Epigrames (XL

01 Desembre, 2019 08:43
Publicat per jjroca, Epigrames


Massa nits
sense lluernes,
massa dèries
en el llit.


Com em plauria,
si l'amor volgués,
viure en un desert
per saber qui crida.


He signat tornar
des del cementiri,
no he perdut el vici
de beure i xerrar.


Per a no volar,
he trencat el somni,
com plora el dimoni,
no se'n sap estar.


En passar la nit
i retornar el dia,
el sol com em crida,
diu que sóc l'amic.


La rosa demana:
anar a festejar,
no l'escolto encara
ni la puc portar.


Com demanaré:
vi amb un porró,
un menjar més bo
i perdre la fe.


En el cel
dels innocents,
no hi ha hivern
ni els pren el fred.


La pluja davalla
i, en el davallar,
somia l'anar
a trobar el paraigua.


Minsa part
per a un minyó,
s'ha quedat 
sense sermó.


Primavera plora
quan veu el desert
de la terra nostra
on la joia es perd.


Com no vull sentir
el tren quan em crida,
m'amago a la vila
enmig dels veïns.


Porteu-me a la cova
on dormen els vents,
on criden els nens
cercant la marona.


Tantes pedres
al camí,
tantes herbes,
cap veí.


He cercat tresors
enmig de tempestes,
en cases desfetes
pel vici i l'enyor.


Si la rosa parla
i se'n riu de mi,
dieu-li que em cansa
i li he fet l'oblit.


No vull albirar
el darrer dels somnis
ni cerco dimonis
per anar a lluitar.


Quan la jove mossa
em convida al ball,
sento com l'estrall
aplega i em prova.


Són les flors
de les mirades
qui fan cases
amb lluïssor.


Setanta cavalls
anant a la guerra,
van al capdavall
quan l'amor aplega.


Massa filles 
de pagès
prenen mides
per no res.


Al racó del far,
dormen els fantasmes,
somien amb les flames,
ni saben estar.


Pel teu amor
gronxen els arbres,
són tan amables,
tan perdedors.
 

Sense pressa
i amb coixí,
el dormir
és una feta.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXXIX)

10 Novembre, 2019 15:49
Publicat per jjroca, Epigrames


Sóc tan petit,
de cos tan minso,
que regalimo
quan plou un xic.


A la casa ferma
no plora la clau
ni clou la finestra
ni viu cap babau.


Una rosa
per donar
és amor
per encetar.


No vull la sort
ni és gosadia
demanar al dia:
petit tresor.


Per a gaudir
de mil meravelles
no calen estrelles
ni mitjons de fil.


Diu que m'estima,
ho diu de debò,
que Déu la perdó,
paor l'acoquina.


Doneu-me més set
de vi i de cervesa,
de seny i feblesa,
n'estic satisfet.


Per la feina necessito:
el desig de treballar,
demà l'aniré a cercar,
si el trobo, us convido.


Amb voluntat i fermesa,
el país es fa més gran,
però vénen els cristians
a ofegar-nos la festa.


Tot seguint al bon Jesús,
he comprat una somera,
va ser a la primavera,
a l'estiu, demano ajut.


Per demanar, demanaria,
una ombra per al sol,
un bon àpat al migdia,
a la nit, fer de mussol.


Mai oblido que els veïns
tenen finestra,
una ràbia manifesta,
el desig de ser roïns.


Al balcó estant,
trobo el carrer,
els vianants
no hi volen ser.


Al seixanta
et poden dir:
No passis ànsia!
No et cal venir!

					
Porto la son
ben arrapada,
vol anar a port
cada vesprada.


Quan el gat miola,
em mira, descriu:
una gana boja,
desig de ser amic.


A les portes amples,
no resten records
ni seran amables
ni parlen amb tots.


Una rosa sola
a la plaça estant,
demana una noia
per a anar del braç.


Sense pena
ni il·lusió,
un es queixa
de debò.


I quan ve la nit,
ploren els fantasmes,
són massa esgarips
carregats de nafres.


Una dona vella,
a la casa estant,
pensa que es fa gran:
la por i la tenebra.


Si haveu
pocs diners,
no mengeu
ni beveu res.


A la mort solia
demanar l'eixir
i, com cada dia,
deia: Has de glatir!
 
Una branca verda,
en aplegar el sol,
li demana, encesa:
Vull aigua a l'engròs!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXXVIII)

01 Novembre, 2019 08:59
Publicat per jjroca, Epigrames


Com t'estimaria
dessota de l'om
ensenyant-te com
és l'amor qui crida.


Portaré la rosa
del jardí preat,
tot cercant l'esclat
d'aquell bes que es dóna.


Quantes voltes
del camí
han parlat
del meu glatir.


Quan tinc a les mans
la flaire de rosa,
és quan ve la nosa,
ho sents i ho saps.


La rosa comprada
no parla com cal
ni et vol d'estimada
ni amaga on vaig.


Per donar, et donaria
cent poms de flors,
un vaixell amb roba fina,
un capvespre vestit d'or.


Si l'amor convida
a seure de nou,
dieu-li que el jou
és per a mitja vida.


Les paraules dolces,
tot i fent camí,
apleguen i et troben
entre el no i el sí.


Sant Jordi,
amb el drac,
aniran de lluita
en un llarg combat.


Com la rosa porta
un xic d'il·lusió,
un polsim d'amor,
un somrís de dona.


A la terra ferma,
el pany porta clau,
mitja nit, lluerna,
la fosca, catau.


Amor, pregona:
el gran encís,
el compromís,
somnis de dona.


L'estimo tant
que, quan la veig,
tot és oreig,
res és mestral.


No tinc res més
que nit i dia,
minsa cobdícia,
parc interès.


En el riure
de les flors,
els amors
no volen viure.


Voldria estimar
dolça melangia,
és nau amanida
que no vol marxar.


A la bella rosa,
li he de demanar
que cerqui una mossa
qui vulgui estimar.


A la nova font,
qui viu a la plaça,
li demano ara:
Vull saber per on!


El núvol passava
massa lentament,
és pobre, innocent,
tot cercant la casa.


En el cloure 
dels teus ulls
no hi ha esculls
ni somnis pobres.


Poseu-me la casa
vora de la mar
i moveu a esclat
per veure què passa.


Les roselles,
per la nit,
com es queixen,
fan patir.


No he de venir
a l'hora fosca,
quan ve la nit,
tanqueu la porta.
  
Al corriol
de la contrada,
quan ve el sol,
troba la casa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXXVII)

20 Octubre, 2019 14:41
Publicat per jjroca, Epigrames


Tornaven les presses
portant el coixí:
Com volem dormir,
però tu no ens deixes!


A la banda
de ponent,
manca força,
sobra gent!


Cavaller
sense aventura,
estimat
sense malura.


No demano més
que llum als teus ulls,
que mar sense esculls
i amor quan et veig.


Entre melangies,
primavera esclata,
la flor li demana
que escalfi els dies.


No tinc regne
on anar
ni vull setge
on restar.


Dolça estimada,
si n'estàs per mi,
la lluna demana,
et diré que sí.


Trenta bruixes
al castell,
totes criden
llur flagell.


A la bona casa,
no trobo els records,
se'ls emportà l'ama
cap a altres llocs.


El diumenge,
quan m'hi poso,
faig d'heretge,
com m'hi trobo!


Una rosa sola
no farà per mi,
ella sempre plora,
mai dirà que sí.


Quan m'estimaves	
i era un tresor,
com em cantaves
dolces cançons.


Al dimoni li diré
que no t'estimo
ni endevino
quan ho faré.


En un maig joiós,
quan el rec cantava,
vaig seure al redós
per si enamorava.


Com cada vespre,
abans de la nit,
demano pel mestre,
per si vol venir.


Una noia jove
no n'està per mi,
no tinc seny ni cove
ni, d'amor, desig.


Quan aplego
al cap del mes,
ja no menjo
ni haig diners.


El llum de la llar
avui voldria.
de l'estimar
en demanaria.


Som així
els vilatans:
mengem vi,
bevem pa.


Al banc de la plaça,
no deixo diners
per si el vent, quan passa,
porta interès.


Per haver 
tan poca sort,
vaig voler
vestir-me amb or.


La senyora diu,
quan aplego d'hora,
que refaci el niu
amb plomalls i sorra.


I quan voli el vent
cercant la tenebra
porteu-me a la festa
del penediment.
 

Massa roses
del jardí,
totes parlen
mal de mi.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXXVI)

11 Octubre, 2019 12:10
Publicat per jjroca, Epigrames


Ballem, una estona,
pel palau preat,
enmig del sembrat
tot cercant la rosa.


Com parlen les flors,
sense gens de pressa,
de dormir, amb dolcesa,
lluny d'estirabots.


La noble mestressa
demana per mi,
dieu-li que sí,
que torno a la festa.


Estimades marietes
no fugiu del meu jardí,
el pugó m'ha dit que sí,
que tornarà a les desfetes.


La bruixa més vella,
quan em ve a trobar,
em parla d'empenta,
del mal que li sap.


A la lluna plena,
dormen els gegants,
dormen en renglera,
somien amb la mar.


Posaré, al capvespre,
tot enmig del bosc,
un farcellet d'herbes,
menges i cançons.


Entrant a la casa,
pujant al terrat,
he trobat la fada:
queda, tot plorant.


Trenta perles:
un collar,
trenta vespres
per somiar.


No han de passar,
la munió de dies,
sense el dolç parlar
del dubte i fatigues.

						
Paraules, al vent,
portaran tempesta,
pobres innocents
empaitant la fressa.


Mireu-la com va
amb vestit florit
ni vol el demà
ni fuig de l'ahir.


Una rosa sola
viatjant amb la mà
portarà el demà,
plànyer li fa nosa.


Tinc per a coixí
la pedra poruga,
no parla ni és muda,
no ha res a dir.


Sembraré paors
a la terra ferma,
a la mar, tempesta,
en el cel, sermons.


El son com puja
escala amunt,
sóc a les golfes,
estic perdut.


Em plauen llamps
i hores de tempesta,
quan l'amor se'n va,
quan l'amor no es queda.


Parlem amor
del si del nostres cossos,
estimats ossos,
captaires d'escalfor.


A la mà, la rosa,
tot parlant d'amor,
mai em farà nosa
mentre siguem dos.


El vespre demana
que estigui per mi,
la rosa proclama:
Corre, dona-li!


Amarat al moll,
com si fos la barca,
ha vingut la Parca
per si em troba sol.


Pas he de morir
sense estimar-te,
només, el besar-te,
em diu: Resta aquí!


Les paraules dolces
amb un xic de mel
em porten al cel,
de segur que et troben.
 

No tinc hores per dormir
puix l'absència em fa vetllar,
com li hauré de demanar
que s'acosti un xic a mi.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXXV)

03 Octubre, 2019 06:08
Publicat per jjroca, Epigrames


Dintre de la cambra,
el secret guardat,
dessota la manta,
ni son he trobat.


Estava assegut
dessota d'un arbre,
amb un cos de marbre,
pensament eixut.


Quan el vent
passa per la plana,
encomana
un xic de fred.


Paraules emprades
per guarir l'amor,
viatgen, plegades,
farcides de pols.


Per estimar,
primavera,
per delirar,
lluna plena.


Bossa buida:
poc amor,
gràcia minsa
dintre el cor.


Conta el llop
a les ovelles:
Manta esquelles porten nom!
 
Per anar
a festejar,
cal pregar
i cal menjar.


Quan sigui pagès,
vull tres camps de blat,
vinyes, ametllers,
almenys, sis criats.


Si el vent pregunta:
On és el moliner?,
de segur que porta:
olives a milers.


Per Sant Jordi,
tot és preat,
l'enamorat
ni té dimoni.


Poseu-me flors 
en el jardí,
si han de glatir,
cercaré el sol.


Quan l'estimar
a dolç convida,
vull ser guarnida
amb sol i mar.


La mare demana
tenir un minyó,
ben dolç, ben bo,
per a ser estimada.


No hi ha res més
que ombra a la plana,
neu a la muntanya
i un pobre pagès.


El meu infern
no té ni llar
ni foc per cremar
ni un racó de fred.


El meu silenci
és neguitós,
ben poc galdós,
ni clar, ni ebri.


Em toca viure
en temps ignots,
voltat de sots
buits de queviures.


Poseu-me a les mans:
desigs per a guanyar,
tendres nits per a lluitar
amb heretges i cristians.


Una rosa sola,
enmig del neguit,
espera l'occit,
des del si de l'ombra.


Si ve el senyor,
dieu-li que, demà,
em podrà ensarronar,
trencat del tot.


Els teus ulls porten:
somnis del més enllà,
tresors per encetar,
clarors enmig les ombres.


Tinc per a regalar:
paraules sense seny,
palaus on no hi ha rei
ni or ni un dolç demà.
 
La solitud de paraula
no us portarà mai enlloc
ni demana parar taula
ni dubtar: del res, del tot.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXXIV)

25 Setembre, 2019 06:42
Publicat per jjroca, Epigrames


Perduda nit
enmig tempesta,
massa la festa,
minso el guarit.


Doneu-me, amo,
hores al meu dormir,
ella em fa glatir,
la veig i esclato.


Una ceba m'ha dit,
prou satisfeta:
Que no provi la feta
de tallar-la a bocins!


He de volar
com papallona:
Sense esguerrar,
per la penombra.


Paraules sobren
en el trobar,
desitjos ploren,
no aplegaran.


Amors, com se'n van
a la terra ferma
on el sol ens crema
i trobem gegants.


Voldria, amor,
la pau i melangia,
somrís a cada dia,
el batec tou del cor.


On aniran
els monstres de la nit?
Responen esperits:
Allí on tot és plany!


No ploreu més
que l'amistança és morta,
li van tancar la porta,
no li deixaren fe.


Una noia plora
el perdut amor,
un déu se l'escolta
i li diu per on.


La mossa dormia
en un tou coixí,
estimava així:
sense prendre mida.


He trobat la mar
trucant a la porta,
m'ha dit que té força,
però li fan mal.


Com demano a la porta
l'amor perdut,
un firaire tanoca
me l'ha venut.


I si han de venir
les dolces paraules,
pararem les taules
amb menges de rics.


Quan cercava amor
entre rialles,
esclaten les fades:
Encara no ets tot!


Margarida endevina
com me l'estimo,
com la trobo amanida,
com me la miro.


A la casa del rei
no hi ha rialles,
sense estovalles
no hi ha servei.


Quan la mar es gronxa
i parla amb el vent,
se sent prou marona,
però no us fieu.


Cantar, cantaria,
si hagués cançons,
sóc tan pobrissó,
minso d'alegria.


Al carrer, demanen,
els savis d'abans,
que els dies passen
ben atrafegats.


Dolça reina
del meu cor,
no hi ha queixa
si em vols.


Una núvia sola
a la plaça estant,
de vegades, plora,
massa soledat.


Si demanes
massa or,
no proclames
poc amor.
 
A la lluna plena,
no puc ni dormir,
tanta reina ofesa,
plora sense fi.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXXIII)

17 Setembre, 2019 07:27
Publicat per jjroca, Epigrames


Quan l'hivern demana
un polsim de neu
es troba amb un déu
qui se'n riu i esclata.


A la voreta del foc,
surten rondalles,
la meitat plenes de por,
la resta qui sap on passen.


Passaran els dies
sense fer aturada,
comenta la fada,
parla de cobdícies.


Quan vingui el son,
pareu-li taula,
té tanta gana,
parla de tot.


El vent sortirà
a trobar l'amic,
és tan eixerit,
tan fet a xiular.


La pluja primera
no sap on caurà,
els camps secs travessa,
mai vol deturar.

						
La mossa volia
amb mi festejar,
poc que ho sabia:
Prega per casar!


El ser ric
és meravella,
a cada festa,
troba un amic.


Per a cloure
el meu glatir,
em cal seure
i beure vi.


He anat
a fer camí,
m'he cansat
i he dormit.


Si la lluna nova
demana per mi,
estic a l'escola
ben voltat de nins.


Una branca sola
parlava d'amor,
mireu com s'envola
i vola i no pot.


Guanyaré, a les postres,
un racó del llit,
m'agraden les fosques,
em porten la nit.


Portaré, a la mar,
un cubell amb roses:
maques, ben formoses,
tendres, com abans.


Si la menja
és un plaer,
la revenja
està per fer.


Escriure és comparar
la força i la feblesa,
deixar una mà estesa
i provar de volar.


A la rosa nova
del preat jardí,
li han posat penyora:
Fes-li dir que sí!


Com demano
mals d'amor,
com esclato:
Estic tan sol!


Amb aquest mirar
de dolça carona,
qui no s'enamora?,
qui no es vol casar?


Per haver diners
i gaudir fortuna,
res hauré de fer,
viuré a la lluna.


Al cant de melangies,
vivien els benestants,
ben contents, prou afartats
i somiant amb altres vides.


Mireu si n'és
de gran i rebonica
que em porta a botiga
i diu què cal fer.


A la lluna estant,
tot són meravelles:
Per la nit estrelles,
son a l'endemà!
 

El dimoni ofereix
un bon negoci
ni m'agrada el soci
ni el guanyar en escreix.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXXII)

10 Setembre, 2019 07:05
Publicat per jjroca, Epigrames


Per no saber
on viu la mar,
el vell pagès
ni haurà far.


Sento l'alegria
passar pel carrer,
tancaré la reixa,
les portes, també.


Ocellet del niu,
si ve primavera
demana l'estiu
abans de la pressa.


Enfadat el vent,
com el bosc trontolla,
el núvol sadolla,
ens porta l'hivern.


És mon cor cansat
qui, al vespre, reposa,
la campana nova
pregona què faig.


Amic dels amics,
mai perdonavides,
com vol prendre mides
lluny de la ciutat.


Amb un tren ferotge,
llançat com un boig,
passo camps i pobles
sense cap raó.


Parlant amb el ruc
de la democràcia,
massa que em fa gràcia,
però no se'n surt.


Prou llenties
en un plat
posen mides
al menjar.


A la casa gran,
ha de viure el rei,
i, si no hi ha remei,
una cort galant.


Si m'he de salvar
i anar a la glòria,
vull haver una història
per ensarronar.


Si quan dorm la barca
me la feu gronxar,
somia que viatja
enllà de la mar.


Quan ve l'amor,
obriu la porta,
porteu-li or,
veureu com torna.


Quan l'estiu convida,
després de dinar,
deixeu-lo quedar,
veureu com somia.


Amb la bóta plena
i un camí per fer,
passeu el febrer,
fugiu de la crema.


Al camí del bosc,
poseu-me donzelles,
ben dolces, ben belles,
de tots els colors.


Maria demana,
amb el semblant trist:
vestit, arracada,
trobar un bon marit.


Per ser pobre
i matusser,
no cal córrer,
és un fet.


Amb paraules dolces,
l'amor primer
cerca a les ombres,
troba qui l'atén.


Estimar volia
pel dematí,
en ser migdia
ni sé a qui.


Et porto una rosa
roja com un clam,
estic esperant
enmig la penombra.


De totes les roses
que guarda el jardí,
les maques i roges
les vull per a mi.


No em demanis
haver son,
quan els savis
van pel món.

A l'hora primera,
em llevaré,
cerco la saviesa,
tot ho tinc per fer.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXXI)

02 Setembre, 2019 08:03
Publicat per jjroca, Epigrames


A la casa
del davant,
la finestra
fa sa part.


Quan el foc balla,
fent enrenou,
vénen els sons
a parar taula.


La senyora demana
vestits amb flors
per si, a l'amor,
veure'ls li agrada.


Tinc la ràbia
del pagès,
mentre llaura,
crida el vent.


Vull sentir el glatir
estorat dels monstres
quan s'acaben totes
les llums del camí.


Les sabates volen,
no saben volar,
és, quan m'esperonen,
quan guanyen, fan mal.


Poseu la pau
vora la finestra
per si ve la guerra
i el fugir li cal.


Maria volia
anar a la font,
els joves no hi són,
ella no ho sabia.


Al país del sojornar,
cada lluita duu la menja,
massa volen la revenja,
la revenja no hi serà.


Per ser savi o saberut,
cal buidar tota l'ampolla,
és llavors quan s'esvalota
el geni qui jau sorrut.


Per escriure
quatre versos:
empro el viure,
l'allibero.


Somiant a la palla,
la mare no hi és,
com veig la canalla,
a l'hivern, amb fred.


Camino a despit
per un corriol tendre,
m'han sortit a rebre:
ombres i enemics.


Si la rosa us fa nosa,
dieu-li que parli amb mi,
tinc mil vespres per gaudir,
un record qui m'acarona.


Al país dels rics,
posaré algun pobre,
són porucs, petits,
malfeiners, mediocres.


Quan Déu disposà
crear aquest món,
començà el retorn
d'un passat llunyà.


Quan l'amor vindrà,
digueu-li que passi,
que miri i parli
amb mots sempre clars.


Una tarda i una nit
fan gelosia,
tinc un sol a cada dia
i un cos viatjant amb mi.


M'agradaria sentir
l'esperó de la follia,
la ment la tinc amanida,
però el cos és bon botxí.


A les pedres del camí
poso paraules,
elles em porten per baules
qui demanen restar amb mi.


A la casa de ponent,
tot meravella:
un Jesuset, una estrella,
un pertànyer a l'altre temps.


Paraules assedegades
busquen al riu o a la font,
unes van a estrebades,
les altres plorant del tot.


El gegant dormia
dessota de l'om,
el llebeig el crida
sense cap raó.
 
He sentit el fred
d'un gener maldestre,
aprenent de mestre,
delerós del verd.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15  Següent»