11 Febrer, 2019 18:35
Publicat per jjroca,
Epigrames
Al cel demano
un bosc amb redós,
allunyat de l'amo,
el riure és ben dolç.
Si mirar fóra pecat,
vull anar a l'infern,
la mossa que he trobat
de segur que hi és.
Vull una estrella
al meu sarró,
posaria el sol,
però no es queda.
Senyores i senyors
sigueu benvinguts,
al teatre hi caben tots:
sords, bornis, cecs i muts.
Per menjar, voldria:
farcidet de col,
plata de cargols,
després mitja síndria.
Cavaller sense cavall,
capità sense senyera,
poca lluita al capdavall
i guanyar sense cap guerra.
Mil anys per a no dir res,
fer l'amor sense concebre,
treure aigua del gran Ebre
i oblidar si l'aigua es ven.
Sabeu, Jesús m'ha dit:
No vull trobar cap pessebre,
prefereixo all i pebre
i un mal catre on dormir!
Tan gran sacrifici
fóra bogeria,
no us deixeu el vici,
ell mai ho faria.
Fadrinet com era,
avui, m'he casat,
ha estat primavera
qui m'ha enganyat.
Per anar sol,
al cementiri,
ni cal seguici
ni joies d'or.
Em moriré una nit
havent sopat,
he de partir
content i fart.
Quan lladra el gos,
sense mirar,
ni cal pensar,
es troba sol.
Quatre ciris
per al mort,
no l'ajuden
gens ni poc.
La mestressa diu
que té una feinada,
cal sortir de casa
amb un pas furtiu.
No tinc pressa
en arribar
puix la llenya
he de tallar.
He fet gran collita
de palla i de gra,
l'enveja no crida,
però em vol guanyar.
Mil orenetes
han aplegat,
cent retrobaven
cases de fang.
I la serp com plora
dessota una branca,
el bon Déu la troba,
somriu i li parla.
Per menjar una poma
cal anar al desert,
allí, Déu es perd,
s'amaga i escolta.
La cuca dormia
dessota la fulla,
com l'estiu li duia:
menja i alegria.
Una vegada,
un cop al mes,
perd l'interès,
però no cansa.
Estimar és trobar
tresor d'amor,
voler continuar,
sol portar dol.
A la casa tenia
mon paradís,
un infern el volia
del tot ferir.
No poseu pau
a les mentides,
poseu espines,
cremeu la nau.
03 Febrer, 2019 21:15
Publicat per jjroca,
Epigrames
El bon Déu creà:
somni i paradís,
l'home malaltís
ho volgué canviar.
Diu que m'estima
fins a l'infinit,
l'amor definit
es perd, es desinfla.
El sol trafegot
es lleva a trenc d'alba,
a l'estiu, s'enfada,
vol cremar-ho tot.
De jove, tenia
secrets d'amor,
en ser vell, volia
guariment de cor.
Si m'estimes, et diré:
He d'oferir-te el sol,
una plaça, un castell
i un cove ben ple d'or!
Vol que la festegi
sense mentir,
com li he de dir:
Millor que ho deixi!
Hi havia un drac:
tan innocent,
tan inconscient,
tan espantat.
Si l'amor reposa
vora del camí,
deixeu-lo dormir
amb flaire de rosa.
He perdut la fe
prop de l'establia,
la tindrà Maria,
l'haurà en Josep.
Un pecat mortal
a morir em convida,
veniu de seguida,
no el vull deixar.
Caminant tan pobre
mai l'he trobat,
anava d'emprat
amb estels al sostre.
La nit em duu
fama i fortuna,
em plau quan dura,
em dol quan fuig.
Sóc pescador
de barca vella,
ni nit ni estrella
em fan paor.
Una jove em regala
llum dels seus ulls,
la miro mentre passa,
l'envejo mentre lluu.
No he comprat
ni cel ni estrella
ni em meravella
el teu comiat.
Porta massa paraules
el meu escrit,
no he fet servir més baules,
em cal finir.
Vols haver més meravella
que somiar despert,
sentir pau a cada orella,
viure al recés.
El nuvi contava
històries d'amor,
de fer bona estada,
de trobar condol.
Una abella volava
entre les flors,
una noia sembrava
dolços d'amor.
El vent em parla
del tot foll
ni atura ni calma
ni se sent cofoi.
I quan sigui primavera,
una festa he de fer
amb el vol de l'oreneta
i la flaire del roser.
I diu que m'estima,
en aplegar el dia,
després em convida,
es perd de seguida.
Si s'allunya el fred
i ve l'oreneta,
porteu-me a la festa,
vull ser-hi també.
Poso herba al camí,
estels al cel,
les dèries de l'amic,
el riure amb ell.
A la bossa buida
ni flors ni diners,
posaré una bruixa,
vull cremar-la bé.
27 Gener, 2019 06:35
Publicat per jjroca,
Epigrames
Dalt de la muntanya,
el fresc és més dolç,
l'herba més galana,
l'estel més a prop.
Com que no treballo
ni tinc els diners,
els dies els passo
i les nits també.
Mataré l'hivern
vora de la llar
i deixaré el fred
per si vol marxar.
He posat els anys
dintre del cove
per si, algun jove,
en vol uns quants.
Tinc per bona llei:
fugir de la feina,
esmolar bé l'eina
per trobar remei.
No he de morir
a mitja albada,
tal matinada
no és per a mi.
Sent cavaller,
sense cavall,
vull, per plaer,
seure i menjar.
A la verema,
veuré el raïm
i aquella jove
qui em fa glatir.
Pagesot com sóc
vull anar a l'era,
allí, m'espera:
la pols i el sol.
A la casa pobra,
no hi ha averanys,
ni massa roba
ni força guanys.
M'ha dit que la festegi
tots els dijous,
que li conti mentides
a poc a poc.
Mare, quan sigui gran,
valent del tot,
vull anar a la ciutat
per veure el sol.
Penso tant,
tant em capfico,
que tot m'obligo
a perdre el cap.
Quan la font rajava
tot era ben verd,
un cop assecada
comença el desert.
Maria, com vull morir-me
un dia gris, sense sol,
si és hivern, no vull condol,
si és estiu, no vull queviures.
M'ha dit el senyor batlle:
Avui no has de pagar!,
ho sap, li vaig deixar
la hisenda i l'equipatge.
Mai el sol em trobava
jagut al llit,
mai la feina em deixava
prendre el coixí.
A casa la senyora
no hi ha repòs,
ni criada qui plora
ni un mal espòs.
Una noia no espera
vora la font,
aquesta primavera
no hi ha ni flors.
M'he llevat de matí
amb gran pecat,
no cal dir que he somiat:
Era molt ric!
No és maca com daina
ni rica en perfum,
però tant m'agrada,
tant em ve de gust.
A la barca vella
no li agrada el port,
però allí ho té tot:
calma, llit i cleda.
Una dona jove
diu que m'estima
ni tan sols rondina,
em tracta de pobre.
Amb quatre lletres
i un xic de paper,
volo sense ales,
somio sense més.
Vull, per a casar-me:
missa i anell,
arribar d'hora,
trobar que hi és.
Porto les sabates
lligades al coll,
he trobat mil dolls,
no puc embrutar-les.
Tinc desavinences
amb el meu company,
el ruc no té presses,
per a mi, es fa tard.
He de fer mil tombs
abans d'arribar,
el treball és bo,
però no ho tinc clar.
He deixat la fortuna
a casa seva,
no vull primavera
ni blanca ni bruna.
El vent mestral
mai troba casa,
arriba i passa
com un sidral.
Assegut al carro
el camp és pla,
com vaig i passo
ni vull baixar.
A la missa amonesta
el bon mossèn,
no vol riures ni festa,
ningú el sent.
La mare demana
que assegui el cap,
he provat a l'albada
i m'he passat.
I Déu es pregunta,
una mica ofès:
Amb dos Papes vius,
amb qui parlaré?
Mireu si m'agrada
fer un bon xarrup
que la bóta declama:
Un hivern eixut!
Com parla i es queixa
el bon Sant Miquel:
Satanàs ni lluita,
s'ha tornat fidel!
A la vinya jove
ni deixo raïm,
mentre que a la vella
només veig gotims.
Pensant en treballar,
m'he llevat d'hora,
en acabar d'esmorzar,
la mandra és tota.
La mare ho demana,
una feina he de cercar,
amb una hora per setmana,
Suposo que prou n'hi haurà.
Home, sense bona traça,
estudia filosofia,
el parlar enmig la plaça,
dóna força i convida.
Amb quatre ciris
i una tauleta,
viurà l'asceta
sense cilicis.
I Déu posà
cel i habitatge,
vingué el diable
i s'enfadà.
La vida em conta,
la meitat de nits,
que el mestre i l'escola
són per a glatir.
El dimoni posà
cove amb diners,
Déu el castigà,
mai seria ple.
Les noies maques
són un neguit,
com s'engalanen,
volen marit.
Pare, Creador,
feu-me prou lleig,
hauré, en escreix:
temps i ocasió.
Una jove gemega
enmig del llit,
mala nit encisera,
com l'ha traït.
Han vingut les bruixes
a fer turment,
singloten, xisclen,
ningú les sent.
Mare, per a triomfar,
em cal mentir?
- No has de dubtar:
El no és sí!
El mixino diu:
Acosta't un poc!,
m'allunyo i li dic:
Prefereixo el foc!
Tenia saviesa
en trobar un desert
on el neci perd
voltat de tenebra.
15 Gener, 2019 08:36
Publicat per jjroca,
Epigrames
Dels quatre pecats,
tres en confesso,
l'altre el segresto
per si de cas.
Pare, en essència,
vull la confessió,
poca penitència,
força absolució.
La mare m'ha dit
que no tingui pressa,
el tenir fermesa
és tancar l'oblit.
Si el preat Sant Jordi
parla amb el drac,
el camí és tancat,
no hi haurà oprobi.
Vull el treballar
sense cap negoci
i morir quan mori,
tot sense pagar.
És el sol poruc
quan ve la tronada
ni lluita ni enganya,
ho té tot perdut.
Pare, el morir
és anar a l'infern,
allí, mai hi ha verd,
només carn i vi.
Després del vent,
ve la tempesta,
la pluja enceta
vida incipient.
Una bruixa contava
el passat estiu:
Darrere d'un viu,
trobaràs qui mana!
Posa flors
en el jardí,
puix l'amor
ho vol així.
Per si ve l'amor
i no el sents,
posa flors
en tot moment.
No camina
la dolçor,
necessita
un xic de por.
Em plau el vent
tebi, suau,
la dolça pau
i l'innocent.
Tanta pressa
per guanyar,
la feblesa
vol trencar.
Tenia ganes
de no guanyar,
massa setmanes
sense estimar.
Sent un pobre hereu,
de deessa fortuna,
demano la lluna
i rebo mil déus.
M'agradaria ser
arbre del bosc,
ho tinc ben fosc,
em falta fe.
A la bruixa demano
el seu somrís,
però diu l'amo
que no sóc ric.
La rosella cercava:
el gran amor,
el blat l'acompanyava
malalt del tot.
Déu, amb gran saviesa,
creà el desert,
allí, amagà la pressa
i l'enteniment.
Porta noves el vent,
sense aturar,
treballar de servent,
el fa viatjar.
Un país sense dubtes
és avorrit,
no hi ha fades ni bruixes
ni un mal amic.
Déu es preguntava
enmig del cel:
Hauré fet la feinada
per a no res?
Mare, l'estimo tant,
em meravella
que, passat un instant,
m'oblidi d'ella.
A la casa, tenia
el meu castell,
va venir la desídia
i ja no hi és.
De prou jove, volia
ser un home dolç,
va trair-me la vida,
vaig perdre el cor.
Com la dona em diu
que no l'estimo,
no li faig voraviu
ni l'acoquino.
El moliner agafa
tot el meu blat,
la farina ni és blanca
ni em torna el sac.
He de fer un miracle
abans d'un mes,
de tres, en faré quatre,
de fum, diners.
Per què el bon batlle
i el vell capellà
no volen un tracte
si els vull enganyar?
Aniré a l'infern
si ella m'ho demana,
si després declara:
L'amor ho va fer!
Per a ser bon rei
només us demano:
regne sense amo,
viure prop la llei.
Si el vent em parla
del tot rabent,
és que demana
el fugir corrent.
Tinc en una cambra:
mobles i records,
els mobles són palla,
els records són pols.
De l'hivern, m'agrada:
la pols del camí,
l'estufa engegada,
que estiguis per mi.
Una rosa sola
no perd el temps,
ni fa gaire nosa
ni xiscla si et veig.
Arribada primavera,
apleguen les orenetes,
neguitoses, prou inquietes,
tot cercant la casa seva.
Faré una casa
dessota el sol,
amb un flabiol
i una carbassa.
Una palla, al paller,
es lamentava:
Si ve el vent, me n'aniré
a la muntanya!
Si ve la mort,
de sobte, a trobar-me,
hauré d'adreçar-la
a un veí o a dos.
La bona Maria
diu que es vol casar,
de pressa, no n'hi ha
ni sé com es crida.
Els dilluns com em marejo,
els dimarts guanya la son,
els divendres recupero,
els dissabtes ja estic bo.
El pare m'ha dit:
Has de treballar!,
com em fa dubtar,
com em fa glatir.
Pare, vull ser sant
per a fer miracles,
vull tenir debades:
riures i menjar.
A la casa del ric,
no hi ha paor,
ni mal de cor
ni un bon amic.
Jesús em comenta
com ja res li escau
ni la creu ni el clau
ni el soroll de festa.
Dintre el caparró,
he posat la fe,
mai la trobaré
en aquest sarró.
La lluna, ben sola,
passeja pel cel,
avui, porta vel,
demà, una corona.
En el nin, hi havia
aquell riure franc,
aquell dolç semblant,
un doll d'alegria.
Per anar a festejar,
cal tenir pressa,
si la núvia es vol casar,
que corri ella.
11 Gener, 2019 18:14
Publicat per jjroca,
Epigrames
En un gran país,
carregat de lleis,
el serf és el rei,
plorar tot l'encís.
Massa sots,
poca aigua
i un paraigua
per a tots.
Un pobre marit
tenia una filla
ni cuina ni fila
ni es vol casar amb mi.
Si moro a la nit,
amb un caire dolç,
pregueu per tots dos:
Per Déu i per mi!
Per a ser bon gat,
sense cascavell,
poseu moscatell,
ompliu tot el vas.
Com diu que m'estima
i plora per mi,
l'he de fer patir,
de grat, sense mida.
Tinc per tot ofici
i per tota llei,
viure com un rei,
sense sacrifici.
Una dona vella,
seguda al balcó,
diu que, a casa seva,
ni plou ni fa sol.
A casa del pobre
ni viu el remei
ni s'atura el rei
ni preguen quan moren.
Ella és tan dolça
com gerra de mel
i em porta, al cel,
volant, com l'alosa.
A les set, toca festeig,
conèixer a la família,
és un plat que no convida,
no puc ni vull ni ho faré.
He comprat una mula,
només té dues dents,
l'orella caiguda
ni llaura ni beu.
Si el Déu sabia
les ganes que en tinc
ni cel donaria,
ni mossa ni amic.
A la font, vindran,
les dolces poncelles,
xerraires, vermelles,
un nuvi a cercar.
Tinc un amic
que no té preu:
paga, no deu,
ni recorda on visc.
Al carrer estret,
les quatre velles,
parlen, comenten,
fan un recés.
En el cru hivern,
fumeral singlota
ni parla ni hi toca,
però és prou valent.
La núvia ha demanat
que vingui d'hora,
estic molt enfeinat
buidant la copa.
A la casa del metge,
no hi ha malalts,
tenien mal al fetge,
ja es curaran.
Anava cap a la feina
quan la vaig veure,
no m'ho puc creure:
diu que m'espera.
Una casa tinc
amb dos colors:
negra per la nit,
blanca amb el sol.
La mare ha demanat
que em llevi d'hora,
he d'anar a l'escola,
pressa, no n'hi ha.
Una jove diu:
Ets un bon minyó!,
mentre parla i riu,
oblida que em vol.
He tardat a caure
en el gran vici,
però he de raure
amb sacrifici.
El sermó, d'avui,
ha estat bonic,
viure i ser ric
és mal que vull.
No plora el rei,
amb molta pena,
puix sa condemna
és tenir llei.
Li deia la mosca
a la bona amiga:
Al rebost, hi ha vida
o una mort ben dolça.
Dintre d'una capsa,
he posat el vent,
si no tardes massa,
quan s'obre, se sent.
Al cafè, enceto
les mil empreses,
viuen sense presses,
es moren, ho sento.
Pare, com vull anar,
a trobar feina,
la barca es queixa
ni vol la mar.
A la casa vella,
ni passa el temps
ni hi haurà poncella,
sols silenci i fred.
Amb una rosa
a cada mà,
cerco donzella
per a casar.
He perdut:
tresor i herència,
maleïda ciència
de ser sabut.
Si hagués volers
ni parlaria
ni donaria
el meus diners.
Jorns de penediments,
entre gent tanoca,
qui fa el que pertoca
xerrarà entre dents.
És un home savi,
entre gent de pau,
ni viu al palau
ni vol cap armari.
Tinc, en aquest món, un paper:
pujar poc i caure bé.
Tinc poca fam,
digué la comtessa,
la vida l'espera
entre plats d'enciam.
En el regne de la sort,
hi ha un petit barri,
qui descansa té salari,
qui feineja menja poc.
Una vida, Déu-n'hi-do,
com me l'han dat,
no cal dir que l'he agafat,
però dues, ni amb perdó.
Un home és alt,
l'altre encisat,
un vincla el cap,
l'altre està dalt.
El dia avança
entre vilatans,
entre bons cristians,
la nit descansa.
Portes presses i diners,
el plaer de la saviesa,
una llar de tot encesa,
segur que no et sobra res?
Paraules al vent,
s'endú la muntanya,
el neci les mata,
el savi les sent.
Si ja és hora de dormir,
tanca la fira,
l'hivern convida
deixar, al sol, el seu camí.
A la font de l'om
no hi haurà poncelles,
només tres roselles
vora d'un blat d'or.
Sembla que tinc núvia
per a mig mes,
faig paper de promès
ni jo ho sabia.
Pare, com he begut,
faig tombarelles,
parlo amb arbres i pedres,
quan era mut.
A la tarda, el llebeig
com m'acarona,
du flaires de festeig,
somrís de dona.
Amb quatre garrofes,
he fet fortuna,
menjo les més bones,
no en deixo una.
Pare confessor,
he fet pecat,
m'he emocionat,
de grat, del tot.
El ruc comenta
com l'he traït,
no tinc defensa,
pensa per mi.
Una noia jove,
amb cabell blanc,
em diu: Ser pobre
és qüestió d'edat!
Quatre pedres
del camí
com demanen
venir amb mi.
Posat a contar mentides,
només una en diré:
Menjar pa amb amanides
és d'un tip amb poca fe!
Cercar un rellotge,
barat, al mercat
és feinada doble:
comprar i trobar.
Al capvespre, tenia
el mal d'amor,
prou que la volia,
però ella no.
Demano ser ric,
un xic mentider,
tenir un enemic
enze i matusser.
M'he posat a festejar
amb una noia bufona,
xiscla, riu i fa la mona,
no em deixa ni parlar.
Al carrer major,
vivia un gegant,
tenia paor,
mai es farà gran.
Avui t'estimaré:
Des de l'alba al migdia,
és bonic trobar alegria
per poder anar al cafè.
Sota el llum de la lluna,
he promès aquest turment:
Una cursa amb tortuga
qui avança com el vent!
Pare, si he de morir
d'una mort sobtada,
vull aplegar a casa
amb formatge i vi.
Qui m'haurà posat
aquest nou dimoni
que ni vol pecat
ni està fet al vici?
Pare, vull treballar
en una feina poruga,
en un camp sense sembrat,
sense estris, sense mula.
Com no puc viatjar
i no sé mentir,
volo sense ales
i torno a la nit.
Vaig a l'escola
per demanar:
Jugar a tothora
i aprovar!
Resten els queixals
i quatre dents,
no vull res més
que dolç i enciams.
Polític és
qui sap anar,
enmig l'entrellat,
vestit de pagès.
Tant m'estima
que em vol ben mort,
és una sort
prendre fugida.
Com un home sol
tirarà endavant,
si guanya, es plany,
si perd, no hi és tot.
Una mossa m'estimava,
es volia amb mi casar,
descobrint el meu anar,
m'ha deixat ben enfadada.
En una orella,
tinc bones noves,
l'altra ni ho proves,
és tan mesella.
Si arriba el son
de mitja nit,
no hi seré tot,
m'hauré adormit.
Si pensa el cap,
pobrissó d'ell,
preneu paper,
deixeu-ho clar.
Quan sigui ric,
em compraré:
un cotxe antic
i mig cafè.
Ho he de confessar:
Sóc mentider!,
deixeu-ho anar,
menteixo bé.
Pare, vull ser
salvador del món,
la feina em dol,
no la vull fer.
He anat a ciutat
a prendre el sol,
no l'he trobat,
tampoc em dol.
Una noia patia
de mals d'amor,
un dia, un altre dia,
un cop o dos.
La mare diu:
Minyó et fas gran,
aprèn i viu
i fes bondat!
La lluna nova
conta mentides,
la lluna vella
les té amanides.
Tenia ganes de menja,
era migdia,
el cos es queixa,
em gruny i crida.
Quatre palles grogues,
un sac d'userda,
només falten garrofes
per a la festa.
Una noia volia,
de lluny, l'amor,
vingué el nou dia
de sentir el cor.
Li he donat la rosa
per si la vol,
no vull ni sol
si me la torna.
Damunt el mul
la vall és ampla
i es veu la plana
des del curull.
Mare, la feina
és mala cosa,
sempre fent nosa
ni clou ni es queixa.
El riu diu a la mar:
Estic cansat!,
la mar li ha posat
cambra on reposar.
Poques paraules
no van enlloc,
si en poses massa
ningú les vol.
El pare pop
dorm a la roca,
no hi és pas tot
ni gruny ni borda.
Per a ser soldat,
em caldrà tenir:
ganes de combat,
de perdre i glatir.
Una bona mossa
diu que no em vol,
més val no fer nosa
ni esperar consol.
Porto tres monedes
en un gran sarró,
viuen en tenebres,
buides d'il·lusió.
Vingué la mort,
el gran silenci
i l'encanteri
de deixar el sot.
A les hores dolces,
doneu-los estada
puix si són amargues
saben parar casa.
Marieta em demana
noves arracades,
no les he comprades
per veure què passa.
Si a les set em caso
i faig jurament,
a les vuit m'empasso
la força i el seny.
La noia com plora
i, enmig l'enrenou,
s'atura una estona
i es compra quelcom.
A l'escola, com miren
per la finestra,
al paperot, escriuen:
Volem la festa!
