Donen els tocs i set poemes més

01 Juny, 2023 05:19
Publicat per jjroca, Poemes

Donen els tocs


Com la sínia canta

al bell mig de l’hort,

un ocell s’espanta

diu que el ruc fa por.

Des de nova albada

es van fent els tombs,

l’aigua com esclata

per a dormir al sol.

Unes albergínies

parlen amb pebrots

de la curta vida.

Sento, a la vila,

com donen els tocs;

a la missa, criden.


Cada dia al dematí


Sense pena ni cilici,

un estiu fa bon passar;

vora el pou he d’aturar,

el beure ni és sacrifici.

En el poble, les temences

com es curen al carrer,

sempre hi ha un manifasser

enfeinat en cent empreses.

I les roses del jardí;

quatre mosques sota l’om

per a fer la malifeta.

La mestressa, prou ofesa,

com es queixa de la son,

cada dia, al dematí.


Viatjar cap a la lluna


En el bagul dels records,

he vist clar que la infantesa

és una mà tota estesa

que tragina fins al cor.

Però els somnis prou trencats

ens porten la jovenesa,

allí, on l’amor es vessa

per a desfer els entrellats.

Després, arriben les pors

ben vestides de fortuna

per a rebre els diners.

En ésser vells, hem après

que viatjar cap a la lluna

només ho faran els morts.


La vida és una muntanya


Aprenent a saber fer,

vaig caure en el si del pou;

el viatge fou ben tou

i, en arribar, ni ho volgué.

La vida és una muntanya

on hem de grimpar cada dia,

el descansar ni humilia,

però la pujada escanya.

Amb amics i coneguts,

he bastit la sala gran

i no sé com encabir-los.

El bon Déu va beneir-los

i volen, de tant en tant,

a destins inconeguts.


Altra esposa


Aquest vespre, he trobat

una mossa mentidera;

ja era ben prop de l’era

on separen palla i blat.

Va dir-me que es casaria

si algú li demanés,

com vaig fer-li de promès

i li portava alegria.

Però el llit no li plau

i l’armari és petit

per a desar tanta roba.

He de trobar altra esposa

qui em vulgui de marit

sense joia ni palau.


Havia trenta anys


Com havia trenta anys

i vestia d’espardenya,

vaig eixir una lluna plena

a cercar fortuna i guanys.

Amb camisa i un sarró,

emplenat de pa i aigua,

vaig aprendre de debò

a guanyar diners i fama.

Vaig tornar als quaranta anys

per compartir ma riquesa

amb una mossa formosa.

Cap ni una vol ser esposa

puix diuen que la pobresa

m’acompanya allí on vaig.


Cent formigues


Al carrer on, ara, visc;

no creixen les margarides,

m’agraden de totes mides,

pas ho soc un pobre ric.

Al carrer on, ara, visc;

com volen les orenetes,

van alegres, satisfetes

per a fer créixer els petits.

Al carrer on, ara, visc;

hi ha una cabra i una ovella

tot mirant la processó.

Cent formigues fan munió

traginant una lluerna

que, ben trista, va morir.


L’ampolla com quequeja


A taula, m’ha convidat

en acabar-li la feina,

el tenedor és bona eina

per al convit prendre’n part.

El ganivet, que us diré,

és d’aquells, vells, que s’esmola;

amb salsitxes a la cassola,

com es porta més que bé.

I l’ampolla com quequeja

quan el vi esdevé al vas

per a entendrir la contalla.

Quan la sopa ja s’acaba,

surten fantasmes al pas,

però van a casa seva.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















La segona lletra de cotxe: