12 Juliol, 2020 06:37
Publicat per jjroca,
Epigrames
El gegant de casa
mai fa enrenou,
calla sense sou,
xiscla sense gana.
Per a ser
un bon minyó,
cal saber
trobar ocasió.
La cansada barca
ni plora ni riu,
només fa xiu-xiu
i, després, descansa.
Per la nit,
quan surt la lluna,
hi ha una engruna
de neguit.
Una jove passa
plena d'il·lusió,
va cercant l'amor:
al bosc, a la plaça.
Canten granotes
enllà del sembrat
en redós pausat
on s'amaguen totes.
Porteu el son,
deixeu-lo en un cove
per si aplega l'ogre
sense cap raó.
Tot venint de la ciutat,
amb farcides aventures,
cal endrapar massa dubtes,
els més tous, per a menjar.
Tot cercant el paradís,
sense ordre ni saviesa,
he demanat la dolcesa,
com em torno malaltís.
Les paraules dolces,
en ser sota el pou,
demanen el sol,
la lluna ni gosen.
Tot dormint
en un reclau,
passa la nit
puix mai s'escau.
Les trenta portes
del meu jardí
s'obren totes
quan ve la nit.
És el llop,
quan governa,
quan es queixa
com un boig.
Porteu-me disfresses
per anar a ballar,
és el meu somiar
enmig les tenebres.
Com voldria,
bon amic,
ser més ric
sense alegria.
És el fred
de la nissaga
qui demana:
Deixa'l fer!
La mossa més jove
no n'està per mi,
diu que sóc ferotge,
un mal enemic.
Sense pressa
per morir,
cal finir
enmig feblesa.
En el cove
dels ensurts,
poso un ogre,
trec un ruc.
No demanis
més per mi
ni entabanis
perquè sí.
Amb més pedres
que camí,
no hi ha regnes
per a mi.
Com demanaria,
per poder ser ric,
el trobar un amic
sense cap cobdícia.
En el llum
del teu mirar,
em caldrà
trobar aixopluc.
Des d'aquí estant,
quan es lleva el sol,
com cerco el consol
d'estimar-te tant.
Afegeix un comentari
