Epigrames (LXXXV)
16 Octubre, 2021 22:48
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan l'escalfor
recorre la plana,
veu la desgana
portant la por.
Massa joves
sense nit,
cerquen totes
el fugir.
Poseu-me la pau
vora la finestra,
per si ve la festa
i fugir escau.
Amb les dèries
de ser ric,
cerco amic
lluny de misèries.
Una jove mossa,
al balcó estant,
diu que sóc molt gran
i faria nosa.
Per llegir
tota una estona,
cal sentir
com t'abraona.
En el caminoi,
he trobat les fulles,
totes ben porugues
quan el vent les mou.
Una menja
sense vi
ni fa enveja
ni gaudir.
Tot enmig la mar,
la vella sardina
diu que ja endevina
qui la pot menjar.
La mosca lleugera,
a meitat del vol,
diu que vol el sol
i que molt li prega.
Un gegant,
alt com un pi,
va cantant
fins a la nit.
Quan hagi fred
i blanca la contrada,
és quan m'agrada
somiar despert.
No li canto
ni li dic
que l'esguardo
vora el llit.
Una deessa,
vestideta d'or,
diu que poc li pesa
el sentir-se el cor.
Massa joia
tantes nits
deixen nosa
en dormir.
Paraules donades
en el si del temps,
cerquen, esglaiades,
on raure un moment.
La mar dormia,
somiant del tot,
per trobar aquell dia,
on deixar un tresor.
Porteu-me pare:
cistella o cabàs,
ple de pomes agres,
per si cal menjar.
He estat captiu
de la vostra angoixa,
d'aquells ulls de noia
qui, en plorar, fa riu.
Pagesot de mena
que, en el pas del temps,
cerca la cirera
lluny del cirerer.
No demano més
que trobar aixopluc,
el creure de ruc:
savi, compromès.
Per una terra
qui dóna pa,
cal una guerra
o l'allunyar.
Amic tafaner,
com demanaria:
encetar altre dia
on no vinguis més.
Amb la gran calor
la pensa s'esmuny,
vol trobar, si gruny,
aquell cel traïdor.
Entre abelles i remors i set poemes més
08 Octubre, 2021 05:42
Publicat per jjroca,
Poemes
Entre abelles i remors
Entre abelles i remors,
com esbatanen les flors.
Adormida primavera,
ens ha de portar l’estiu,
en el poble, hi ha el caliu
qui, a l’ombra, dormisqueja.
Les flors moriran de goig
si les abelles les volen,
perllongar la vida proven
prou sotmeses a un vell boig.
És el vent de la tardor
qui comença acaronant-les,
poc després, com vol trencar-les
i malmetre sa il·lusió.
En un vespre atrafegat
En un vespre atrafegat,
apleguen les hores baixes,
han estat: toves i magres,
massa lluny de fer bondat.
El misteri de la nit
com s’omplirà de porucs,
la meitat hauran ensurt,
els altres, cor afeblit.
La lluna esdevé sola
amb ganes de convidar
al poble anar a la festa.
Però un vent porta la resta:
fa les portes grinyolar
i remugar a la cassola.
Un estol de meravelles
Un estol de meravelles
amb mil pedres al coixí,
en el cel, brillen estrelles,
a la terra, mitja nit.
Com l’amor se’n ve, se’n va
i raona amb poca fe,
he perdut fins el plaer
de vèncer i de somicar.
Els somnis als alturons,
a la plaça, la desfeta
i manta coses per pagar.
Poseu-me a l’endemà
i doneu-me una bestreta
de diners i de raons.
El gegant qui viu amb mi
El gegant, qui viu amb mi,
com m’enganya en ser nit.
Li he demanat una lluna,
ample sol i dos hiverns,
com m’ha dit que el temps es perd
cercant la joia madura.
Sentiment atabalat
i una feina mentidera,
cercaria altra bandera
que em doni el goig emprat.
El gegant, qui viu amb mi,
necessita altre palau,
li’n donaré un de blau
amb mil perles i safirs.
Fet poc avantatjós
És un fet poc avantatjós:
Apostar massa i tocar el dos!
Són les cartes mentideres,
ben esquerp aquell vell joc,
tres jugades mal enteses,
la resulta: Perdre-ho tot!
Jugadors ben entrenats
em porten a la desfeta,
on restarà la saviesa
de comprensió, de bondat?
Amb un deute malaltís,
he de perdre la salut,
he quedat, diríem mut,
ben prenyat pel desencís.
L’espiga i la rosa
Anar garlant l’espiga i la rosa,
d’aquell ahir amable i venturós,
en destriar el pobre i el galdós,
aquell veí guaitant a la finestra.
Però l’estiu el riure acomiada,
va prenent força, al matí, la calor,
en el rierol, hi ha aigua assossegada,
va demanant un plugim lliurador.
Quan el gran sol domina la contrada,
un vell pagès camina cap a l’hort
per a esbrinar com va la tomatera.
De dalt estant, somia una poncella
des d’una torre que mira cap al nord
d’on sorgirà un príncep sense espasa.
Amic de tota la vida
Amic de tota la vida,
on haurà perdut el seny?,
una copa d’aiguardent
ni trastoca ni emmetzina.
Ha perdut el gran amor
per fer terrible juguesca,
ni la jove porta a festa
ni la festa porta por.
Amic de tota la vida,
la tenebra s’ha perdut
per una vall mentidera.
Com es mostra satisfeta
la qui troba aixopluc
i, a la joia, convida.
En les nits dels desconcerts
En les nits dels desconcerts,
hi ha somnis mancats d’estrelles,
les preades meravelles
van dormint al descobert.
Els fantasmes són així:
lletraferits i mandrosos,
han de viure sense ossos
i espantar sense delit.
Ells portaran vella creu,
pel palau i pel castell,
esdevinguts a fer promeses.
Les robes porten esteses
i, llavors, ni semblen ells
quan reneguen quan els veus.
La pobra mosca i set poemes més
01 Octubre, 2021 05:11
Publicat per jjroca,
Poemes
La pobra mosca
La pobra mosca no haurà la bona sort
de ser al rebost per a llepar la mel,
la jove ama li resta infidel,
troba el reclau tancat i a la fosca.
El gran enyor me la duu al suplici
de trobar bledes i fulles d’un enciam
que, tant passat, no vol ni l’aviram
qui viu en gàbies pendent del sacrifici.
La pobra mosca emprendrà un nou vol
per trobar l’ombra dessota una figuera
tot esperant que posi un poc de dolç.
Allí, somia que ha estat missatgera
d’un gran pastís amable i li dol
ser al despertar feixuc d’una paleta.
Amb el deure de sentir
Amb el deure de sentir,
omplo la tarda planera,
ben pensat no vull ni queixa
ni empreses de mig matí.
Com m’adormo als alturons
i comento ma fortuna,
haig per companya la lluna
feta al deure i les raons.
En un espai infinit,
com les musses acarono
per si em volen empaitar.
És, després, quan deixo anar
aquelles penses de dropo
tan cansat, tan afeblit.
Escriuré confós
Escriuré confós,
prop de la finestra,
el llapis ni es deixa
quan li faig un mos.
Les paraules ixen
en un camp obert,
preguen desconcert
i apleguen fatigues.
Escriuré, confós,
a mans del meu plany
i la lluita incerta.
Com petita aixeta
cerco un viarany
on desar l’enyor.
Un nou llit
És l’aranya
qui s’enfila
pel camí
de la dissort.
L’acompanya
la formiga
cercant fi
sense destorb.
I tot d’una, el bon Déu
com les mira des de lluny,
en el cel, quelcom s’esmuny
per a cercar una creu.
Després, busquen un nou llit
i s’enfaden en ser nit.
Vell compromís
És un fet colpidor
vagar per una història
qui apropa, a la memòria,
el dubte i la remor.
En un espai planer
qui somia amb muntanyes
i parla, amb aranyes,
del ser i no ser.
En mon petit país,
quan el sol davalla,
mirem embadalits.
Cerquem els quatre amics
per a fer la contalla
d’aquell vell compromís.
Amb sucre i mel
Lluernes qui em porten,
abans que arribi el dia,
l’amable companyia
d’aquells pobres jueus.
Són fruits del malefici,
del deure i del condol,
pensant, de sol a sol,
per no trobar altre vici.
Nosaltres, els cristians
anem desfent penyores
per a aplegar al gran cel.
Allí, amb sucre i mel,
farem les bones obres
i somiarem d’ofici.
Avanço a contracor
En el plat de la ignorància,
ahir al vespre, quasi ple,
vaig posar el no saber
puix em feia força gràcia.
Convidats al meu banquet
de dubtes i de temences,
voldria trobar dreceres
per sentir-me satisfet.
Avanço, a contracor,
a la casa de l’oblit
tot i cercant la fortuna.
De la mar, seré l’escuma,
de la saleta, el vell llit,
el prestatge, del rebost.
Mitges vacances
Amb comptades meravelles,
dues estrelles del coixí,
em parlen de les tenebres
qui regnen a mitjanit.
Les estrelles són llunyanes,
amables i complaents,
es queixen quan troben gent
qui les mira amb males cares.
En el deure de viatjar,
per l’univers infinit,
han de trobar les mancances.
A l’hivern, mitges vacances
per provar d'empaitar oblit,
però un déu les fa brillar.
Pensaments festius (LXXXIV)
01 Octubre, 2021 05:03
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He comprat un televisor nou, però les pel·lícules encara segueixen sent les mateixes.
Ets molt ràpid va dir-me un cargol, pots comptar, va replicar un cavall.
El metge m'ha dit: Si et vols enfadar, mentrestant, no deixis de córrer!
Estic cercant un tresor, he començat emplenant sol·licituds.
Si voleu veure'm vell, haureu de venir amb mi.
Vull aprendre a dibuixar, ja sé agafar l’esborrador.
Déu em vol fer treballar, no sap les ganes que en tinc.
Anar a fer un tomb és més vell que caminar.
Déu va fer l’home petit, sabia que no creixeria.
Estic d’acord amb mi, els dos ens morirem.
Quan la dona va saber que viuria més va començar a pentinar-se.
La vida és un gronxador que no necessita cordes.
Avui aprèn d’ahir i ha de pagar el demà.
El temps és un riu que viatja sense portar aigua.
He descobert que un dia són vint-i-quatre bones intencions.
Un cop vaig guanyar i encara no ho he paït.
El cos el van fer per acompanyar-nos, però sovint es revolta.
Tinc la ment clara, necessito més vi.
Mireu el sol, és ben gran i encara fuig.
Ho accepto, el monòleg és per a mi sol.
Necessito aire i sol venir, tot és estrany.
Déu ens pren els dies, sembla que el seu armari és més gran.
Porto mitjons nous i encara no ens hem presentat.
Em van donar prou diners per a robar-me els somnis.
No descobriu el primer secret, la llista no l’acabaríeu mai.
Un científic és un home que mira i pensa que veu.
Si sortiu de viatge mai us descuideu el son.
Confio deure tot el temps permès.
L’errada de Déu va ser no passar comptes.
La vida és injusta però es passa el temps provant d’ajustar-se.
Dos homes volien el mateix, un va haver de morir.
La mort no existeix, ha deixat de viure.
No tenia gana, però preferia estar tranquil.
Estic molt neguitós, he arribat a ocupar sis llocs.
Quan dormo, m’estimo més.
He trobat l’equilibri, però corre més que jo.
Mentre la vida passa, provo de seguir-la.
He arribat a una conclusió, però no sé on l’he posat.
He provat de ser pobre, però la gana empeny.
Tinc un problema d’identitat, aquest llapis no sé qui és.
Sigueu humils i compreu gomes d’esborrar.
Per què m’enfado, si sé que m’ha de passar?
Si els diners us fan nosa, de segur que algú us ajudarà.
Poemes curts (LXXXIV)
01 Octubre, 2021 04:56
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan el carro ple
va per la drecera,
si li agafa pressa,
diu que li convé:
Tornar a casa seva!
Amb les bones intencions,
aplega la nit,
pensa l'esperit
que hi haurà raons
i volen dormir.
Quan la lluna vella
demana per mi,
dieu-li que sí
puix sóc un amic
ben poblat de cella.
A la tarda de tardor,
quan el sol, cansat, davalla,
és ben ple l'abeurador
amb més aigua que pas palla,
més mosses que balladors.
Qui demana
anar a dormir
porta gana
al coixí
per si esbatana.
El pobre ruquet
com brama a la sínia,
no li plau la vida
ni troba l'encert
per fugir un dia.
Com li he dit
al caragol:
Cal trobar un amic,
faci fred, faci calor,
per si un dia cal fugir.
Es farà saber
que, al punt del migdia,
tota la família
ja serà al verger,
cerquen companyia.
Amb més ganes
que diners,
les menjades
esdevenen plaers
quan són debades.
Estimar, t'estimaria
si em donessis l'ocasió,
no cal dir com sóc de bo
puix em passo tot el dia
demanant el seny i el cor.
Em passen les hores
de l'anar a dormir,
són massa cabòries
per no dissentir
que em troben a soles.
En el regne,
no hi ha rei
al servei
de l'amor tendre,
minso remei.
Na Maria demanava:
una cambra per a dormir,
com l'hauria d'enllestir
si no tinc diners ni gràcia,
després, veig que es riu de mi.
Manta de pauses
per a treballar,
hi ha força taules
per a jugar,
totes amables.
He de ser gran mentider,
de bona mena,
pel matí, vull la lluerna
sense dir-li per a què,
de segur que crema.
A la nit, demano
anar a ballar,
com no puc anar
esclato i parlo
d'un país llunyà.
Les porugues cantarelles
van pel món ensinistrades,
mai entraran a les cases
si no troben les roselles
qui riuen i entabanen.
Cavaller, quan va a la guerra,
no s'atura per somiar,
és després del batallar
quan es queixa i s'esguerra
perquè al regne vol tornar.
En entrar a la taverna,
gairebé em torno diví,
és així que em posa el vi:
ensarronat i per terra,
esperant que es faci nit.
Primavera endolcida,
somiant els contes de mel,
com vol anar de seguida
a l'indret on no fa fred,
poc després, ja se n'oblida.
Epigrames (LXXXIV)
01 Octubre, 2021 04:49
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
del mai més,
qui no parla
no fa res.
Entre cent miols,
dormen les teulades,
ben estarrufades,
plenes de remors.
Els tres sentinelles
no volen dormir,
son fins a la celles,
són a mitja nit.
Quaranta les roses
del perdut amor,
on rau el senyor
qui les tallà totes?
I parla el vent,
canta sa simfonia,
com passa el dia
d'anar perdent.
M'agrada anar,
sense gens de pressa,
a sentir com prega
la font en rajar.
Passes de cargol,
dolces, isolades,
mai demaneu sol
ni el bull de les cases.
L'aneguet anava
ben despentinat,
massa hores emprava
entre bany i bany.
Poseu-me musica
en tot el camí,
que sigui bonica
la vull per a mi.
El ruc dormia
amb somnis d'or,
la sínia el crida,
li demana tombs.
Per haver
tan pocs diners,
somio, dormo,
no faig res més.
Xerro, amb el ruc,
de la tempesta,
és tan tronera,
tan saberut.
Les mil ombres
de la nit
vénen totes,
són aquí.
Una bella joia,
al calaix estant,
diu que va somiant:
altres temps de glòria.
La més dolça
de les flors
com pregona:
mals d'amor.
És quan prego
que ho veig clar,
si espetego,
ve el plorar.
A la casa
del vent,
si hi ha pausa,
ni se sent.
Li ofereixo
el meu esclat
i deleixo
un xic més tard.
Tornen les cireres
amb el semblant viu,
vénen, per parelles,
demanant l'estiu.
Al racó de l'hort,
la il·lusió primera,
diu que primavera
porta el seu tresor.
M'ha donat
la carabassa,
gens ni massa,
m'ha agradat.
Quan la lluna
fa el gran dol,
el vell sol
mai la importuna.
Massa menges
porten son,
les més dolces,
gran enyor.
Un pobre pagès,
sota un arbre estant,
pensa que es fa gran
sense dir res més.
En arribar mitja nit i set poemes més
24 Setembre, 2021 06:02
Publicat per jjroca,
Poemes
En arribar mitja nit
En arribar mitja nit
és quan vénen els fantasmes,
totes les cares són llargues,
mai els manca un bon neguit.
Empaiten a les poncelles,
quasi se’n riuen de tot,
ben sovint, com faig el sord
en eixir les tombarelles.
Els fantasmes són així:
prou esquerps i mentiders,
amables amb la desgràcia.
De segur que han poca traça,
però apleguen els primers
quan poso el cap al coixí.
El cos em demana ajut
Poca gana per haver
el secret de la fortuna,
de pensa, ni una engruna,
de dubtes, porto el got ple.
És el deure celestial:
Guanyar el cel al migdia!,
al plat poso l’amanida,
prou lletuga i poca sal.
El cos em demana ajut
quan enfilo la drecera
per posar-me a treballar.
No oblideu que el badallar
és una feina sencera,
però precisa aixopluc.
Li he comentat al meu cos
No suporto el negoci
de sentir-me esmaperdut,
el son com demana ajut,
no trobarà altre soci.
Li he comentat al meu cos
que la feina em fa mal,
és un deure quaresmal:
Oblidar i menjar poc!
I tot i així com avanço
pel regne gran de l’ensurt
fins aplegar a la casa.
Ben sovint, és el que passa:
Escolto i em torno mut
esperant que torni l’amo!
Aplega el primer dia
Aplega el primer dia
i volen tombar el món,
després arriba el son
i la pausa humilia.
Però us dic que no sabia
que la cosa anés a més
Poca pressa per tenir
i agafar filosofia!
Els rics que siguin els rics,
els pobres, la poca pena
i la resta: els convidats.
El teatre encetat
en temps de poca lluerna
qui somica a mitja nit.
L’ampolla
De porucs i mentiders,
quasi tinc el cabàs ple.
La vida és una promesa
qui albira les pretensions,
els hereus seran els bons,
pobrissons seran la resta.
Al calaix del desesper,
he posat els malendreços:
quatre concos, dos promesos
i la resta d’un valent.
El camí que sigui pla
si ens porta a la taverna,
l’ampolla la vull ben plena
i que no falti el menjar.
Treballar i no poder
Una casa, un bon llit
i un somni endarrerit.
Treballar i no poder
posar panys a la peresa,
és una lluita sencera
que cal posar al recés.
La feina la he guarnida
amb ben nobles intencions,
la cerco per cent racons
ni cap ni un és a mida.
No suporto aquell mal riure
que s’escola camí avall,
sóc fuster, sense encenall,
ben concís, amb poc escriure.
El dia m’acarona
Estic dempeus i el dia m’acarona
puix gran amor ha donat son fruit,
he emplenat, de sobte, aquell buit
amb un curull de demanada penyora.
No vull res més que una menja lleugera
puix el meu cos, de tot, és amatent,
hauré de rebre aquest nou sentiment
qui va cofoi viatjant per ampla terra.
El cos em bull i de sobte s’ofega
quan ella passa pel meu estret carrer
amb un cistell vestit de maques flors.
Espero el vespre quan ixen els amors
per a contar-li la joia d’home ver
qui mira el cel, estima i estossega.
Palau reial
Palau reial i dolça la mirada
on cent servents corren a contracor,
el dia és gris, la taula està parada
i vénen nobles farcits de gana i goig.
La llarga espera, de fet, es fa pesada
perquè el rei fa tria del vestit,
el vol ben blau, lleuger i eixerit
puix toca peix i vol fer bona cara.
El sentiment el duu ben amagat
i ha de seure, de la reina, a la dreta
tal com demana el costum assenyat.
Entra la reina, la veig prou satisfeta
després de rebre les joies i els brodats,
aquella cotilla que la fa ben estreta.
Pensaments festius (LXXXIII)
14 Setembre, 2021 07:12
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Tenir bon humor surt més barat.
Si només tens una vida, és més senzill gaudir-la.
He après anglès en quinze dies, l'he oblidat en quinze segons.
Si apreneu a llegir entre línies, us sobraran totes les lletres.
Hi ha un temps per comprar i noranta per pagar.
Estic preocupat, he anat a la feina i de poc que no la trobo.
A la mar de la saviesa, primer has de fer la barca.
Déu em donà dues mans, una per escriure i l' altra per agafar el full.
Trobo que Déu encara no s'ha refet de la darrera Creació.
Els capellans intenten casar, de pressa, les dones, no volen tantes fadrines.
Estic content, encara em queden les butxaques.
Si voleu el meu món, només us cal comprar paciència.
Necessito calculadora per demanar-li comptes al meu cor.
Seguiré viu per a goig de la hisenda pública.
Vaig entrar a demanar l'hora i vaig sortir amb una enciclopèdia.
El metge parla clar: Algun dia he de morir!
Canvio somnis per diners, els darrers no m'han agradat.
Si el vent et dóna conversa, millor que comencis a prendre apunts.
Estic començant a viure, de moment no em fa por.
Vaig decidir anar a la guerra, ara, l'estic perdent.
Tenia un oncle ric, el nebot no sap que el té.
He tardat massa en començar la vida que em pertoca.
Us puc contar la meva vida, però no m'agrada perdre el temps.
Només hi ha un llibre interessant, està escrit damunt les pedres.
Em volen prendre la presó, hauran de matar-me primer.
La vida és un autobús, no arriba mai abans d'hora.
Tinc pocs diners, us deixo compartir la meva salut.
El vent no vol parlar, és la natura qui l'obliga.
Tinc ganes de plorar, ara, buscaré un motiu.
A la lluita de cada dia, podeu sumar-li la derrota de cada nit.
Un home inestable suporta millor els primers desenganys.
Estar enamorat és bonic, aprendre a estimar és meravellós.
Prefereixo escoltar, ja he perdut el dret de la paraula.
Milers cerquen la veritat, ningú trobarà la seva.
Déu em dóna la vida, el dimoni dóna els tombs.
Estic content, el dimoni encara em tempta.
Em penso que estic perdut, necessito un carrer ample.
Volar és possible, aletejar és més complicat.
Estic preocupat per l'ànima, el cos viu sense dir-me res.
Estic a punt del deslliurament, ja no m'escolta ningú.
Cada hora és una passa que ens porta a un altre lloc.
Perdoneu-me la pregunta, però algú sap on he d'anar.
M'agrada el temps de la foscor, no he conegut altra cosa.
He dinat i estic content, he perdut de vista les menges que no m'agraden.
Porteu-me les hores i set poemes més
14 Setembre, 2021 07:01
Publicat per jjroca,
Poemes
Porteu-me les hores
Porteu-me les hores
per deixar mon jou,
vull ser un home nou
gasiu de penyores.
Aprendre a jugar,
a viure i somiar.
Porteu-me les hores
sense gens de fred,
truqueu-me un poquet,
vull aprendre a soles.
Deixeu-me comprar
aquells grans secrets,
dolços, estrafets,
mancats de pregar.
Conto mentides
Na Mariona
del meu cor,
és bufona,
però poc.
Com vol viure
en un palau
per descriure
un bell cel blau.
Com captaire
mentider,
conto mentides.
Les duré ben amanides
per si algú les vol saber
abans de rebre al drapaire.
Com la deixaré plorar
És la força de la ment
qui, de sobte, m’acoquina,
va prenyada de boirina
quan es troba amb més gent.
Com la deixaré plorar,
els dilluns, d’una vegada,
és la jove enamorada
qui acostuma a badallar.
Com un amor endolcit
va avançant pel gran desori
sense saber on aturar.
És el vent, en el passar,
qui voldria que no es noti
si el desig es pot guarir.
En el cim de l’arbre
En el cim de l’arbre,
quan el vent els mou,
sento l’enrenou
d’ocellets cridaires.
En el terra, el gra,
en el cel proper,
no viu l’esbarzer
ni un amic llunyà.
En el cim de l’arbre,
aplega la nit
i ixen estrelles.
No em refio d’elles
puix han d’afeblir
quan el sol s’enfada.
He de trobar un banc
Dolces meravelles,
en el terra estant,
diuen: Quant de grans
seran les promeses?
No vull el caliu
ingrat de l’infern
on el món es perd
i l’odi es fa viu.
Vianant, d’un cop,
he de trobar un banc
on passar les hores.
Com m’agraden totes,
aniré endavant
fins aplegar al sol.
Arriben a l’endemà
Aprenent a corre-cuita,
garlaire sense remei,
un dia, va cercar rei,
de poc va anar que no el fruita.
A palau, les corredisses,
al jardí, les ambicions,
tres menjades, dos petons
i les febres amanides.
En haver aquest tarannà,
la lluita durà mig dia
i, al capvespre, com fineix.
Si doneu ales al peix,
no vingueu mentre us crida,
arribeu a l’endemà.
Quatre ovelles amb un llop
Quatre ovelles amb un llop
enceten conversa estranya,
serà el llop qui les enganya
i els demana perdre-ho tot?
Les ovelles són sorrudes,
ben tipes de menjar verd,
l’enemic és més discret,
ell les vol ben decebudes.
Els parla d’un regne dolç
on, cada mos, és un somni
i cada vespre un tresor.
Les deixarà sense dot
quan aplegui el dimoni
i li mani fer un bon mos.
És a l’obra d’aquest bosc
És a l’ombra d’aquest bosc
on apleguen hores toves,
les garlades hi són totes
quan les enceta el mussol.
Aventures de no dir,
empreses d’anar a la lluna
i una veu inoportuna
qui els torna al seu si.
És a l’ombra d’aquest bosc
on un bolet, rondinaire,
ha demanat per sortir.
Pare terra, li ha de dir
que no ho faci amb massa aire
puix hi ha gana i caçadors.
Poemes curts (LXXXIII)
14 Setembre, 2021 06:59
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Mai somio
en arribar
ni sospiro
quan se'n va,
m'acoquino.
Quan demano
anar a dormir,
el meu amo
diu que sí,
mai el guanyo.
Quan la vella mossa
es volgué casar,
va esdevenir esposa
d'avui per demà,
som ben poca cosa.
Quan Maria
m'adorava
no sabia
on es posava,
pobra noia.
Quan sigui ric
i hagi barca,
dieu-li a la Parca
que vingui per mi,
de segur que tarda.
Com cada jornada,
al bon dematí,
demano per mi,
vull taula parada
amb mantell de fil.
Els anys primers
com s'entrebanquen,
els de després:
corren i salten
com els qui més.
No em sembla
tan prudent
haver enveja
de la gent
si vol la pensa.
En el cau
del llangardaix
és on faig
petit reclau,
després, me'n vaig.
Sento la bonior
de la primavera
enmig de remors
de volar d'abella
al damunt les flors.
L'aranya filava
de nit i de dia,
la gana empaitava
i el seny assolia
un paper de ràbia.
Manta hores
al cel estant
entre cabòries:
de faig, no faig,
les bones obres.
Com l'ampolla,
feu-me cas,
veig com plora
en veure el vas
i perdre joia.
Al petit racó
de la casa gran,
haig el meu tresor,
ningú més ho sap
que el beneit del llop.
Massa fortuna
per a mi sol,
no sé si cura,
em porta el dol
o dues a una.
Mai demano
per a jugar
quan el terra
em vol deixar
sense una engruna.
En el jardí
de les pomes agres,
les nits són amables
quan restes allí
enmig de culpables.
M'agradaria haver:
el cor ardent,
el cos punyent
per a anar fent
sense perdre res.
Quan l'amor vingui
demanant per mi,
dieu-li que sí,
que no s'entretingui
en penses de llit.
Tot enmig de meravelles,
la poncella ha fet salat,
aquell jove l'ha deixat
perquè li diu que és prou jove
per gaudir i per penar.