10 Setembre, 2019 07:05
Publicat per jjroca,
Epigrames
Per no saber
on viu la mar,
el vell pagès
ni haurà far.
Sento l'alegria
passar pel carrer,
tancaré la reixa,
les portes, també.
Ocellet del niu,
si ve primavera
demana l'estiu
abans de la pressa.
Enfadat el vent,
com el bosc trontolla,
el núvol sadolla,
ens porta l'hivern.
És mon cor cansat
qui, al vespre, reposa,
la campana nova
pregona què faig.
Amic dels amics,
mai perdonavides,
com vol prendre mides
lluny de la ciutat.
Amb un tren ferotge,
llançat com un boig,
passo camps i pobles
sense cap raó.
Parlant amb el ruc
de la democràcia,
massa que em fa gràcia,
però no se'n surt.
Prou llenties
en un plat
posen mides
al menjar.
A la casa gran,
ha de viure el rei,
i, si no hi ha remei,
una cort galant.
Si m'he de salvar
i anar a la glòria,
vull haver una història
per ensarronar.
Si quan dorm la barca
me la feu gronxar,
somia que viatja
enllà de la mar.
Quan ve l'amor,
obriu la porta,
porteu-li or,
veureu com torna.
Quan l'estiu convida,
després de dinar,
deixeu-lo quedar,
veureu com somia.
Amb la bóta plena
i un camí per fer,
passeu el febrer,
fugiu de la crema.
Al camí del bosc,
poseu-me donzelles,
ben dolces, ben belles,
de tots els colors.
Maria demana,
amb el semblant trist:
vestit, arracada,
trobar un bon marit.
Per ser pobre
i matusser,
no cal córrer,
és un fet.
Amb paraules dolces,
l'amor primer
cerca a les ombres,
troba qui l'atén.
Estimar volia
pel dematí,
en ser migdia
ni sé a qui.
Et porto una rosa
roja com un clam,
estic esperant
enmig la penombra.
De totes les roses
que guarda el jardí,
les maques i roges
les vull per a mi.
No em demanis
haver son,
quan els savis
van pel món.
A l'hora primera,
em llevaré,
cerco la saviesa,
tot ho tinc per fer.
Afegeix un comentari
