Poemes curts (XXXIII)
17 Setembre, 2019 07:35
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com ballen les fulles
en aplegar el sol,
com baixen, porugues,
a cercar el condol,
troben les despulles.
Com hauré
la minsa sort
si esdevé
quan no hi són tots
per quedar bé?
No vull el fred
ni l'hivern maldestre,
però mai es perd
i aplega sempre
amb ull ben obert.
La formiga plora
en fugir l'estiu,
ha deixat un bri,
petit, a la vora,
per si ve l'amic.
Una rosa sola
no farà per mi,
li demano si
vol ser la penyora
que porta al sentir.
Sento plorar el núvol
a la serra estant,
diu com es fa gran
i es tornar catúfol
per anar amollant.
Dolces regnes
del meu cor
com es queixen
cada cop
que espeteguen.
Quan el nin somiava
en pujar al llit,
la mare demana:
deixar-lo dormir,
fa tan bona cara.
A la barca estant,
quan s'apropa el peix,
goso, com un rei,
anar governant
sense massa fe.
Cada mosca,
a cada sot,
va i revolta:
sínia i hort,
és tan mossa.
He comprat, avui,
un rellotge ver
per anar despert,
per saber com vull
aplegar al remei.
Quan davalla a la font
i sent l'aigua com quequeja,
mai li plau sentir la queixa
de la sina que s'adorm:
oblidada, buida, seca.
Al carrer dormia.
una nit d'estiu,
plena de follia
per no saber on viu
l'amic qui l'oblida.
He trobat al vent:
dolça melodia
d'aquell passat dia
on sorgí, un moment,
un polsim de vida.
No han de ballar
les fulles porugues,
són massa feixugues
per deixar-se anar
des de les altures.
Aplega el ramat
cansat a la cleda,
ha trobat massa herba
que el vent ha assecat,
vella malifeta.
És quan callo
quan ho albiro,
després, miro
i m'espanto
si ho amido.
Sense casa
i sense seny,
no hi ha rei
ni veig si passa
el gran remei.
Vestidet de pobre,
amb el trist semblant,
passa un vianant:
furtiu i mediocre,
a saber on va?
Les cent roses
del jardí
fan ganyotes
perquè sí,
són prou boges.