Epigrames (LXV)

12 Desembre, 2020 06:26
Publicat per jjroca, Epigrames

Quan la casa parla,
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.
 
Manta hores 
de la nit,
com m'han dit
que ploren totes. 
 
Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se del tot.
 
Sento xisclar:
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.
 
Sentiré, al decurs
de la primavera,
nou cantar dels rius,
florir de la userda.
 
La vella dormia
dessota d'un sol,
amb vestit de dol,
sense companyia.
 
Com posar-li 
cascavell
si és tan vell 
i viu al barri.
 
Per haver
tants mals d'amor,
cal saber 
on deixar el cor.
 
En un prat,
sense roselles,
plora el blat 
pregant per elles.
 
En sentir com cau,
la pluja primera,
va a cercar un cau,
per si no té pressa.
 
Com plora el ric
quan esdevé la Parca,
vol comprar la barca,
no en duu ni cinc.
 
El ruc dormia
amb somni d'or,
la sínia el crida:
Feu-me mil tombs!
 
Mira com em plau,
mirar-te una estona
que el cor s'enamora
i cercar un palau.
 
Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar:
tot un any o més.
 
En el curt viatjar
de les fulles velles,
no he trobat estrelles
on poder restar.
 
Quan l'amor dormia
en el fons del llit,
demanà esperit,
però no n'hi havia.
 
La tarda viatjava
voltada d'encís,
era al paradís:
ningú demanava.
 
Si la jove 
no m'ha vist,
és que visc:
sorrut i pobre.
 
A la casa gran,
les portes tancades
parlen amb envans
de lluites passades.
 
Estimar voldria
el llum dels teus ulls,
sense massa esculls,
quant bé ho faria.
 
En el si del pou,
dormen els misteris,
viatgen, sense necis,
per haver raó.
 
La lluna demana
quan el sol la veu:
haver una germana
per a jugar ensems.
 
La pluja plorava
en ser a l'hivern,
sense massa fred,
plena de basarda.
 
Cada vespre,
en ser al llit,
em faig tendre,
esporuguit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Un colom és un ocell o un mamífer?: