01 Novembre, 2020 18:17
Publicat per jjroca,
Epigrames
Amics i parents,
en terres llunyanes,
sento com em parlen
de records punyents.
Voldria saber
quan vella atonia
esdevé follia
esperant la fe.
Hauria estat ric,
prenyat de fortuna,
vaig prendre una engruna
i no vaig saber.
Porteu-me el son
plaent de les estrelles,
les roses, les roselles,
aquell riure tan dolç.
He de sentir
la llarga nit d'espera,
aquella nova estrella
qui ens guia amb neguit.
Em plau el son
cap a la migdiada
quan la calor és ben clara,
ens tracta de minyons.
La música viatjava
pel bell caminoi,
només era un noi
qui somnis menava.
Per escriure, tinc
la ratlla viatgera,
un punt que m'espera
i tota la nit.
Quan la mossa
es fa marona,
sent com gronxa
el seu tresor.
Estic tornant
d'un camí llarg,
estic pensant
com despertar.
En el vell cove
de les hores baixes,
avui, fan rebaixes,
les posen en ordre.
Llarga vida
per anar,
ens convida
l'estimar.
Demano pa,
sardina i vi,
el treballar
no el vull amb mi.
Ens convida:
ser més tou,
menjar dolç
de per vida.
A l'envà, dormien
les flames del foc,
aquell xic de sort
i un perdonavides.
Rierol que canta
en passar l'hivern,
mentre, veu com perd
la joia de l'aigua.
Vers a vers,
monotonia,
l'escrit es perd,
ningú el crida.
Com proclama el llop
quan troba l'ovella:
Vols haver parella
per lluir del tot?
Com s'esdevendria
nostre gran amor
si hagués il·lusió
i força alegria?
A la plaça estant,
sento les converses:
unes fan promeses,
les altres no tant.
Pel carrer passava
la tarda d'hivern,
poc que demanava,
no li donaren res.
Sense pena
ni condol,
vaig per terra
més bé sol.
Les comandes
són així:
cerquen cambres,
menja i fil.
Per a fer de pagès
ni cal esbrinar
ni és bo endevinar
qui guanya els diners.
Afegeix un comentari
