Diria que és homenet i set poemes més
15 Octubre, 2023 00:47
Publicat per jjroca,
Poemes
Diria que és homenet
Estudiant de poques hores,
benvingut al quedar bé,
ha de ser home de fe
qui s’esmuny entre mediocres.
Va aprendre, de passada,
a escriure quatre versos,
els va deixar ben estesos
en trobar enamorada.
De comptes, algun parell,
de llengües: una i escaig,
però es mostra satisfet.
Diria que és homenet
qui creix fins el mes de maig;
cap ni un serà com ell.
Converses amb la lluna
De converses amb la lluna
n’ompliria un cabàs,
he estat un homenàs
de poc cap i de pell bruna.
Com deleixo si l’ampolla
és mig buida per la nit,
no volarà l’esperit
ni la pensa tampoc brolla.
Innocent, sense penombra,
a la fosca vaig vivint
amb una vida lleugera.
La mossa diu que m’espera,
ens anem, del tot, mentint
fins que la ràbia ens troba.
Feina ampla, sense son
Feina ampla, sense son;
l’olivera està cansada,
el pagès poc que li agrada
perquè plora a cor què vols.
A la falda del Montsià,
esclaten les meravelles;
una mossa i tres poncelles
com demanen per casar.
El nuvi serà eixerit,
trafegot i dolç de cara
amb desig ni gras ni car.
Ampla cambra ha de portar
amb un bon matalàs de llana
per poder somiar a la nit.
Puix com era traginer
I com era traginer
anava menant la barca;
calçó llarg, sense sabata,
un jersei per tot l’hivern.
El seu pare se n’anà,
ben lluny, a cercar fortuna;
per Nadal, durà una muda
i després se’n tornarà.
Puix com era traginer
no vivia en un palau
ni en el si d’aquell gran mas.
Va fugir portant el pas
i carona de babau,
ésser savi no pogué ser.
Fulles de tota mida
Com la plaça s’emplena
de fulles de tota mida,
la mestressa està amanida
a començar la neteja.
Una escombra, quatre sacs
i una pala sorneguera;
la poncella com espera
que, a botiga, hi hagin naps.
Les menjades són així,
prou fetes a les rialles
perquè toca el dolç guanyar.
Aprenent el català,
hi ha vergonyes endinsades
que mai més han de fugir.
Quan la gana no vessa
En el racó precís
on reposa la infància,
he vist l’assegurança,
l’esdevenir feliç.
Però hi ha tal vegada
que, de sobte, es trastoca;
manta dents a la boca
per no fer una mossada.
Amb àngels i dimonis,
he fet tot l’entrellat
per a eixir ben de pressa.
Quan la gana no vessa
es pot fer mitja part
per pregar a sant Antoni.
Soc, d’ofici, mentider
Estadant sense país,
viatger sense frontera;
el camí diré que pesa
quan es va acostant la nit.
Soc, d’ofici, mentider;
enamorat de la lluna,
he desat goig i fortuna
al dedins d’un vell paller.
Em demanen fer de ruc
un cop o dos per quinzena
per poder-me enamorar.
De vegades, deixo anar
un retallet de saviesa,
però prompte em quedo mut.
La rosa quasi plora
Una rosa em comentava,
en el bell mig del jardí,
que voldria altra mesada
per més temps poder lluir.
Però un déu, molt saberut,
li ha dit que porta pressa,
ha de guanyar la fermesa
i no vol ésser poruc.
La rosa, que quasi plora,
com s’enfila, novament,
pel camí que va al desig.
Mes el temps no va a l’escola
per saber com és la ment
quan s’acosta al capritx.
Voldria el blat d'abans i set poemes més
06 Octubre, 2023 18:59
Publicat per jjroca,
Poemes
Voldria el blat d’abans
Caminant per dolç camí,
he vist garlar les roselles:
ben tendres, joves, vermelles,
són filles d’un goig diví.
Els pregunto si el blat
es porta fort i maldestre,
fa un temps era més feble
i plorava d’amagat.
Passa el temps i ve l’enyor
a recórrer tots els camps
on l’heroi es vesteix d’or.
Com voldria el blat d’abans
quan havia la il·lusió
que va perdre de ses mans.
Els vells somnis oblidats
Com la vida que traspassa,
carrer avant, pel carrer antic,
va dient que l’enemic
mai es troba lluny de casa.
Els vells somnis oblidats,
ben desfetes les promeses,
manta roses estrafetes
del silenci prenen part.
Les fades han convidat
a qui els lliuri les mentides,
atapeïdes, a l’engròs.
Com soc un tros de terròs,
n’engego de totes mides
sense haver-les de triar.
L’alegria de no ser
La deessa m’ha furtat
l’alegria de no ser;
com li agrada quedar bé
més amunt l’haurà deixat.
A la vora del camí,
veig guardant a les roselles,
duen les galtes vermelles
amb un cos esvelt i fi.
La deessa m’ha furtat
l’esperança de volar
fins a les portes del cim.
He demanat saber quin
lladregot vindrà a cercar
aquest deure tan nostrat.
Em costa dir
De la serra estant,
sento com trafega
una mar inquieta
qui es vol assecar.
Banyades amb el llum
punyent del matí,
voldria un veí
que no hagués costum.
Una mar cansada,
d’aquest vell gronxar,
voldria dormir.
Com em costa dir
que li vull garlar
per veure si calma.
He trobat la bruixa
A la plaça estant,
demanant la pluja;
he trobat la bruixa
gairebé plorant.
És que el malefici
no vol escoltar,
ha de ser un vici
d’aprendre a callar.
A la plaça vella,
juguen els infants
al dur traginar.
Des del campanar,
se senten les claus
per a anar a la seva.
Núvol gras
Al corriol del mas,
quan la pluja aplega,
el cargol com pensa
en anar a menjar.
Ha estat el temps,
sec i assolellat,
qui me l’ha portat
a aquell gran recés.
Al corriol del mas,
una rosa sola
prega per l’estiu.
El sol ni somriu,
veig com s’entafora
en un núvol gras.
Ha perdut la fe
Amb quaranta queixales
ni s’acaba l’esmorzar,
el pagès vell com està
sense eixir de les murades.
El carro li han venut,
han llogat la mula vella;
cada cop ve la tenebra
per tornar-lo trist i mut.
A la taula de cafè,
ja fan massa tombarelles
per acabar anant enlloc.
El vell pagès ja no pot
viatjar amb les estrelles
perquè ha perdut la fe.
Prou lluny, a la ciutat
Massa ric en melangies
per poder anar enlloc,
està demanant la mort,
ha les ganes amanides.
El seu viatge darrer
no hagué cap benefici,
va passar amb un seguici
de mirades sense fre.
Prou lluny, a la ciutat,
ha vist cotxes i carrers
enquitranats i massa amples.
Massa alçada a les cases,
un neguit, qui no té fre,
s’enlaira fins als terrats.
Els nobles segadors i set poemes més
01 Octubre, 2023 04:31
Publicat per jjroca,
Poemes
Els nobles segadors
Els nobles segadors,
vestits amb espardenya,
aniran a la grenya
per les nobles raons.
Amb la collita minsa,
un amo desplaent,
pendents de l’anar fent,
treballar si els convida.
Un d’ells es vol casar,
ha de comprar els estris,
ha de fer l’aixovar.
Li demano que pregui
per si cal esbrinar
com s’acaba el misteri.
Pendent de sa sort
La barca gronxa a port
endevinant la tempesta,
el pescador no és tot,
va bastint llur tenebra.
Mar endins, un núvol negre
com es va acostant;
de tant en tant, un llamp
il·lumina el capvespre.
La barca gronxa a port,
el llevant com la mou
i, ben sovint, singlota.
Algú diu: No hi és tota!,
com es posa l’enrenou
prou pendent de sa sort.
Amatent del compromís
El vell arbre em comenta
que, de fruitar, n’està tip;
no ha trobat cap amic
que el convidi a la festa.
Va créixer, farà massa anys,
per guanyar-se la mesada;
ha estat per la feinada
de guarir-se dels paranys.
Amatent del compromís,
retardant una mort certa,
va guarint branques i arrels.
Ha envejat, sense caler,
a una fulla gran i verda
que arribà del paradís.
Us faré sabedors
Us faré sabedors
d’aquestes noves misèries,
em perdo per les platxèries
que mai duen enlloc.
Quan era tafaner,
guaitava per la finestra;
era la meva festa:
callar i quedar bé.
Com em faig alegroi
en veure orenetes
amb aquell gran volar.
El somni, amb elles, va
i guaito, a les tenebres,
per a no aplegar a boig.
Sentint el vent de dalt
Sentint el vent de dalt,
com gronxa el vell arbre,
demano ésser un lladre
qui fuig sense aturar.
Déu meu, com corre el vent
per planes i muntanyes,
com gronxen noves branques
cercant la bona gent.
Ben dolç, el respirar
com emplena aquell buit
que l’aire ha deixat.
Tot sentint-ho, he restat
esperant aquest fruit
per poder continuar.
Li pregunto a l’alzina
És llavors quan em ve
a cercar solitud,
demano un temps eixut
per a anar si convé.
Arrapat als meus anys,
per la vida ensopego;
de vegades, em queixo
d’infortuni i paranys.
Però vet aquí que la flor
el meu rostre il·lumina
per donar-me la flaire.
Sent tossut i manaire,
li pregunto a l’alzina
on guarda el seu amor.
Fins a quan?
Haig manta per donar,
però m’he fet gasiu;
vull demanar altre niu
on poder-me aturar.
Cansat de ma feblesa,
espero per tenir:
un polsim de saviesa,
un altre de gaudir.
Els pobres som mediocres,
no podem esberlar
el somni dels més nobles
més refets al somiar.
La vida va endavant,
vull saber: Fins a quan?
Han vingut les hores
Han vingut les hores
a trobar-me al llit,
com n’eren ben poques,
de nou, m’he adormit.
Com em trobo, a soles,
a la casa d’un ric;
miro fins a les golfes,
penso i no dic.
Han vingut les hores
a trobar-me al port
per a veure com gronxen
barques sense por.
Ja se’n van les hores
a trobar altres homes.
Voler quedar bé i set poemes més
24 Setembre, 2023 06:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Voler quedar bé
Acabo d’esbrinar
que, el camí mai trobat,
esdevindrà, més tard,
a l’hora de finar.
Cansat de fer miracles
amb dues cistelles d’ous
com prendria les nous
per a minvar les nafres.
Sent pobre presoner
de la dolça temença,
he demanat ser un savi.
Deixeu-me que em passi
aquesta pensa freda
de voler quedar bé.
Tot volant mar enllà
Una tarda ben dolça
acomiada l’estiu,
ja haurà deixat el niu
l’oreneta més tova.
Tot volant mar enllà,
cap al sud, cap a casa,
de segur que s’atansa
aquell temps de mullar.
I nosaltres, ben vius,
tornarem a l’estança
on deixaren la llar.
Un temps ennuvolat
em torna a la recança,
al sentiment aspriu.
Aprenent sense saber
Aprenent, sense saber,
com demano hores baixes;
n’hi havia a les rebaixes,
n’he comprat per a tot el mes.
Els captaires de la sort
no havem massa miracles;
de vegades, n’hi ha quatre,
diria que en són ben pocs.
Aprenent, sense saber,
en desitjos estalvio,
amb els dubtes m’alliçono.
Ara vaig i ara torno
i dels veïns no me’n fio
perquè han poqueta fe.
El sol ve a despertar
És la pena, quan m’ofega,
la qui diu on he d’anar,
soc un pobre per demà
puix no haig ni sou ni pensa.
Al carrer del desesper:
poca gent i poc negoci,
no cerqueu amic ni soci
no els agrada quedar bé.
En el dedins de la llar,
hi ha una llenya prou cremada
esperant el cru hivern.
Pel matí, estic despert;
m’agrada dormir a l’albada
quan el sol ve a despertar.
Encara li manquen dents
En el riure de les flors,
he trobat mirada trista;
hi ha un follet qui les encisa,
però els dona manta pors.
En el jardí més preuat,
dorm una gràcil poncella,
no sé si serà princesa
puix ningú no l’ha topat.
Com s’enfada de valent,
cap pretendent se li acosta
ni tan sols per a parlar.
Un d’ells, la va deixar
amb la paraula a la boca;
encara, li manquen dents.
Els convidats
A festes, els convidats
venen de terres llunyanes,
els desperts, sense lleganyes
qui demanen bon menjar.
És a l’hora de pagar,
quan encetem malentesos,
es comporten com promesos
qui mai se’n volen anar.
Però posarem cabdills
qui els retallin les promeses
i les bones intencions.
Els amics han de ser bons
per a administrar les presses,
no fer servir cap setrill.
Rics, pobres i mendicants
Rics, pobres i mendicants
han de ser tots catalans.
Des de la primera infància,
hauran el camí marcat,
algú s’haurà despenyat
per a caure en la desgràcia.
Com la deessa fortuna
em cobeja a les nits;
sempre hi ha algun esperit
qui s’acosta a la lluna.
A la taula dels sabuts,
no he de trobar la llicència,
preneu capses de paciència
per si copseu massa embuts.
Mai seré el seu senyor
Na Mariona, del meu cor,
avui, deleix per la pressa,
he trobat una finestra
que s’endinsa a un dolç lloc.
Allí, hi ha nobles galants,
cavallers de grans combats;
del tresor, faran sa part
ben galdós i esperançat.
Na Mariona, del meu cor,
de l’amor no se’n refia,
porta massa desenganys.
En la joia, hi ha paranys;
entre neguits, passa el dia,
mai seré el seu senyor.
Ben lluny, a l'horitzó i set poemes més
15 Setembre, 2023 05:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Ben lluny, a l’horitzó
Ben lluny, a l’horitzó,
un regne que s’esberla,
va venir d’una guerra
sense cap guanyador.
Les flors del cementiri
són agres d’escoltar,
el vent les fa gronxar,
gairebé, a diari.
Ben lluny, a l’horitzó,
on reposa la pressa
hi ha un déu esmorteït.
Fa pocs dies, m’ha dit
que ha perdut la lluerna
i somia a contracor.
La figuera com s’afanya
En un riu de solitud,
on van teixint les aranyes,
he demanat coses vanes:
La saviesa i la virtut!
No sent home principal
entre mil dubtes trafego;
ara somio, ara m’ofego
en desitjos quan no cal.
Doneu-me terra, un camp
on mirar les oliveres
i una figuera galana.
La figuera com s’afanya
perquè les figues són verdes
i ha vist, de lluny, un llamp.
La timidesa
Per vèncer la timidesa,
un poema he de fer,
l’escriuré amb poca pressa,
ben polit, per quedar bé.
La paraula del darrere,
aquella que tanca el vers,
que no porti all ni pebre,
només sal i julivert.
Si ella el llegeix, somriu;
el guanyar és a la vora
i serà prou complaent.
Va finint en un moment
mentre sento que creix l’ombra
i es va desfent el niu.
Nou lloc
Per fi, en Satanàs,
engrandirà l’infern,
farà tot un desert
on poder ensinistrar.
Les noves diablesses
no hauran el cutis fi,
no sabran quin destí
enceten les promeses.
En aquest nou infern,
hauran un sol més gran
qui doni ample foc.
Bastit aquest nou lloc,
les ànimes ni sabran
com era el color verd.
No reposa a les nits
Un vell ha demanat:
fugir d’aquest estiu,
li crema aquest caliu,
no vol ni haver-hi part.
No reposa a les nits,
ni ha de gaudir d’una ombra
que li dona el vell arbre.
No recerca el ric marbre
ni l’escalfor qui prova
de tornar-lo esquifit.
Les hores de cafè
no li semblen eternes
ni demana empreses
massa lluny del voler.
Una ratlla viatgera
Una ratlla viatgera
pel paper va avançant
ni endevino per a quan
us dirà que va a la seva.
Escorrialles de la ment
demanant l’ombra sencera
van pregant sense cap pressa,
van endolcint lentament.
No haig pressa en arribar
per a trobar mon cilici
darrere d’un punt ben posat.
Les ganes s’han capgirat
i es va acostant el vici
de somiar per a volar.
Està trist per la calor
Vet aquí com mon vell arbre
no demana raure al sol,
està trist per la calor
puix tardor es fa rondinaire.
Car donaria, de gust,
el dolç vol de fulles velles,
han de caure per parelles
sense pena ni ensurt.
Ha estat estiu roent,
el bon sol ha cremat força
i la mar està enfadada.
Com demano nuvolada,
mig despresa, amb poca nosa
qui ens mulli lentament.
Una de petita
Les formigues, poc amigues,
com avancen pel corriol,
van demanant al déu sol
que vagi tombant espigues.
Les més valentes avancen
amb més força i enrenou,
mai demanaran un sol
ni, a l’estiu, voldran vacances.
Però una de petita
una fulla va estirant
i descansant quan li escau.
Deu pensar que hi ha un palau
amb un llit ben ample i gran
on oblidar qui la crida.
Nosaltres, els humans i set poemes més
08 Setembre, 2023 06:44
Publicat per jjroca,
Poemes
Nosaltres, els humans
Abans que aplegui la nit,
acomiado el vell dia;
és aquesta l’homilia
que és lliure de neguit.
Com s’encomana el sol
a un viatge gens discret,
és la feina qui el perd,
tragina sense condol.
I, nosaltres, els humans
empaitant el gran misteri
de trobar el Creador.
Espero ser trobador
per lluir d’un encanteri
que m’apropa als gegants.
Una reixa
Com mon déu m’ha aconsellat
amb una gràcia manifesta:
Que si soc a la finestra,
podré veure l’entrellat!
És així com passo els dies
assegut a la cadira,
veig com la mossa s’enfila
amb cent passes indecises.
Cercarà un nuvi nou
qui la tracti de princesa
i li posi vestit d’or.
Si no el troba bo del tot,
haurà de cercar una reixa
i un sostre on mai plou.
A la bona casa
A la bona casa,
hi haurà bona gent
i algun inconscient
qui escola demana.
Com soc sabedor
de nostra misèria,
empaito la dèria
per a ser millor.
A la bona casa,
hi ha massa embalums
deixats a les cambres.
No en seran ni quatre,
qui hauran el costum
de quedar-se amb gana.
La veïna és mala peça
Al país de melangies;
una mare, dues filles
demanaven aixovar.
El pare ha de pensar
en haver manta enganyifes
per a anar passant els dies.
El dissabte hi ha festeig
i es lleva sempre d’hora;
amb deu vestits, fan la prova
mentre escalfa el safareig.
La veïna és mala peça
i el nuvi els vol furtar,
com vindrà l’esgarrapar
quan surti de casa seva.
Primer plat
Haig un dubte prou planer
qui a l’escola m’acompanya,
he de comprar-me una canya
per si goso pescar el temps.
Treballar amb joves guerrers
és no acabar mai la guerra;
quan la paciència s’esguerra,
massa crits es fan presents.
I, tot d’una, ja se sap:
aplega la solució
al damunt d’un núvol blanc.
Em pregunto per a quan
hauré més mel i mató
per a encetar el primer plat.
Mai porten a res
Hauries de saber,
estimada poncella,
que la mar és molt bella,
però no haig cap veler.
Si vols, hi anirem
a veure la mar blava;
a la il·lusió encetada,
l’enveja de la gent.
I no et diré més
que paraules lleugeres
que mai he de trenar.
Voldria, al meu pesar,
que oblidessis les presses
puix mai porten a res.
El bon passar
Un somni atabalat
i una princesa vana,
com porto una setmana
cercant tot l’entrellat.
El cant amorosit,
la dolça cadernera
qui, a la branca, espera
que li passi el neguit.
I ja, rabent, corprès,
donant tombs per la vida
puix cerco on vull anar.
Doneu-me el bon passar
d’aquell cuquet que esbrina
quin fruit li està permès.
Un munt amb quatre pedres
Regiro en el racó
de la meva infantesa
per saber si l’or crema
i s’endinsa en el cor.
Un munt amb quatre pedres,
un estiu prou cansat;
de dalt, en el terrat,
xisclant les orenetes.
Tornaria a l’escola
sense haver de pregar
ni encetar la memòria.
Aquesta pobra història,
ben bé, he de guardar
perquè retornar ni em prova.
Les fruites de la pomera i set poemes més
01 Setembre, 2023 05:27
Publicat per jjroca,
Poemes
Les fruites de la pomera
Les menges del poble amic:
xocolata i pa de pessic.
Les fruites de la pomera
són ben bones d’esguardar,
de segur que han de restar
d’una verdor sense treva.
A la taula, haig un plat;
en el foc, una paella,
ella és petita i negra,
es crema de tant en tant.
Poso l’ou, la botifarra,
les patates del meu hort,
la vigilo ben a prop
per si engega mala cara.
Oferiu-me una avantatja
Caminant sense camí
i país sense drecera,
hauré perdut la bandera
que onejava pel matí.
Sent un home saberut,
avanço sense penell,
haig la ment sense atuell
per saber que m’he perdut.
I vosaltres, què em dieu
de la llibertat llunyana
qui ens vol tornar a la cova?
Si em voleu posar a prova
oferiu-me una avantatja
per si albiro fer-me déu.
Demano sense obtenir
Demano sense obtenir,
em planyo per no saber,
cerqueu altre mentider,
el guanyar no és per a mi.
Si la vida m’amistança
amb el creure i el pecar,
us demano: Vull anar
on vol reposar la gràcia!
Massa anys per a ser alegroi
i beure sense atura
fins a trobar el gran encís.
El meu temps és fonedís
i vaig cercant l’aventura
per si, un cop, em torno noi.
Planyo pel dejuni
Us podria comentar
tot un seguit d’avantatges:
Com ja soc a les acaballes,
la ràbia em vull emportar!
Sent vehement com un sidral
només tracto amb coses vanes,
menjo pomes i maçanes,
la tria ben poc em fa.
Amatent de l’infortuni,
de la vida, segrestat;
esmerço el castell dels somnis.
A la meitat dels oprobis,
de segur, que no he tornat
perquè planyo pel dejuni.
Cavallers i nobles dames
Cavallers i nobles dames
tots corpresos per l’ensurt
com el món és tan poruc,
tan refet a posar flames.
Aventures de dissabte
sota un sol qui ja s’allunya,
haurà parlat amb la lluna
i se’n va més prompte al catre.
Cavallers i nobles dames
el nou ball és encetat
amb balladors de primera.
Mai la dolçaina els espera,
ella puja a la ciutat
emplenant carrers i places.
Remenant la cua
M’alimenta la il·lusió
mentre recorre el meu cap,
he de ser eixelebrat
fins que aplegui la raó.
En somiar a les teulades;
com observo, amatent,
que, si faig de pretendent,
la meitat són males cares.
La segueixo mentre passa
tot i remenant la cua
fins que aplego al seu terrat.
Com l’amor ja m’ha deixat,
com s’enfada amb la lluna
qui se’n burla fins a l’alba.
Passa alegre i canta el ser
Passa alegre i canta el ser
quan ix aigua de la sínia,
un follet qui calla i mira,
oblida on hi ha el desert.
L’aigua avança melangiosa
sense fer massa enrenou,
al de dalt, un sol que cou
una síndria massa tova.
Tan alegre canta el rec
fins que el terra me l’amaga
delerosa de la set.
Com se’n riu el jardinet
fins que s’acosta qui talla
quan esmerça condiment.
Em comenta el mussol
Em comenta el mussol
com li agrada restar sol.
Presidint la vella branca,
d’aquell pi vingut a menys,
veu la lluna com regeix
fins que el sol porta l’albada.
Per demanar ratolins,
per tenir una sargantana;
de segur que la setmana
es va perdent pel camí.
Al de dalt del molí vell,
ha posat branca i palla,
com s’estima aquella cambra
on cap somriure sembla lleig.
Captivat per la temença i set poemes més
23 Agost, 2023 08:34
Publicat per jjroca,
Poemes
Captivat per la temença
Captivat per la temença
passo dies d’escalfor,
hi ha un sol empipador
que encara no porta pressa.
Els núvols passen distants
i el no fer res s’encomana,
he de ser d’una nissaga
qui, a cops, està plorant.
Com demano la tardor,
cada matí, quan em llevo
d’aquest llit on vaig suant.
Diria que, mentrestant,
vaig pensant que ja navego
tot fugint de la paor.
He gaudit del dimoni
A temps, us podria dir,
amics de la batalla,
que he manllevat la palla
per si puc fer-me ric.
Diria que els diners,
de sobte, s’entaforen
a la casa pairal.
Esperant vent de dalt
ni el volar ho proven,
són covards estrafets.
A temps, us podré dir
que em domina un vell somni,
he gaudit del dimoni
qui és distret sense fi.
Vora del formiguer
Captiu del meu pensar,
he guanyat l’espardenya,
m’agrada anar a la grenya
i sofrir d’amagat.
Aventures lleugeres
d’empaitar les formigues,
les grasses, les primes,
totes ben tafaneres.
Vora del formiguer,
com veig tot l’enrenou
des que el sol fa arribada.
Veig com la més atrafegada
voldria traginar un ou,
però no podrà ser.
Reclau fosc
Cansat de no fer res,
jagut al cementiri,
demano haver un bou viu
d’eixir un cop al mes.
Però aquest petit déu
no està per al negoci,
he de trobar altre soci
poc lligat a una creu.
Passejar pel gran bosc
per mirar la claror
de la lluna encisera.
Es fa llarga l’espera
i esdevinc somiador
en aquest reclau fosc.
A la taula dels déus
A la taula dels déus,
s’enceta la juguesca,
s’acomiada la festa
quan parlen dels hereus.
Ni el desig de menjar
ni el de guanyar la batalla,
són servents de la manca
de sentir-se estimats.
De vegades, s’obliden
del fet de no glatir
i baixen a la Terra.
Diria que la desfeta
és a punt per a eixir
quan s’acosten i miren.
Amb estris adients
Amics de la temença
em sento satisfet
per ésser un homenet
recercant la saviesa.
Amb estris adients,
aniria a la festa,
però no haig fermesa
i visc entre la gent.
Amb un crostó de pa
i el vi de la verema,
preparo un bon sopar.
Després, em deixo anar
a cercar la drecera
que arriba prop la mar.
Que passi aquest estiu
A prop, vora del riu,
dessota un sol que crema;
somio en la festa
quan tot era ben viu.
Les nobles margarides,
les formoses roselles,
les roses ben vermelles,
les herbes sense mida.
A prop, vora del riu,
plora la cadernera
qui ha perdut son niu.
Que passi aquest estiu,
que vagi a la seva,
que oblidi els pobres vius.
Endevino les ombres
Amics i tafaners
no em féssiu la contalla,
la mosca com badalla
endevinant el fred.
Les tardes de l’estiu
dessota una olivera,
com va fugint la pressa
amb pensament altiu.
Endevino les ombres
desplaents del meu cor
com, de sobte, s’acosten.
Van eixint els vells monstres
qui porten pobra por
captaire de ses obres.
Demana mudes i set poemes més
15 Agost, 2023 11:24
Publicat per jjroca,
Poemes
Demana mudes
Avui, somiaré
amb terres llunyanes;
amb penses profanes,
no vull plorar més.
És el meu averany
esquerp i lleuger,
anar pel carrer
i sentir-me estrany.
Les passes perdudes
m’han dut al gran bosc
per xerrar amb els pins.
Ho faré a l’endins
d’aquest poruc soc
qui demana mudes.
Li parla d’un rei
Enmig del jardí,
la jove poncella,
tan dolça tan bella,
tan feta al dormir.
Per tal de somiar
demano més hores,
les voldria totes
no sé si ho tindrà.
Un dimoni jove,
posat prop l’orella,
li parla d’un rei.
És de bona llei
i cerca promesa,
la vol d’aquell poble.
Passaran els anys
Passaran els anys
per aquesta terra
i posaré treva
als petits paranys.
Homes pobrissons
han fet mal negoci,
van haver un soci
farcit de raons.
Va retornar el sol
a omplir la vall
de falles ben noves.
Van voltar les rodes
quasi com abans
per retornar al moll.
Aquest disbarat
El pare pagès,
la filla badoca;
és el món que toca
viure en aquests temps.
Van aprendre poc,
tot i anant a escola,
no hi havia ploma
per a escriure un mot.
Han passat els temps
i tot s’ha tornat
un xic més amable.
No veig cap culpable
d’aquest disbarat
gasiu de saber.
Acota el cap
El poema com m’espera
a l’enmig de la rialla,
és un maldestre canalla
qui demana anar a la seva.
És a la segona estrofa
quan agafa compassió,
ratllaria de debò,
però la pensa ho nota.
Avança el poema vell
entre planes i alturons
per a arribar a la mar.
Allí, troba un dia clar
i, sense massa raons,
acota el cap i es perd.
Manta plorades
Amb catorze batzegades,
he d’omplir aquest paper,
és un viatger proper
qui no demana comandes.
Al dessota del gran om,
he vist la gràcil promesa,
ha la galta ben vermella
per pensar amb il·lusió.
Amb catorze batzegades,
acabaré aquest camí
que em portarà fins al somni.
Ha de ser que el meu dimoni
ha el cutis massa fi
i enceta manta plorada.
Abans de caure al foc
Em plau saber,
amics de sant Antoni,
que haig altre dimoni
pendent del meu voler.
Ens barallem,
quasi sempre, a les fosques
per tres o quatre coses
que ni aconseguirem.
I dalt de tot,
se’n riu el Creador
qui escolta nostra queixa.
Guarnits amb la feblesa,
farem un pecat o dos
abans de caure al foc.
He de viure entre una gent
Na Mariona del meu cor
diu que ha penes d’amor.
Com em llevo, cada dia,
amb el deure insatisfet,
quasi soc un homenet
amb la paciència amanida.
L’he mirat, enamorat,
com es posa l’espardenya;
es pentina pèl i grenya
per poder anar al mercat.
Del meu desig, soc cofoi;
de la resta, un inconscient,
he de viure entre la gent
qui no sap que em torno boig.
Manta de nits i set poemes més
07 Agost, 2023 19:39
Publicat per jjroca,
Poemes
Manta de nits
Doneu-me pa i un tall de cansalada
puix,llevat d’hora, soc pres de la gran fam;
en mon carrer, no ha quedat cap rata
puix hi ha un gat qui corre com un llamp.
En el corral, un boc i quatre ovelles
qui ensems demanen que aplegui el pastor,
els portarà una gràcia de les seves:
manta de nits, algun cop de bastó.
Però el suporten perquè els porta al prat
on el cruspir és un plaer cofoi
i el passejar és la joia dels déus.
De tant en tant, esdevenen les creus
totes vestides de ràbia i d’udols
d’aquell vell llop qui espera tenir-ne part.
La pena viatja amb mi
L’estimo de bon matí
quan travessa aquesta plaça,
duu ben neta la sabata
i un mocador del més fi.
Quan els arbres es desperten
tot anunciant la tardor
com m’endinso en l’amor
si les ganes em conviden.
L’estimo de bon matí;
al migdia, com l’enyoro
perquè em sento decebut.
Li ofereixo l’aixopluc
dels meus llavis mentre ploro,
la pena viatja amb mi.
Cent racons
També voldria dir,
cansat de mes misèries
que estimo les platxèries,
el riure i un bon vi.
Puix passo per carrers
prou buits en ma infantesa,
havia la conversa
amb amics sorneguers.
Algun d’aquells, ben mort,
descansa, en el cementiri,
al darrere d’unes flors.
Com m’agraden les remors
qui, buides del gran sacrifici,
van emplenant cent racons.
Havent dinat
Tot just, havent dinat:
els nou plats i les postres;
oblido on són totes
les mosses que he estimat.
Acabada l’escola,
demanaven vestits,
uns nuvis eixerits,
haver llar i cassola.
No cal dir que, les maques,
ben prompte es van casar
amb mossos de la vora.
Les altres fan la roda
per poder-lo trobar
i per fugir de les nafres.
Poseu-me en el llistat
Poseu-me en el llistat
dels pobles miserables,
com em sento culpable;
quasi mai, he guanyat.
Empassat per la feina,
en el pou romandré;
a l’estiu, poca fe,
no preciso ni eina.
Poseu-me en el llistat
dels porucs perdedors
qui mai hauran un regne.
Per menjar, ni vull perdre
i, quan vingui la calor,
romandré entaforat.
Farcint penes
A la riba de la mar,
hi ha una princesa;
no parla ni es fa l’ofesa,
però escolta i vol somiar.
Ha un heroi, que és un guerrer
enfeinat en mil batalles;
cada dia, ha pensades
puix va guanyant: poc o res.
Ha visitat altres terres
on hi havia plata i or,
bells palaus de totes mides.
Amb tantes persones riques,
com vol ser un guanyador;
va assolint i farcint penes.
Mitja baldana
El gegant, qui viu amb mi,
com crida a les hores baixes,
com em mostra aquelles cases
que mai més he de tenir.
És un monstre carallot,
mal vingut i poca pena,
com se’n riu de ma condemna
a restar amb poca sort.
De vegades, ens planyem
i forcem una amnistia
per a acabar la setmana.
Amb un plat, mitja baldana
i una tomata fregida,
ens mirem i consolem.
Fan bugada
Un jardí amb poques flors
i una cambra silenciosa,
un estiu sense cap nosa
d’amigots i aduladors.
La fortuna de saber
que, quan la bossa és lleugera,
no cal pàtria ni bandera
ni un lloc on haver fe.
Matinades amb estels
i la lluna s’acomiada
per la banda del castell.
No cal ni fer mala cara
quan ens prenen el penell
tot dient que fan bugada.