,
la dèria com creix.
Jo haig un amic
mig perdonavides,
s'acosta si el crides,
em deixa ser el ric.
Massa mantes
porten sort,
són amables
de bon cor.
Quan l'amor se'n va,
resta la follia,
vella companyia
qui no pot marxar.
15 Novembre, 2020 16:18
Publicat per jjroca,
Epigrames
Manta cases,
quan ve el sol,
s'esbatanen,
fan bon foc.
És la reina
qui ve amb mi,
sempre es queixa,
ha el neguit.
Per haver
tan poca sort,
cal saber
on trobar el lloc.
Ni pany ni clau
ni regne de l'oblit,
saber on s'escau
lluitar amb l'esperit.
Un dia gris
i un mestralot punyent,
sentir la gent
per a posar-se trist.
Amb el record,
les ombres fugisseres,
cercar boniors
de mosques i d'abelles.
No he de pensar
com filen les aranyes,
són mosses ben estranyes
puix ni gosen cantar.
Amb un capvespre,
he de trobar el silenci,
li dec un vici,
es mostra tou i tendre.
El meu amic
arriba a deshora,
parla, esbronca
i torna al llit.
No sé trobar
els somnis a les golfes,
vénen i tornen,
tips de plorar.
No vull res més
que llarga lletania,
morir m'obliga
a restar quiet.
Per haver
tan minsa sort
ni cal viure
ni ésser mort.
Amics i parents:
us hauré de dir
que he perdut el bens,
el seny i el gaudir.
Com m'estima
a tort i a dret,
li encomano
estar despert.
Una jove mossa
com passa i diu:
En ser a l'estiu
vull tornar-me rossa!
El pagès tenia:
vinyes i oliveres,
vingué la collita
i perdé les terres.
A la cambra,
una finestra
s'esbatana
si hi ha festa.
He perdut el seny
per haver fatiga,
el guanyà un rei
qui, a festes, m'oblida.
Maria cantava
la dolça cançó,
el riu es gronxava,
li feia un petó.
Trenta cases
del carrer
semblen calmes
quan convé.
Parlant amb el llop,
tot a cau d'orella,
m'ha dit que l'ovella
és ximpla del tot.
Al racó
de melangies,
és quan crides
que ho veus prop.
El gegant del pi,
quan va pel corriol,
parla amb el sol
des de bon matí.
Tinc per pretendents
tres amics maldestres
em parlen els vespres,
pel matí, fan dents.
01 Novembre, 2020 18:17
Publicat per jjroca,
Epigrames
Amics i parents,
en terres llunyanes,
sento com em parlen
de records punyents.
Voldria saber
quan vella atonia
esdevé follia
esperant la fe.
Hauria estat ric,
prenyat de fortuna,
vaig prendre una engruna
i no vaig saber.
Porteu-me el son
plaent de les estrelles,
les roses, les roselles,
aquell riure tan dolç.
He de sentir
la llarga nit d'espera,
aquella nova estrella
qui ens guia amb neguit.
Em plau el son
cap a la migdiada
quan la calor és ben clara,
ens tracta de minyons.
La música viatjava
pel bell caminoi,
només era un noi
qui somnis menava.
Per escriure, tinc
la ratlla viatgera,
un punt que m'espera
i tota la nit.
Quan la mossa
es fa marona,
sent com gronxa
el seu tresor.
Estic tornant
d'un camí llarg,
estic pensant
com despertar.
En el vell cove
de les hores baixes,
avui, fan rebaixes,
les posen en ordre.
Llarga vida
per anar,
ens convida
l'estimar.
Demano pa,
sardina i vi,
el treballar
no el vull amb mi.
Ens convida:
ser més tou,
menjar dolç
de per vida.
A l'envà, dormien
les flames del foc,
aquell xic de sort
i un perdonavides.
Rierol que canta
en passar l'hivern,
mentre, veu com perd
la joia de l'aigua.
Vers a vers,
monotonia,
l'escrit es perd,
ningú el crida.
Com proclama el llop
quan troba l'ovella:
Vols haver parella
per lluir del tot?
Com s'esdevendria
nostre gran amor
si hagués il·lusió
i força alegria?
A la plaça estant,
sento les converses:
unes fan promeses,
les altres no tant.
Pel carrer passava
la tarda d'hivern,
poc que demanava,
no li donaren res.
Sense pena
ni condol,
vaig per terra
més bé sol.
Les comandes
són així:
cerquen cambres,
menja i fil.
Per a fer de pagès
ni cal esbrinar
ni és bo endevinar
qui guanya els diners.
14 Octubre, 2020 14:49
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una jove
va al mercat,
porta un cove
i tot l'esclat.
Mai demano:
plata i or,
sóc tan fort
que ni us enganyo.
Trenta misses
i un sermó
com em lliuren
d'anar al foc.
Manta hores
sense son
són més toves,
tenen poc.
En el segellar
de l'amor perdut,
no voldria anar
a trobar aixopluc.
Maria dormia
tipa de somiar,
com voldria estar
lluny de l'establia.
I després d'anar
en gran processó
em declaro, és clar,
formiga del tot.
A la vora
del coixí,
dormo així:
com un tanoca.
Amb quatre lluïssors,
fruits de ma volença,
demano la vella
queixa del meu cor.
Com goso saber,
abans de tres dies,
si m'estima bé
o em causa fatigues.
La lluna plora
al jardí florit,
volia ser dona
i trobar marit.
Si m'estimes
de valent
mai em prives
de ser rei.
Quan la pluja aplega,
tanco el calaix,
sento com naix
melangiosa pensa.
Estava dormint,
anava somiant
quan vingué la nit
i em féu despertar.
No hi ha hores amargues
al desert de la consciència,
algun nan les prengué totes,
diu que caldrà més paciència.
Sento les gotes caient
amb suau terrabastall,
mentre cauen, van dient:
Quan estaràs prou mullat?
No vull haver
la pau ingrata,
vull una barca,
ser mariner.
Amics, coneguts,
folls per ma fortuna,
us deixo la lluna,
el sol me l'enduc.
El somriure ample
de la mare tendra
em deixa el miracle,
la joia primera.
Manta hores
sense son,
vénen, tornen,
fan paor.
Al racó del somni,
deixaré un seient
per si ve el dimoni
sense res per fer.
Voldria sentir,
dolça meravella,
el clos de parpella
quan ve per la nit.
És quan plou que ballo sol
sense cercar cap mesura,
el desig desa cordura,
la solitud deixa l'or.
01 Octubre, 2020 06:30
Publicat per jjroca,
Epigrames
Les paraules dolces
s'endinsen al cor,
cerquen la remor
suau de les ones.
Una fulla,
dalt estant,
és poruga,
però no tant.
Com m'hauria
d'estimar
si he d'anar
sense cap guia.
El gegant,
quan jau al llit,
és més gran
de bon matí.
Sota l'arbre,
hi ha un tresor
sense nafres,
dolç del tot.
Ni vull ni sé
anar a la feina,
cerco una reina
que em vulgui bé.
Quan el tren,
furiós, rodola,
és quan troba
el pendent.
Al jardí,
prop de les roses,
les minyones
fan somrís.
Al capvespre,
trobo el sol,
va de dol,
es torna tendre.
Com em plau sentir,
enmig la tempesta,
la dolça fermesa,
la pau de la nit.
Si les fulles volen
cap a altres indrets,
trobaran l'incert,
el regne dels pobres.
Poseu-me pa,
vi negre i formatge,
doneu-me un patge,
deixeu-me anar.
La poncella riu
si ve primavera
després vol la festa
d'ésser a l'estiu.
Una jove
m'ha de dir
que ser pobre
és prou mesquí.
Per posar-se
a festejar,
cal somiar
i haver coratge.
Vull haver més hores
des de bon matí,
que siguin ben toves
i portin coixí.
Una mossa sola,
al balcó estant,
diu que ja vindran:
més tard o més d'hora.
Fer-se vell
millor aniria
si el poncell
hagués desídia.
Paraules donades,
enmig del carrer,
sonen prou llunyanes
quan ningú les sent.
A la casa gran,
ja no hi ha enrenou
ni el jovent la mou
ni el vent la plany.
Poseu-me, a l'envà,
les tendres imatges,
aquells vells paratges
on voldria anar.
No hi ha ric
sense aventura
ni cordura
sense abric.
La mossa cantava
al balcó estant,
núvols van passant,
voldrien ser a casa.
No m'agraden
les tenebres,
però vénen
i m'enganyen.
14 Setembre, 2020 15:43
Publicat per jjroca,
Epigrames
Aniré a caçar:
mosques i elefants,
de mosques: mil n'hi ha,
d'elefants: no tants.
Tinc la núvia rica,
dolça, benestant,
els dilluns em crida,
m'estima els dimarts.
Per a fer de mestre,
no cal espardenya,
ni estufa ni llana
ni patir del fetge.
Un dia cantava
en ser al jardí,
em trobà una fada,
em tornà mesquí.
A la capsa
dels diners,
cercant or,
trobo papers.
He demanat a Satan:
passar l'hivern a l'infern,
però diu que he de pagar
una quota cada mes.
Em plau saber,
dolça melangia,
que el llum del dia
ni costa diners.
Quatre cases
i una font,
amb mancances,
roda el món.
He trobat, Jesús,
cercant una creu,
no li agrada el preu,
la mira i fuig.
Vull endevinar
on rau l'alegria,
l'albiro si crida,
no se'n sap estar.
El cavall de la fortuna
no té genet,
era petitet
amb la pell ben bruna.
Massa hores
sense nit,
fan glatir,
es tornen boges.
Com m'agrada
anar a ballar
per trobar
qui riu encara.
Sabràs, bon pastor,
que l'ovella és magra,
necessita palla
i alfals del bo.
Al corriol
dels saberuts,
els miols
semblen remucs.
I cap al tard,
quan vénen els fantasmes,
trec el vi, poso les cartes
i encetem les ganes de jugar.
El meu deler
no es cansa de saviesa,
és signe de feblesa
i pensar matusser.
Caurà la dot
en mans de camperols,
ben abastits de cols,
tot esperant tresor.
Tinc per veïns:
dos espantalls mediocres
qui parlen a les fosques
del regne de l'oblit.
En mon paller,
dormen dues germanes,
velles sargantanes
cansades de l'hivern.
M'han pres la parla,
el llapis de les mans,
són els germans,
els savis de l'arada.
Ni pany ni clau
ni menges a les golfes,
dormint enmig les fosques,
glatint del meu catau.
Potser vindran
les hores més ferrenyes,
saltant enmig les feres,
de tard a tard, pregant.
La dolça terra
com s'omplirà de sots,
rancúnies i dolors
prenyats amb incertesa.
01 Setembre, 2020 06:56
Publicat per jjroca,
Epigrames
És el sol
de mig hivern
qui no vol
parlar amb el fred.
Per a ser
bon mentider,
cal aprendre
a no dir res.
Amb els coves
de ma son,
els tanoques
riuen molt.
Quan el sol se'n va,
esdevé la força,
s'acluca la mosca
vora de la llar.
Pobre, sense remei,
farcit de mancances,
demana esperances,
no hi haurà remei.
Quan sigui: gran,
valent, venturer,
vull ser cavaller
o, almenys, benestant.
Les passes perdudes
no porten remor
ni trist vencedor
de feines feixugues.
La més dolça
de les flors
vol ser esposa
amb seny i tot.
Les pedres remuguen,
xisclen, riu avall,
volen devessall
sense massa arrugues.
En entrar
al vell infern,
demaneu
per Llucifer.
Pare, el treballar,
ha de ser noble,
però, en el poble,
no sé com va.
Les paraules
volen noms,
mai hi són,
ben prompte fugen.
Quan la pluja mou
i el foc està encès,
el fer de pagès
és dolç enrenou.
Massa pedres,
del camí,
han de dir
les malifetes.
En fer-se vell,
el llarg camí,
es fa mesquí
quan parlo d'ell.
Amb les poques dents
i minsos queixals,
el menjar es fa llarg
i un xic insistent.
Haig la llarga malaltia
que aplega amb els anys,
poso tanques i paranys,
però fugen de seguida.
En el si de l'hort,
el pagès rumia,
com li passa el dia
cercant un tresor.
Li he dit al ruc,
en llarga conversa,
que, si va de pressa,
posaré més munt.
En un camp de blat,
viu una rosella,
encara és poncella,
festejar ni en sap.
Quan el vent s'enfila
per dalt dels terrats,
dormim a desgrat
i el plànyer convida.
Heus aquí el miracle
de l'anar perdent,
en comencen cent
i n'acaben quatre.
A la nit,
tot meravella:
lluna, estrella,
somiar i dormir.
A la casa
del mai més,
qui no pensa
no fa res.
14 Agost, 2020 15:01
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan la lluna
va a dormir
ni badalla
ni vol coixí.
Al carrer
on surt el sol
cal saber
quan fuig del tot.
Per fer menja
de deu plats,
cal aprendre
a no fer tard.
Quan em llevo
pel matí
passo els comptes
de la nit.
En ser a l'hort,
entre les cebes,
penso, prou tost,
de mil maneres.
Quan volia
ser més ric,
mai podia
haver amic.
La tarda passava
sense gran ensurt,
el roure mirava
com fer-me aixopluc.
Entre tantes
meravelles,
deu estrelles
ni fan rialles.
Vull ser tant petit
com somni d'abella,
com ou de mosquit
com el cor d'esquella.
Benvolguts amics
des de la infantesa,
cerco la promesa
entre jocs prohibits.
A la casa
del mai més,
ve la fada
i fuig després.
Tinc la por
a la saleta,
vora el foc,
mirant la llenya.
Com em plau
fer un saltiró,
sóc babau,
fet de cartró.
Entre palla
i garrofes,
la batalla
és a les fosques.
Em plau saber
que el món em procura
un xic de verdura
per a passar el mes.
Manta hores
sense son,
com es troben
amb la por.
I, tot d'una,
el candidat
vol fortuna
d'amagat.
Mai demano
per a mi:
ni un bon amo
ni el morir.
Manta hores,
de la nit,
són ben plenes
d'enemics.
Em diu el vent,
qui porta pressa,
que la fermesa
plany al moment.
Quatre rabadans
per a cent ovelles,
tips, fins a les celles,
d'anar a pasturar.
Al reialme
del meu cor,
diu l'amor
que no es pot valdre.
Em conta el vell ruc
quan som a l'arada:
Ja fa una mesada
que em trobo perdut!
L'ametller,
en sentir la neu,
no s'ho creu,
es deu fer vell.
