Epigrames (XXVIII)

09 Agost, 2019 06:00
Publicat per jjroca, Epigrames


Li he dit a la feina
que no n'hi ha per tant,
ha vingut de pressa
i l'he d'allitar.


La bruixa parlava
d'un temps agredolç,
de jerseis de llana,
de pregar per tot.


Amb dues bosses
de diners,
vénen totes,
tot va bé.


Pujant en el tren
de les hores dolces,
les trobaràs bones,
en triaràs més.


Margarita tenia
riure esquifit,
va tenir marit,
li durà un dia.


La casa s'enfonsa,
ho fa de debò,
la miro una estona
i ploro de cor.


Quan el vent calla,
deixa la dot:
branques trencades,
barques a port.


Quan la nit
esguarda el sol,
un neguit
aplega al cor.


Mai seria 
llaurador,
mai hauria
tanta pols.


Menjar, menjaria
tota la safata,
amb conill, patata,
després, una síndria.


El sol avança
sense deturar,
vol anar a la França
per veure qui hi ha.


Amb tres flors
del teu jardí,
poso amor
i torno aquí.


A la casa vella,
on regna l'oblit
ni l'estiu penetra
ni l'hivern fa niu.


Amb bona carona
i un bocí de pa,
em passo l'estona:
assegut, plorant.


Una noia estava
davant del mirall,
mirant com passava
el temps de casar.


Quan la mosca sent
l'hivern ben a prop,
s'acota, atura,
prefereix ser un mos.


Segut, sense ganes
de voler i viatjar,
em passen les tardes
i els records daurats.


Per mirar-me el melic,
tinc una estona,
si ho faig, a sovint,
puc perdre l'honra.


Amb un pis
tan petitet,
poc em costa
dormir dret.


Somnis de follet,
dèries de gegant,
no despertis quan
esdevingui el seny.


Manta vegades,
la poca sort
diu que sóc mort
sense recances.


Al cim posaria:
teulada i terrat,
si s'esdevenia,
m'asseuria dalt.


Per a ser pobre,
cal saber
que un bon ric
és menester.

Aniré al cel
havent sopat:
torrades amb mel
vora de la llar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos i dos fan cinc?: