Poemes curts (XXXI)
02 Setembre, 2019 08:08
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si he de morir,
poseu el meu regne
vora del camí
puix sóc tan heretge
que sols vull dormir.
Passades les hores
d'un estiu llunyà,
vull el tarannà
perdut de les mosques,
m'agrada xuclar.
Les pedres velles
mai tenen son,
cerquen revetlles
i nuvis nous,
són tan esquerpes.
En el somni
dels teus ulls
no hi ha esculls
ni cap dimoni,
com et vull.
Ni xisclen ni volen
tendres orenetes,
avui, ja no poden,
han solcat estrelles
per viatjar on sojornen.
A la casa estant,
voreta del foc,
com es va encetant
el viure altre cop
del fred allunyat.
Com demanaria
anar-me'n al port
per trobar alegria,
posar-la al sarró
i oblidar qui crida.
Us faré saber,
dolces malalties,
que, en el pas dels dies,
m'apropo al no ser,
potser són manies.
Quan la masovera
em passa a buscar
sento com em crema:
el front i la mà,
és tan riallera.
Per voler ser ric,
passo tanta angúnia
que mai trobo núvia
i em sento trist,
maleïda bruixa.
Vull anar a ciutat
per cercar encanteri,
si ho faig aviat
i trobo qui el meni
el podré comprar.
Som tan petits,
tan esgarriats,
que, sense amics,
ni trobem blat
ni mals antics.
He comprat un ciri
i, a la processó,
si mira que miri,
que Déu la perdó,
és el meu martiri.
A la plaça estant,
menen els pagesos:
els horts, els sembrats,
quatre malentesos
que algú els ha deixat.
Amb més pedres
que camí,
la formiga diu que sí,
ho sent de veres
i, més tard, ho torna a dir.
En el somni etern,
no calen amics
ni grans tafaners
ni joia de nins,
només cel proper.
Diria que l'he vist,
anant per la murada,
amb aquell nou vestit
i la cara esblaimada,
com em surt el neguit.
Les paraules toves
viatgen a la lluna
on paren i troben
una veu difusa,
no sé com ho noten.
Quan vingui la neu
a emplenar muntanyes,
voldran les mil banyes
aixecar la veu,
neguitosos mascles.
Al regne del pou,
creixen els fantasmes
sense fer enrenou,
són les hores baixes
qui el fred remou.