Donen els tocs i set poemes més
01 Juny, 2023 05:19
Publicat per jjroca,
Poemes
Donen els tocs
Com la sínia canta
al bell mig de l’hort,
un ocell s’espanta
diu que el ruc fa por.
Des de nova albada
es van fent els tombs,
l’aigua com esclata
per a dormir al sol.
Unes albergínies
parlen amb pebrots
de la curta vida.
Sento, a la vila,
com donen els tocs;
a la missa, criden.
Cada dia al dematí
Sense pena ni cilici,
un estiu fa bon passar;
vora el pou he d’aturar,
el beure ni és sacrifici.
En el poble, les temences
com es curen al carrer,
sempre hi ha un manifasser
enfeinat en cent empreses.
I les roses del jardí;
quatre mosques sota l’om
per a fer la malifeta.
La mestressa, prou ofesa,
com es queixa de la son,
cada dia, al dematí.
Viatjar cap a la lluna
En el bagul dels records,
he vist clar que la infantesa
és una mà tota estesa
que tragina fins al cor.
Però els somnis prou trencats
ens porten la jovenesa,
allí, on l’amor es vessa
per a desfer els entrellats.
Després, arriben les pors
ben vestides de fortuna
per a rebre els diners.
En ésser vells, hem après
que viatjar cap a la lluna
només ho faran els morts.
La vida és una muntanya
Aprenent a saber fer,
vaig caure en el si del pou;
el viatge fou ben tou
i, en arribar, ni ho volgué.
La vida és una muntanya
on hem de grimpar cada dia,
el descansar ni humilia,
però la pujada escanya.
Amb amics i coneguts,
he bastit la sala gran
i no sé com encabir-los.
El bon Déu va beneir-los
i volen, de tant en tant,
a destins inconeguts.
Altra esposa
Aquest vespre, he trobat
una mossa mentidera;
ja era ben prop de l’era
on separen palla i blat.
Va dir-me que es casaria
si algú li demanés,
com vaig fer-li de promès
i li portava alegria.
Però el llit no li plau
i l’armari és petit
per a desar tanta roba.
He de trobar altra esposa
qui em vulgui de marit
sense joia ni palau.
Havia trenta anys
Com havia trenta anys
i vestia d’espardenya,
vaig eixir una lluna plena
a cercar fortuna i guanys.
Amb camisa i un sarró,
emplenat de pa i aigua,
vaig aprendre de debò
a guanyar diners i fama.
Vaig tornar als quaranta anys
per compartir ma riquesa
amb una mossa formosa.
Cap ni una vol ser esposa
puix diuen que la pobresa
m’acompanya allí on vaig.
Cent formigues
Al carrer on, ara, visc;
no creixen les margarides,
m’agraden de totes mides,
pas ho soc un pobre ric.
Al carrer on, ara, visc;
com volen les orenetes,
van alegres, satisfetes
per a fer créixer els petits.
Al carrer on, ara, visc;
hi ha una cabra i una ovella
tot mirant la processó.
Cent formigues fan munió
traginant una lluerna
que, ben trista, va morir.
L’ampolla com quequeja
A taula, m’ha convidat
en acabar-li la feina,
el tenedor és bona eina
per al convit prendre’n part.
El ganivet, que us diré,
és d’aquells, vells, que s’esmola;
amb salsitxes a la cassola,
com es porta més que bé.
I l’ampolla com quequeja
quan el vi esdevé al vas
per a entendrir la contalla.
Quan la sopa ja s’acaba,
surten fantasmes al pas,
però van a casa seva.