El temps m'ha complagut i set poemes més
14 Maig, 2023 06:52
Publicat per jjroca,
Poemes
El temps m’ha complagut
A resultes de no ser,
he vist la meva grandesa
com es va empetitint.
Aprenent a saber quin,
vaig odiar a la infantesa
perquè em posava l’esquer.
He romàs, del tot callat,
presidint el noble ofici,
he hagut aquell vell vici
de patir per l’oblidat.
Però el temps m’ha complagut
i m’he tornat rondinaire,
viatjaria com firaire
als paradisos perduts.
Un xic de fang
Oblidant el bé i el mal,
vaig aprendre a fer de déu,
sestejava al conreu
i guaitava des de dalt.
Parlava amb les roselles
dels núvols i del sembrat,
d’aquell blat petit, nounat
en unes pluges lleugeres.
Oblidant el bé i el mal,
dormia a la taverna
després de prendre dolç vi.
Acabava el dematí
tot guaitant una oreneta
qui cercava un xic de fang.
Abans de la gran desfeta
A la cova, dorm el drac
abans de la gran desfeta,
els homes volen la feta:
Una lluita amb força sang!
El cavaller ha vingut
a punt de trencar l’albada,
duu la ràbia a la mirada,
espera no ser abatut.
A la cova, dorm el drac
i enceta un somni estrany
que el posa neguitós.
Com es veu el cap terrós
en caure al gran parany
d’aquell fatídic combat.
El cuc remuga
El cuc remuga i la lluerna vola
en un infern qui el sol els ha donat,
l’herba s’asseca i el rierol s’esgota,
el nou futur com plany el seu passat.
Ha estat temps de pausa i de misteri
on massa homes demanen ser saberuts,
diria que els salvaran els rucs
perquè es retrauen de penses i de vici.
El cuc remuga i la lluerna vola
i un caragol, prou assecat, com dorm
puix va somiant amb fulles tendres.
En el jardí, les roses hauran herbes
i una mosca voleia per les flors
per si pot fer una llepada dolça.
No goso de ser valent
Sentinelles de la sort
no em deixeu a l’aventura,
la comanda és feixuga
i em va copsant la por.
No goso el ser valent
puix fins el llevant m’espanta,
he de trafegar amb la barca
per a pescar un bon peix.
Sentinelles de la sort
feu que es retardin les ones
fins a l’hora de tornar.
Com m’agrada el badallar
quan ens quedem, prou a soles,
tot arribant a nou port.
Satanàs és a l’infern
Satanàs és a l’infern
ensenyant dents i queixals,
li han arribat tots els mals,
el seny ha estat el primer.
Ell demana, anys i panys,
ser un senyor eixelebrat
i poder guanyar els combats,
però Déu li ha ensenyat
que cal tenir al seu costat
un conseller de molts anys.
Satanàs és a l’infern
i per les nits quasi plora,
no plourà més del que trona,
només demana l’hivern.
Escric aquí
Escric, aquí, dessota les estrelles
en un abric ressec i poc conscient,
són els pagesos esquerps, desobedients,
tots envoltats de somnis i promeses.
El cru hivern ens ha desat silenci
i minsa neu recullen els gran cims,
no corre l’aigua i ens queden els plugims
per grinyolar sota un cel prou tebi.
Escric, aquí, vora del pi
sobre una taula seriosa i tafanera
qui no se’n fa a la idea de mirar-me.
Ho sé prou bé, no he sabut explicar-me
a una mosca sorruda i riallera
qui mira, fita, tot esperant la nit.
La rosa acull
Amb una flor i un somriure ample
toca a la porta del meu amor,
ella ni espera que vagi jo,
ben de segur que ho hauré magre.
Surt al balcó, ben pentinada,
amb agra cara, sense el somrís,
com ha perdut el paradís,
aquell tan dolç que s’estimava.
Però em mira, diu que m’esperi
i el meu cos ha fet el salt
tot esperant la porta oberta.
Entre sospirs es manifesta,
tampoc caldria sospirar tant;
la rosa acull, pobre encanteri.