Epigrames (XXXIV)

25 Setembre, 2019 06:42
Publicat per jjroca, Epigrames


Perduda nit
enmig tempesta,
massa la festa,
minso el guarit.


Doneu-me, amo,
hores al meu dormir,
ella em fa glatir,
la veig i esclato.


Una ceba m'ha dit,
prou satisfeta:
Que no provi la feta
de tallar-la a bocins!


He de volar
com papallona:
Sense esguerrar,
per la penombra.


Paraules sobren
en el trobar,
desitjos ploren,
no aplegaran.


Amors, com se'n van
a la terra ferma
on el sol ens crema
i trobem gegants.


Voldria, amor,
la pau i melangia,
somrís a cada dia,
el batec tou del cor.


On aniran
els monstres de la nit?
Responen esperits:
Allí on tot és plany!


No ploreu més
que l'amistança és morta,
li van tancar la porta,
no li deixaren fe.


Una noia plora
el perdut amor,
un déu se l'escolta
i li diu per on.


La mossa dormia
en un tou coixí,
estimava així:
sense prendre mida.


He trobat la mar
trucant a la porta,
m'ha dit que té força,
però li fan mal.


Com demano a la porta
l'amor perdut,
un firaire tanoca
me l'ha venut.


I si han de venir
les dolces paraules,
pararem les taules
amb menges de rics.


Quan cercava amor
entre rialles,
esclaten les fades:
Encara no ets tot!


Margarida endevina
com me l'estimo,
com la trobo amanida,
com me la miro.


A la casa del rei
no hi ha rialles,
sense estovalles
no hi ha servei.


Quan la mar es gronxa
i parla amb el vent,
se sent prou marona,
però no us fieu.


Cantar, cantaria,
si hagués cançons,
sóc tan pobrissó,
minso d'alegria.


Al carrer, demanen,
els savis d'abans,
que els dies passen
ben atrafegats.


Dolça reina
del meu cor,
no hi ha queixa
si em vols.


Una núvia sola
a la plaça estant,
de vegades, plora,
massa soledat.


Si demanes
massa or,
no proclames
poc amor.
 
A la lluna plena,
no puc ni dormir,
tanta reina ofesa,
plora sense fi.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















La meitat de 12: