Poemes curts (XXVI)

23 Juliol, 2019 22:30
Publicat per jjroca, Poemes curts

Viatjant

sobre el paper,

esdevé:

Ser gegant

o mentider!


Per a saber

on viu l'enyor,

heu de voler

oblidar la por,

és venturer.


En el regne

de l'oblit,

cada vespre

es pot mentir,

és per sempre.


Si he de morir

que sigui en dilluns,

ben al dematí,

fugint dels embuts,

dels temps de partir.


Cada vespre,

en fer-se fosc,

tinc la febre

de l'enyor,

sóc maldestre.


Poseu-me al sac

manta diners,

si en caben més,

dieu-li al cap

qui no en sap res.


Al costat del ruc,

estirant el carro,

el miro, li parlo,

anem de remuc,

cap dels dos és l'amo.


Hauré de partir

quan la lluna plena

porti la lluerna

i la deixí aquí,

és amiga meva.


No tinc hores per donar,

un bruixot me les va prendre,

va albirar, les va vendre

a un captaire enamorat,

era tan tendre.


En el si de l'hort,

una tomatera

parla, amb una ceba,

d'un preat tresor:

una sínia plena.


Ni vull anar

ni goso de lloances,

amb quatre panses,

la nit fa bon passar,

dormir és debades.


Quatre ratlles

per somiar,

de vegades

no en val cap,

són massa agres.


A les festes, ja se sap:

menjar dolç, menjar salat,

dormir poc, llarg desvetllar

i, si es pot, beure i ballar.


Si el cel

no he de guanyar,

vull més mel

sense pagar,

em diu Miquel.


Si la mort se'n va,

no li feu comanda,

sobra la nissaga

del gran descansar

tots dormint a casa.


A la vora

de la font,

cada mossa

té el seu nom,

mai se'l troba.


En el regne

de la por,

el botxí

és manador,

mai vol creure.


Sento com la nit

vol menjar-se el dia,

pobre l'esperit

qui a foscor convida,

mai serà prou ric.


Entre tantes

riallades,

passen noies

disfressades,

sense joia.


És tardor, la tomatera,

sense massa tradició,

assegura que el seu plor

era cosa de la ceba,

de la mancança de sol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos vegades 5 fan: