Quatre gats i set poemes més
14 Febrer, 2022 19:31
Publicat per jjroca,
Poemes
Quatre gats
Amb quaranta queixalades,
he enllestit una poma,
era ben dolça, ben bona,
com ha finit enmig nafres.
He pujat al gran calvari
que em porta a l’enteniment,
pel camí, he deixat gent
qui es queixen a diari.
Amb menester i dolgut,
passo tou pels vells carrers
qui no porten cap lluerna.
Quatre gats a la taverna,
volen mostrar-se planers
per saber on vaig begut.
Vells elogis
Caminant, sense camí,
en una illa deserta,
com el son es manifesta
en aplegar mig matí.
Porto hores en gaudir
d’una vigília encisera,
cerco la meva promesa
de saber-me bon veí.
Acaronat pels meus somnis,
reposo, vora un aljub,
per a sentir riure l’aigua.
Formo part d’una nissaga
que es lleva havent perdut
bona part dels vells elogis.
En la pau de la muntanya
En la pau de la muntanya,
com recerco en Manelic,
ha de ser el vell amic
qui vol restar a sa casa.
Som nosaltres, els humans,
ben posats en velles naus,
hem guanyat ser catalans
assentint: I si a Déu plau!
En la pau de la muntanya,
sento un aire fredolic
qui puja per descansar.
No espero haure un demà
on somiar en tornar-me ric
sense lluitar en cap batalla.
De segur que vaig perdent
És una mossa formosa
ben posada en el seu temps,
l’he demanat per esposa
i, en sentir, se’n va rient.
És bruna, ben pentinada,
amb rínxols de plata i or,
com diria que ha un cor
que la fa ben primmirada.
Esperant un cavaller
que la porti al paradís
i l’estimi de valent.
De segur que vaig perdent,
però, abans del compromís,
igual aplego a primer.
Al matí, les fredorades
Al matí, les fredorades,
a migdia, prou bon sol,
haig les presses endreçades
i només em resten pors.
Na Mariona dels meus somnis
m’aconsella anar al prat,
les herbes com han quedat
totes plenes de desoris.
En el regne de l’oblit,
hi ha ombres de tota mena
i silencis sorprenents.
He demanat ser conscient
fins que arribi nova crema
i em deixi estamordit.
Una classe, tres finestres
Una classe, tres finestres
i vint-i-cinc els minyons,
la meitat faran de bons,
els altres, de mitges feres.
Una pissarra, un tinter
amb un pupitre de fusta,
el mestre com els acusa
de ser tots uns malfeiners.
La llibreta es va omplint,
va prenent color la ratlla
d’una tinta blau marí.
Com va passant el matí
mentre aplega la gebrada
penetrant fins al de dins.
És el peu qui em porta
És el peu qui em porta,
vés a saber com,
deixeble pregon
d’un cor que es revolta.
He copsat la lluna
al cap del carrer,
reina inoportuna
sense res a fer.
Li he donat al cap:
la meitat de penses
per si vol viatjar.
De segur que va
endrapant tenebres
per a no tornar.
Vindrà el seny
Vindrà el seny
roent de les promeses,
del tot esteses,
enmig del cor.
Massa sabrem
i oblidarem les festes,
tornaran les necieses
a prendre dot.
No escric res més
puix em manquen bones lletres
per disposar.
Deixeu-me anar
on no hi ha malifetes
ni plany saber.
Poemes curts (XCIII)
14 Febrer, 2022 19:29
Publicat per jjroca,
Poemes curts
M'agrada sentir
la remor de la mar
després de finir
aquest dur treball
de no poder dir.
Quatre ratlles
per pujar,
altres quatre
i descansar,
no vull més tracte.
Les joguines
que he comprat
fan amigues
o distants,
són teranyines.
El cuquet cantava
pel corriol del prat,
un déu se li enfada,
comenta enutjat:
En fas un gra massa!
I, per a pagar la rondalla,
he venut, per pocs diners,
dues finques, una casa
i, de joies, tot un feix,
hauré deutes mitja anyada.
A la casa
dels parents,
faran falta
bones dents
per a fer l'estada.
És quan menjo
que ho tinc clar:
Si m'engreixo
és pel pa,
el dolç no el deixo.
Tot anant
en processó,
m'he cansat
en fer el tomb
i no parar.
Hauria de dir-te,
sense cap raó,
que m'agrada viure
fent de pobrissó
i sentint-me lliure.
Massa cabres
porten dol,
salten, salten,
cerquen sol,
mai es cansen.
En el regne
dels cristians,
ploren quatre
que es fan grans,
hauran de febre?
No hi ha hores
sense quarts
ni un gran poble
sense sants,
són gent noble.
M'hauré de morir
sense demanar,
hauré de partir
sense caminar,
és tot el que hi ha.
Amb quaranta pobres
governant un ric,
hi ha massa patxoques
per poder enllestir
la força d'un poble.
Na Maria demana
puix volia un nuvi nou,
quan li parla no es mou,
quan s'asseu no ha mai gana,
de segur que és força tou.
En el regne
del sabuts,
de cada setze
n'hi ha tres de muts,
sabran rebre?
He donat al vent
la força de l'aire
per si no la sent,
disposo un nou caire
de restar pacient.
Quan demano
per un metge,
he de retre
un cos qui planyo,
no sap rebre.
Hauré de morir
sense massa pressa,
deixar mon camí,
oblidar la pensa,
tornar-me mesquí.
Mai demano
altre llop
puix quan passo,
altre cop,
diu que l'enganyo.
Epigrames (XCIII)
14 Febrer, 2022 19:21
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
encisadora
ni faig falta
ni faig nosa.
Voldria ésser
la jove abella
qui cerca el vèncer
de tanta peresa.
Així com el llum
emplena la terra,
el llamp com esguerra
el dolç aixopluc.
Mai he de conquerir
la pausa lleugera,
la més dolça espera
que ens porta la nit.
Mai declamo
a l'enemic
si és tan ric
com el meu amo.
Em plau el saber
que aplega tempesta
quan se'n va la festa
a un altre carrer.
Cada dia,
pel matí,
és quan penso
en el dormir.
A la casa vella,
com no hi ha enrenou,
ni es veu la paella
lluitant amb un ou.
Quan arriba la por
tanco la finestra
i deixo una escletxa
per si perd raó.
En el neguiteig
de les hores baixes,
fan servir les caixes:
força i degoteig.
Com m'agrada ser,
quan plau a la terra,
aquell sentinella
qui rau al cafè.
Amb els tres amics
i quaranta cartes,
com passem les tardes
menant embolics.
Manta hores
de les nits
com s'emplenen
d'embolics.
En un vell país,
on no hi ha enrenou,
mai cerco l'amic
ni espero el condol.
A l'hora primera,
estic demanant
la més llarga espera
d'un sol qui fa tard.
Els fantasmes
són així,
posen manques,
treuen pit.
Una rosa sola
mai farà camí,
però en el seu si
com l'amor pregona.
Per a escriure
com et vull,
cal ser lliure
i ser vençut.
Amb el cloure
de les flors
he de coure
mals d'amor.
Amb els meus amics
com passo les hores,
com em vénen totes
entre sons tranquils.
La més noble
tradició
va pel poble
a cor què vols.
Vénen totes
les mancances,
portant nobles
sense armes.
Per aprendre
a navegar,
cal entendre
on pots anar.
En el breu somrís
trobo el teu cor,
saps on va l'amor
quan no vol partir?
Esclata el rellotge i set poemes més
07 Febrer, 2022 06:15
Publicat per jjroca,
Poemes
Esclata el rellotge
Les passes perdudes
i l’anar endavant
sense saber quan
vindran noves mudes.
Esclata el rellotge
a la sala estant,
ben trist el semblant
amb futur mediocre.
Les passes perdudes
em duran al bosc
per trobar fantasmes.
Converso amb aranyes
d’un temps poc galdós
i poques pressures.
Són les olives
No haig res més
que son a les parpelles,
quatre idees lletges,
vida de pagès.
És a l’albada
quan prenc carro i vi
per anar a la plana
a plegar i collir.
Són les olives:
porugues, matusseres,
cansades de somiar.
Voldria estar
en el goig d’altres terres
on vendre les fatigues.
Somiar debades
En mon anar
com cerco primaveres,
són fredes les primeres,
les altres, de mal passar.
Pobre indecís
com trobo hores baixes,
com van venint les nafres
quan surto al camí.
Voldria ser
com un valent guerrer
menant les grans batalles,
dormo a les palles
i sóc prou tafaner
per a somiar debades.
Quan el cor s’estreny
Quan el cor s’estreny
i va de rebaixa,
sento com s’encaixa
en un temps punyent.
Els senyors, airosos,
ni han enrenou,
lluiten per un sou,
es tornen mandrosos.
I com tot s’avé
a la gran prudència
plana pel terrat.
És un déu capaç
de trobar clemència
on no resta res.
Els gegants de la dissort
Els gegants,
de la dissort,
són emprats
en tot el món.
Passen dies,
moren anys
i fan vies
per a estranys.
Els gegants
de la dissort
han de ser lliures.
Vull descriure
com la por
em va fent nan.
Poques ambicions
Porteu-me l’hivern
vora la finestra
amb la llar encesa
i lliurat del fred.
Poques ambicions,
en les hores tendres,
allunyen les presses
de tots els racons.
Un vi de taverna,
un somiar despert
lluny del sacrifici.
Estimo el seguici
de servents planers
cercant la gran treva.
Em fa feliç
Demanar per demanar,
quan la glòria sigui a punt,
vull haver el bon costum
de saber-la ensarronar.
Malaltissos els humans
ocupats per les tenebres,
poc gaudiran de les festes
si no són com les d’abans.
I tot i així, he de dir
que viatjo pel misteri
fins ben entrada la nit.
Haig un dimoni esllanguit
qui treballa l’improperi
quan li dic que em fa feliç.
Mala cara fa el pagès
Heu de saber que l’enciam
odia a la gallina,
amb el pic com l’acoquina
sense pensar el què diran.
Haig mitja horta en un plor,
quan el negre núvol xerra,
els comenta que la guerra
ha de tenir guanyador.
Les tomates i les cols
han decidit el lliurar-se
al vici de no fer res.
Mala cara fa el pagès
puix ha de trobar un culpable
abans de calar-hi foc.
Pensaments festius (XCIV)
02 Febrer, 2022 17:08
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
És millor tenir set que perdre-la.
La gran ciutat dóna mal de peus.
És una noia massa jove per ser maca.
Estic somiant, he perdut dues hores i me'n ric.
És un bon negoci no guanyar més del que perds.
Amb tacons, es guanya vista i es perd olfacte.
És de ciutat, l'he conegut per l'ampolla.
Es pinta tant que és tot un color.
He provat d'anar al cel, però tots els autobusos eren buits.
Deixeu anar els músics, deixaran prou sons escampats.
Cap paraula ha de fer nosa i cap lletra ha de quedar-se sola.
Va ser un dia trist, només vaig veure gent intel·ligent.
Quasi era seu, però va gosar de mirar-me.
Déu va fer l'home lent i tot i així encara li fuig.
Només volen el meu bé, deuen estar molt malalts.
La paga de Déu és la millor de les bestretes.
Un ruc em va guanyar, ell tenia més sentit comú.
Estava pensant i el meu cos va dir: Tinc son!
Les flors prefereixen les abelles a les dones.
He arribat massa tard, només quedaven defectes per repartir.
Vaig guanyar a Déu, li vaig proposar ser un home.
Li he dit a una pedra la meva edat i de poc que no s'esberla.
He trobat una clau per anar al cel, ara necessito una porta.
És una dona massa bonica, no hauria de saber qui sóc.
He anat a casa del rei i no hi era, m'han rebut els criats.
És bonic ser pobre, mai et conviden a salvar ningú.
Tenia la casa massa gran, només podia fugir.
L'únic bo d'estar cansat és que ni tens ganes de fer res.
Tinc les portes obertes, però la presó és molt fosca.
Vaig decidir anar-me'n, ara no sé on sóc.
Val més pensar amb la por que la por de pensar.
Seguiré escrivint, és la meva manera de respirar.
És fàcil sentir a Déu, el que costa és entendre'l.
Deixeu-me el camí lliure, jo us deixaré les rodalies.
He mirat els diners i he vist gent que els espera.
No vull trobar-me sol, vull ser-hi.
He posat preu al meu temps i em dec massa diners.
La llibertat no gosa anar enlloc per por de perdre's.
Només els rics estan capacitats per tornar-se pobres.
Us estimaria, però necessito massa l'amor.
L'home posa el poal i Déu la corda.
He pres una decisió, seguiré respirant.
Com discutir, amb un ruc, la qualitat de la palla.
El pitjor que li pot passar a un tomàquet és morir a l'esquena d'un comediant.
Porteu-me un llençol i set poemes més
02 Febrer, 2022 17:05
Publicat per jjroca,
Poemes
Porteu-me un llençol
Porteu-me un llençol
per refer mon llit,
sóc mal enemic
qui es va perdent sol.
M’agraden les guerres,
de bon dematí,
quan pensa el coixí
que haig les de perdre.
El fred de l’hivern
fa de bon passar
amb vi de taverna.
Vora la finestra,
m’oblido que hi ha
un monstre despert.
La pluja voldria
La pluja voldria
esdevindre neu,
però el bon Déu,
sovint, se n’oblida.
La pluja voldria
banyar tots els camps,
sentir com els plans
cauen de seguida.
Ben sovint al bosc
sento melangia
i em poso a plorar.
Vindrà l’endemà
portant la follia
n’hi haurà per a molts.
En el racó tranquil
En el racó tranquil de l’enyorança
on cada capvespre torna al passat,
he sentit venir la benaurança,
aquest gest tan noble, tan amistançat.
No pertanyo encara als herois eterns
aquells qui dominen el cel i la terra,
passo pels camins amb pas lleuger
i m’aturo, un xic, on mon cor delera.
He de traginar i fer-me un racó
on poder lluir tota ma feblesa
fins on el futur em demana pas.
Cada dematí, espero en el mas
aquell cavaller qui mostra fermesa
per poder lluitar ben a contracor.
Som nosaltres els humans
Assoleixo que el cap d’any
és bon temps per a fer bugada,
rentar roba poc m’agrada,
però resta aquest parany.
Som nosaltres, els humans
els castigats del judici,
com planyem el sacrifici
de ser pobres i cristians.
Va ser el déu ben saberut
qui ens posà a aquesta terra
per provar de ser feliços.
Prompte va treure els anissos
i ens porta per la tenebra
fins aplegar a estar perduts.
A l’entrada del mai més
A l’entrada del mai més,
el silenci ens espera,
la lluita queda endarrere,
el futur ha de ser espès.
Vianants d’aquest camí
mai han de trobar la drecera,
han de perdre l’escomesa
i viatjar sense destí.
Deixarem el nostre cos
qui no vol deixar la terra
en el si d’un dubte gran.
Ni vull saber fins a quan
durarà la llarga espera
fins aplegar al moll de l’os.
Vull ésser un sant fruitós
És a l’hora de dormir
quan el monstre em ve a dir
que era ple de fellonia,
aquest monstre m’humilia
i l’odio a desdir.
Ha de ser la poca sang
la que em porta a ser bergant
i prohom sense recança,
com pujo la benaurança
i somio aplegar a sant.
Doneu-me quatre mentides
i fal·làcies a l’engròs,
vull ésser un sant fruitós
amb les aures amanides.
Farcidet de vi
Farcidet de vi
i anant a pleret,
vull un carrer estret
ben entrada nit.
Una vella mossa
amb mi es vol casar,
no voldria anar
a llocs on faig nosa.
Farcidet de vi,
vaig a la taverna
per a créixer un munt.
Haig un bon repunt
de fermesa eterna
que mai vol eixir.
He deixat la porta franca
Algú dirà que la sort
va fent voltes a la casa,
he deixat la porta franca
per si vol entrar de cop.
Amatent d’hores fruitoses,
he refet tot el camí,
sóc a l’ombra del gaudir
per tal de fer bones obres.
M’he lliurat a quatre llops
qui demanaven la menja
ben posada en un plat.
Estic del tot afartat
i oblido com l’enveja
em voldria aclucar un poc.
Poemes curts (XCII)
02 Febrer, 2022 17:01
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Na Maria em diu
que li agrada el ball,
jugar a la viu-viu
i fer, amb encenalls,
a la branca, un niu.
I, quan faci calor,
vull roba fresca,
asseure'm al balcó
i mirar, sense cap pressa,
els porucs festejadors.
En aplegar al cap del mes,
haig tanta gana
que prendria una setmana
menjant plates d'entremès,
tres porquets i mitja vaca.
Al si del castell,
hi ha una princesa
tot pregant per ell,
per la roba estesa
abans de fer net.
A la casa
de l'enyor:
una vaca
és un llop
o bé s'hi atansa.
Mireu-la si és dolça
amable i pacient,
com diu, bona gent,
ha de ser l'esposa
d'algun mal servent.
En el riure
de les flors,
ve el queviure
dels amors,
no és pas lliure.
En el record
de les velles cambres,
parlen de tot:
de dies agres
on perdre el nord.
D'aquí estant,
enmig del cementiri,
em vaig fent gran,
sense cap vici,
ganes: No tant!
A la casa
de l'Enric,
el qui passa
diu que és gris,
potser carbassa.
Sense eines,
vaig al tros,
quan hi ha queixes
ni em moc,
passen els dies.
Quan preguntes,
et diré
que haig dubtes,
però haig fe,
ni s'esmussen.
Una jove mossa
em vol fer pecar,
diu que es troba sola
i vol festejar,
de segur que ho prova.
Ni vull sol
a mitja nit
ni al juliol
cerco el mosquit,
no hi sóc tot.
Quan havia més diners,
em posaven la catifa,
ara, com no en queden més,
em fan befa i enganyifa,
deu ser cosa d'interès.
Mai demano alhora:
menjar i dormir,
puix el son no em troba
abans de glatir
per un plat de sopa.
Al carrer
dels fredolics,
quan ve el vent,
no hi ha ni abric,
es veu que es perd.
Al desert, els prats
hauran massa arena
per poder albergar
la casa de l'herba,
poc que puc menjar.
No vull res més
que un riu petit,
un prat ben verd,
poder dormir
dintre l'incert.
No demano més
que poder guanyar
per dos o per tres
sense treballar,
crec que ho tinc prou verd.
Epigrames (XCII)
02 Febrer, 2022 16:55
Publicat per jjroca,
Epigrames
Vull seure, com cal,
sota la figuera
on la dolça espera
em diu: què hi ha dalt?
Estimat pagès
voltat d'oliveres,
elles no són seves,
han trobat un rei.
En el riure
de les flors
endevino
mil colors.
I quan sigui l'hora
de retre homenatge
vull anar lleuger,
ben vestit, d'hostatge.
En sortir
del meu palau
tot s'escau
més parc i trist.
Les abelles joves
cerquen l'enrenou,
treballen i volen
fugir del seu jou.
Com a un gegant
sense nissaga
menjar m'agrada
i fer-me gran.
A les cases
de ponent,
els fantasmes
cerquen temps.
Quan els meus fantasmes
demanen paor,
els dic sense por:
Són fetes passades!
A la cambra,
tinc un llit,
quan es cansa,
vol matí.
I res em plau
com una pau tranquil·la,
sentir passar la vida,
anar a cercar la nau.
Escric així:
amb un llapis ferotge,
sense mirar el rellotge,
pensant com cal glatir.
Porto les tenebres
al carrer del mig
per si ve el desig
i em tracta a empentes.
En el gran amor,
dintre d'hores baixes,
se sent la remor
quan porta missatges.
Peno quan em criden
les tardes llunyanes
són així d'estranyes,
n'hi ha de totes mides.
Quan les mosses
tenen son,
senten totes
mals d'amor.
Per ser segador,
com m'agrada el gra,
el seu tarannà:
callat i seriós.
Una casa vella
em parla d'amors,
de temps de desfeta,
de massa paors.
Manta feina
i poca sort,
porta l'eina
fins al clot.
Les hores tardanes
de la negra mort
mai passen debades
en aplegar al lloc.
Per haver
tants mals d'amor,
menjo massa,
somio poc.
Les velles estrelles,
en el cel estant,
conten meravelles,
però no faig cas.
La velleta
quan no vol
diu que és festa,
però plou.
A la casa
del pagès
qui no menja,
no diu res.
El dimoni és més amable
22 Gener, 2022 06:34
Publicat per jjroca,
Poemes
El dimoni és més amable
Desvalgut d’un bon ofici,
bon mestre de solitud,
com he perdut la virtut
en el palau del bon vici.
M’agrada treballar poc
i beure en copa de plata,
porto somnis, en safata,
per lliurar-me de la por.
No em demanéssiu més
que un retall de fortuna
i una vida agradable.
El dimoni és més amable
quan em trobo enmig la runa
demanant-li perdre fe.
Segurament, és possible
Segurament, és possible
avançar sense somiar,
però encara no sé anar
per aquest món tan visible.
Llevar-se de bon matí,
treballar per no poder
la llicència obtenir
tot pensant en quedar bé.
Segurament, és possible
fer un tomb vers el misteri
i amb el dubte combregar.
De massa, no me’n puc estar,
vaig creant un nou senderi
on res sigui gens terrible.
Un dimoni esmaperdut
Un dimoni esmaperdut,
oblidant on viu el sol,
cerca el llum i el condol
fins que tot li sembla eixut.
Discutim manta vegades
de la joia de la sort,
em comenta que no pot
temptar hores allunyades.
Un dimoni esmaperdut
em comenta que, el pecat,
ha de ser ben treballat.
Del seu món no formo part
i procuro no lluitar
per dubtar quan ha vençut.
M’afanyaré amb els pecats
He demanat, al dimoni,
que em deixi entrar a l’infern,
odio el llum i el fred,
estic esperant que torni.
En arribar a aquestes dates,
la feina el fa sabut,
voldria dir-li i no puc
com vull aprendre a fer tracte.
M’afanyaré amb els pecats
fins tenir el sac ben ple
per demanar-li entrar.
Estic pendent de l’enfadar
perquè oblido que la fe
mai resol tot l’entrellat.
Els fantasmes del meu cor
Els fantasmes del meu cor
caminen, però més bé poc.
Són altius i buscabregues,
rancuniosos i furtius,
mai avancen en ser al riu,
deleixen en trobar ombres.
Els fantasmes mengen dolç:
mig pastisset, xocolata
i, de tant en tant, un braç.
El gitano era escarràs
i va tenir la pensada
de pujar a l’alturó.
El comiat va ser lleuger,
però un xiscle matusser.
Dos arlequins i un botxí
Caminant sense camí,
mestre gran sense paraula,
vaig aprendre com si encara
fos possible trobar encís.
El cavall de la fortuna
mai aplega el primer
quan la casona s’ensorra.
És la lluita pobrissona
i espero el no saber
per si em fan volar a la lluna.
Caminant, sense camí,
mai aplega prompte a port,
estan presidint la por:
dos arlequins i un botxí.
Us comento que vull ser
No suporto altra vida
que la feta per a mi:
poca feina, un bon vi,
un plat lleuger d’amanida.
Segurament, m’he trobat
en descobrir el gran misteri,
m’he venut a l’encanteri
per un plat de dolç barat.
Us comento que vull ser:
malaguanyat dels meus somnis,
un poc gras i mentider.
A tothora, fugisser,
vaig cercant els meus oprobis
fins aplegar al bon paller.
He perdut el temps
He perdut el temps
en mudes converses,
parlant amb estrelles,
gelant-me de fred.
Sóc massa petit
per saber el misteri
i cerco encanteri
mentre penso i ric.
He perdut el temps
i vaig a les tornes
per si em puc trobar.
Espero un demà
fugint de les ombres
per saber el secret.
Pensaments festius (XCIII)
15 Gener, 2022 06:59
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Deu ser bo ser savi, però deixa pocs diners.
Estic canviant, a saber com era abans.
És bo estar cansat, no et cal anar enlloc.
He somiat que m'avorria, m'he despertat content.
Una noia em va dir no, no sap el que li he agraït.
L'amor és el maniàtic de les distàncies.
Les dones són més madures, però s'emboliquen amb els cabells.
Estic aprenent a viure a l'ombra de la mort.
No hi ha cap dubte, tot és dubte.
He treballat tota la vida i només he aconseguit diners.
El que més m'agradarà de morir-me és si em surt de franc.
Qualsevol racó serveix, si l'esperit està tranquil.
Estic preocupat, no sé exactament on són ara totes les meves pertinences.
Ser metge és fàcil, només cal privar-ho tot.
El que li falta a la ment són mans per agafar-se.
No cal que t'amoïnis, el dolor ja se'n recordarà de tu.
El cel és un buit feliç.
Per això treballa el mossèn, per apropar-me els dimonis.
Canvio llibertat per presó acollidora.
Estic content, almenys n'hi ha sis que volen enganyar-me.
Estic plorant a la botiga, és massa gran per emportar-me-la a casa.
Oblideu el món, començareu a ser déus.
Ser pobre és només tenir les mans petites.
Si el temps es fa vell, quan morirà?
Us podria dir el que he après, però no m'escoltaríeu.
L'home necessita tretze anys d'escola per anar al darrere del ruc.
La fe és el bagul dels pobres.
La vila és un brillant de massa cares.
El destí de l'home és el de patir fam.
No us puc assegurar que moriré, però teniu-ho present.
El problema és quan massa paraules volen entrar al cap.
Tenia defectes, però encara tenia més diners.
El món és de les dones, per això es queden.
És bo pensar, malgrat la televisió.
Una imatge pot enganyar més que mil paraules.
No he vingut a jutjar, però no em queda altre remei.
És un home molt sociable, és completament invisible.
És millor que manin les dones, no les criticarem tant.
El més lògic és que em posi malalt.
No estic deprimit, sóc conscient.
He perdut el tren massa vegades com per a voler pujar-hi.
El caixer vol que compri, potser ho vol pagar ell?
L'economia es perd només de mirar-la.
La vida és una equació que dóna zero.