Es lliuren al vent i set poemes més
15 Juny, 2023 05:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Es lliuren al vent
Prou lluny del foc pairal,
sojorno a les tenebres,
les cases estan plenes
de deures ajornats.
Ha fugit el jovent
cercant, en altres terres,
la força i el gaudir.
Suposo que el ser aquí,
entre els alls i les cebes,
era ben poc plaent.
Ara, es lliuren al vent,
a l’espai i al seguici;
hauran perdut el vici
de complir el manament?
A l’infern, ja se sap
En la pau del no ser,
enceto la quimera
d’una empresa planera
envoltada de fe.
Acabada l’estada
a la vall de les llàgrimes,
cavalquem amb les ànimes
fins a nova contrada.
Allunyats els pecats
i la lluita ferrenya
ni portem espardenya
ni farcim maldecaps.
A l’infern, ja se sap,
ni caldrà portar el cap.
A l’estiu, a mitjanit
A l’estiu, a mitjanit,
quan la brisa ens acarona
declarem que ha arribat l’hora
preada del dolç gaudir.
Ben obertes les finestres,
convidats tots els mosquits,
anem mil somnis farcint
amb un seguit de promeses.
En el camp, el blat madur,
la corbella amanida
esperant que arribi el sol.
Que poc m’agrada la pols
i la mare quan em crida
tot tenint la roba a punt.
A la festa de sant Joan
Amb la feina que he tingut
per cordar-me les sabates;
aniria a quatre grapes
fent-li festa a l’amic ruc.
Podria dir que el ball
durà fins a les albades,
després, vingueren les cares
a emplenar-se de topalls.
A la festa de sant Joan,
que no faltin els coets
ni la coca ben nostrada.
Una nit tan senyalada,
en ser l’albada, es perd;
retrobar-la dura un any.
La fulla cau
En el fosc país,
on la terra es mulla,
he trobat la fulla
mancada d’encís.
Diu que sabrà anar
per a prendre el sol,
ha d’emprendre el vol
abans de demà.
Crida la formiga
i la sent venir,
s’acosta el finir
prou breu de la vida.
I la fulla cau
per a anar a un catau.
Es perd
Talment, he arribat
seguint el miracle
de segar i batre
per a ser ben pagat.
Tafaners els déus,
des del vell Olimp,
volen saber quin
ha estat el preu.
Ésser bon pagès
és llevar-se d’hora
sense res guanyar.
Cobro per pagar
i, si un dia sobra,
de segur que es perd.
El cor arraulit
La mirada dolça,
el cor arraulit,
cerca un marit,
però no el troba.
Va restar fadrina
per enllestir casa,
va veure com passa,
de pressa, la vida.
Potser n’ha vist un
en anar al mercat
a comprar-se roba.
A la nit, ben sola
cerca un disposat
que sigui prou ruc.
Parla el gos
I tot d’una, parla el gos
demanant la menja bona,
com li agrada la cassola
quan no troba pell ni os.
Després d’aquest dolç menjar
no cerca ni xerinola,
s’estima més anar a l’ombra
per a somiar i sestejar.
Amb unes poques paraules,
diria que ja en té prou,
poc que demana un sou
i glatir a les albades.
Però la vida va com va
esperant anar i tornar.