01 Desembre, 2020 14:23
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una mossa jove,
quan parla de mi,
em tracta de pobre,
poc que em fa patir.
Tot parlant
amb les estrelles,
sento queixes
de tant en tant.
Per a ser
prou venturer,
cal aprendre
a no saber.
És quan dormo
per la nit
quan em noto
esquifit.
Amb cent branques
i un bon llum,
vénen fades
a ull cluc.
Dir-te, et diria,
estimat amic
que un mal antic
és de per vida.
Al corriol
dels nouvinguts,
uns saben molt,
d'altres són rucs.
Quan la menja
m'obre els ulls,
veig esculls
i ànsia eterna.
Per a perdre
un xic de fe,
cal aprendre
a ser i no ser.
Dalt de la muntanya,
parlant amb el sol,
demano consol,
però, ell, m'enganya.
Tot enmig del blat,
plora la rosella,
l'estiu ha arribat,
aplega la sega.
Com a monstre
sense llar
ni haig sostre
ni entrellat.
Pobra pedra,
en el cim,
ni vol treva
ni enemic.
La cançó del vent,
en entrar en el bosc,
pensa que ho té tot,
però ningú sent.
El diumenge pel matí,
abans que aplegui migdia,
tinc la pressa amanida
per si, al vespre, he de fugir.
Les hores més toves
les passo al carrer,
parlant amb les mosques,
mirant d'on ve el vent.
Tinc la gran feinada
del pensar poruc,
passo la jornada
tot i fent-me el mut.
Com voldria ser
el mosso de quadra,
vaig ser cavaller
i perdí la dama.
Amb les pedres del camí,
porto la conversa,
és l'hora amb més fermesa,
se'n va perquè si.
En el doll proper,
cercaré fortuna,
sóc minsa tortuga
esperant no ser.
Sento el degoteig,
el passar dels dies,
enmig les fatigues,
la dèria com creix.
Jo haig un amic
mig perdonavides,
s'acosta si el crides,
em deixa ser el ric.
Massa mantes
porten sort,
són amables
de bon cor.
Quan l'amor se'n va,
resta la follia,
vella companyia
qui no pot marxar.
Afegeix un comentari
