Epigrames (LXI)

14 Octubre, 2020 14:49
Publicat per jjroca, Epigrames


Una jove
va al mercat,
porta un cove
i tot l'esclat.



Mai demano:
plata i or,
sóc tan fort
que ni us enganyo.



Trenta misses
i un sermó
com em lliuren
d'anar al foc.



Manta hores
sense son
són més toves,
tenen poc.



En el segellar
de l'amor perdut,
no voldria anar 
a trobar aixopluc.



Maria dormia
tipa de somiar,
com voldria estar
lluny de l'establia.



I després d'anar
en gran processó
em declaro, és clar,
formiga del tot.



A la vora
del coixí,
dormo així:
com un tanoca.



Amb quatre lluïssors,
fruits de ma volença,
demano la vella
queixa del meu cor.



Com goso saber,
abans de tres dies,
si m'estima bé
o em causa fatigues.



La lluna plora
al jardí florit,
volia ser dona
i trobar marit.



Si m'estimes
de valent
mai em prives
de ser rei.



Quan la pluja aplega,
tanco el calaix,
sento com naix
melangiosa pensa.



Estava dormint,
anava somiant
quan vingué la nit
i em féu despertar.



No hi ha hores amargues
al desert de la consciència,
algun nan les prengué totes,
diu que caldrà més paciència.
 

Sento les gotes caient
amb suau terrabastall,
mentre cauen, van dient:
Quan estaràs prou mullat?

 


No vull haver
la pau ingrata,
vull una barca,
ser mariner.



Amics, coneguts,
folls per ma fortuna,
us deixo la lluna,
el sol me l'enduc.



El somriure ample
de la mare tendra
em deixa el miracle,
la joia primera.



Manta hores
sense son,
vénen, tornen,
fan paor.



Al racó del somni,
deixaré un seient
per si ve el dimoni
sense res per fer.



Voldria sentir,
dolça meravella,
el clos de parpella
quan ve per la nit.
 


És quan plou que ballo sol 
sense cercar cap mesura,
el desig desa cordura,
la solitud deixa l'or.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos vegades 5 fan: