14 Juliol, 2023 17:51
Publicat per jjroca,
Epigrames
En el regne
del desert,
quan va l'aigua
prompte es perd.
La mossa demana
un nuvi eixerit,
vol haver marit,
li cal fer comanda.
Hauria de bastir:
castells sense desitjos,
m'agraden els anissos,
però no en puc gaudir.
No haig més garlandes
per anar a dormir,
m'agraden les tardes:
llargues, sense fi.
Per a ser
bon mentider,
cal aprendre
amb molta fe.
El pagesos
van al tros,
prou malmesos,
amb un mos.
Voldria la rosa
d'aquest gran jardí,
com es troba sola
plorant sense fi.
No vull caure
al desert
d'aprendre
sense caler.
Una rosa
li he comprat,
si fa nosa,
he fet salat.
El meu amo
no s'explica,
com demano
i no replica.
Hauré de saber
que, quan hi ha tempesta,
lluny de la finestra,
és on s'està bé.
No vull més noves
del regne gran
on, només, trobes
gent benestant.
Al racó
de l'alegria
sento, a l'amor,
com passa el dia.
Em vull enterrar
sota una figuera,
en una ombra fresca,
fent la mitja part.
El més noble
dels taujans
parla, a sobre,
sense encants.
Hauré d'encetar
aquell suc de poma
mentre m'alliçona
en mil veritats.
I, voler, voldria
anar a dormir
amb un somni eixerit
per a cada dia.
En el cim
del pujolet,
qui no ho sap,
ho té prou verd.
Amb seixanta
sentinelles,
qui no es queixa
no té orelles.
Sota l'ombra
d'un gegant,
sempre es troba
un xic de clam.
En el regne
de l'infern,
mai va enrere
aquell qui es perd.
He de passejar,
pels carrers dels savis,
cercant aquells llavis
qui volen parlar.
He perdut,
de la infantesa,
l'aixopluc
i la promesa.
Mai demano, al sol,
una nit més llarga
en veure que es cansa
i el deixen ben sol.
I de tant
que l'estimava
es feia gran
mentre plorava.
En el regne
de l'enyor,
les qui manquen
són les flors.
La volguda lluna
com m'haurà de dir
que cerco una engruna
en el meu camí.
Afegeix un comentari
