Poemes curts (XLIX)
12 Abril, 2020 06:45
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Haig per demanar
la dolça paraula,
el trencar la baula
per tal de somiar,
és l'amor qui em cansa.
Poseu-me amics
als trencacolls,
els vull ben molls,
sense esperit,
sense agredolç.
En passar els dies,
sento el degoteig,
minses alegries
d'un amor proper,
bastit de mentides.
En la flor vermella,
he posat l'amor,
tota la passió
i la flama encesa
per haver-ho tot.
En el clar país,
no cerquis muntanyes,
les viles són planes,
ben plenes d'encís
i sempre estimades.
Tanta melangia
viatjant amb mi
em porta al glatir,
regne on no voldria,
demaneu venir?
La carona dolça,
tan fresca i galant,
me l'estimo tant,
en fa de patxoca,
és tot un regal.
Al racó del somni,
on em plau restar,
sento com es fa,
com passa el desori
i després se'n va.
Cercant bon herbei
i l'aigua ben fresca,
pujo, per si prega
comprar un cascavell
quan passa i duu pressa.
Per aprendre
a navegar,
cal entendre:
què farà
aquell mar destre?
Quan la gana puja
fins al fumeral,
demana la bruixa
guarir d'un vell mal:
la força qui enutja.
Com han de passar
les tardes d'estiu,
voreta del riu,
sense despertar
quan tot és ben viu.
La ploma dibuixa:
penses de paper,
colors de maduixa,
fruit del lledoner
mentre fa la fulla.
Quan el son
el cap acota,
com singlota
el preat cor,
és prou tanoca.
Porto els dies
al petit sarró,
són massa enganyifes
per haver il·lusió,
massa les fatigues.
Com demanaré,
al petit dels déus,
poder anar dempeus
mentre cantaré:
el plany dels adéus.
Enllà del meu goig
es perd la pressura,
el ser ric no cura
ni fa tornar boig
ni tan sols procura.
Porteu tresors
si torneu a casa,
el veure us agrada
enmig plata i or
posats en safata.
Els petits cabdills
arribaran prompte,
gairebé de sobte,
vestidets de fil
amb caire mediocre.
Sento l'amistança
anant pel carrer,
va camí de França
sense dir res més,
mai li plau lloança.