Li faré un monument i set poemes més

22 Maig, 2023 05:51
Publicat per jjroca, Poemes

Li faré un monument


A la mare soledat,

li faré un monument;

ben flairós, de gran present,

vull que es quedi al meu costat.

Ens llevem, de bon matí,

un poc abans de l’albada;

de seguit, som a la cambra

fins que oblida el dormir.

A la mare soledat,

li porto mil aventures

en el pla i a la serra.

Si, algun dia, ella s’esvera

obliden les gran pressures

i enceten el fer bondat.


Sol sorrut


Li pregunto, de seguida,

a un sol prou venturer,

si ha els deures per a fer

i no hi ha pluja amanida.

Com el sol és molt sorrut,

ben sovint, es torna mut.

Viatjant per tot l’espai,

ha vist sants de tota mena,

uns li parlen de verema,

els altres parlen de guanys.

Com el sol és bon amic

m’aconsella la paciència,

aprendre és dolça ciència

mes oblida si vols gaudir.


He començat la dèria


Suposo que, al llarg camí,

hi ha senyors de tota mida;

uns amb la bossa amanida

per si poden no envellir.

Perquè els senyors són així:

Treballadors de fortuna

qui van guanyant, una a una,

totes les flors del jardí!

I la resta, ja ho sabeu:

pobrissons i entremaliats

per a aconseguir misèria.

Com he començat la dèria

d’aprendre’m els disbarats

per si m’escolta algun déu.


Allà, sabeu i sabeu


A les terres de lloança,

allà, cap al nord de França,

hauré de trobar el tresor.

De moment, minso del tot,

he demanat l’esperança

per a aconseguir la dot.

Allà, sabeu i sabeu,

endevineu el futur,

aquí, resta el gran ensurt

i quatre velles qui planyen.

Vianant sense fortuna

a l’estiu, me n’aniré;

he de trobar alguna engruna

fins que aplegui un nou hivern.


Estic corprès


El foc pairal em crida i incomoda

en el pensar fruitós d’uns altres temps

on apreníem de la vida i l’escola

a avançar un xic i ésser conscients.

Per claudicar, no calien barreres,

per obeir, hi havia el camí trellat;

els nois més grans marcaven les fronteres,

la resta assentia i guanyava el callar.

El foc pairal no ha flama ni llenya,

els avis vells fa temps que van marxar

a altres terres prou buides d’enyorança.

Estic corprès, em queda la recança,

aquelles hores ben dolces de fruitar

en estrenar: la gorra i l’espardenya.


Hi ha un follet


Enmig del bosc on naix el rierol,

el cuc avança, tragina la formiga;

he de cercar l’herbei per a mi sol

i prendre’n part del fred i la boirina.

La blanca neu davalla tot dansant

a sobre una herba on posa el borrissol,

he vist, ben buit, el camí del corriol

i un vell corb qui passa, sol, volant.

Enmig del bosc, refila el rossinyol

i com el mira, cofoi, un esquirol

qui buscarà refugi en un arbre.

Beu encongit, la pedra sembla marbre;

hi ha un follet plorant amb desconsol

perquè no sap en quin lloc ha de raure.


Es va fonent


A l’alturó, la neu es va fonent;

entre dos herbes com va filant l’aranya,

hi ha una mosca, que vola per la plana,

cercant la pausa i l’aliment.

El temporal ha de ser al nord,

un vent rabiüt tragina fresca i aire,

estic perdut, vestit com un firaire

qui serà valent, però té por.

A l’alturó, rondina una cabra

qui ara rosega una herba assecada

fins que la fam s’allunya esmicolada

i ve el regust gasiu de la mancança.

I, un altre dia, aplegarà menys tard;

el sol s’allunya i el seny farà sa part.


Porucs amors


Del tot, allunyant-me

de la meva infantesa,

vaig perdent la pressa

per tal d’envolar-me.

He perdut les nits

amables d’estiu

on sentia els nins

prou plens d’esgarips.

I cercar les flors

prop del caminoi

per a fer l’ofrena.

Amb la lluna plena

retornava al goig

dels porucs amors.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos i dos fan cinc?: