Poemes curts (XXXIV)

25 Setembre, 2019 06:47
Publicat per jjroca, Poemes curts

Com he de vestir,

si ho mana la pensa,

amb mitjons de fil,

amb mitges de seda,

la meitat de nits.


Tantes pedres

al camí,

la petita

em fa patir,

són necieses.


Quan demano

anar a la font,

el meu amo

diu que no,

com l'enganyo.


Quan camino

sense ruc

no endevino

si sóc mut,

m'acoquino.


Per perdre diners

ni calen setmanes

ni empreses emprades

on no en saben més,

són les acaballes.


Minsa pena

té el dimoni

si el desori

em fa befa

i oprobi.


Massa dies

sense nits

amanides

per eixir

si convides.


Parla la somera

de filosofia

quan es lleva el dia

damunt de la serra,

després, se n'oblida.


Vull, quan sigui gran,

una barca nova,

peix i farigola

per als estadants,

en deixar l'escola.


Proveu d'emportar-vos

aquest cos feixuc,

el tinc tan rabiüt

que voldrà temptar-vos

fins que es quedi mut.


Dieu-li al gegant

que, quan aplegui el dia,

el vull assegut,

prou ple de malícia,

fàcil d'emportar.


Demaneu per mi

en ser a l'infern,

estic ben obert

al dret de fugir,

m'agrada el desert.


No conec camins

que portin enlloc,

només els antics

han perdut raó,

eren tan bonics.


Des de dalt estant,

quan el déu em crida,

sento que s'amida

el cervell al cap,

després se n'oblida.


Les paraules vanes,

eixint del coixí,

diuen que, a les tardes,

els plau el dormir

enmig de basardes.


Per no plorar més,

crido les estrelles

enmig les tenebres

d'un món de pagès,

la meitat no vénen.


Sento melangies,

prenyades d'amor,

cercant un senyor,

l'hereu de les rimes,

bastidet de flors.


Per escriure,

he de menar

altres viures

mar enllà,

potser lliures.


En sentir el sol

quan desperta el dia

hom vol alegria,

recés i el condol

d'anar per la vida.


Amb els ulls planers,

la mirada dolça,

com espero a aquells

pregant a tothora

per guanyar un castell.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Capital d'Espanya: