14 Març, 2020 15:48
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la barca vella,
l'he posat a port,
li he deixat l'orella
per si escoltar vol.
En els riures
del teu cor,
veig com lliures
van d'amor.
Com s'allunya
la tempesta
quan el sol
guanya la guerra.
Les hores baixes
no tenen son
i les més altes
són d'altre món.
A la casa
del pagès,
qui es cansa
no cull res.
Com un ocellet,
dalt de l'arbre estant,
aplega a l'indret,
qui diu que fa tard?
Aplega el camí,
sense massa pressa,
al bell mig de l'era
per parlar amb la nit.
Com he de posar
amb els quatre versos:
riures, malentesos,
dubtes i entrellat?
On hauré posat
el volgut penell
si no sé res d'ell
i no sé on vaig?
Massa cànters
a la font,
volen dir-me
que no hi són.
Per a regalar,
he portat els ulls,
és l'amor quan fuig
qui no sap mirar.
M'agrada sentir
i em passa la por
quan arriba el tro
per dir: Ets aquí?
Pujaria al cel
a la primavera
per veure si queda
un polsim de fe.
No puc saber
on rau la mort
ni sé quan ve
ni si ho vol tot.
En el son
de les estrelles,
posa el sol
les meravelles.
Parlant amb el vent
d'hores de dissort,
aplega a la ment
on diu que no ens vol.
Quan passen els anys
des de la finestra,
la vida no es queixa
de trobar paranys.
Quinze primaveres
no porten enlloc,
però diu el cos:
Les vull totes meves!
Un bon déu petit,
cansat de misèries,
em va posar el vi,
dolces malifetes.
Somnis malfeiners
cerquen aventures,
són altres pastures
d'aquell cel planer.
Ni cerco ni vull
trobar l'ocasió
de viure en esculls
sense far ni port.
A les hores baixes,
trobareu vençut
aquest cor eixut
qui oblida les ganes.
Li he promès:
la lluna i or,
no ho ha entès,
diu que no.
No vull sentir més.
quan la pluja cau,
brunyir del catau
on tot és permès.
Afegeix un comentari
