14 Maig, 2020 06:53
Publicat per jjroca,
Epigrames
Manta hores,
de la nit,
s'acomoden
sense crits.
Les paraules vénen
de dintre del cor
per trobar el senyor
qui les faci seves.
Si l'amor venia
al desig trobar,
com li manaria
que ho deixés anar.
En el gran silenci
de la tarda plana,
el cap es desgana,
vol perdre el senderi.
Una nina
va a la font,
qui la crida?,
qui la vol?
En el vell castell,
dormen els fantasmes,
mai hauran pensades,
mai tindran penell.
La veu dolça,
entremaliada,
para casa
ni fa nosa.
En el regne
dels cristians,
massa sants
eren heretges.
Per dormir
vora del pont,
massa son
ni fa glatir.
Aquest vi,
que m'has donat,
m'ha portat
a ser mesquí.
Em plau la mar
vestida de marona,
ona rere ona,
cansada de badallar.
Al regne dolç
de menges esquifides,
poseu-los vides
de lluna i sol.
Massa pedres
al coixí
per somiar
que he de morir.
Al carrer del mar,
les barques gandules
ni volen passar,
són massa porugues.
He trobat l'amor,
somiant, a la fresca,
diu que la tempesta
és qui li fa por.
Una ampolla
amb massa vi,
només plora,
és un glatir.
Les garlades,
vora el llum,
mai s'allunyen
de l'ensurt.
Una rosa
sense nom
mai pregona
on és l'amor.
Massa pedres
al molí,
volen regnes
per eixir.
La noia volia
anar a la font,
els joves no hi són,
potser un altre dia.
Quan les fulles cauen
perquè ve tardor,
es tanquen les cases
i s'encén el foc.
Allà, dalt del cim,
tot pengim-penjam,
he trobat un pi
gairebé plorant.
No poseu penyores
en el nostre anar,
les passes s'ajornen
ni volen cantar.
He de perdre
la saviesa
quan qui regna
ho considera?
Afegeix un comentari
