Epigrames (XIII)

12 Abril, 2019 05:41
Publicat per jjroca, Epigrames



Sant Pere demana
al Mestre jovent:
Anem a pescar
vuit coves de peix!

Aplega el capvespre
al si de la bassa,
el cel és prou tendre,
la núvia ni parla.

Un retall de llum:
tou, avergonyit,
ens vindrà de gust
abans de la nit.

Nou vestits,
trenta arracades,
massa esgarips
per a ser estimades.

Demano, al bon Déu,
una bona dot:
Ser galifardeu
i menjar de tot.

A les pedres del camí,
si pogués, preguntaria:
Com us ho feu per eixir,
per tenir tan bona vida!

M'han proposat:
el fer-me ric,
com puc eixir
sense insultar.

La mossa volia
amb mi festejar,
ella manaria,
tot era prou clar.

Poseu el rei
en gran palau,
un bon servei
amb pany i clau.

Ara, m'ha tocat
un dimoni eixut,
com vol progressar,
li dono els punts.

Entre tantes meravelles,
el bon Déu les va posar:
Fredes nits, milers d'estrelles
i una lluna mig plorant.

Escriure és viatjar
a terres llunyanes,
deixant, mentre passes,
polsims endreçats.

Per a ser el gall
del galliner,
has d'estar
el matiner.

L'amor no té
casa de rei
ni té servei
ni li convé.

Tot cercant
a la saviesa,
he topat
amb la feblesa.

La vida em porta
per rierols,
per freds paratges
on hi ha poc sol.

Tinc a la núvia
en un altar,
allí, és tan dolça
ni vol baixar.

Porteu-me a una guerra
de pastissos bons,
deixeu-me amb la lluita
d'aquest regne dolç.

Aquí, al cementiri,
no hi ha dies bons,
ni corren les hores
ni surten cançons.

Una mossa jove,
plena d'emoció,
em diu que m'estima,
no ho diu de debò.

He posat els anys
en coves lleugers,
vull haver els primers,
dono els assenyats.

En un riu,
del tot ressec,
hi ha les portes
del desert.

A casa del ric,
no hi ha cigrons
ni sorolls ni crits
ni rialles per tot.

Aniria al metge
si fóra més ric,
ara, com m'empasso
les febres que tinc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XII)

05 Abril, 2019 05:47
Publicat per jjroca, Epigrames



Si l'amor demana:
Cerca una flor!,
busca una mossa
que tingui balcó.

Al carrer, xerraven
totes les veïnes,
les pobres, les riques,
dolces i salades.

El rellotge vell,
treballant a cops,
vol aturar el temps,
batega i no pot.

Li demano al jutge:
Entrar a la presó!,
al carrer no es pot
ser home de sucre.

Un dimoni gepic
m'ho relatava:
He trobat un melic
sense cap gràcia!

El divendres, la feina
com m'ha deixat,
he perdut qui demana
fer mitja part.

Amb vaques i bous,
mosques i mosquits,
em faré una coma
on passar la nit.

Tot i despertant-me
a l'hora primera,
he pecat tan poc
que ni hauré pena.

La mare, enfadada,
m'ha fet el sermó,
li faig mala cara
cercant el perdó.

Si he de morir,
que sigui prompte,
si tardo massa
ni em surt a compte.

Estic aprenent
tan bé a mentir
que ja m'han cercat
en quatre partits.

Cavaller
sense cavall
és ferrer
sense metall.

Amb un xic de fred
i el vi d'una ampolla,
puc passar l'estona
cantant pel carrer.

Ai, mareta meva
com em vol casar,
la poncella és bleda
o potser s'ho fa.

A la una dino,
vull la sopa al plat,
poc després sospiro,
l'endrapo i me'n vaig.

Avui, si li plau,
parlaré amb la lluna,
és mossa qui muda
per pujar al palau.

Com he demanat
parlar amb mon amo,
com diu que no callo,
com he fet salat.

Amb deu roses
i un jardí,
com pregono
ser eixerit.

He guanyat el son,
avui, a l'albada,
el dormir m'agrada
sense cap esforç.

Pensant, pensant,
arriba el dia,
els entrebancs
i la família.

Posats a estimar,
poseu-me veïnes:
les joves, les primes,
puix les vull tractar.

Massa son
per no dormir,
massa por
per no glatir.

A les terres velles
els manca el somrís,
són massa tenebres
sense paradís.

Al cel, pujaria,
el mes de juliol,
un dia, al migdia,
tot fugint del sol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XI)

27 Març, 2019 16:16
Publicat per jjroca, Epigrames




Com diu la cançó:
Si hi ha una princesa,
el drac no té pressa,
és mos del més bo.
 
En un llibre hi ha:
lletres i aventura,
un pèl de cordura
i un somni entre mans.

			
No haig res més
que un xic de terra
i una lluerna
enmig del cel.
 
Per no plorar,
vull un negoci:
sense cap soci,
sense guanyar.

Si la mare vol
i el nin li creu,
només sentireu:
riures i cançons.

Porto una mosca
en el caparró,
quan la fera es mulla,
de segur que plou.
 
Amb un cànter
i un anar,
cerquen nuvi
per tornar.

Fa trenta anys
que s'ha casat
i els guanys
no han arribat

Quan la núvia parla
i el nuvi creu,
el festeig s'allarga
i l'amor ni ve.
		
I la mort ferrenya
demana per mi,
anem a la grenya
la meitat de nits.

Si és casat i grassonet,
no porta pressa,
a la taula ho té parat:
menjar i feblesa.

Vull ser cavaller
per lliurar poncelles,
guanyar en mil empreses,
glatir en el castell.

El mestre voldria:
ordre i savi estar,
ho pot demanar,
però no n'hi havia.

Entre riures,
entre flors,
les poncelles
preguen molt.

Tinc un amic ogre,
massa saberut,
diu que m'ha vençut,
però encara és prompte.
 
Quan l'amor em dóna
el llit i el coixí,
reposo una estona,
em poso a dormir.

Massa cases,
al camí,
per trobar
on viu l'amic.

Demà, us donaré
el regne de l'occit,
no sé si el trobaré,
té por, viatja amb mi.

Entre roses i clavells,
la trobo ofesa,
doneu-me altra promesa
puix no tinc altre atuell.
 
La mare marona,
que n'està per mi,
em busca una mossa,
vol fer-me el més ric.

Avui, el bon Déu,
qui prega per tots,
m'ha dit que ser ateu
és tot un tresor.

A la font, 
el vent de dalt
li ha posat
minso cabdal.

Per a fer diners,
no calen amics,
fan falta sis rics
i unes bones dents.

Aquest drac,
tan mala traça,
vol carbassa
en un plat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (X)

20 Març, 2019 06:21
Publicat per jjroca, Epigrames


Trenta perles
ben lligades,
poc collar,
massa arracades.
 


L'oreneta 
en un sembrat
no cerca casa
ni ven el gra.
 

La nit semblava dia
cada matí,
la nit com es fonia
al meu coixí.
 

La meva fermesa
no té paor,
però s'ofega
quan surt el sol.
 

Una noia volia
retalls d'amor,
el noi es confonia,
ho trobava fosc.
 

Vull, de cada dia,
diner i neguit,
he venut massa hores
per a ser prou ric.
 

A la casa petita,
no troba el sol:
ni una cambra daurada
ni un jardí amb flors.
 

Poseu-me, pare,
nous en el sarró,
manca i tombarelles,
les poso jo.
 

La llum pregona
el seu anar,
com pinta i broda
farcells emprats.
 

A la casa 
de ponent,
no hi ha pressa
ni hi ha seny.
 

Maria dormia
enmig del jardí,
un manoll de roses
feia de coixí.
 

He contat mentides
i grans disbarats,
he guanyat els dies,
els déus m'han deixat.
 

Porta'm, amb el vi,
la fresca del pou,
deixa'm el gaudir,
emporta't el jou.
 

Per anar a festeig,
les porto amanides:
rialles, mentides
i promeses en escreix.
 

Mariona demana:
un xic de somrís,
li dono de gana,
sense compromís.
 

A la blanca nit,
quan el fred és viu,
un demana un llit
i un somni d'estiu.
 
 
La reina demana
tot un mes de pau,
vol fer la bugada
i, viatjar, si plau.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (IX)

12 Març, 2019 19:09
Publicat per jjroca, Epigrames


Petit com sóc
ni vull ser a l'era,
hi ha massa pols
i algun tronera.
 

Maria diu que m'estima,
deu ser veritat?
És un amor fet a mida,
cada hora, mitja part.
 

A la casa gran,
falten criats,
a la petita,
n'hi ha uns quants.
 

He trobat un salvador
tot fet a mida,
és un senyor,
pren i no crida.
 

Mare, quan sigui gran,
vull una feina:
dolça, galant,
sense cap eina!
 

Si fóra herba
verda, pacient,
tindria la gresca
quan ho mani el vent.
 

A la casa blanca,
viuen els nans
ni tenen tanca
ni els manca espai.
 

El nostre país
és tan somiador
que bastim castells
sense cap senyor.
 

Espero la mort
des de bon matí,
m'ha dit que no pot,
que no està per mi.
 

Tinc un déu absent
pujat a la creu,
un infern plaent
massa prop del cel.
 

Una rosa portava
remors d'amor,
una flaire emprava
un prec ben dolç.
 

A l'estiu,
sense foguera,
hi ha una festa
a cada niu.
 

Mare, posa diners
a cada cella
perquè a l'orella
no en caben més.
 

Dessota del pi
i fugint del sol,
hi havia un mussol
amb el semblant trist.
 

Pare, poseu-me
només un jornal,
per a menjar enciam,
no cal ni cridar-me.
 

La mare demana:
un nuvi eixerit,
que aplegui a marit
sense perdre massa.
 

Li demano al mestre,
per si ho pot donar:
un bé, un notable,
de preu, no n'hi ha.
 

Dessota la lluna,
udola el llop,
em porta fortuna,
la deixa on vol.
 

Enceto el camí
al dedins del bosc,
ni cerco botxí,
ni demano el sol.
 

Sense gaire sort,
fugint de la nit,
he trobat el sol
vestit de fadrí.
 

A casa del vent,
no volen tenir:
ni massa valents
ni massa enemics.
 

La noia demanava:
versos d'amor,
el noi se l'estimava
però no pot.
 

A la casa del rei
no hi ha follia
ni criats matussers
ni res a mida.
 

Diu que m'estima
i em té present,
que tot ho sent,
però mai crida.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (VIII)

05 Març, 2019 18:07
Publicat per jjroca, Epigrames


Per les terres
de la nit,
no hi ha estrelles
on dormir.
 

Amb paraules noves,
dolces, sense crits,
em donen les fades
ganes per a dormir.
 

Una plaça i una font
amb bona ombra,
són les portes del tresor
on raure i passar l'estona.
 

Maria, volia:
un pomet de roses,
vestit de colors,
dolços i alegria.
 

No comento ni demano
el ser valent,
només penso i proclamo
si vaig perdent.
 

A la porta franca,
no volen entrar:
ni dolents ni lladres
ni homes enfeinats.
 

He de prendre aire
i beure bon vi,
treballar no gaire,
mai s'ha de glatir.
 

Quan pugi la ràbia,
allà, dalt del cel,
lligueu-la tibada,
que no baixi més.
 

Les dolces cireres
han d'anar al mercat,
les porto en cistelles,
orelles i nas.
 

La mare demana
un noi eixerit,
deu tenir la gana
d'un drac adormit.
 

Amb quatre branques
i l'olla al foc,
que vinguin menges
i ho troben bo.
 

La senyora demana:
llit i vestit,
un menjar sense gana
i un bon marit.
 

La mare pensa,
la mare diu:
Voleu fer festa?
Porteu amics!
 

Un queixal,
ben foradat,
ho demanava:
Deixar aquest cap!
 

Amb poca gana
i molta son,
la tarda passa,
de sobte, és fosc.
 

La núvia demana:
la lluna i el sol,
festa tan galana,
l'ha de fer el mussol.
 

Vaig camí del cementiri
amb pas rabent,
vaig morir per tenir vici,
vull ser el primer.
 

Tinc tants diners
en aquest món
que, amb els sobrers,
faré un tresor.
 

Na Maria demana
al bon Jesús:
Aplega prompte a casa,
hi ha peix amb suc!
 

Totes les formigues
van en processó
i, les més amigues,
ni volen patró.
 

El sol matiner
em porta l'albada,
haig la llum emprada
ni pago lloguer.
 

El meu amic el llop
m'esguarda sempre,
quan es fa fosc,
es torna tendre.
 

M'han posat un déu
massa llunyà,
li puc parlar,
però hi ha un preu.
 

La cançó em porta
com cada dia,
després, se'n torna,
diu que fa via.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (VII)

26 Febrer, 2019 09:06
Publicat per jjroca, Epigrames


El bon Déu 
ha proposat:
Menjar barat,
viatjar a peu.
 

Com em cal tenir,
si li plau al cel,
cara de fidel
i cor de mesquí.
 

Diu que tant m'estima
com el gat al gos,
poseu medicina,
ompliu el sarró.
 

Al palau del rei,
no hi ha tenebres,
puix posen candeles
en tots els indrets.
 

Poseu-me Pare,
altre sarró,
vull quelcom dolç
per al viatge.
 

Amb sis lletres
i un diner,
ni aprendré
ni seré mestre.
 

Tenia una núvia
amb casa i jardí,
un somni mesquí
i un cap que rumia.
 

A la taula estant,
ve la memòria,
porta cridòria,
se'n va dansant.
 

Al carrer d'enmig
no rauen tenebres
ni clouen parpelles
abans de dormir.
 

El vent de dalt
no porta pressa,
sap que penetra
i porta el mal.
 

Pobres paraules
del dolç amor,
van per les taules,
ho volen tot.
 

Mare, la primavera
porta remor:
la bonior de l'abella
entre mil flors.
 

Estic esperant
la dolça Parca,
la vull galant,
suau mentre mata.
 

Ni l'amor primer
fou tan mentider
ni l'amor segon
em portà la sort.
 

Amb ulls porucs,
semblant de fada,
l'enamorada
plena d'ensurts.
 

Una casa i un jardí,
l'amor demana,
una casa per gaudir,
un jardí per a fer estada.
 

Per anar a l'escola,
no porteu pressa,
puix la saviesa
no corre, escola.
 

La mare cantava
cada matí,
després pregava
fins a la nit.
 

Amb la mà esquerra
i un xic de menjar,
s'arrauleix la fera,
se li tomba el cap.
 

Han pres la pensa
per un diner,
perdrem la guerra,
després ploreu.
 

Mireu com pujo
a l'alturó,
quatre gambades,
sóc dalt de tot.
 

Tinc una núvia
en un palau,
mai l'hauré rica,
però m'escau.
 

A la casa del pobre,
no hi ha enemic
ni portes de roure
ni un bot amb vi.
 

Demà, a l'albada,
a treballar,
maleïda fortuna
si em deixa anar.
 
 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (VI)

19 Febrer, 2019 09:23
Publicat per jjroca, Epigrames



Menjar convida
a perdre temps,
a guanyar estima
a estrènyer, gens.


Poseu-me la feina 
dessota d'un arbre,
l'estiu és culpable,
la mandra, la reina.

Vull un canteret
per anar a la font,
el vull xicotet,
foradat i tot.

Diu que la festegi
tots els dissabtes,
vull jugar a les cartes,
és millor que ho deixi.

Quan la nit la pren,
la mirada fosca,
es va tornant dolça
i l'amor com creix.

És tan maca la poncella
que m'obliga a festejar,
per la nit, no vull anar
puix la foscor em mareja.

Pare, quants diners
fan aquest miracle:
encetar el teatre
de l'agraïment.

La poncella maca,
avui, no hi és,
porta poca gana,
li manca interès.

Maria parla
del preu del vi,
del vi de taula,
em fa glatir.

Un pastor i cent ovelles
són un ramat,
unes blanques, d'altres negres,
és el que hi ha.

Per escriure una estrofa,
has d'emprar:
un llapis, una goma
i un full on navegar.

Porto una bossa
per als diners,
la bossa és prou buida,
com l'ompliré?

He anat a treballar
de bon matí,
després he esmorzat
ni l'amo he vist.

Cerco país
amb bona llei,
treball d'encís,
paga de rei.

La mare em deia:
Quan siguis gran,
ves treballant
si l'amo et deixa!

En una cella,
porto la son,
en una orella,
sento el seu nom.

La Verge gronxava
el més dolç Minyó,
després li cantava
fins veure com dorm.

Posaré Nadal
en el mes d'agost,
aniré al portal
per portar-li flors.

Enmig del cel,
interrogació:
Cal deixar el gel
per sentir escalfor?

La noia bonica
pregona sa veu:
Vull ser la més rica!
Ho pensa i s'ho creu.

Tinc, per a somiar,
una tarda plana,
un plat de baldana,
un beure de grat.

He anat a la plaça
a dos quarts de deu,
no és lletja ni és grassa,
ni guanya quan deu.

Per a tenir son,
cal un cementiri,
la taüt, un ciri
i la pau del món.

Per guanyar diners
ni cal altra ciència
que tenir paciència
i no perdre res.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (V)

11 Febrer, 2019 18:35
Publicat per jjroca, Epigrames


Al cel demano
un bosc amb redós,
allunyat de l'amo,
el riure és ben dolç.
 

Si mirar fóra pecat,
vull anar a l'infern,
la mossa que he trobat
de segur que hi és.
 

Vull una estrella
al meu sarró,
posaria el sol,
però no es queda.
 

Senyores i senyors
sigueu benvinguts,
al teatre hi caben tots:
sords, bornis, cecs i muts.
 

Per menjar, voldria:
farcidet de col,
plata de cargols,
després mitja síndria.
 

Cavaller sense cavall,
capità sense senyera,
poca lluita al capdavall
i guanyar sense cap guerra.
 

Mil anys per a no dir res,
fer l'amor sense concebre,
treure aigua del gran Ebre
i oblidar si l'aigua es ven.
 

Sabeu, Jesús m'ha dit:
No vull trobar cap pessebre,
prefereixo all i pebre i un mal catre on dormir!
 

Tan gran sacrifici
fóra bogeria,
no us deixeu el vici,
ell mai ho faria.
 

Fadrinet com era,
avui, m'he casat,
ha estat primavera
qui m'ha enganyat.
 

Per anar sol,
al cementiri,
ni cal seguici
ni joies d'or.
 

Em moriré una nit
havent sopat,
he de partir
content i fart.
 

Quan lladra el gos,
sense mirar,
ni cal pensar,
es troba sol.
 

Quatre ciris
per al mort,
no l'ajuden 
gens ni poc.
 

La mestressa diu
que té una feinada,
cal sortir de casa
amb un pas furtiu.
 

No tinc pressa
en arribar
puix la llenya
he de tallar.
 

He fet gran collita
de palla i de gra,
l'enveja no crida,
però em vol guanyar.
 

Mil orenetes
han aplegat,
cent retrobaven
cases de fang.
 

I la serp com plora
dessota una branca,
el bon Déu la troba,
somriu i li parla.
 

Per menjar una poma
cal anar al desert,
allí, Déu es perd,
s'amaga i escolta.
 

La cuca dormia
dessota la fulla,
com l'estiu li duia:
menja i alegria.
 

Una vegada,
un cop al mes,
perd l'interès,
però no cansa.
 

Estimar és trobar
tresor d'amor,
voler continuar,
sol portar dol.
 

A la casa tenia
mon paradís,
un infern el volia
del tot ferir.
 

No poseu pau
a les mentides,
poseu espines,
cremeu la nau.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (IV)

03 Febrer, 2019 21:15
Publicat per jjroca, Epigrames


El bon Déu creà:
somni i paradís,
l'home malaltís
ho volgué canviar.
 

Diu que m'estima
fins a l'infinit,
l'amor definit
es perd, es desinfla.
 

El sol trafegot
es lleva a trenc d'alba,
a l'estiu, s'enfada,
vol cremar-ho tot.
 

De jove, tenia
secrets d'amor,
en ser vell, volia
guariment de cor.
 

Si m'estimes, et diré:
He d'oferir-te el sol,
una plaça, un castell
i un cove ben ple d'or!
 

Vol que la festegi
sense mentir,
com li he de dir:
Millor que ho deixi!
 

Hi havia un drac:
tan innocent,
tan inconscient,
tan espantat.
 

Si l'amor reposa
vora del camí,
deixeu-lo dormir
amb flaire de rosa.
 

He perdut la fe
prop de l'establia,
la tindrà Maria,
l'haurà en Josep.
 

Un pecat mortal
a morir em convida,
veniu de seguida,
no el vull deixar.
 

Caminant tan pobre
mai l'he trobat,
anava d'emprat
amb estels al sostre.
 

La nit em duu
fama i fortuna,
em plau quan dura,
em dol quan fuig.
 

Sóc pescador
de barca vella,
ni nit ni estrella
em fan paor.
 

Una jove em regala
llum dels seus ulls,
la miro mentre passa,
l'envejo mentre lluu.
 

No he comprat
ni cel ni estrella
ni em meravella
el teu comiat.
 

Porta massa paraules
el meu escrit,
no he fet servir més baules,
em cal finir.
 

Vols haver més meravella
que somiar despert,
sentir pau a cada orella,
viure al recés.
 

El nuvi contava
històries d'amor,
de fer bona estada,
de trobar condol.
 

Una abella volava
entre les flors,
una noia sembrava
dolços d'amor.
 

El vent em parla
del tot foll
ni atura ni calma
ni se sent cofoi.
 

I quan sigui primavera,
una festa he de fer
amb el vol de l'oreneta
i la flaire del roser.
 

I diu que m'estima,
en aplegar el dia,
després em convida,
es perd de seguida.
 

Si s'allunya el fred
i ve l'oreneta,
porteu-me a la festa,
vull ser-hi també.
 

Poso herba al camí,
estels al cel,
les dèries de l'amic,
el riure amb ell.
 

A la bossa buida
ni flors ni diners,
posaré una bruixa,
vull cremar-la bé.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9  Següent»