Epigrames (XLV)
09 Febrer, 2020 17:13
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una plaça
té una font,
és quan raja
que fa goig.
Tinc un pare
protestant
o mendicant
o amb el cor agre.
La mossa dormia
enmig del tou llit,
ni ella sabia
on rau mon neguit.
Tinc un gos
tan amatent,
qui, quan vetllo,
està content.
Porteu-me noves
del vell infern,
estic a soles,
enmig l'hivern.
Els fantasmes
volen casa,
però a plaça
ni els demanen.
Maria tenia
terra a l'Havana
i una germana
qui ni ho sabia.
He fet una guerra
per haver llei,
el pobre és el rei
ni mana ni es queixa.
La llibreta nova,
llapis i colors,
viatgen a l'escola
per trobar els minyons.
Quatre passes
de gegant
i s'acaba
el principat.
La ceba somiava
al país de l'hort,
va trobar la fava,
banyada, amb un plor.
Tinc un nuvi jove,
de setanta anys,
amb diners al banc,
es mereix ser pobre.
Un dimoni,
amb sa creu,
sembla un déu
amb gran desori.
Per ser mentider
no calen estudis,
només cal ser murri
i amagar els volers.
No vull tenir
ni llargs els dies
ni gaires vides
ni un trist morir.
La mossa porta:
llums i colors,
somrís de dona,
somnis d'amors.
Matinar per treballar
mai ho faria,
en el llit tinc la follia,
ben sola no pot estar.
Al cel, no hi caben
els protestants
ni els benestants
ni els miserables.
La mort pregunta
si vull anar,
no tinc pas pressa,
he d'esmorzar.
Un gran negoci
per encetar:
menjar pa amb oli
i no engreixar.
Com l'amo demana
arribar d'hora,
vaig a l'escola,
faig punt i ratlla.
Menjarem les pedres
a la taula estant,
les que són més grans
les vull les primeres.
Una noia maca
demana per mi,
dieu-li que sí,
que el casar m'espanta.
Per portar-li una flor
a casa seva,
em farà de promesa:
un mes o dos.
Epigrames (XLIV)
01 Febrer, 2020 14:11
Publicat per jjroca,
Epigrames
Entre rius
i rierols,
posen nius
els verderols.
Una barca
sense peix
és un regne
sense rei.
Posa roses
al jardí,
puix Sant Jordi
ja és aquí.
Una casa
dintre el mar
amb sirenes
per guardar.
Si he de morir,
sigui de pressa,
amb dolça pena,
me'n vull eixir.
Porteu-me la pluja
dessota del braç,
amb un gros cabàs
o on vostè vulga.
Voldria dormir
dessota d'un pi,
enmig d'un jardí,
dintre d'una arbreda.
La mossa tenia
aquest gran desig:
trobar un marit
amb poca família.
Una casa vella
sap com xiula el vent,
com mou el ponent,
com el sol la crema.
Posa feina
a tot el món,
és la reina
de la por.
Dintre la cuina
té el seu món
ni sap ni rumia,
crema i es mor.
Una noia.
al balcó,
és cofoia
del seu tro.
La Verge Maria
no se'n vol anar,
té, a l'establia,
sostre i un vetllar.
El vent camina
amb pas airós,
perdut, confós,
cercant qui el guia.
Ni em plau el vent
ni vull tempesta,
vull eixa festa
de l'anar fent.
Maria demana
flors del meu jardí,
no les haig encara,
haurà de glatir.
La bruixa vella
demana or,
que el posi ella
puix té més sort.
Les paraules volen
cercant el cel,
de vegades, donen,
mai me les crec.
Mireu el vent
com s'esvalota,
és poca-solta,
força valent.
L'oreneta plora
en aplegar al niu,
el passat estiu,
va fer casa nova.
La cuca demana
un estiu plaent,
com es va perdent,
la pau que reclama.
Com n'estic
d'enamorat
que he fugit
sense pagar.
La mare es queixa
sense raó:
ni mano jo
ni plorar em deixa.
Tot i mirant
el melic,
voldrà, l'amic,
del tot, guanyar!
Epigrames (XLIII)
17 Gener, 2020 15:19
Publicat per jjroca,
Epigrames
Amb cinc pomes
i un meló,
cerco ombres
quan fa sol.
No demano mort
ni cerco desfeta,
m'agrada la festa
sense crit ni sot.
I quan vingui l'hora
de l'anar a dormir,
poseu-me la joia
vora del coixí.
Una pedra contava
penes d'amor,
un roc se l'estimava,
però s'ha fos.
No demano riure
quan de lluny la veig,
vora el safareig
ni la puc descriure.
Les orenetes xisclen
de bon matí,
els minyons se les miren
entre neguits.
A l'hora tardana,
quan el sol se'n va,
el fanal esclata,
es posa a brillar.
Per viatjar,
per tot el món,
cal anar:
minsos de son.
Papallona plora
vora el rierol,
li passa l'estona
xerrant amb les flors.
Una casa dormia
sense volers,
el sol no volia
portar més fe.
La lluna plena
n'està per mi,
avui, no es queixa
ni vol dormir.
A l'hivern, imploro
que vingui més tard,
he anat al mercat
i llenya no en trobo.
Demano al vent
que escurci el pas,
puix el sembrat
encara és verd.
Pare, tant m'agrada
que li vull donar:
la serra, el pla,
el mul i la vaca.
El mestre em porta
ben atabalat,
diu que no he deixat
de fer el tanoca.
El dilluns,
la falç al puny,
els dimarts,
me l'he deixat.
La meva cosina
duu fils i brodats,
no és maca ni prima,
però es vol casar.
La reina brodava
la camisa d'or,
el rei demanava
ser el seu senyor.
Que parli el vent,
enmig del bosc,
és inconscient,
ho conta tot.
Mare, no vull anar
a batre a l'era,
no tinc somera
per a guanyar.
Mireu el sol,
és mentider,
quan és a prop,
ens porta el fred.
Sabeu, el batlle
voldrà ser déu,
viatjar a bon preu,
sense equipatge.
Sabeu, la mar
es lleva d'hora,
vol anar a escola
per a cantar.
És un llop
de muntanya,
té massa gana
per jaure a prop.
Epigrames (XLII)
01 Gener, 2020 07:44
Publicat per jjroca,
Epigrames
Si va el cànter
a la font,
en tornar,
agafa son.
Com una joguina
prega per jugar,
quan sent qui la crida,
com se'n vol anar.
Caminoi amb fulles
anunciant tardor,
ens demana mudes,
va perdent color.
Una nit volia
aplegar al matí,
però un sol mesquí,
de nou, l'empenyia.
Massa son
i pocs diners,
donen poc,
demanen més.
Quan el ric
va al mercat,
el més dolç
es fa salat.
Per a vèncer
l'enemic,
cal aprendre
a beure vi.
El pare demana
anar a treballar,
li dic que el ballar
potser més m'agrada.
A la banda de ponent,
han posat un cementiri,
allí, callen, no hi ha vici,
no treballen quasi gens.
Amb un pom
de bones flors,
festejar
ni porta sots.
Si jo fóra ric,
digna gosadia,
poc treballaria
amb la son que tinc.
Maria volia
amb mi festejar,
de nit i de dia,
no sé com ha estat.
Quan el vent
aplega a casa,
al moment,
se n'entra i parla.
A l'escola vella,
prenen la lliçó,
menen la llibreta,
dibuixen coloms.
Com l'estimo,
de passada,
com gotimo
quan es cansa.
Estudiant,
sense fortuna,
amb trenta anys,
ni sap ni atura.
Al carrer
de melangies:
menjar bé
i passar dies.
Amb la rosa
i un desig,
és quan gosa
amb mi venir.
Amb un vas de vi,
el mirar perdut,
cercant aixopluc
on passar la nit.
Aprenent
de mentider,
menjo poc,
descanso bé.
A la plaça
de la font,
la més maca
beu quan vol.
Les passes perdudes
pel camí més vell,
cerquen les pastures
i un ramat sencer.
Paraules donades
enmig del carrer
mai les vull emprades
puix porten poc seny.
Al racó de l'era,
dormia el cavall,
no volia estrall
ni el batre amb pressa.
Epigrames (XLI)
12 Desembre, 2019 08:02
Publicat per jjroca,
Epigrames
Vull ser cavaller
per a anar a la serra,
guanyar la gran guerra,
cobrar un xic més.
Al carrer antic,
com no hi ha mirades,
hauran de fer tractes:
companys i enemics.
Parlaria amb el vent
de temps de tendresa,
però porta pressa
i diu que no ho sent.
Al racó de l'hort,
ploren les tomates,
diuen que, a les tardes,
apleguen les pors.
No he de sentir
la mel dels teus llavis,
comenten els savis
com te'n rius de mi.
A la plaça, melangies
assegudes en un banc
comenten que van deixant
les recances amanides.
Un capvespre de maig,
quan sento orenetes,
voldria que les festes
anessin per on vaig.
I, si ve la nit,
pareu-li la taula,
doneu-li estimada,
parleu-li de mi.
No he trobat les flors
amb braços oberts,
com m'han fet saber:
Vivim entre plors!
Si pogués manar
una part del dia,
el sol viatjaria
content, com abans.
Dolça reina
del meu cor,
dóna'm feina
a preu d'amor.
Tot un dia per volar,
ensinistrat, damunt núvols,
després que vinguin els rúfols
i prendran la seva part.
A la lluna plena,
en sortir del llit,
li he dit que glatir
mai porta a ser reina.
Quan la nit
em ve a buscar,
l'esperit
no vol anar.
He perdut el regne,
aquell tros de cel
on confonen mel
amb bocins de fetge.
Per les voltes
del palau,
els tanoques
semblen babaus.
La reina volia
un nou paradís,
alegre, concís,
ple de melangia.
A la portes
de la mort,
fins les mosques
fan el sord.
Al racó del mas,
on no hi ha ni ruc,
menjo el que puc,
dormo el que cal.
La noia volia
amb mi festejar,
de nit o de dia,
és força pesat.
Per anar a ballar,
tinc les espardenyes,
per a treballar,
demano les seves.
No haig pressa
per dormir
quan la festa
puja al cim.
Com demano
per menjar,
el meu amo
no vindrà.
A la platja vella
com dormen les ones,
no criden ni ploren
ni demanen brega.
Epigrames (XL
01 Desembre, 2019 08:43
Publicat per jjroca,
Epigrames
Massa nits
sense lluernes,
massa dèries
en el llit.
Com em plauria,
si l'amor volgués,
viure en un desert
per saber qui crida.
He signat tornar
des del cementiri,
no he perdut el vici
de beure i xerrar.
Per a no volar,
he trencat el somni,
com plora el dimoni,
no se'n sap estar.
En passar la nit
i retornar el dia,
el sol com em crida,
diu que sóc l'amic.
La rosa demana:
anar a festejar,
no l'escolto encara
ni la puc portar.
Com demanaré:
vi amb un porró,
un menjar més bo
i perdre la fe.
En el cel
dels innocents,
no hi ha hivern
ni els pren el fred.
La pluja davalla
i, en el davallar,
somia l'anar
a trobar el paraigua.
Minsa part
per a un minyó,
s'ha quedat
sense sermó.
Primavera plora
quan veu el desert
de la terra nostra
on la joia es perd.
Com no vull sentir
el tren quan em crida,
m'amago a la vila
enmig dels veïns.
Porteu-me a la cova
on dormen els vents,
on criden els nens
cercant la marona.
Tantes pedres
al camí,
tantes herbes,
cap veí.
He cercat tresors
enmig de tempestes,
en cases desfetes
pel vici i l'enyor.
Si la rosa parla
i se'n riu de mi,
dieu-li que em cansa
i li he fet l'oblit.
No vull albirar
el darrer dels somnis
ni cerco dimonis
per anar a lluitar.
Quan la jove mossa
em convida al ball,
sento com l'estrall
aplega i em prova.
Són les flors
de les mirades
qui fan cases
amb lluïssor.
Setanta cavalls
anant a la guerra,
van al capdavall
quan l'amor aplega.
Massa filles
de pagès
prenen mides
per no res.
Al racó del far,
dormen els fantasmes,
somien amb les flames,
ni saben estar.
Pel teu amor
gronxen els arbres,
són tan amables,
tan perdedors.
Sense pressa
i amb coixí,
el dormir
és una feta.
Epigrames (XXXIX)
10 Novembre, 2019 15:49
Publicat per jjroca,
Epigrames
Sóc tan petit,
de cos tan minso,
que regalimo
quan plou un xic.
A la casa ferma
no plora la clau
ni clou la finestra
ni viu cap babau.
Una rosa
per donar
és amor
per encetar.
No vull la sort
ni és gosadia
demanar al dia:
petit tresor.
Per a gaudir
de mil meravelles
no calen estrelles
ni mitjons de fil.
Diu que m'estima,
ho diu de debò,
que Déu la perdó,
paor l'acoquina.
Doneu-me més set
de vi i de cervesa,
de seny i feblesa,
n'estic satisfet.
Per la feina necessito:
el desig de treballar,
demà l'aniré a cercar,
si el trobo, us convido.
Amb voluntat i fermesa,
el país es fa més gran,
però vénen els cristians
a ofegar-nos la festa.
Tot seguint al bon Jesús,
he comprat una somera,
va ser a la primavera,
a l'estiu, demano ajut.
Per demanar, demanaria,
una ombra per al sol,
un bon àpat al migdia,
a la nit, fer de mussol.
Mai oblido que els veïns
tenen finestra,
una ràbia manifesta,
el desig de ser roïns.
Al balcó estant,
trobo el carrer,
els vianants
no hi volen ser.
Al seixanta
et poden dir:
No passis ànsia!
No et cal venir!
Porto la son
ben arrapada,
vol anar a port
cada vesprada.
Quan el gat miola,
em mira, descriu:
una gana boja,
desig de ser amic.
A les portes amples,
no resten records
ni seran amables
ni parlen amb tots.
Una rosa sola
a la plaça estant,
demana una noia
per a anar del braç.
Sense pena
ni il·lusió,
un es queixa
de debò.
I quan ve la nit,
ploren els fantasmes,
són massa esgarips
carregats de nafres.
Una dona vella,
a la casa estant,
pensa que es fa gran:
la por i la tenebra.
Si haveu
pocs diners,
no mengeu
ni beveu res.
A la mort solia
demanar l'eixir
i, com cada dia,
deia: Has de glatir!
Una branca verda,
en aplegar el sol,
li demana, encesa:
Vull aigua a l'engròs!
Epigrames (XXXVIII)
01 Novembre, 2019 08:59
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com t'estimaria
dessota de l'om
ensenyant-te com
és l'amor qui crida.
Portaré la rosa
del jardí preat,
tot cercant l'esclat
d'aquell bes que es dóna.
Quantes voltes
del camí
han parlat
del meu glatir.
Quan tinc a les mans
la flaire de rosa,
és quan ve la nosa,
ho sents i ho saps.
La rosa comprada
no parla com cal
ni et vol d'estimada
ni amaga on vaig.
Per donar, et donaria
cent poms de flors,
un vaixell amb roba fina,
un capvespre vestit d'or.
Si l'amor convida
a seure de nou,
dieu-li que el jou
és per a mitja vida.
Les paraules dolces,
tot i fent camí,
apleguen i et troben
entre el no i el sí.
Sant Jordi,
amb el drac,
aniran de lluita
en un llarg combat.
Com la rosa porta
un xic d'il·lusió,
un polsim d'amor,
un somrís de dona.
A la terra ferma,
el pany porta clau,
mitja nit, lluerna,
la fosca, catau.
Amor, pregona:
el gran encís,
el compromís,
somnis de dona.
L'estimo tant
que, quan la veig,
tot és oreig,
res és mestral.
No tinc res més
que nit i dia,
minsa cobdícia,
parc interès.
En el riure
de les flors,
els amors
no volen viure.
Voldria estimar
dolça melangia,
és nau amanida
que no vol marxar.
A la bella rosa,
li he de demanar
que cerqui una mossa
qui vulgui estimar.
A la nova font,
qui viu a la plaça,
li demano ara:
Vull saber per on!
El núvol passava
massa lentament,
és pobre, innocent,
tot cercant la casa.
En el cloure
dels teus ulls
no hi ha esculls
ni somnis pobres.
Poseu-me la casa
vora de la mar
i moveu a esclat
per veure què passa.
Les roselles,
per la nit,
com es queixen,
fan patir.
No he de venir
a l'hora fosca,
quan ve la nit,
tanqueu la porta.
Al corriol
de la contrada,
quan ve el sol,
troba la casa.
Epigrames (XXXVII)
20 Octubre, 2019 14:41
Publicat per jjroca,
Epigrames
Tornaven les presses
portant el coixí:
Com volem dormir,
però tu no ens deixes!
A la banda
de ponent,
manca força,
sobra gent!
Cavaller
sense aventura,
estimat
sense malura.
No demano més
que llum als teus ulls,
que mar sense esculls
i amor quan et veig.
Entre melangies,
primavera esclata,
la flor li demana
que escalfi els dies.
No tinc regne
on anar
ni vull setge
on restar.
Dolça estimada,
si n'estàs per mi,
la lluna demana,
et diré que sí.
Trenta bruixes
al castell,
totes criden
llur flagell.
A la bona casa,
no trobo els records,
se'ls emportà l'ama
cap a altres llocs.
El diumenge,
quan m'hi poso,
faig d'heretge,
com m'hi trobo!
Una rosa sola
no farà per mi,
ella sempre plora,
mai dirà que sí.
Quan m'estimaves
i era un tresor,
com em cantaves
dolces cançons.
Al dimoni li diré
que no t'estimo
ni endevino
quan ho faré.
En un maig joiós,
quan el rec cantava,
vaig seure al redós
per si enamorava.
Com cada vespre,
abans de la nit,
demano pel mestre,
per si vol venir.
Una noia jove
no n'està per mi,
no tinc seny ni cove
ni, d'amor, desig.
Quan aplego
al cap del mes,
ja no menjo
ni haig diners.
El llum de la llar
avui voldria.
de l'estimar
en demanaria.
Som així
els vilatans:
mengem vi,
bevem pa.
Al banc de la plaça,
no deixo diners
per si el vent, quan passa,
porta interès.
Per haver
tan poca sort,
vaig voler
vestir-me amb or.
La senyora diu,
quan aplego d'hora,
que refaci el niu
amb plomalls i sorra.
I quan voli el vent
cercant la tenebra
porteu-me a la festa
del penediment.
Massa roses
del jardí,
totes parlen
mal de mi.
Epigrames (XXXVI)
11 Octubre, 2019 12:10
Publicat per jjroca,
Epigrames
Ballem, una estona,
pel palau preat,
enmig del sembrat
tot cercant la rosa.
Com parlen les flors,
sense gens de pressa,
de dormir, amb dolcesa,
lluny d'estirabots.
La noble mestressa
demana per mi,
dieu-li que sí,
que torno a la festa.
Estimades marietes
no fugiu del meu jardí,
el pugó m'ha dit que sí,
que tornarà a les desfetes.
La bruixa més vella,
quan em ve a trobar,
em parla d'empenta,
del mal que li sap.
A la lluna plena,
dormen els gegants,
dormen en renglera,
somien amb la mar.
Posaré, al capvespre,
tot enmig del bosc,
un farcellet d'herbes,
menges i cançons.
Entrant a la casa,
pujant al terrat,
he trobat la fada:
queda, tot plorant.
Trenta perles:
un collar,
trenta vespres
per somiar.
No han de passar,
la munió de dies,
sense el dolç parlar
del dubte i fatigues.
Paraules, al vent,
portaran tempesta,
pobres innocents
empaitant la fressa.
Mireu-la com va
amb vestit florit
ni vol el demà
ni fuig de l'ahir.
Una rosa sola
viatjant amb la mà
portarà el demà,
plànyer li fa nosa.
Tinc per a coixí
la pedra poruga,
no parla ni és muda,
no ha res a dir.
Sembraré paors
a la terra ferma,
a la mar, tempesta,
en el cel, sermons.
El son com puja
escala amunt,
sóc a les golfes,
estic perdut.
Em plauen llamps
i hores de tempesta,
quan l'amor se'n va,
quan l'amor no es queda.
Parlem amor
del si del nostres cossos,
estimats ossos,
captaires d'escalfor.
A la mà, la rosa,
tot parlant d'amor,
mai em farà nosa
mentre siguem dos.
El vespre demana
que estigui per mi,
la rosa proclama:
Corre, dona-li!
Amarat al moll,
com si fos la barca,
ha vingut la Parca
per si em troba sol.
Pas he de morir
sense estimar-te,
només, el besar-te,
em diu: Resta aquí!
Les paraules dolces
amb un xic de mel
em porten al cel,
de segur que et troben.
No tinc hores per dormir
puix l'absència em fa vetllar,
com li hauré de demanar
que s'acosti un xic a mi.