01 Setembre, 2020 06:56
Publicat per jjroca,
Epigrames
És el sol
de mig hivern
qui no vol
parlar amb el fred.
Per a ser
bon mentider,
cal aprendre
a no dir res.
Amb els coves
de ma son,
els tanoques
riuen molt.
Quan el sol se'n va,
esdevé la força,
s'acluca la mosca
vora de la llar.
Pobre, sense remei,
farcit de mancances,
demana esperances,
no hi haurà remei.
Quan sigui: gran,
valent, venturer,
vull ser cavaller
o, almenys, benestant.
Les passes perdudes
no porten remor
ni trist vencedor
de feines feixugues.
La més dolça
de les flors
vol ser esposa
amb seny i tot.
Les pedres remuguen,
xisclen, riu avall,
volen devessall
sense massa arrugues.
En entrar
al vell infern,
demaneu
per Llucifer.
Pare, el treballar,
ha de ser noble,
però, en el poble,
no sé com va.
Les paraules
volen noms,
mai hi són,
ben prompte fugen.
Quan la pluja mou
i el foc està encès,
el fer de pagès
és dolç enrenou.
Massa pedres,
del camí,
han de dir
les malifetes.
En fer-se vell,
el llarg camí,
es fa mesquí
quan parlo d'ell.
Amb les poques dents
i minsos queixals,
el menjar es fa llarg
i un xic insistent.
Haig la llarga malaltia
que aplega amb els anys,
poso tanques i paranys,
però fugen de seguida.
En el si de l'hort,
el pagès rumia,
com li passa el dia
cercant un tresor.
Li he dit al ruc,
en llarga conversa,
que, si va de pressa,
posaré més munt.
En un camp de blat,
viu una rosella,
encara és poncella,
festejar ni en sap.
Quan el vent s'enfila
per dalt dels terrats,
dormim a desgrat
i el plànyer convida.
Heus aquí el miracle
de l'anar perdent,
en comencen cent
i n'acaben quatre.
A la nit,
tot meravella:
lluna, estrella,
somiar i dormir.
A la casa
del mai més,
qui no pensa
no fa res.
Afegeix un comentari
