Era un home tafaner i set poemes més

01 Febrer, 2021 08:07
Publicat per jjroca, Poemes

Era un home tafaner


Era un home tafaner

posat en contar històries,

havia perdut les memòries

de quan era gran guerrer.

Sense força ni cavall,

com s’adormia a la plaça,

deien que bevia massa

tot enmig d’escarafalls.

Va haver pobre castell

amb un servent mig gepic

qui li feia poca feina.

Sense honor i sense eina,

va morir d’un mal antic

sense joies ni atuells.


En ma dolça soledat


En ma dolça soledat,

he d’aplegar al capvespre,

la tardor no vol ni mestre

ni conviure amb gran esclat.

Amb un tronc per seient,

vaig trobant, a la muntanya,

el record d’aquella aranya

qui filava enmig del verd.

El sopar ha de ser a taula,

la mestressa l’ha bastit

amb una verdura fresca.

Com la nit el sol empenta

i ell se’n va, espaordit,

abans que arribi la lluna.


De dubtes i fantasia


Al racó de la incertesa,

no hi ha pausa ni enrenou,

poca feina, sense sou

i una lluita insatisfeta.

A la primera batalla,

ni demano haver ferits,

poca força, massa nits

sense poder fer contalla.

De dubtes i fantasia,

en porto un cove ple

per lliurar-los a l’oblit.

Com demano els embolics,

per a saber si estic bé,

mentre va passant la vida.


Us vull comentar


Us vull comentar

que, si passa un dia,

un demà vindrà

amb nova porfídia.

Servents d’aquest temps,

caminem de pressa,

esclaus sense rems

i mar del tot plena.

Us vull comentar

que pensava, un jorn,

en somiar despert:

Camps de color verd!,

voldria fer un lloc

on poder restar.


Noves penses


Caminoi d’hivern

ple d’una herba seca,

vull una finestra

per somiar despert.

A l’escola, van

les vanes promeses,

van, del tot, ofeses

per a trobar un clam.

Les nits, amb estrelles

i núvols més blancs,

van seguint la foia.

Montsià calla i plora

per haver entrebancs

dintre noves penses.


Tot prometent


En el record, he vist les meravelles

sense enyorança, sense despit,

el món em duu a fer les tombarelles

mentre em parla d’altre neguit.

Seré cofoi a mans de grans empreses

quan hagi terres amb nous tresors,

no vull el vi amb copes d’or

ni sentir el vent de les promeses.

Estic cansat de veure filigranes,

amb teles fines i inabastables,

car sóc un pobre sense remei.

No hauré, per cert, aquella llei

la qui governa als miserables

tot prometent les vaques grasses.


En el portal


En el portal,

he de posar una estrella,

petita ella, de bon paper.

Quatre pastors amb una ovella,

Betlem amable d’un sol carrer.

Un Nin petit, amb una Mare tendra,

un àngel bell i un Home ver.

Música dolça

que aparta la tenebra,

joiosa festa d’un manament.

Per regalar:

torró d’avellana

i l’esperança

ben a tocar.


El fred em duu


El fred em duu,

vora del foc,

on el record

fa aixopluc.

Els encenalls,

un xic de brasa

i una tomata

vora dels alls.

Cofoi com sóc,

no haig remei

al meu enginy.

Com vull ser nin

i regnar, enlloc,

sense cap llei.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La núvia i set poemes més

20 Gener, 2021 08:01
Publicat per jjroca, Poemes

La núvia


Amb la núvia que, avui, haig

he de dinar sis vegades,

les joies les hauré emprades

i beuria sota el raig.

Com em diu que es vol casar,

compraré plat i cullera,

una taula, una finestra

i dos llençols de mudar.

Ens casarem a les sis,

sense fer la migdiada

ni trafegar convidats.

Els diners seran emprats

i haurem poca mainada

per anar al paradís.


Eixa guerra


A primera hora,

des de bon matí,

un sent la disbauxa,

ha vingut la rauxa

i l’ha fet mesquí,

cerca nova porta.

El tou inconscient

pensa li procura,

una nau segura

on guarir la ment.

Com tot restarà

en aquesta terra,

hauria eixa guerra

que no guanyarà.


Pobre arlequí


Caminant oblido

on restarà el nord,

enmig de remor,

gairebé ni crido.

Vaig atrafegat

pel si de la vida,

vella enganyifa

qui em duu pel tancat.

El volar poruc

i la fosca vana

viatgen amb mi.

Pobre arlequí

ni tan sols demana

trobar aixopluc.


La mort no porta pressa


I la mort com s’amistança

entre homes i veïns,

no sabria dir-ne quins

li faran més mala cara.

Però resta el manat,

de natura, és servidora,

el jovent li farà mofa

perquè riu i no ha cap.

I la mort no porta pressa

perquè ha fugit del temps

i el fred ni l’agombola.

Un dia i un altre, prova

fins que guanya i, amb el vent,

donem fi a l’escomesa.


Estan de dol


Les pedres del camí estan de dol,

el vianants no han vingut a trobar-les,

potser, de la tristor, seran culpables

i aquella monotonia no ho resol.

Estimaven els dies de la tardor

quan les fulles posaven la catifa,

era altre temps sense enganyifa

qui avançava, tranquil, a la foscor.

Les estrelles posades dalt del cel

i una lluna, encisada, a la bassa,

enmig d’una aigua clara i fredolica.

És el temps passat el qui més pica

i ploren de tant en tant, fan mala cara,

mentre es van omplint de pena i de recel.


Anant a peu


Cavaller, anant a peu a la batalla,

deixa enrere els volers, les ambicions,

enemics l’esperen i, entre molts,

han de fer bona la contalla.

Tres guerrers vençuts de feridura,

altres dos fugint a cor què vols,

la desfeta avança enmig la pols,

és aquest el tracte d’una vida obscura.

Però hi ha una dama, en el castell,

qui s’avé a filar des de l’albada

sense preguntar-se on ha d’anar.

Cavaller espera nou somiar

entre ràbia i cops d’espasa,

amb aquell regust d’ésser mesell.


La fulla és bleda


I vola, el silenci, per anar enllà

on tardor demana haver nou palau,

com la fulla és bleda, la runa li escau

i troba l’ofrena en el seu davallar.

Ni sap on queden les velles amigues,

aquelles que reien en sentir el gran sol,

nostra fulla, amiga, recerca el condol

per poder dormir enmig les espigues.

En un camp de blat, deleix i s’adorm

sentint la bonior de noves formigues

qui deixen la pau del gran formiguer.

La fulla sospira, desprès, ha deler

per saber-se honrada d’aquelles fatigues

puix sovint s’afanyen a engrescar la por.


Les comandes de la por


Les comandes de la por

són pobres i entenedores

n’hi ha de tots els colors,

però viuen entre fosques.

Ara vénen, ara arriben,

demanant el cor ben fort,

prefereixen viu que mort

i, normalment, com s’enfilen.

Les comandes de la por

hauran totes un secret

i mantenen la distància.

He de dir que no em fan gràcia

i, posats a fer retrets,

les cremaria amb bon foc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Fer l'entrellat i set poemes més

14 Gener, 2021 06:49
Publicat per jjroca, Poemes

Fer l’entrellat


Ha vingut el son

prop de l’hora dolça,

esperant resposta

al vell enrenou.

Ha de ser mon cor,

tan vingut a menys,

que ni el dolor l’estreny

ni la ment el mou.

Aniré passant,

per terres estranyes,

avui i demà.

Em deixeu anar,

enmig les aranyes,

a fer l’entrellat.


Pobrissó com sóc


Pobrissó com sóc

ni el ric m’enyora,

cerco, a cada fosca,

eixir d’aquest sot.

Ni em poden les mosques

car em són amigues,

hauran poques vides,

les viuran ben soles.

Pobrissó com sóc

ni penes albiro

ni perdo les nits.

Vénen porucs grills

per saber si miro

o dormo com soc.


Altre vies


I les lletres em diran

on trobaré la paraula,

les posaré sota baula

per saber si es lliuraran.

Aprenent sense saber,

poruc mestre sense escola,

visc pendent d’una cassola,

una cuina i un saber.

Així, passaran els dies

fins que aplegui una nit

que no tornarà a la llum.

Poques lletres, poc embalum

i esperant el darrer crit:

Avança per altres vies!


Portes tancades


En la llunyania

del desig perdut,

veig com passa el dia.

No cerco l’ensurt

ni m’agrada el lleure

abans de les vuit.

Sóc un trafegot

fet a la batalla,

fujo de la palla,

del estirabot.

No vull hores vanes

que portin enlloc,

parlo d’un sol mot

amb portes tancades.


En els alturons


En els alturons,

ha fugit la pressa,

havia promesa

en tots els racons.

Petjant dalt del fil,

trobo les aranyes,

em semblen estranyes,

pesades com grills.

En els alturons,

he fet la troballa

d’un cove ple d’or.

Portaré el tresor,

per fer la contalla,

al regne dels bons.


Ni son ni diners


Ni son ni diners

ni joies trobades,

espero les fades

per a guanyar més.

La mossa no em vol

i, amable, proclama

que voldria casa

sense massa sol.

Però el treballar

és feina dels altres

i ho tinc prohibit.

No he de ser marit

per haver prou tracte,

no me’n sé estar.


Tres dimonis


I plou, llavors, i el pobre s’entafora

en un vell llit on prova de dormir,

de tres dimonis, un s’ha quedat afora,

els altres veuen el temps de fer glatir.

No hi ha palaus ni regnes a la vora

on els prohoms es posin a rumiar,

com passa el dia i fuig el saber estar

mentre es queda la resta a la penombra.

Un núvol riu i l’altre veig com plora

i bufa un vent, del tot, entremaliat

que anuncia, encara, aquell goig perdut.

M’agrada el lleure, em fa sentir poruc

i capficar mon seny tan assenyat,

em diu mil coses mentre el somni porta.


Pescador sense temença


Pescador, sense temença,

mai hauria de ser a mar,

si, un dia, cal guanyar,

a l’altre hi haurà feblesa.

He de saber com la mar

s’atabala tot sovint,

oblida el ver sentit

i, cansada, es deixa anar.

El Pare Déu com s’enfada,

farà cridar el pobre vent

qui voldria anar ben tard.

La desfeta ha estat

ben valenta i concloent

mentre la ràbia s’acaba.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Vull un castell i set poemes més

07 Gener, 2021 07:07
Publicat per jjroca, Poemes

Vull un castell


Escric així: sense ordre ni temença

aquest poema amable i matusser,

com cada dia, un déu posa l’esquer

per a saber on porta la creença.

Empatollat en pensaments estèrils,

vaig recorrent el terra i els tresors,

un cop al mes, m’agafaran les pors

i em posaré en un estat imbècil.

Però el núvol és petit i tendre,

el deixaré a l’hora de dinar

per a lliurar-me al món de la infantesa.

Farà cent anys, aconseguí promesa

i la perdé quan ella demanà:

Vull un castell, un bon minyó i un regne!


Perdre o guanyar


Sense el gran penar,

vaig fent el seguici,

m’agrada aquest vici

de perdre o guanyar.

Dalt dels alturons,

viuen els fantasmes,

van fer les proclames

de bons reietons.

I jo, en el pla,

ni seguir-los goso

per paor i temença.

Avui, porto pressa

i dono, a dojo,

lleis per on anar.


Viu en sa tenebra


És el noble sentiment

qui em porta a l’enyorança,

voldria anar a la França

i tornar en un moment.

En el fet de viatjar,

he d’emprar unes setmanes,

m’allunyaré de les cases

de la falda del Montsià.

És el noble sentinella,

prompte, fet al vell plorar,

a saltironar els obstacles.

Fet i fet, porta nafres

que ni sap on vol deixar

perquè viu en sa tenebra.


Demano al ventijol


Com demano al ventijol:

Força pluja i poc sol!

És un vent sense mesura

qui viatja per donar

aire dolç per respirar

i batec a la llacuna.

Entre pobres i humans,

he trobat les pertinences,

seran massa les volences

o n’hi haurà per a uns quants?

De més jove, trafegot

i fet al dubte seriós,

va començar com a espòs,

va fugir amb el cap cot.


Tou de pensament


Tou de pensament

i ben ample de garlades,

haurà sis enamorades

sense aplegar al casament.

Us diré que ésser ric

és la bona solució,

el pobre mai haurà perdó

ni traginarà mon escrit.

A la vida, ja se sap,

hi ha qui es lleva per guanyar

i s’allita de seguida.

Per concloure la partida,

hi haurà empresa per lliurar

sense poder prendre’n part.


Tornaran els dubtes


En els alturons

de les hores dolces,

els somnis reposen

cansats de ser bons.

Els manifassers

no volen temences

i amaguen sorpreses

en callats recers.

Tornaran els dubtes

a ocupar el seu lloc

vora la finestra.

Com demanen festa,

en pous prou pregons,

amb pocs exabruptes.


Les batalles són així


Al castell, un cavaller

la seva ira proclama:

Mai faré més gran ma casa

ni haurà golfes ni paller!

Les batalles són així:

Amb quatre esmaperduts!,

em comenta que ha perdut

les collites i el desig.

El cavall és tafaner

i, en córrer, estossega

per lluitar amb fantasmes.

Haurà el goig de les aranyes,

una tarda prou plena,

amb feines de mala fe.


Tot parlant amb Patufet


Una tarda, ben galana,

tot parlant amb Patufet,

m’ha contat que, ésser discret,

el portà a la desgana.

Va xafar un caragol,

fill d’una bona família,

i patí aquella ignomínia

de callar i perdre raó.

Les collites eren bones,

les pomes de bon color,

el treball prou lleuger.

Patufet fou el primer

en sentir aquella remor

que portaven dolces hores.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Fou un trapella i set poemes més

01 Gener, 2021 06:56
Publicat per jjroca, Poemes

Fou un trapella


Era un poble escanyolit

cansat de provar aventures,

menjador de floritures

i rondaller per la nit.

Poc de vi i massa taverna,

manta cartes per jugar,

sempre oblida el treballar

quan nostramo va i el cerca.

De més jove, traginer,

rondaller de mil finestres

i cantant sense orella.

En ser gran, fou un trapella

i, viatjant entre malifetes,

va finir fent de discret.


En el nostre cap


Les hores feixugues,

el passat gloriós

troben a l’espòs

fent les pampallugues.

En el nostre cap

voldríem esquelles,

dolces, grans i belles,

per anar endavant.

Però manca fe

i sobra feblesa

per poder guanyar.

Deixeu-me esbrinar

on és la deessa

qui bé ens entreté.


En el racó dolç


Com m’agradaria,

si un déu volgués,

prendre l’interès,

joiós, cada dia.

El poder somiar

no haurà ni preu,

sóc un pobre ateu

qui, sovint, oblida.

En el racó dolç,

enfora del temps,

fa de bon estar.

Hauré de callar

si s’apropa el fred

enfadat amb molts.


La més bella mossa


Doneu-me la col

per passar la nit,

vull ésser eixerit

i gaudir del sol.

Veure el jovent

empassar-se el món,

trobant les raons

en ser al descobert.

La més dolça mossa

no n’està per mi

ni tan sols em mira.

Ara, una cadira

sua quan me’n ric

i, ben sovint, plora.


Passa el riu


Una mossa diu,

al corriol del mas,

que, si no fa cas,

és quan passa el riu.

Les aigües deleren

i fan saltirons,

en massa racons

trobo les tenebres.

La mossa demana:

haver nuvi nou

i ben eixerit.

He trobat neguit

vora del vell pou

qui sovint em parla.


Són les passes del gegant


Són les passes del gegant

les que recorren la plana,

van a lloms de la desgana,

assumeixen entrebancs.

En el lleure són primers,

els segons, en seure a taula,

el sopar aplega a l’alba,

mengen bou i algun corder.

A l’hora de treballar

no troben eina al seu gust

ni hora per encetar.

Com planen en ser a l’ensurt

de saber-se acomiadar

de la saviesa del llum.


Ve la pluja


Ve la pluja, plora el bosc

mentre les fulles davallen,

s’han pintat de color groc

tot pensant en allitar-se.

Quan, de sobte, arriba el vent,

les troba ben ajagudes,

diria que tristes, mudes

i somiant haver poder.

La tardor no porta pressa,

va vestint, de nou, el pla

i el cap de la muntanya.

Descansa, de nou, l’aranya,

en un cel potser llunyà,

esperant la primavera.


En el record


En el record, on tot em meravella,

oblido, prompte, els deures del passat,

algú dirà que estic esmicolat

anant a peu per a fer tombarella.

Un déu prenyat de penses i misteri

em duu un seguit de bones intencions,

en fer-se nit, els gats seran lleons,

hauran perdut els miols i l’encanteri.

Com vaig avall de l’ordre i la saviesa

per a trobar-me, vençut, en un reclau

on m’han deixat empreses ventureres.

M’agrada el lleure, les hores mentideres,

les qui em porten, sense pany ni clau,

a retrobar-me, eixut, a la drecera.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Decideixen volar i set poemes més

19 Desembre, 2020 17:59
Publicat per jjroca, Poemes

Decideixen volar


I les fulles, en aquestes,

com decideixen volar,

a l’arbre volen deixar

sense ombres manifestes.

Com va decandint el verd

i aquella noble feinada,

cerquen catifa daurada

i ningú sabrà què perd.

És la tardor encisera

la qui va trucant la porta

i s’endinsa a la casa.

Demano la llar preada

per si algun déu m’escolta

i aplega per la drecera.


Quan aplega el sol


A la mar, hi havia

una barca vella,

dessota una estrella,

joiosa, vivia.

Però un mariner,

un dia, s’ofèn

i llavors pretén

ser bon mentider.

La barca l’escolta

i es posa a plorar

en ple desconsol.

Quan aplega el sol,

com deixa anar

un xic de revolta.


Jugant amb el fred


Amb un nou jersei

i somriure ample,

avanço com quatre,

dormo a l’herbei.

Diríem que sóc,

de mena, sorrut,

miserable i mut,

massa trafegot.

En un ja no ser,

camino dempeus

cap a altra banda.

No lluny de la casa

trobo les mil neus

jugant amb el fred.


Com voldria set vides


Haig ganes de lliurar,

estimada tardor,

un plat diví al senyor

per si li escau menjar.

Anirem desplaents

per guanyar el sacrifici,

com demano l’ofici

de fugir de la gent.

Acomiado les fulles,

al de dalt del terrat,

empaitant les formigues.

Com voldria set vides

per a ser com un gat

conversant amb erugues.


Entre vents i rondalles


Entre vents i rondalles,

tot tragina, tot es mou,

cal escoltar l’enrenou

dels minyons voltats de mares.

Benvolguda la contalla

qui traspassa els carrers

entre penses i volers,

amb menys garrofa que palla.

En el port, no hi ha tempesta

ni mariners enfeinats

en endreçar mar i barca.

Un dimoni fa l’estada

entre pobres dissortats

per eixir de la desfeta.


Amb quatre arbres


Em plau somiar

en terres isolades

sense carrers ni cases,

la mar un xic enllà.

Amb quatre arbres,

hauré de fer mon ombra,

la força prou em sobra

i avanço entre paratges.

Un pont, un rierol,

un ramat amb pastor

dibuixen la contrada.

Deixeu-me altra vegada

empaitant la minsa sort

per a bastir el meu dol.


Paraules vénen


Paraules vénen

cercant mon esperit,

algú m’havia dit

com s’entretenen.

Paraules van

entre alturons i núvols

viatjant dintre catúfols

sense voler el mullar.

És el pensar

qui calla i s’abraona

tot i observant.

Com sóc distant,

la joia m’esperona

de tard a tard.


El carrerons de la vila


He pensat que, per a saber,

necessito tarda plana,

un heroi dintre la casa

que sigui manifasser.

Per volar, poseu-me terra

tota dolça i complaent

i, per sentir-me valent,

canvieu-me pedra per sorra.

Una mar sempre amanida

a calmar-se i fruitar

un cop li aplegui el llum.

És un somni ben profund

qui em convida a visitar

els carrerons de la vila.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Un nan perdut i set poemes més

12 Desembre, 2020 06:42
Publicat per jjroca, Poemes

Un nan perdut


Un nan perdut

en un reialme immens,

sol i abatut,

fill pròdig del seu temps.

No vol res més

ni res me l’alliçona,

cercà una dona

per fer-li un bes.

Maleït somni

qui porta enlloc

i que malmet.

Estar despert

porta paor

o un gran dimoni.


Guarir del mal d’amor


Caminant no vull res més

que seure una estona

per contar-li a la marona

com, avui, estic compromès.

La pubilla, he de dir

que m’estima de passada,

però sempre m’acompanya

a un paratge sense nit.

Li donaria el tresor

que plauria a una donzella

si sabés on ha d’anar.

Però prega per marxar,

ben prompte, a casa seva,

per guarir del mal d’amor.


Havem els ulls


I res es perd

i quasi s’encomana:

haver la gana

del gran saber.

Havem els ulls,

un nas, la boca

i els pertoca

lliurar els esculls.

Anem avant,

anem enrere

i de biaix.

Dintre el calaix

la pensa pena

i va sotjant.


En un terra tan preciós


Com la dolça soledat

em convida a prendre’n part.

En un seguit d’aventures,

dediquem un temps gasiu

massa hivern i poc estiu

per a viatjar a les altures.

En un terra tan preciós,

tan bastit per milers d’arbres

ens tornem ben miserables

sense trobar el gran tresor.

Caminants cercant camí

i bojos des de l’albada,

la feblesa és massa cara

per a un cos quasi mesquí.


Quan el terra és tou


Quan el terra és tou

i el vi és al cup,

cerco l’aixopluc

voreta del foc.

Com la xemeneia

porta tot l’encís

i conta la teia:

contes de gaudir.

Si la gana enceta,

i es buit el rebost,

vaig a la botiga.

Faig una amanida

amb bledes i col

que allunya la pena.


Llevar-se d’hora


En el sentit diví de la paraula

noto l’escletxa que em porta a l’hivern,

del tot sovint, la raó es perd

i es vol trobar asseguda a taula.

Som els mortals: punyents i envejosos,

anem pel món amb dèries incompreses,

volem trucar les ràbies en tendreses

i malvenem la carn per quatre ossos.

Del gran seguit, algú pren la fugida

i s’entafora en buits ben viatgers,

estimo els deures banyats amb sacrifici.

Llevar-se d’hora, haurà de ser gran vici

i passen dies, de cop, manifassers,

abans de la creu, un senyor fa la crida.


Una mena de refugi


Una mena de refugi

on poder posar els ous,

els més valents no són bons

per calmar dolors i vici.

Aconseguiré altre rei

en viatjar a terres llunyanes

i no pensar en aturar.

És, després, quan deixo anar

un camí on pledejar,

de pobre, me’n puc estar.

Negociant sense negoci

i ric esdevingut a menys,

dieu-me si puc, almenys,

esperar, de nou, altre soci.


Una rosa encisera


Una rosa encisera,

tot presidint el jardí,

em comenta que és allí

des de finir primavera.

No vol plaça ni mercat

ni senyor a qui enganyar,

tan sols, li he de demanar:

anar vivint sense esclat.

Les murades persisteixen

i no aturen a la nit

per a fer la vella estada.

De ben segur que m’agrada

menjar el pa de pessic

si els altres insisteixen.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Nova tardor i set poemes més

07 Desembre, 2020 07:16
Publicat per jjroca, Poemes

Nova tardor


Parlant amb les fulles

de nova tardor,

les notes porugues,

pensant amb la mort.

Vindrà la temença

pel camí del mig,

es perdrà el desig,

la vella creença.

Però tot s’avé

al signe dels temps

i el cos confia.

Fins una altra vida

em tragina el vent

qui m’atansa el fred.


El paradís dels muts


Escric, avui, cansat de ma misèria

per a entreveure els minsos raigs de llum,

algú dirà que escriure és un costum

ben reservat a homes sense ciència.

I van les lletres, de sobte, avançant

per un blanc full poruc i prou estèril

on he deixat la força del pretèrit

posant llavors per a un futur pesant.

Però els milhomes no volen l’aixopluc

de quatre ratlles bastides sense sostre

qui van perdent enmig de la tempesta.

Com ells raonen el deure de la festa

per a guanyar el triple o el doble

mentre avancen pel paradís dels muts.


Estrets carrers


Van les ratlles, a l’engròs,

a cercar una lluerna,

les paraules porten queixa

i, aleshores, qui les vol?

Caminants sense camí

com ens porten a la lluna,

de la raó, vull engruna

puix, ben prompte, em sento tip.

Un pensament venturer

em posarà moll als ossos

per a aprendre a suportar.

No espero altre demà

per passejar, petits gossos,

per planes i estrets carrers.


Trist encert


En el garbuix de la ment,

com es perden els conceptes,

els paraments, les receptes

per a ensenyar el dolç moment.

Cavaller sense cuirassa

en una guerra perduda,

necessito altra muda

per a entendre el que passa.

El pensament va i es perd

enmig de planys i mesures

sense aplegar a cap port.

Innocent i prou capcot

avanço entre motllures

per a aplegar al trist encert.


Estic confós


Avui, diré: amics i vilatans

que estic confós i planyo pel futur,

hauré de rebre les passes i l’ensurt

enmig fantasmes qui volen pels envans.

Com tots serem propers i miserables

amb els cent dubtes anant pel gran corriol,

només els gats enceten els miols

potser per gana o per mostrar-se amables.

I passa el temps i enceten les converses,

a plaça estant, asseguts en el banc,

ben disposats a treure un xic de llum.

Però no puc, segueixo amb el costum

de salvar el món dels ennegrits taujans

qui no estan lluny de noves malifetes.


Quatre gats


Al reialme de l’oblit

com un pobre es torna ric.

Les muntanyes sota els núvols

no esperen massa clarianes,

és tardor, uns dies rúfols

porten manques i fantasmes.

La finestra tafanera

de segur que s’ha d’obrir,

el seu amo és mesquí,

és d’aquells d’anar a la seva.

Com trafego pel carrer

a despit de quatre gats,

mai, els he notat prou farts

i esgarrapen si convé.


Porteu-me el seny


Porteu-me el seny

en un pot petit,

minso d’esperit,

com el cos m’estreny.

Avanço quan puc,

callo i estossego

ni planto ni sego

ni trobo aixopluc.

Rere una finestra,

veig una carona,

ha de ser una estona

d’una festa incerta.

I poc més a dir

fins anar a dormir.


Escric a lloms


Escric a lloms d’un temps escanyolit

i, a cada ratlla, em sobren les paraules,

és llarga vida qui s’emplena de baules

i vaig perdut, esquerp i ensopit.

És al meu temps on s’acosten hores

prenyades, moltes, amb aires de mestral,

no em capfico, pensar em fa prou mal

i vaig passant tot enmig de les ombres.

Per si em voleu una història contar,

hauré de seure en un camp d’oliveres,

d’aquelles velles cansades de pregar.

No em donéssiu ni tomates ni cebes

puix us faig saber que fan de mal empassar

i em faran posar les galtes vermelles.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

He estat home planer i set poemes més

01 Desembre, 2020 14:41
Publicat per jjroca, Poemes

He estat home planer


Ni les vanes il·lusions

escolten quan les convido,

mentre vénen, com amido

les possibles solucions.

He estat home planer

vestit amb un cos poruc,

com demano ésser vençut

en batalles sense fer.

Però tot va on ha d’anar

al darrere de promeses

i lluites sense caler.

M’han tractat de mentider,

nobles galanes ofeses,

perquè no em plau somicar.


Les nogueres i ametllers


Llargues hores de no dir

van passant per la finestra,

la taula està mig deserta,

la recança no té fi.

De sobtades ocasions

n’ompliria una cistella,

m’agrada anar a la brega

quan aplega la tardor.

Les nogueres i ametllers

esperen trobar un pagès

poc amant de bastonades.

Com miren, a les alçades,

aquell sol proper qui es perd

sense ganes de dir res.


Un pastor eixelebrat


Un pastor eixelebrat

i una cabra mentidera

formen la bona parella

per caminar pel serrat.

És quan conta el Montsià

històries de vela i rem,

quasi el trobo innocent

amb prou ganes de restar.

El pastor prega i demana:

una tarda ben planera

i diades sense fred.

Allí, al de dalt, no es perd,

coneix el vent, la serra

i les aus qui fan volada.


Aniran els bens


Aniran els bens

un darrere l’altre,

no en són més de quatre,

el pastor és prou vell.

Avui, les mossades

fan de ben donar,

l’herba és bon menjar,

ben tendra, debades.

Aniran el bens

muntanya amunt

sense gaire pressa.

Prop de la finestra,

una olla com bull,

tot fugint del fred.

 

No hi ha flors en el jardí


No hi ha flors en el jardí

ni arbres a la pineda,

un conco viu, desespera

en un barri massa antic.

Hi ha carrers i carrerons,

una placeta encisada,

com els veig, tot de passada,

quan surto a prendre el sol.

Al de dalt de cent teulades

com esperen joves gats

i un mussol vell i tanoca.

A la fi, el que pertoca

és somiar entre entrellat

i avançar sense estrebades.


Pobrissó mon cor


Pobrissó mon cor

qui pensa, a l’albada,

que gran és la por

quan la feina avança.

Ell és amatent

de les hores baixes

perquè es va perdent

entre cel i ànimes.

Pobrissó mon cor,

sempre tan trapella

i bocabadat.

Avui, li he donat:

del son, la parpella

per dormir millor.


Han de passar


Han de passar: els dies i les hores

a prendre’n part d’aquest temps infinit,

he d’amagar les més nobles històries,

al gran calaix, voreta del meu llit.

Allí, rauran respostes inconnexes,

un reguitzell de pensaments flairosos,

seguiré anant perdut entre mil cossos

qui van cercant oblidades promeses.

I tot s’acosta, de nou, a la saviesa,

però la porta canvia el nou pany

per a espantar els pobres lladregots.

Deixeu-me veure en el profund d’un got

aquell secret qui porten els estranys

aprofitant els buits de ma feblesa.


Un home somiava


Un home somiava

amb terres llunyanes,

amb llunes estranyes

i temps de fermesa.

Volia saber

on rau la veritat:

Serà en un tancat?

Serà en un cloquer?

Un home somiava,

amb nous averanys,

una nit sencera.

Vingué primavera

i va tornar als camps

la feina oblidada.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Volen quedar bé i set poemes més

20 Novembre, 2020 17:22
Publicat per jjroca, Poemes

Volen quedar bé


Ben poruc i matusser,

aplego a la llar de casa,

dormo un son altra vegada,

vull aprendre a voler.

Ensinistrat en empreses

orfes de gran pensament,

com li parlo a cada vent

encara que viu amb presses.

Camino, entre barrancs,

en congostos mentiders

qui estimen ser més grans.

Porten pressa els benestants

perquè volen quedar bé

com ho feien altres anys.


Joies amanides


Em faria il·lusió:

Somiar poc, però de debò!

Aixecar-me del dur llit,

ben feliç, com d’alegria

i sentir llarga atonia

fins entrada mitja nit.

La fortuna, ja se sap,

canvia casa per palau,

viu dessota d’un cel blau

i no atura mai al cap.

Amb un pa, cinc sardines,

qui no aspira arribar a rei,

com voldrà la bona llei

amb ses joies amanides.


Desencert dubtós


Com necessito encetar

aquesta nova aventura,

vaig camí de la cordura?,

algun cop l’he de trobar?

Som nosaltres, els humans

dignes fruits d’aquesta terra,

és quan la pensa s’esguerra

quan ens tracten de taujans.

I allà dalt, ben dalt de tot,

trobo la pensa amanida

per si algú la vol gaudir.

Acosteu-me al morir

puix vaig passant per la vida

amb un desencert dubtós.


És amic esfereïdor


Per la nit, cercant el sol

sense trobar-lo a ma casa,

ha de ser estrella nana

perquè aplega quan ell vol.

Com menteix algunes hores

i ens apropa la calor,

és amic esfereïdor,

ben posat en bones obres.

s’amistança amb la fulla

per a posar-li enrenou

i moviment a l’alçada.

Si s’apropa, torna a casa

aquell gegant de tardor

qui, al camp, deixa la calma.

 

Nostre riu


He passat les hores

ben a prop del riu,

somriu, a l’estiu,

a les herbes dolces.

Quan un rajolí

d’aigua el desperta,

veig que es manifesta:

joiós, sense fi.

Però el gran sol,

al de dalt, distant,

li fa la ganyota.

Nostre riu no hi toca

i va, tot plorant,

a cercar condol.


Altrament dic


Em plau el sol i dolça és la follia

quan la tardor enceta llur camí,

són benestants, d’aquells d’anar a la missa,

fer prou pecats i beure un bon vi.

A plaça estant, les converses lleugeres

van prenent caire agrós i atabalat,

algunes van refent-se mentideres

i s’entrebanquen quan són a mitja part.

Però el coratge encara està perdut

i les lliçons esdevenen prou minses

entre alumnes mig sords i geperuts.

Altrament dic que canvio les camises

quan els qui sento no apleguen al meu gust

i viatjo, al punt, perseguint altres vies.


Al castell, no hi ha comandes


Sentinelles del castell,

quan tardor és amanida,

com espero el flagell

i el regust d’una altra vida.

El senyor és dels de dalt

i dorm amb un ull obert,

quan el miro és un sidral,

és ben tebi quan no el veig.

Al castell, no hi ha comandes

puix els joves han fugit

a cercar lluita i tresor.

Ni portaran massa or

ni els podrem treure el neguit

fins aplegar a les pasqües.


La vida és...


No em plau el seny

quan vol tornar-me tebi,

el cor estreny,

com li prego que plegui.

La vida és:

un nou corriol proper,

mig safareig,

mig penses de cafè.

En l’aixopluc,

mai apleguen històries

havent dinat.

És l’entrellat

qui juga amb les memòries

sense retrucs.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs