01 Maig, 2020 06:55
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una casa vella
quan no pot xerrar
gronxa la finestra,
la fa somicar.
En un món
sense pagesos,
els més llestos
mengen or.
Massa crits
per a dormir,
com s'amaguen
al coixí.
L'oreneta vola
per estrets carrers,
allí, vol recer
i una casa nova.
Els fantasmes
són així:
cerquen cames
per eixir.
La lluna demana
anar a passejar,
el cel li proclama:
Avui, has fes tard!
En el pou
de melangies:
ni enrenou
ni alegries.
Com em plauria
anar perdent
mentre la gent
es plany i crida.
A la casa dels amics,
qualsevol taula és rodona,
cada empresa és prou bona
per a fer-la i compartir.
No vull senyor
ni llum a mitja nit
ni ser adalil
ni lluitador.
Els arbres, vora la font,
conversen amb les abelles,
els conten les meravelles,
la dolcesa del bon sol.
M'agrada sentir,
quan somriu l'albada,
el somrís de casa
qui et pren el dormir.
No demano
gaire sort:
lluny de l'amo,
prop l'amor.
A la casa vella,
no li plau l'hivern
ni fosques estances
ni silencis vers.
Per escriure necessito:
una taula on somiar,
un paper on deixar anar
massa dubtes indecisos.
Com m'agradaria
retrobar el vell sol
per parlat de tot:
de llum i de vida.
No saben d'amor
les dolces poncelles,
massa tombarelles
per guanyar-se un cor.
En el regne
de la nit,
cada ombra
duu neguit.
Poseu-me la casa
en pla alturó,
vull veure com passa,
com xiscla el rancor.
Em diuen les ones
que no hi ets per mi,
poc saben i, a sobre,
massa em fan glatir.
En el dolç mirar
de la jovenesa,
trobo la tendresa,
ganes de jugar.
Paraules em porten
al pou de l'oblit,
són tantes les hores
que les compto a mils.
Moria d'amor
dos cops per setmana:
quan va a la plaça
i em diu que no.
Ballaven les fulles
cercant la tardor,
baixaven porugues,
cansades de tot.
Afegeix un comentari
