Poemes curts (XXVI)
23 Juliol, 2019 22:30
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Viatjant
sobre el paper,
esdevé:
Ser gegant
o mentider!
Per a saber
on viu l'enyor,
heu de voler
oblidar la por,
és venturer.
En el regne
de l'oblit,
cada vespre
es pot mentir,
és per sempre.
Si he de morir
que sigui en dilluns,
ben al dematí,
fugint dels embuts,
dels temps de partir.
Cada vespre,
en fer-se fosc,
tinc la febre
de l'enyor,
sóc maldestre.
Poseu-me al sac
manta diners,
si en caben més,
dieu-li al cap
qui no en sap res.
Al costat del ruc,
estirant el carro,
el miro, li parlo,
anem de remuc,
cap dels dos és l'amo.
Hauré de partir
quan la lluna plena
porti la lluerna
i la deixí aquí,
és amiga meva.
No tinc hores per donar,
un bruixot me les va prendre,
va albirar, les va vendre
a un captaire enamorat,
era tan tendre.
En el si de l'hort,
una tomatera
parla, amb una ceba,
d'un preat tresor:
una sínia plena.
Ni vull anar
ni goso de lloances,
amb quatre panses,
la nit fa bon passar,
dormir és debades.
Quatre ratlles
per somiar,
de vegades
no en val cap,
són massa agres.
A les festes, ja se sap:
menjar dolç, menjar salat,
dormir poc, llarg desvetllar
i, si es pot, beure i ballar.
Si el cel
no he de guanyar,
vull més mel
sense pagar,
em diu Miquel.
Si la mort se'n va,
no li feu comanda,
sobra la nissaga
del gran descansar
tots dormint a casa.
A la vora
de la font,
cada mossa
té el seu nom,
mai se'l troba.
En el regne
de la por,
el botxí
és manador,
mai vol creure.
Sento com la nit
vol menjar-se el dia,
pobre l'esperit
qui a foscor convida,
mai serà prou ric.
Entre tantes
riallades,
passen noies
disfressades,
sense joia.
És tardor, la tomatera,
sense massa tradició,
assegura que el seu plor
era cosa de la ceba,
de la mancança de sol.