El dimoni és més amable

22 Gener, 2022 06:34
Publicat per jjroca, Poemes

El dimoni és més amable


Desvalgut d’un bon ofici,

bon mestre de solitud,

com he perdut la virtut

en el palau del bon vici.

M’agrada treballar poc

i beure en copa de plata,

porto somnis, en safata,

per lliurar-me de la por.

No em demanéssiu més

que un retall de fortuna

i una vida agradable.

El dimoni és més amable

quan em trobo enmig la runa

demanant-li perdre fe.


Segurament, és possible


Segurament, és possible

avançar sense somiar,

però encara no sé anar

per aquest món tan visible.

Llevar-se de bon matí,

treballar per no poder

la llicència obtenir

tot pensant en quedar bé.

Segurament, és possible

fer un tomb vers el misteri

i amb el dubte combregar.

De massa, no me’n puc estar,

vaig creant un nou senderi

on res sigui gens terrible.


Un dimoni esmaperdut


Un dimoni esmaperdut,

oblidant on viu el sol,

cerca el llum i el condol

fins que tot li sembla eixut.

Discutim manta vegades

de la joia de la sort,

em comenta que no pot

temptar hores allunyades.

Un dimoni esmaperdut

em comenta que, el pecat,

ha de ser ben treballat.

Del seu món no formo part

i procuro no lluitar

per dubtar quan ha vençut.


M’afanyaré amb els pecats


He demanat, al dimoni,

que em deixi entrar a l’infern,

odio el llum i el fred,

estic esperant que torni.

En arribar a aquestes dates,

la feina el fa sabut,

voldria dir-li i no puc

com vull aprendre a fer tracte.

M’afanyaré amb els pecats

fins tenir el sac ben ple

per demanar-li entrar.

Estic pendent de l’enfadar

perquè oblido que la fe

mai resol tot l’entrellat.


Els fantasmes del meu cor


Els fantasmes del meu cor

caminen, però més bé poc.

Són altius i buscabregues,

rancuniosos i furtius,

mai avancen en ser al riu,

deleixen en trobar ombres.

Els fantasmes mengen dolç:

mig pastisset, xocolata

i, de tant en tant, un braç.

El gitano era escarràs

i va tenir la pensada

de pujar a l’alturó.

El comiat va ser lleuger,

però un xiscle matusser.


Dos arlequins i un botxí


Caminant sense camí,

mestre gran sense paraula,

vaig aprendre com si encara

fos possible trobar encís.

El cavall de la fortuna

mai aplega el primer

quan la casona s’ensorra.

És la lluita pobrissona

i espero el no saber

per si em fan volar a la lluna.

Caminant, sense camí,

mai aplega prompte a port,

estan presidint la por:

dos arlequins i un botxí.


Us comento que vull ser


No suporto altra vida

que la feta per a mi:

poca feina, un bon vi,

un plat lleuger d’amanida.

Segurament, m’he trobat

en descobrir el gran misteri,

m’he venut a l’encanteri

per un plat de dolç barat.

Us comento que vull ser:

malaguanyat dels meus somnis,

un poc gras i mentider.

A tothora, fugisser,

vaig cercant els meus oprobis

fins aplegar al bon paller.


He perdut el temps


He perdut el temps

en mudes converses,

parlant amb estrelles,

gelant-me de fred.

Sóc massa petit

per saber el misteri

i cerco encanteri

mentre penso i ric.

He perdut el temps

i vaig a les tornes

per si em puc trobar.

Espero un demà

fugint de les ombres

per saber el secret.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos vegades 5 fan: