Poemes curts (XXVIII)
09 Agost, 2019 06:07
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al camí
que va a la font,
el veí
ni plany ni dorm,
és talòs.
A la casa
dels diners,
hi ha qui mana
i no fa res,
sols enganya.
No he de plorar
a les hores baixes,
estar de rebaixes
mai ho he de deixar,
haig massa fantasmes.
No demano
ser valent
per si l'amo
ho pretén,
com l'enganyo.
He posat el son
dintre d'una capsa,
he posat la tapa
sense cap raó,
al moment, s'escapa.
Al regne de l'oblit,
no hi ha princeses
ni tarden les presses
en mostrar el neguit,
són massa promeses.
Quan plou al desert,
les muntanyes ploren,
diuen que mai troben:
somnis d'altre temps,
suposo que és cert.
I quan bufa el vent,
el gran xiulador,
esdevé cançó
tot viatjant pel cel,
poc després s'adorm.
Poca son és meravella
puix sóc fet al llarg dormir,
no tinc pàtria ni rosella
per estimar, per gaudir,
en ma casa no hi ha estrella.
Algun déu entremaliat
sense pensar amb el morir
un bon temps m'ha regalat:
endreçat, fet per a mi,
mai sabré quant li ha costat.
A la terra ferma,
una arrel és os,
un llumí, lluerna,
un pecat, perdó,
massa la tenebra.
No seré valent
ni morir m'espanta,
dormo amb la manta
per si arriba el fred,
de segur que empaita.
En el riure
dels teus ulls,
ni hi ha esculls
ni plany el viure
entre aldarulls.
Com he demanat
a la flor vermella,
puix d'una poncella
vull ser el bon galant,
hauré bona estrella?
Com la rosa plora
enmig del jardí
sense saber qui
la plany o l'adora,
és un fet mesquí.
Quan a casa
ve la nit,
com m'enganya
l'esperit,
després, s'apaga.
Dolça dona
dels meus somnis,
els dimonis
ni fan nosa,
són tots bornis.
Sense pressa
ni neguit,
vol la nit
ser a la cleda,
qui li ha dit?
Quan la pluja
és abundosa,
vol, la bruixa,
omplir la bossa,
no té cura.
Si l'amor demana,
avui, restar amb mi,
dieu-li que sí,
estimar m'agrada
i no es perd la nit.