01 Octubre, 2020 06:30
Publicat per jjroca,
Epigrames
Les paraules dolces
s'endinsen al cor,
cerquen la remor
suau de les ones.
Una fulla,
dalt estant,
és poruga,
però no tant.
Com m'hauria
d'estimar
si he d'anar
sense cap guia.
El gegant,
quan jau al llit,
és més gran
de bon matí.
Sota l'arbre,
hi ha un tresor
sense nafres,
dolç del tot.
Ni vull ni sé
anar a la feina,
cerco una reina
que em vulgui bé.
Quan el tren,
furiós, rodola,
és quan troba
el pendent.
Al jardí,
prop de les roses,
les minyones
fan somrís.
Al capvespre,
trobo el sol,
va de dol,
es torna tendre.
Com em plau sentir,
enmig la tempesta,
la dolça fermesa,
la pau de la nit.
Si les fulles volen
cap a altres indrets,
trobaran l'incert,
el regne dels pobres.
Poseu-me pa,
vi negre i formatge,
doneu-me un patge,
deixeu-me anar.
La poncella riu
si ve primavera
després vol la festa
d'ésser a l'estiu.
Una jove
m'ha de dir
que ser pobre
és prou mesquí.
Per posar-se
a festejar,
cal somiar
i haver coratge.
Vull haver més hores
des de bon matí,
que siguin ben toves
i portin coixí.
Una mossa sola,
al balcó estant,
diu que ja vindran:
més tard o més d'hora.
Fer-se vell
millor aniria
si el poncell
hagués desídia.
Paraules donades,
enmig del carrer,
sonen prou llunyanes
quan ningú les sent.
A la casa gran,
ja no hi ha enrenou
ni el jovent la mou
ni el vent la plany.
Poseu-me, a l'envà,
les tendres imatges,
aquells vells paratges
on voldria anar.
No hi ha ric
sense aventura
ni cordura
sense abric.
La mossa cantava
al balcó estant,
núvols van passant,
voldrien ser a casa.
No m'agraden
les tenebres,
però vénen
i m'enganyen.
Afegeix un comentari
