Us parlo d'una engruna i set poemes més
13 Març, 2024 09:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Us parlo d’una engruna
Heu de venir, si cal,
a la fira tardana
on el vell fred proclama
com l’estiu li fa mal.
Li agrada més la neu;
del riu, els canelobres,
aquells joves mediocres
qui volen ser els hereus.
Han de venir, si cal,
a veure plorar el nin
quan la mare s’allunya.
Us parlo d’una engruna,
un sospir, un gotim,
que oblida el vent de dalt.
Vaig posant-me tebi
Esclau del meu ofici
i del meu cos poruc;
avanço, tant com puc,
cercant un benefici.
Però, de sobte, trobo un déu
amb esperit mediocre;
em diu que, sent tan pobre,
millor és viatjar a peu.
I manego el silenci
fins que aplega la nit
i pujo a la pallissa.
De tant en tant, a missa
va demanant per mi
i vaig posant-me tebi.
Els dies que he perdut
Els dies que he perdut
en somnis ben lleugers
els poso en un paper
per a haver aixopluc.
Mentides m’ha contat,
gairebé sense mida;
per cercar la mà amiga
he perdut el combat.
Com tornaré a ser
victòria d’enemics
qui cercaven la lluna.
He guanyat, una a una,
les paraules que escric
sense saber el perquè.
A la vora de l’infern
A la vora de l’infern,
viu la tenebra;
si la porta és oberta,
prompte, no hi és.
El meu amic dimoni
és molt sorrut;
el voldria ben borni,
però no puc.
A la vora de l’infern,
hi viu un ca
qui les portes vigila.
Quan em veu, de seguida,
em demana jugar;
més a l’hivern.
La mestressa
Sense pressa,
demano eixir
i la mestressa
vol dormir.
A taverna,
vull anar,
però és plena
a vessar.
La mestressa
posa els plats:
poca menja
i vi barat;
si no es queixa,
és punt i a part.
En Jesuset
Els nadals
han de ser bons,
plats ben grans
i molts torrons.
A l’estable,
en Jesuset
està despert
guaitant els altres.
Com els Pares
estan callats,
res ha de dir.
Han de venir
pastors sensats,
gelats com marbre.
Una pedra a la sendera
Una pedra a la sendera
es queixava de la sort,
com voldria anar a port
per a veure qui navega.
Però la barca és vella
i la pedra no vol nedar;
com voldria navegar
si la mar fora menys seva.
Una pedra em comenta
que l’aigua no li convé
per si li fa la traveta.
En el sec, no hi ha problema
i, si la pluja esdevé,
sempre demana una treva.
Cansats els ulls
Cansats els ulls
i llarg el sacrifici,
el seu ofici
ja és prou lluny.
Ara, es lleva
del rabent llit,
un esperit
com el turmenta.
Poques les passes
per prendre el sol
a la gran plaça.
El cap carbassa
va allí on vol
manta setmanes.
Soc pobre i malaltís i set poemes més
09 Març, 2024 05:25
Publicat per jjroca,
Poemes
Soc pobre i malaltís
Abans d’enterrar la nit,
demano un full de paper;
el llapis és venturer,
però deixem-lo glatir.
Un cop o dos per setmana,
acostumo a viatjar;
per la ratlla, deixo anar:
allò que el cap em demana.
Com no haig amo ni encís,
el passejar serà curt
i l’aturada poruga.
No he demanat cap pastura
on menjar el que no puc
puix soc pobre i malaltís.
Els conills hauran la festa
Segador, sense més llei,
qui va segant herba tendra;
els conills hauran la festa,
el meu pecat no ha remei.
Com em llevo, al dematí,
a les voltes del migdia;
la marona prou que crida,
no em deixarà pas dormir.
Quan ja haig el feix complet,
el lligo amb la corda vella
per a emportar-lo a casa.
La tarda, veieu, m’agrada
puix és quan acabo la feina
i m’acosto al meu indret.
Tot ha de passar
De dalt de la muntanya,
trafego, entre cap banya,
somnis dels paradís.
La lluita, sense encís,
es queda, a la plana,
sense trobar companya.
El ritme del desert
m’agrada i magnifica,
el vi em dol i pica,
no sé qui l’haurà fet?
I tot ha de passar
enmig del gran silenci,
el sol punyent que cremi
i torni a l’endemà.
Vella metzina
Na Mariona és així:
cansada i assedegada,
li faria bona cara
quan s’atipi de dormir.
Els monstres, del meu conreu,
com vindran a convidar-me;
poc, amb ells, he d’atipar-me
puix només em donen creus.
Na Mariona és així
i jo ploro quan s’afina
perquè ja no vol mirar-me.
Sento, llavors, atipar-me
d’aquella vella metzina
que reposa al meu coixí.
Em conviden a sopar
Em conviden a sopar:
els tres ous amb cansalada;
la menja prou que m’agrada,
però no em puc allitar.
El meu cos és molt senyor
i demana poca menja,
com em poso a la revenja
amb un to esfereïdor.
La revetlla de la nit
en vol portar a l’infern
on trobaré el sacrifici.
Malfeiner soc a l’ofici
i, mentre la joia es perd,
fa ganyotes l’esperit.
La botiga, el botiguer
L’ametller ensuma el sol
i vol despertar ben d’hora,
la pomera també ho prova,
però cap branca la vol.
L’ametller haurà mil flors
i el roser li comenta:
Si hagués aquesta festa,
bastiria vestit nou!
La botiga, el botiguer
i munió de joves maques
com es volen pentinar.
Algun déu ho ha de parar
i, si tornen a les nafres,
espero que siguin amigues.
Si un dia, he de morir
Si un dia, he de morir
que sigui a l’hora tardana;
si la lluita s’esbatana
he de demanar coixí.
Al camí del cementiri,
hauré de trobar una font;
que sigui de brandy i rom
per a aturar el seguici.
Si un dia, he de morir
vull llogar una campana
per a fer el toc de morts.
Després, abans de les pors,
portarem l’empresa vana,
ben guarnida, fins aquí.
A dos quarts de set
A dos quarts de set, és fosc
i la nit com s’eternitza;
aquest món és enganyifa
i no arriba el noble sol.
Quatre fils, en el terrat,
esperant roba d’hivern
per a assecar la bugada.
Al capdamunt, una fada
plora perquè minva el fred,
i és que encara no ha cobrat.
A dos quarts de set, és fosc
i es queixa la campana;
en el cel, hi ha porcellana;
a terra, castell de foc.
De la flor i set poemes més
01 Març, 2024 05:11
Publicat per jjroca,
Poemes
De la flor
De la flor, vull el color
i la flaire que encomana;
durarà una setmana
esperant trobar l’amor.
L’abella no es decideix,
manta feina ha per a fer;
primer, visita el roser
puix la rosa s’ofereix.
El gladiol, la margarida
i una rosella distreta
s’han posat el vestit nou.
El treball és de poc sou,
però quan serà la festa
si molts venen a la crida?
Ni se n’adona
Una plata d’amanida,
una cuixa de corder,
el vi nou d’aquella vinya
d’un raïm, del tot, discret.
La menjada de senyors
diria que no li escau;
és un pobre, un babau
ben lliurat als perdedors.
Per a postres, una poma,
d’aquelles de pell tan fina,
collida a la tardor.
Poc després, vindrà la por
a emportar-se mitja vida,
però ell ni se n’adona.
Mentides de porcellana
Mentides de porcellana,
fetge tou i malcarat;
aquest any, ni ha sembrat
perquè ha ben poca gana.
Migdiades de cafè
on desfer mil aventures,
ha, a la cara, pampallugues
i, somiant, com s’entreté.
Fa prou temps
que la saviesa,
un matí, el va deixar.
Ara, parla per parlar
i, viatjant per la neciesa,
només calla quan no el veus.
Ella crida
A les voltes del migdia,
diria que he demanat
una truita de les grasses
amb tres ous dintre del plat.
El vi nou de la taverna
el vull beure pel broc gros,
ella diu com soc talòs
perquè vaig sempre a la meva.
Una mossa m’oferia,
per si em volia casar,
una cambra a les golfes.
Entre palles i garrofes,
a l’hivern, fa bon passar
tot sentint com ella crida.
Lluny del catau
El meu pertànyer
a aquest estat humà
em fa pensar
com he de plànyer.
Mentre vivim,
enmig presses i pors,
cerquem calor
allí on glatim.
Puix res m’escau
com avançar pel dret
del pensament.
Pobre innocent
ben poc traurà de net
lluny del catau.
Haig pensa planera
Els lladregots,
en veure’m innocent,
diuen que el vent
s’amaga on pot.
Com soc feliç
d’haver minsa fortuna,
lluitar per una engruna
d’aquell tresor precís.
Avanço, prest,
per la drecera
del meu sentir.
Hauré de dir
que haig pensa planera
amb poc encert.
Demana oblit
Dieu-me si
el meu amic dimoni,
quan troba a sant Antoni,
voldrà fugir.
Ell només és
una animeta trista
qui va demanant brisa
i un poc de verd.
El meu amic
no pot anar a l’infern
perquè el repten.
No el comprenen,
el sentiment el perd;
demana oblit.
Com mirava el pardal
Com mirava el pardal
aquell retall de la lluna;
no vol cap menja feixuga,
engreixar li farà mal.
Si estès més grassonet,
no seria entre nosaltres;
poc abans, ells n’eren quatre,
ara, el trobo ben solet.
Com mirava el pardal
quatre crostons a l’ampit
de la finestra de casa.
Però la gana li passa
i vol emprendre l’eixir
perquè fugir és el que cal.
Per estranyes raons i set poemes més
22 Febrer, 2024 06:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Per estranyes raons
De pobres benestants
n’hauré el sarró ple,
però he perdut la fe,
no planyo com abans.
Nostramo era ric
en gojos i encanteri,
es va perdre el misteri
del regne infinit.
Avui, anem a tombs
cercant les meravelles
que no hem de trobar.
Demà, passat demà,
lluiran les estrelles
per estranyes raons.
Begut i sense menja
Begut i sense menja,
m’acosto, amb gosadia,
a trobar aquell dia
galdós de la revenja.
Manta d’empreses vanes
es quedaran per fer,
la taula del cafè
no plora ni debades.
Begut i sense menja,
trobo els dies llargs
i les nit matusseres.
Un ric, qui va a les seves,
em diu que ja fa tard
per tornar a casa seva.
Li pregunto al raïm
Li pregunto al raïm
on ha guanyat l’esperit
qui el farà tornar vi.
Poc que parla amb un amic
i es pensa que me’n ric,
anirem els dos patint.
És nostra mare Natura
qui ens empeny a una vida
sense seny, sense crida,
amb més odi que pas muda.
Li pregunto al raïm
puix em mira i sospira,
és un déu sense cap mida
qui sesteja en el cim.
He treballat per tenir
He treballat per tenir
puix la feina no m’agrada;
a l’amo, faig bona cara,
sobretot, al dematí.
Havent dinat en el tros,
enceto la migdiada;
la taula la tinc parada
per si queda algun mos.
El llaurar com entreté
entre queixes i cançons
i aquell sol qui m’estossega.
He de demanar bestreta
per comprar uns pantalons
i lluir-los al cafè.
Una vella em comentava
Una vella em comentava,
amb paciència infinita,
que no entén cap jugada
ni els gojos ni la crida.
Aquella munió de jovent
al darrere una pilota
que corre, es queixa, vola
i s’enlaira com el vent.
El futbol, li he comentat,
és un deport ben punyent
que provoca espectacle.
Ella diu que, amb tres o quatre,
ja anirien manta gent,
no hi hauria aquell esclat.
Els falta un Natzarè
El batlle diu que la creu
ja està encomanada;
és de fusta, gens barata,
però li han fet un bon preu.
Els falta un Natzarè
disposat al sacrifici;
que treballi, hagi ofici
i assoleixi el paper.
Dels joves que té a casa,
a cap, n’ha convençut
i demana al veïnat.
De moment, ha fet salat,
però hi ha un nouvingut
qui podria obtenir plaça.
Cal marxar
El meu amic cofoi
em porta a l’aventura,
és joia que em procura
un tracte com d’heroi.
Anem a prendre vi,
després a espantar mosses;
cansades ja estan totes
de veure’m més a mi.
Si un dia he de casar,
vull pubilla ben rica
en terres, roba i diners.
Vindran els anys propers
per a encetar la prèdica,
és, llavors, quan cal marxar.
Pecats per confessar
Pecats per confessar,
anar després a missa,
m’estimo més la brisa
qui viatja de la mar.
Em conta aventures
de nobles pescadors,
garlaires, pecadors,
cansats de tantes mudes.
Pecats per confessar
n’hauré una dotzena
d’aquells que són mortals.
Quan vingui el vent de dalt
dieu-li que haig pena
per si calla i se’n va.
He trobat llei i fortuna i ser poemes més
14 Febrer, 2024 19:20
Publicat per jjroca,
Poemes
He trobat llei i fortuna
He trobat llei i fortuna
per a fer-me cavaller;
pel matí, surto el primer,
viatjo cap a la lluna.
Després de massa pensades,
hom voldria ser més ric,
però ve el mal antic,
endolcit, per fer mossades.
Olivera, més que vella,
com es mostra prou ufana
per a desfer l’entrellat.
Com pobre havia estat,
cerco cove en una altra
per a eixir de la tenebra.
A casa del cigronet
A casa del cigronet,
ningú demana maduixa,
sols demanen una cuixa
posada en un plat ben net.
Captaires i lluitadors
voldrien fer una menjada
d’aquelles de l’afartar.
Com el sol no vol anar,
diria que el peix agrada;
no volen aturadors.
A casa del cigronet,
a l’hivern, s’ha fet l’estiu;
dintre l’olla tothom riu
i es mostra el poc seny.
El gra sembrat
El gra sembrat
i tot és meravella,
haig una estrella
dalt del terrat.
Les nits s’escurcen,
un vent gasiu penetra;
gruny la finestra,
les portes cruixen.
El gra sembrat,
esmolo la corbella
sense aturar.
Com vull anar
a veure una rosella,
vindrà més tard.
És possible
Com la mare entossudida
en pensar i posar l’olla;
és la feina de per vida,
mal pagada, plena d’ombra.
Com el pare, remugant,
va llaurant dessota el sol;
voldria guanyar i no vol
un ruc qui no li fa cas.
El minyó assegut a taula,
entre llibres i llibreta,
va enllestint els quatre deures.
Quan s’ajeuen, volen creure
que, si demanen la festa,
és possible i l’hauran.
Pescador de vida llarga
Pescador de vida llarga
com, avui, aplega al port;
no l’acompanya la sort,
la fortuna ni s’atansa.
La pesca, diríem, és
una lluita i una joia;
el peix fuig puix no li prova
acostar-se a la ret.
La barca, de tant anar,
s’ha tornat un xic mandrosa
i ni gosa de cantar.
Quan s’acosta un dia clar,
hom confia en no fer nosa;
al capdamunt, ve el guanyar.
Anem ensems
És quan llavors
s’esmerça la paraula,
es para taula
amb bons records.
Anem ensems
a raure entre fulles,
no fem abruptes
mentre podem.
Al clar país
sense pluja ni núvols
ni dies rúfols
mancats d’encís.
I tot serà
fins a demà.
Calleu, si us plau
El vent, la pluja,
una ombra matussera;
anem, sense esma,
mentre es dibuixa
un paisatge gris;
no hi ha encís
per a trobar
un nou demà.
I res s’escau,
la vida ha de seguir
per camins amples;
tres quarts de quatre
i encara he de dormir,
calleu, si us plau.
Vingué el desert
Com un servent,
estripo la cridòria,
dolça memòria
que em va perdent.
En altres temps,
quan el camp feinejàvem,
fèiem parada
per un moment.
Com l’amo reia,
tot era gras
i el bon cabàs,
del tot, s’omplia.
Vingué el desert
i restà despert.
Li faria mil rondalles i set poemes més
10 Febrer, 2024 07:26
Publicat per jjroca,
Poemes
Li faria mil rondalles
Na Mariona del meu cor
més que espera, desespera;
només va ser una promesa
d’un mosso sense cap dot.
El seu pare li digué
que no era un bon partit;
com va perdre l’esperit
i en fadrina esdevingué.
Li faria mil rondalles
si, amb mi, es volia casar;
però ni tan sols ho gosa.
Cada no de sa resposta,
la porten al badallar
i a somiar ben debades.
És la pau d’aquest gran fred
És la pau d’aquest gran fred,
qui m’acosta al cementiri;
des d’avui, beuré per vici
un vi negre de bon cep.
Una mossa em comentava
com borratxo no em vol;
que la festegi un mussol
d’aquells qui fan mala cara.
En la pau d’aquest gran fred,
faré casa al fumeral
amb una branca feixuga.
Car la ment és tan poruga;
he de posar-me, si cal,
dues mantes i a cobert.
Una mosca em contava
Una mosca em contava
que, en arribar l’hivern,
mai posa al descobert
ni les ales ni la cara.
Ben endins del fumeral,
els somnis són més lleugers;
el voler eixir es perd,
la frescor li farà mal.
Una mosca em contava
que, a la vora del mosquit,
és una mossa galana.
No fa més d’una setmana;
comentava que, a la nit,
ser a l’infern, li agradava.
El cor eixut
El cor eixut i llarga la feblesa,
són massa anys per a haver futur,
escric així: dolgut, sense fermesa;
mirant el cel i descobrint un mur.
No haig res més que pobres melangies,
un to altiu que ha abaixat el cap;
no haig ni ganes de fer un disbarat,
anar enllà en trobar altres vies.
La nit és llarga i curta la temença
de trobar un xic de plata o de tresor
per a obtenir, avui, els beneficis.
No he de cercar els altres sacrificis,
aquells que acaben el dia de la mort
quan l’agonia es vesteix de gravidesa.
Per poder riure
Us cal saber,
amics de la fortuna,
que enllà la lluna
resta més cel.
Que els somnis són
per a anar fent
i tinc present
com roda el món.
Us cal saber,
amics de l’encanteri,
que hi ha misteri
enllà la fe.
I vull pervindre
per poder riure.
Es va perdent l’interès
Com demana la temença:
El millor és fugir de pressa!
Perquè ogres i fantasmes
en trobareu per arreu;
uns basteixen una creu,
d’altres ploren ben debades.
És a l’hora primera
quan, sovint, ens abandonen;
si hi ha llum prou que no tornen
fins que el vespre ve a la seva.
I la vida talment és
un camí que fa pujada;
com la costa es fa pesada,
es va perdent l’interès.
Ploren els manats
En el palau reial;
comtesses i princeses,
van recordant promeses
que un dia van fer mal.
Dormint als alturons,
ben lluny de les tenebres,
arriben malifetes
per a afeblir tothom.
La vida ha de seguir
mostrant les ambicions
dels homes qui es fan grans.
Els pobres vilatans,
de poc han de gaudir,
quan ploren els manats.
Caire lliurador
És una empresa vana
portar a coll-i-bé
els somnis que, també,
la impotència proclama.
Nosaltres, els vençuts
no volem ni bandera;
em plau seure a la fresca
quan venen temps eixuts.
Els vespres de tardor
seran ben fets a mida
per a nobles vianants.
Les catifes semblants,
aquell vent que s’enfila
amb caire lliurador.
El vell savi s'enfada i set poemes més
06 Febrer, 2024 15:05
Publicat per jjroca,
Poemes
El vell savi s’enfada
Un savi saberut
em contarà el secret:
Com podrà un homenet
arribar a ser un ruc?
Un llibre de mil planes
em tocarà, de fet, llegir
en dues o tres setmanes.
Car m’agraden les baldanes,
les quatre he de fregir
per a gaudir de menjar-les.
No he passat de la plana
perquè vingué una mosca;
dues setmanes de fosca,
el vell savi s’enfada.
Humans de tota mena
Demano el gran somiar
voltat de l’encanteri,
la vida és un misteri
de prendre i no acabar.
Humans de tota mena
demanen a l’engròs,
ens queda algun talòs
que es queixa si no pena.
Els altres, endavant
i passen al darrere
per tal de guanyar un son.
Les sopes amb un ou
oblidant que hi ha un setge
per a cada viatjant.
En mon petit país
En mon petit país,
les portes són obertes,
prou lluny de malifetes
i olor de romaní.
Allí, en el sotabosc,
els caragols com dormen;
les fulles s’esvaloten
en veure eixir el sol.
En mon petit país,
ningú demana un regne
on encabir un rei.
Contents amb verd herbei,
tenim cura del fetge
quan demanen anís.
Li fa mala cara
Amb quatre diners,
vaig a la taverna;
la senyora es queixa
en acabar el mes.
Haig un fill mediocre
en gran estudiar,
diu que mai voldrà
deixar de ser pobre.
La núvia el demana,
dilluns i dijous,
per a fer festeig.
El tracta de lleig,
de l’haver pocs sous;
li fa mala cara.
No podré eixir de casa
He deixat que aplegui el temps
al racó de melangies,
porto ja més de tres dies
demanant a tots els vents.
Quan el vent bufarà fort
no podré eixir de casa,
escalfar-me com m’agrada
mirant com crema algun tronc.
Al fumeral, quatre mosques
com demanen festa grassa
quan s’enceta el carnaval.
Treballar ha de fer mal
i, a l’hora de la desgana,
és millor jaure a les fosques.
Sentinelles de l’avern
Sentinelles de l’avern
vigileu els condemnats;
de pobres, no em vull cap
puix tenen el cap ben verd.
Quan els rics em conviden,
ni goso de contestar;
és millor deixar-ho anar
al reclau on tots sospiren.
Sentinelles de l’avern
que no es queixi el bon ca
i se’n vagi a cercar menja.
Doneu-li un all, la ceba
o un bon tros de bacallà
perquè si la gana el perd.
Dintre el formiguer
La formiga endevina
quan aplega blanca neu,
no ho voldria, però creu
que l’eixir ni la convida.
Allí, dintre el formiguer,
els somnis seran lleugers;
no vol viatge i es perd
el desig de ser a l’hivern.
A la fi, com donen tots:
els alturons i la plana
al dessota un llençol blanc.
Demanen, més endavant,
que es faci la filigrana
quan s’allunyi més el sol.
Com havia massa fred
Com havia massa fred,
he anat a la botiga;
necessito, de per vida,
una manta per a l’hivern.
El botiguer em posa a prova,
vol saber quant vull pagar,
quatre diners deixo anar
i em ven manta de roba.
Com la llana era bona,
n’he comprat vuit pams i mig
per provar de traure el fred.
Vent valent la força perd
i, després d’un dia i nit,
he conservat gana i bossa.
El llapis i set poemes més
01 Febrer, 2024 09:23
Publicat per jjroca,
Poemes
El llapis
El llapis diu,
cansat de sa misèria,
com guanya dèria
mentre escriu.
Em mira així
amb seny empresonat
i fa bondat
esperant la nit.
Ha de dormir:
cansat, ben estirat,
esperant un nou dia.
Algun cop crida,
sembla que l’he deixat
amb pocs amics.
Deixar la cleda
Si porteu el seny
us deixo una capsa
de cartró, ben ampla
per si, amb algú, reny.
Els pobres fantasmes
van en processó,
que Déu els perdó
si venen maldades.
La vida es refreda
amb el pas dels anys
i l’anar perdent.
No soc innocent,
però em sento estrany
en deixar la cleda.
No vull fer mitja part
En el regne perdut,
on ha restat l’estrella,
s’escola la tenebra
qui va donant ensurt.
Allí, els homes bons
encaren la jornada,
amb la ment esberlada,
anant per mil racons.
No he de pertànyer més
a velles fantasies
on manta alegries
s’allunyen sense fe.
Com poc em queda grat
ni vull fer mitja part.
A prop del paradís
El meu amic dimoni,
parlant de sant Antoni,
diu que ha perdut la fe.
Les mosses tan formoses
entre milers de roses
demanen un cafè.
Res més em queda clar
per poder-me trobar
amb minses alegries.
He de saber esbrinar
qui em voldrà enganyar
la meitat dels meus dies.
Com vaig cercant l’occís
a prop del paradís.
Un deu em posarà a prova
A darreries d’any
com vaig comptant afanys
i dies profitosos.
He trobat els diners
venent els meus volers
captius i melangiosos.
La lluita m’ha donat
un punt per fer una part
i recollir desfetes.
Soc pobre cavaller
i, de vegades, també
voldria anar de festes.
Més tard o més bé d’hora
un déu em posarà a prova.
Els gestos endevinen
Paraules sense encert,
somriures incompresos,
els ponts seran malmesos
per manca d’interès.
I tot ha de seguir
en un estat confós,
el nuvi i l’espòs
ben poc hauran de dir.
Perduts ja massa afanys,
els dies s’eternitzen
i venen parques nits.
Ben buit haig l’esperit
i els gestos endevinen
com m’han fruitat els anys.
Soc un pobre pidolaire
Soc un pobre pidolaire
capficat en no sé què,
com hauré perdut la fe
perquè em sento rondinaire.
Al racó del desencís,
he posat seny i fortuna;
ni m’enlairo com l’escuma
ni em deleixo en ser precís.
Cada dia és un llegat
per on passa l’abundància
sense poder-se aturar.
El blat que no he de sembrar
és millor que sigui a casa,
a les golfes, dintre un sac.
Poseu oli en el cresol
A les voltes de Nadal,
qui demana haver fred?;
poseu palla a en Jesuset
que, per massa, no fa mal.
Com les nits han de ser llargues,
poseu oli en el cresol
puix la despesa no dol
si veieu més bones cares.
A les voltes de Nadal,
signaré una amnistia
amb el veí del carrer.
Com m’agrada quedar bé,
estrenaré una camisa
que m’he comprat de regal.
A l'escola de la vida i set poemes més
29 Gener, 2024 16:52
Publicat per jjroca,
Poemes
A l’escola de la vida
A l’escola de la vida,
marona, no hi vull entrar;
poc m’agrada la fatiga
quan no aplega ni a fruitar.
Les planes es fan muntanyes,
el mal peix és bacallà;
aprendré a claudicar
a l’enginy i a les pensades.
A l’escola de la vida,
ni el mestre està present
perquè diu que ha angoixa.
La gran dama es torna coixa
perquè xafa malament
quan passeja sense mida.
És disbarat
Ben pendent del sacrifici
per a ser bon vilatà,
he après, deixeu-m’ho anar,
aquest innombrable ofici.
Cercador de desventures,
captaire de fugissers;
he deixat matalassers
malvenen llurs feridures.
De ben jove, desenfeinat,
he de procurar la menja,
la cullera i un bon plat.
Diria que és disbarat
claudicar per la revenja
que demana el veïnat.
En Jesús dalt de la creu
Sent cansat de bon matí,
he demanat, a en Jesús,
que m’ensenyi el bon ús
de viure sense glatir.
Amb un parell de miracles,
passaria a ser diví;
de l’aigua, vull treure vi,
no estic fet a les mal dades.
En Jesús dalt de la creu
com sospira entre dolors
per no trobar altre deixeble.
Com plora per ser maldestre
i no triar, entre tots,
un que pugui fer d’hereu.
Em cal saber
Escric així: amb aires de tendresa
quan la fotesa ni porta encís;
en el reclau, sorrut, del paradís
escolto el vent, em guanya la peresa.
Puix tot és clar i s’allunya la boira
a terres baixes guanyades per l’oblit;
algú dirà que pobre he partit:
el pensar fluix, la manca de cridòria.
És el meu cor un presoner salvatge
qui beu quan pot i no demana pa
en aplegar els dies de gran festa.
Em cal saber que regna la tendresa
quan manquen hores per a fruitar
de solituds i de perduts mestratges.
Aquell dimoni
En l’ambició virtual de cada dia,
he posat hores de pena i de coixí;
en mes batalles, no trobaré enemic
ni aquell vell temps on regni gosadia.
Més endavant, s’acaben els misteris
i els lladregots recerquen un palau;
m’agrada el lleure i la fugida em plau
per a obtenir el goig de l’encanteri.
Els pobrissons com dormen a la plaça
i la campana comenta al campanar
que vol anar al reclau del silenci.
El vell mossèn demana que, ara, pregui
per tal de veure si, avui, puc matar
aquell dimoni tan lleig i mala traça.
Dies profitosos
Doneu-me pa per a posar al sarró
puix vull anar a raure en el cim;
en el Montsià, el regne és dolç i prim
on manta ocells van demanant calor.
Però és hivern i quatre flocs li cauen
d’aquella neu tan destra en prendre fred;
soc, com diria, aquest heroi discret
qui menja un poc mentre altres bramulen.
No n’estic fet a dies venturosos
on el mestral callat, de nou, s’avé
a enfilar-se oblidant les presses.
Deixeu-me dir: No vull bastir necieses!,
puix l’avenir dirà que és el darrer
per a gaudir de dies profitosos.
Els meus amics traïdors
Els meus amics traïdors,
cansats de ma misèria,
envien la platxèria
per fer-me els honors.
I tot esdevindrà
una manca de força;
faran el que no toca:
des d’ara fins a demà.
Com he d’escapolir,
emprendre el camí ral
sense un bell aturar-me.
De fet, ni puc queixar-me,
dessota d’un fanal,
fins que es faci nit.
Quaranta queixalades
Quaranta queixalades
i no puc empassar
el somni que, demà,
m’oferiran debades.
Com tot és portar presses,
m’acullo al més forçut;
el treballar no puc,
em manca la feresa.
Quaranta queixalades
i, tot, serà a punt
quan aplegui nostramo.
En temps, com li demano:
les sopes amb bon gust;
ni dolces ni salades.
Si algun dia aplego a ric i set poemes més
21 Gener, 2024 09:36
Publicat per jjroca,
Poemes
Si algun dia aplego a ric
Caminant sense camí,
vianant sense drecera;
he venut la nit sencera
per un ram de gessamí.
No li cantaré a la mossa
perquè el pare està pendent,
és un pobre innocent
qui demana bona bossa.
Els doblers que, ara, tinc
estan a punt de volar
quan aplegui a la taverna.
Amb la carta que m’espera
estic a punt per somiar
si algun dia aplego a ric.
Un dels tres Reis
A la porta de l’església,
he trobat un dels tres Reis;
em diu que cerca un Josep
per a fer-li una ofrena.
Així fou que em deturà
per a veure la trobada;
mitja nit la vaig passar
mal dormit, amb mala cara.
Quan van aplegar altres dos,
començà el desconcert
i anàrem cap a l’estable.
Si es produí el miracle;
va ser, del tot, ben discret,
encara no sé el com.
Portant sa creu
Em plau saber,
amics de l’encanteri,
que és un misteri
aprendre a ser.
La vida és
aquest nostre escenari,
hi haurà un calvari
on guanyar fe.
I anem, arreu,
passant les hores toves
vora del foc.
Afora, és fosc
i passen massa homes
portant sa creu.
M’agrada el cloure
M’agrada el cloure
silenciós de cada dia
quan el sol grimpa
i cau de sobte.
És, a la fosca,
quan l’home cerca
sentir qui prega
i fuig d’escola.
M’agrada el cloure
de llevar-me d’hora
per veure el món.
En un segon
és la mossa qui troba
on caldrà seure.
Complir el manament
En comptades ocasions,
he sentit les esquelles
sorollar entre tenebres
al de dalt dels alturons.
Allí, on Montsià diu,
sense recança,
que voldria una barca
i anar pel riu.
Però aquest moviment
no està permès
i no es pot moure.
Li he demanat que vole
i s’ha compromès
a complir el manament.
Paraules dissortades
De paraules dissortades
en porto el sarró ple,
les he trobat al cafè
feinejant entre les taules.
De pobres vinguts a rics
n’he trobat una dotzena;
la resta, renoi, com crema,
ha de ser un mal antic.
Al carrer de l’enyorança
és on viuen els records
qui s’enlairen a les golfes.
Més bé buides estan totes,
només els resten les pors
i una memòria qui enganya.
Viu al seu desert
La primera primavera
li arribà als quaranta anys,
és un home prou estrany
qui ni millora ni crema.
Encara té una capsa
on guarir tots els records,
de segur que estan tots
esperant eixir de casa.
Una núvia va tenir,
ella ni se n’adonà
perquè era molt discret.
Avui, viu al seu desert
que deixa per a anar a cercar
un somni a qui maleir.
No sé si ho acomplirà
He demanat, al bon Rei,
que em lliuri del sacrifici;
escriure ha de ser vici
no encomanat a cap llei.
Passejar, prenent el sol
en una tarda lleugera;
és gaudir sense l’espera
d’haver pena ni condol.
He demanat, al bon Rei,
una mica de fortuna
i la dèria del saber estar.
No sé si ho acomplirà
perquè vol marxar a la lluna
per si troba algun servent.