Epigrames (LXXXIX)
14 Desembre, 2021 07:40
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la plaça,
hi ha tres bancs,
dos amb gana,
l'altre no tant.
Mai demano pa
per menjar del dolç,
però si no n'hi ha
em manca de tot.
Quan el regne
vingui a casa,
vull ser a plaça,
sense ofendre.
Mengen plat
amb sis costelles,
meravelles
de la carn.
Mou el vent,
sense tenebres,
malifetes
de l'hivern.
M'agrada volar
damunt les estrelles
per si les poncelles
volen festejar.
La temença
fa volar,
sense pressa,
sense llar.
Una noia jove
no n'està per mi,
em pregunta si
encara sóc pobre.
A les ombres,
hi ha paranys,
massa joves
de pocs anys.
Albiro el meu món
des de la finestra,
haig la porta oberta
per si aplega el sol.
Amb els mariners
cantant a la barca,
sento plorar el peix,
no vol ser prop casa.
He sentit a dir
que, quan surt el sol,
diu que vol dormir,
però el vent el mou.
He de segellar
els quatre vells versos,
ben porucs, dispersos,
farcits de pensar.
És un bon regal:
passar les setmanes
totes ben ufanes,
tipes de viatjar.
Si vols haver
manta de somnis,
paga els dimonis
i deixa'ls fer.
Per haver
gran penitència,
cal saber:
apropar l'enveja.
Doneu el prec
de la follia,
m'agradaria
menjar-lo fred.
Vint-i-quatre
hores són
les culpables
del meu jou.
Les comandes
de la nit
s'encomanen
al coixí.
Poseu-me el dolç
de la muntanya
en cada aranya
qui viu al bosc.
He de demanar:
manta de paciència,
m'agrada la festa
però no n'hi ha.
A la sínia,
plora el ruc,
l'aigua xiscla,
clou l'eixut.
Una nota sola
no posa remei
al plorar d'un rei
quan el regne vola.
Per a ser
tan malparlat,
cal saber
estar callat.
Els somriures són així i set poemes més
07 Desembre, 2021 08:50
Publicat per jjroca,
Poemes
Els somriures són així
Els somriures són així:
poca broma en ser al coixí.
Els volers s’esfilagarsen
i no saben on anar,
de primer, em fan plorar
i, poc després, com s’enfaden.
Els caminants de muntanya
són ben nobles i eixuts,
per a saber, home mut,
qui parla amb dolça aranya.
Una tira d’albercocs,
un plomall de filigrana,
anem tots on el cos mana
sense amagar-se als racons.
A la cova de Betlem
A la cova de Betlem,
tot enmig de tres pastors,
una ovella diu que no pot
haver cura dels corders.
Va ser per un mal d’amor
que ella fa mala cara,
el seu mascle li donava:
massa dubtes per al cor.
A la cova de Betlem,
un àngel com va dient
que ha nascut el Salvador.
Els pastors agafen por
i l’ovella n’és conscient
d’aquest nou Adveniment.
El palau reial
El desembre congelat
i, anant, una parella,
Ella, amb la galta vermella,
Ell seriós i capficat.
Apleguen, al vell Betlem,
per a retre un nou cens,
ha de ser el compliment
d’aquell manament de Roma.
Els carrers han de ser plens,
ben enceses les fogueres
i un neguit que va endavant.
Na Maria està esperant
i hauran un trist pessebre
ha de ser el palau reial.
Del desert de meravelles
Del desert de meravelles,
aplegaran els tres Reis,
cerquen Minyó i el remei
sense oblidar les tenebres.
Oferiran, de tot cor,
el millor dels seus regals,
és un viatge cabdal
per adorar el nou Senyor.
A l’estable de Betlem,
aplega la gran fortuna
i un Hereu es fa present.
Dolça cara d’innocent,
dessota el sol i la lluna,
amb dèries de Salvador.
Al cel, demano ajut
Camins de la mar
comencen a la plana
on, a l’amistança
li plau somiar.
Sóc mariner
pendent d’alls i cebes,
les ganes fetes
i el no poder.
Davallaré,
algun dia, si puc,
fins a la mar.
Ho tinc ben clar,
al cel, demano ajut,
potser el rebré.
Un xic enllà
Seré d’aquells
qui els guanya la vergonya
i, en veure dona,
es fan vermells.
Pobre de cor
i ric de melangies,
doneu-me vides
on trobar amors.
No us contaré
on, ara, m’entaforo
per no trobar.
Un xic enllà
aprendré a ser mosso
i quedar bé.
La vida és una quimera
Essent rei del meu jardí
i casat amb les roselles,
els dijous, faig tombarelles
sense allunyar-me d’aquí.
Quatre cucs, les papallones
i un pit-roig, prou tafaner,
es comenten que l’esquer
pot aplegar a totes hores.
Esdevingut somiador,
em passejo entre les flors
en sentir la primavera.
La vida és una quimera,
tota envoltada de pors,
amb final decebedor.
En mon paradís
En mon paradís,
no hi haurà tenebres
ni fades ofeses
ni un pesat dormir.
Menarà ocells
el sol quan es llevi,
li diran que vetlli
pels feixucs i vells.
En mon paradís
no hi haurà doblers
ni hores perdudes.
Vull verdes les fulles
i blancs els velers
per si cal fugir.
Nou pensar i set poemes més
01 Desembre, 2021 03:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Nou pensar
D’ofici: mig mentider,
somiador, espanta-lladres,
nascut per a ésser culpable,
poca-solta i tafaner.
Aprenent de mitja vida,
ben lliurat a l’infortuni,
passo nits en ple dejuni,
em consolo de seguida.
Un dia, vaig festejar,
altre dia, va deixar-me
perquè en trobà un de ric.
Ara, sovint, faig d’amic
i no espero pas queixar-me
si aplego al nou pensar.
La nit clara i un recés
La nit clara i un recés
per a fer aflorar la pensa,
vaig viatjant, per la tenebra,
mig poruc i mig ofès.
Ningú parlarà de mi
quan aplegui al cementiri,
allí, al darrere d’un ciri,
entendré mon avenir.
Sent tan pobre i mortal
com demano la riquesa
amb les bones intencions.
Quatre plates amb melons
ofegaré amb cervesa
procurant no prendre mal.
Quan ningú ho sent
De tant en tant, quan ningú ho sent,
xerrotejo amb el vent.
Ens contem mentides dolces,
endevinalles a l’engròs,
són les tardes de repòs
les qui prenen noves vies.
El cervell al caramull,
la pensa a la bestreta,
un balcó, una finestra,
una joia a curull.
I, tot d’una, res a fer
puix l’amo ha massa força,
per la nit, llum de la torxa
i lladrucs en mig carrer.
Ocellet petit
Ocellet petit,
vestit de plomalls,
travessant la vall,
cercant a l’amic.
Aniran plegats
a fer la festassa,
flor de carabassa
fàcil d’endrapar.
Desprès, contaran
les fulles de l’arbre
petit, entranyable,
qui espera ser gran.
Ocellet petit,
on has el teu llit?
Coet de cartró
Aprenent de fugisser
de treballs i d’enrenou
qui demana un pobre sou
perquè més no li convé.
Des de fa temps, llogater
del banc ombriu de la plaça,
els diumenges com li agrada:
parlar poc i mirar bé.
Només ha una il·lusió:
ésser rei de sa fortuna
i dormir plàcidament.
Un cop, va ser amatent
de viatjar fins a la lluna
amb un coet de cartró.
La vila encén els focs
Quan la fosca arrauleix
i la lluna és a la bassa,
una granota descansa
al damunt d’un tronc ben vell.
Un pagès, qui vol regar,
i un ruc que no fa passa,
la núvia calla i s’espanta
un mussol qui vol volar.
Les quatre portes es tanquen
i la vila encén els focs
per a il·luminar manta cuines.
Mestresses de totes mides
paren taula per a pocs
mentre, d’altres, del tot callen.
La somera amb el bou
A les portes de Nadal,
la somera s’esvellega,
sant Josep li ha fet promesa:
Trobarem un bon portal!
Na Maria és un ensurt,
un dubte i una promesa,
hauria de ser la reina,
infantar el Nen Jesús.
El capvespre de Betlem
és, avui, ple d’enrenou,
quatre pastors amb neguit.
En aplegar blanca nit,
la somera amb el bou
van gaudint l’Adveniment.
Dolça pau
El fred deixa son palau
i s’entafora a les cases,
quatre minyons, cares agres,
van eixint de son catau.
Els carrers són plens de fums,
la muntanya cerca el fred,
tot i així, un Minyonet
va penant fins als tendrums.
On anirà aquest hivern
a dormir o parar casa
en sentir-se oblidat?
En el regne no he estat,
però regna una fada
qui pregona: dolça pau.
Pensaments festius (LXXXVIII)
01 Desembre, 2021 03:13
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El vent és eixerit, xiula i se'n va.
Necessito menjar poc, tinc un cos pobre.
Les formigues van de pressa perquè l'aire les refresca.
No cregueu el cos, ell també sua.
Un home és un punt d'una estadística.
Com l'home s'avorria, Déu li va donar feina.
Veig que moriré, no tinc ganes de fer res.
Vés per on vulguis, les pedres t'estan esperant.
Tenia una dona jove i les nits massa llargues.
He perdut el compte, dec tenir massa diners.
Em preocupa aprendre, acabaré oblidant el que sabia.
Tinc pocs amics, el cotxe n'és un.
La dona diu que no penso amb ella, tinc massa feina pensant amb mi.
És un dropo estrany, diu que intenta treballar.
Mil pensaments no fan un llibre, un milió de paraules sí.
La millor novel·la no necessita tapes.
He vingut al món, cerco al déu que m'ha empès.
La saviesa és el difícil art de pair la informació.
Conec la pau dels déus, ara busco la del home.
Mireu si tinc necessitats que les tinc gairebé totes.
Dieu-li al meu cos que només sóc un home.
Es burla de mi, deu saber que em coneix.
Com que el cap és petit, el riure i el plorar no són lluny.
He trobat la solució, he perdut el problema.
Em volen canviar el cervell per un cabdell de papers.
Aprendre és més senzill, el que costa és saber-ho.
Quan ja domines el dia, arriba la nit.
Morir-se és dolorós, sobretot per als que deus.
Al ruc, no li preocupen les garlandes del carro.
Si necessitem espai, volem cap a endins.
Vaig anant per la vida de miratge en miratge.
La terra que més em preocupa és la que vol viure dintre la sabata.
La lloança fa tancar els ulls de la realitat.
Les dones parlen més perquè necessiten més paraules.
No és vanitat, és necessitat de ser quelcom.
Escric al vent perquè els homes no m'entenguin.
He conegut a Déu, està més trist que jo.
Possiblement em moriré, però deixeu-me dubtar-ho.
Estic de volta de la vida, què hauré fet mentre anava?
Déu m'ha donat una cistella, no paro d'omplir-la d'aigua.
No sóc un home avorrit, mai he donat per tant.
Ella volia un home intel·ligent, vaig tenir molta sort.
Si em vèieu passar, és possible que arribi enlloc.
M'agrada la nit, perdo el temps més a poc a poc.
Poemes curts (LXXXVIII)
01 Desembre, 2021 03:10
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la pobra son
demani per mi,
dieu-li que sí,
que estic pel seu jou
de dia i de nit.
Vénen els fantasmes
a fer enrenou,
porten lluna i sol
amb les millors tardes,
cap bruixa els hi pot.
Cavaller sense cavall
corre i capgira:
tot mig poble al capdavall,
sent la fatiga
que no hauria d'amagar.
A les roses velles
els donaré amor:
posat en un pot,
bastit per abelles,
per si el fred no pot.
Mai hauré de dir,
si l'amic no ho mana,
que desitjo encara
posar-me a l'abric
de l'enamorada.
Sóc tan gamarús,
tan fet a les penes,
que apleguen les festes
i demano, al ruc,
sentir com les feres.
Quan la jove
no m'estima,
poso ordre
a ma vida,
sóc prou noble.
I, essent, tan poruc,
demano a l'albada:
que vingui una fada
i posar aixopluc,
de segur que es cansa.
Sense fama
ni diners,
haig per gana:
quedar bé,
dolça proclama.
Per a ser
com un sidral,
anar bé
i quedar mal,
res més no cal.
Quan la follia
aplegui al coixí,
dieu que la nit:
cansa, humilia,
però fa gaudir.
Hauré de menjar
els catorze plats,
dos n'he de pagar
per ma malvestat,
de fet, sóc un nyap.
A la lluna
de València,
minsa ciència
és oportuna
pel poc que pesa.
Necessito
anar a cercar
un bon manyà
per si preciso
el seny tancar.
Les volgudes hores,
tot parlant amb mi,
diuen: Si no plores,
no podràs gaudir!
Mai hi seran totes.
Quan el pobre
té per a vi
mai sap qui
és el més noble
ni el millor amic.
Les paraules mentideres
mai es cansen de jugar,
pel matí, volen somiar,
però són tan sornegueres
que es perden a l'endemà.
Josafat volia
anar a festejar,
na Raquel sentia
com era un penar,
massa que sofria.
És el son
qui em ve a buscar
quan el sol
diu que se'n va,
mai ha raó.
Són les nobles
intencions,
les raons
de tot un poble,
no hauran perdó.
Epigrames (LXXXVIII)
01 Desembre, 2021 03:05
Publicat per jjroca,
Epigrames
No he de sentir
la llarga agonia
d'aquell seny qui crida
demanant sortir.
Quan hagi retut
els deures emprats
torneu-me al passat,
vestiu-me de mut.
De la joia
de les flors,
vull el dolç,
més del que toca.
Seré amatent
del vostre desig
per si cal dormir
mentre vaig perdent.
Quan el sol, qui crema,
em daura la pell,
em sento mesell
mancat de saviesa.
He d'albirar,
prenyat de follia,
el pas de la vida
sense saber on va.
Com un gegant,
qui plany infantesa,
sento la feresa
mentre vaig somiant.
No he de prendre
aquest neguit,
vull la nit
per a malvendre.
Per a ser
bon tafaner:
ser lleuger
i escoltar bé.
A l'estiu, corrandes,
a l'hivern, cançons,
primavera, albades,
res a la tardor.
Quan demano
pel matí,
em diu l'amo
que és ben nit.
A la sopa,
culleretes
i, si parles,
tot mongetes.
Amb seixanta
mariners,
qui s'espanta
no ve més.
Una rosa volia
el meu amor,
li donà un dia,
ho perdé tot.
Una mosca,
al bol de llet,
diu que és mossa
i té fred.
I quan faci
més calor,
que demani
baixar al pou.
La mare cantava
gronxant el minyó,
el minyó plorava
al fons del bressol.
En el fons
del gran coixí
he trobat
qui riu de mi.
Porteu-me al demà
sense massa pressa
vora la finestra
fa de bon passar.
El senyor,
tan mentider,
diu que l'enyor
em senta bé.
Quan el cànter
va a la font
no vol nafres
ni condol.
Una amistançada
demanava amor
no n'hi havia encara
no en trobava enlloc.
Les comandes
del senyor
mai són agres
ni fan por.
A la casa vella,
quan s'apaga el foc,
s'acaba la pressa,
comença el record.
On he posat aquelles intencions?, i set poemes més
22 Novembre, 2021 21:31
Publicat per jjroca,
Poemes
On he posat aquelles intencions?
Estic prenyat de sons i de mentides,
d’un clar garbuix innoblement tractat,
com cada vespre, espero el disbarat
per a gaudir de lletres afeblides.
On he posat aquelles intencions
que m’emportaven al deure inconegut
sense albirar on guanyaré albades?
Hauré per rei el sol dels jorns amables
per comentar que res hauré perdut
en les grans presses que porten somicons.
Vianant del món, oblido l’equipatge
puix volo sol per planes i camins,
en el meu temps, viatjo mar endins
per a trobar: tresors i bon oratge.
Parleu-me clar
Parleu-me clar
de les idees vanes,
sense esperances
ni dolç lluitar.
Heu de saber
que parlo dels comiats,
d’amors emprats,
d’un lluny proper.
Si he de partir,
necessito un cavall
o, almenys, un ase.
Seré culpable
de perdre, camí avall,
el meu sofrir.
Sol solet
Sol, solet i barca vella
per la riba navegant,
un pregunta: Fins a quan
haurem eixa meravella?
El mariner és prou torrat,
es lleva a l’hora tardana,
vent i vela senten calma,
van les ones empaitant.
Els somnis han de ser així:
esmaperduts i prou nobles,
sense pena en el marxar.
Sento un viure tou i clar
de guerrers vinguts a pobres
qui s’acosten al morir.
Mon amor està venut
Simplement, hauré de dir
que odio el mal dormir.
Porto hores de tempesta
amagat dintre del llit,
els sorolls em fan glatir,
em recullo a tota pressa.
En un dia prou llunyà,
vaig conquerir mon castell,
un racó, diríem vell,
on ningú demana entrar.
Entre les fulles del pi
mon amor està venut,
sóc pobrissó, camacurt
i servent dels enemics.
Menjo flors
M’he de lliurar a l’ampla soledat
un cop acabi la pobra aventura,
mon petit déu és qui em procura:
un cor altiu, un cor sensat.
Entre ombres i tenebres,
gairebé estic segur,
haig la pensa d’un perdut
qui va encetant primaveres.
Donaré, per tota llei,
el desig d’un traginer
qui corre per les dreceres.
Les ganes les tinc senceres,
menjo flors si han bon verd
i s’amaguen a l’herbei.
Vent de dalt
Benvolguda providència
qui és la mare de la ciència
de porucs i perdedors.
He deixat els meus amors
en haver poca paciència
i oblidar: joies i flors.
Al castell, sense esperança,
viu una poncella galdosa,
de poc, ha estat amorosa
i de pensa no en duu massa.
Com li faria festeig
si ella fora principal,
però, quan a prop la veig,
li fujo com vent de dalt.
Ser ben lleig
Tot parlant amb el dimoni,
d’un futur ben poc probable,
he de dir: He estat culpable,
però prego que no es noti!
M’entrebanco, amb els pecats,
quan desvetllo per la nit,
sóc pobre, gens eixerit,
ben dolent per fer bondat.
El dimoni, en el passeig,
em posà dalt la muntanya
per oferir-me mig món.
Potser mai sabré el com,
però, deixant la lleganya,
vaig encetar ser ben lleig.
Minsa estança
Capità sense vaixell,
rei poruc sense corona,
he passat hores i estona
procurant fer-me més bell.
Com la mossa em somriu,
enceto nou paradís,
però ve el desencís
per a desfer-me el niu.
Toca l’hora de casar
i la mossa es prepara
per ser reina sense rei.
He demanat nova llei
per trobar esposa i casa
minsa estança amb bona llar.
Tancarem portes i set poemes més
14 Novembre, 2021 06:27
Publicat per jjroca,
Poemes
Tancarem portes
Vindrà la nit
portant la son planera,
dolça viatgera
sense marit.
Tancarem portes,
encendrem llums,
són els costums
de la gent noble.
Car l’olla al foc
demana ajut
per a sortir.
Hem de gaudir
d’un aixopluc
prou pobre i fosc.
Dimarts de festa
Ni vestit de pell,
només de franel·la,
lluny la primavera
per trobar poncell.
Les poncelles van
camí de l’escola,
llibres a la bossa,
de segur que aprendran.
Ni el nuvi és ric
ni és a prop el festeig,
tot ho troba lleig
i no vol patir.
I la missa enceta
un dimarts de festa.
Un enamorat
És el vent de dalt
qui arriba al poble,
va vestit de pobre,
vol ensarronar.
Les abelles tanquen
el fet de fer mel,
tornarà l’anhel
a ocupar les cases.
Ous amb llonganissa,
el pa ben torrat
i un vi dels que peta.
Vora la finestra,
hi ha un enamorat
qui l’amor precisa.
Vaig perdre la fe
No en sóc sabedor
de la vostra guerra,
passo per la terra
per guanyar la dot.
Com aniré al cel,
he de conquerir
el més dolç camí
fet de sucre i mel.
Un tal Llucifer
em proposa un tracte
per guanyar doblers.
Em donà poders
i, guanyant-ne quatre,
vaig perdre la fe.
Les comandes de la nit
Les comandes de la nit
han menys pressa que neguit.
Un bon déu m’atura el temps
puix afirma que estic verd,
vaig a feina, torno després,
i, si em despullo, haig fred.
És el cos tan pobrissó,
tan fet a no contestar
que, sovint, el deixo anar
a la casa del record.
No he de demanar res més
que una vida entristida,
sense flors, la vull guarnida,
amb dèries d’anar perdent.
Una lluna matussera
Una lluna matussera
m’acompanya pel camí,
vaig a lloms del meu patir
per a aprendre més de pressa.
Sent amic del no poder,
com procuro els averanys
ben endinsats a la cova.
És una cova pregona
on he de trobar uns estranys
qui tot ho volen saber.
He comptar mesos i dies
fins arribar al compte fet,
vaig anant com homenet
amb ses gràcies amanides.
Amb el cos adolorit
Amb el cos adolorit,
vaig penant amb sacrifici,
em plauria altre vici,
però haig poc esperit.
Els amics, els he perdut,
de sobte, en una juguesca,
he de dir que no haig fermesa
per barallar-me amb el ruc.
Passo hores de cafè
sovintejant un bon got
qui, sensiblement, badalla.
És la darrera batalla
amb un polsim de ma sort
i un garbuix qui espera ser.
Racó poruc
Racó poruc de la insulsa memòria,
allí, on els dies no hauran nits,
estic pendent del somni i la cridòria
de vells gegants, potser antics.
He de llevar-me amb ganes de guanyar
el temps etern de l’esperança,
la plenitud aplega a la mancança,
els homes van cansats de pledejar.
Són massa lluites per poder descansar
dessota un arbre on parla el vent
ensarronant-nos amb mil històries.
No vull per mi la rauxa de les glòries
i aquell pessic de cel on no fa fred
perquè hi ha pressa i històries que contar.
Pensaments festius (LXXXVII)
14 Novembre, 2021 06:22
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He decidit no ser ric, odio anar ben vestit.
Passo tan temps somiant que no me'n queda per viure.
Déu m'enveja, diu que puc anar a l'infern.
Un dia vaig veure la veritat i no la vaig reconèixer.
La solitud és el regne on no trobes a ningú.
La solitud és femenina, l'home ni la nota.
No necessito escriure les memòries per saber que m'he equivocat.
Déu em donà la vida, però és descuidà donar-me la clau.
No crec en la intel·ligència, no l'he vist enlloc.
No em preocupa anar despullat, em preocupen els comentaris.
Si m'imposen un rei, que no me l'acostin.
Déu va imposar el treball quan va veure els efectes de l'oci.
Necessito aprendre, la salut ja me la curaran.
Ben mirat encara sóc un mort prou presentable.
Mentre Déu escriu, el dimoni ho esborra.
És una dona molt maca, no para de fer vendre mocadors.
No és molt intel·ligent, però que me'n dius del cos.
Déu va fer venir el fill, però no hem avançat gaire.
No dubto de mi, dubto del meu cos.
La vellesa és la distància màxima entre el cos i el cervell.
La dona ho dóna tot, l'home agafa el que li convé.
La dona vol que l'home l'ajudi, l'home encara més.
Li he fet observar a Déu que Ell només mira amb un ull.
L'estimava la terra fins que es va fer unes sabates.
He provat de ser savi, però havia de llençar els records.
Estic aprenent a ser humil, només escric en català.
Necessito volar, porteu-me llapis i paper.
Canvio dimoni vell per diablessa sense experiència.
He somiat amb el cel: sospirava i no calia pagar.
Perdona'm Senyor, et vaig confondre amb un predicador.
I si Déu no existeix, qui és l'encarregat d'encendre el sol.
Diu que Déu em castigarà, veig que té poca feina.
Si les dones volen manar, dieu - me: De què o de qui?
La veritat és un brillant de 666 cares.
Estava a punt de descobrir la veritat quan es va tombar el full.
La solitud és la cambra sense miralls.
El dimoni em tempta i jo segueixo sent ruc.
Sóc tan poc espavilat, ignoro perquè vaig vestit d'home.
Déu també vol que li toqui la loteria.
És incòmode viatjar per un mar de diners.
Si voleu que us vegin, torneu-vos ric.
Sóc feliç perquè ni jo em conec.
La felicitat té por, no es queda a casa de ningú.
No us cal patir, vindran dies pitjors.
Poemes curts (LXXXVII)
14 Novembre, 2021 06:17
Publicat per jjroca,
Poemes curts
De llevant o de ponent
és el vent qui mou les fulles,
el qui va deixar despulles,
quatre branques, un xic més,
massa força a les altures.
Si he de morir
que sigui al capvespre
o entrant a la nit,
no vull final tendre
ni plorar com mil.
Quan la mossa
em demanava,
com somiava
en ser l'esposa,
anava errada.
Manta hores
de la nit
vénen totes
sense amics,
sempre soles.
He de demanar,
a la mula jove,
que deixi posar
la lluna en un cove,
no sé si ho farà.
Amics i parents
us hauré de dir
que us tinc presents
i que, des d'aquí,
sembleu petitets.
Dessota d'un pi,
la lluna és més bella
i hauria de dir
que sembla una estrella
quan se'n va a dormir.
No hi ha hores
per donar,
les haig totes
per reptar,
són tanoques.
Una casa, vora el prat,
es lleva a trenc d'albada,
mai ho sé si ho fa de grat,
però va emplenant l'estança
de queixes i de comiat.
A les tanques
del meu hort,
veig com passes
i et vull com
tu em demanes.
Massa pobres
van pel món
a les fosques
com tothom,
n'hi ha de sobres.
El rei em demana
que vagi a la guerra,
quan després es cansa,
diu que no vol terra,
ha perdut la gana.
Al reialme
del mai més,
en van quatre,
en tornen tres,
deu haver obstacles.
La mossa em diu
com l'he d'estimar:
amb força, amb caliu,
fins a l'endemà,
després, em somriu.
Amb seixanta
avantpassats,
qui no parla
a desgrat
o bé s'inflama.
Era un pobre amic
sense cap fortuna,
cercava una engruna
de pa de pessic
per dinar a la una.
Us faré saber,
dolces melangies,
que em passo els dies
plorant per no ser:
el valent qui crides.
Vindran, ben porugues,
quatre bruixes velles
cercant les tenebres
i fent pampallugues
quan parlis d'estrelles.
Una rosa i un camí
em duran a l'era,
diu la masovera
que n'està per mi,
després, ve la crema.
Dessota d'un arbre
quan la pluja mou,
espero el condol:
suau, ben amable
per posar-me al jou.