Entre una i altra copa i set poemes més
07 Desembre, 2023 18:34
Publicat per jjroca,
Poemes
Entre una i altra copa
Vaig perdent la poca fe
entre una i altra copa,
de segur que soc tanoca
amb el poc que hauré de fer.
En el paper de fredolic,
a l’hivern, com m’acomiado
de la figuera de nostramo
perquè fa de poc abric.
Com m’agrada somiar tant
ni per les nits em desvetllo
per tal de no perdre el son.
Vaig deixant que passi el món;
no treballar per si penso
i em deslliuro d’ésser gran.
Ni li cal matinar
Ha contat el meu amic
qui ens guanya per orelles
que ha son a les parpelles
i es passeja per l’oblit.
En el temps de les olives,
ni li cal el matinar;
el vell carro ha d’estirar
quasi la meitat dels dies.
Les olives, al cabàs,
una a una van entrant
sense esperar altre dia.
Han deixat a la família
a dalt la branca penjant
mentre m’apropo al mas.
A la missa de les vuit
A la missa de les vuit,
gairebé està tot buit.
Les senyores s’han fet velles,
al carrer com guanya el fred;
ja no es lleven a les set
per a mirar les estrelles.
A la missa de les vuit,
no apleguen ni els pecats
puix tots estan a la festa.
Com la por porta promesa,
estalvien els disbarats
de traginar els mals fruits.
I la missa com traspassa
i, després, tornen a casa.
Si podeu saber
Si podeu saber
on l’amor convida
a encetar una vida
de joia i plaer.
Parlem amb els cucs
de tots els colors,
als muts, de les pors
de no fruitar més.
El seny endrapeu
quan fuig per camins
esquerps i grimpaires.
Feu sentir com l’aire
ha fet moure els pins
oferint-los neu.
Els dos anem a la grenya
A resoltes de no ser
pren camí i espardenya,
els dos anem a la grenya,
són les coses del voler.
Aprenent a ser feliç
vaig pujar fins a la lluna,
volia trobar una engruna
de fruita del paradís.
Ella és maca i tant s’hi val
que l’estimi de valent
cada cop que enceto el dia.
Ben sovint, com humilia
perquè diu que soc prudent
i mai em veurà al de dalt.
Pensa que ja és gran
La finestra del meu pis
em convida a estar despert,
veig com passa un homenet
qui sol tornar a la nit.
La finestra del meu pis
s’ha fet una mica vella;
a poc a poc, la parpella
va perdent tot el neguit.
A la casa del davant
una mossa xerroteja
i s’enfila pel poc seny.
La seva mare la reny
i, de sobte, es torna ofesa
perquè pensa que ja és gran.
Amic del coixí
Quan del llit el son
prompte em foragita,
sento com claudica
tota la raó.
Em llevo cansat
amb històries vanes,
són massa muntanyes
que no he trepitjat.
Quan el llit comenta
que vol un descans,
penso com abans
anàvem de festa.
El llit és així:
Amic del coixí!
Poca festa
La més negra de les sorts
és viure voltat de porcs.
Bé sabeu que hem de morir
i que la vida és feixuga,
un dia esperem la muda
a la vora del camí.
Els camins de la dissort,
ben sovint, porten enlloc.
La més negra de les sorts
s’emmiralla en el pou
del saber i dels desitjos.
Poca festa, menys anissos
i quan la fresca es mou
demanem ser dintre el foc.
Pensaments educatius (LXXX)
06 Desembre, 2023 18:25
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
Amb paciència, els dubtes s’esborren.
Vol un excel·lent, però no sap on és.
Estic content, tres ja m’ignoren.
El complicat és endreçar caps.
Ja fan comprensió lectora de vuit paraules.
Si els deixeu de les mans, agarreu-los del peu.
Un dia d’aquests, no s’avorriran.
Aprenen, però descansen sovint.
A partir del març, només volen restar.
Milloraran els qui, passats dos minuts de pensar, no s’hagin adormit.
Han passat el curs, neden força bé.
Poseu-vos la nota i començarem la prova.
El somni del comiat es va refermant.
L’aprenentatge és un dels secrets més ben guardats.
Informeu-los, però amb molta cura.
Els he ensenyat a sumar, però m’he confessat.
Saben més perquè els dono avantatge.
S’ha posat al meu lloc i el veig força trist.
Cap dels alumnes savis, esdevindrà mestre.
L’inspector sap el remei, però no té temps d’aplicar-lo.
Com els alumnes no tenen problemes, els hi deixem.
Sap tant de lletres que ja compra a terminis.
Ha escrit un poema, però no sap on comença.
És un pou de ciència, però ha descuidat el poal.
No sap massa, però el seu pare porta llenya a l’hivern.
L’hi he pujat nota perquè m’ha enganyat.
Ni m’atreveixo a corregir els signes de puntuació.
A cada punt i a part, canvia de llibreta.
Venen, tot i sabent que no aprendran.
La mare diu que té un fill savi, encara no l’he vist.
Com ja saben molt, he començat una vaga.
No els ensenyaré les potències, anirien massa de pressa.
Els he donat ciència amb suc, fa de més bon empassar.
He hagut d’ensinistrar un altre gos d’atura.
No perdeu temps ensenyant-los a volar.
Un de tots, tardarà més en fugir.
Els he motivat amb el premi de deixar de veure’m.
He obert la finestra per si el vent se’ls emporta.
Volia motivar-los, però he errat de fuet.
Ni vulgueu saber on han deixat la memòria.
He hagut de treure sis comes i tres punts.
Evitem que els companys es facin amics.
Millor serà que no n’encertin cap.
Haig un dubte i el guardo com a un tresor.
Si ja llegeixen, poden començar vacances.
M’agrada l’alumne nou, no es deixa veure.
Per a avançar, farem servir llibres amb deu paraules per pàgina.
Els curs vinent passaré amb ells per si milloro.
Va ser: mostrar la lluna i deixar-los anar.
Per a respondre, trieu les tres primeres solucions.
No escolten perquè ja estan tips.
He fet un curset de mariner per a portar-los a bon port.
Treballo la memòria, els he dit que anirem d’excursió.
És bon alumne, li poso un dos i no s’enfada.
El bon mestre té el seient ple de teranyines.
Doneu-los paper i mireu com el fan volar.
He comprat lliçons ocasionals a bon preu.
Ahir, sortosament, no escoltaven.
Del sí, anem per la essa.
Pensaments divins (LXXXIX)
06 Desembre, 2023 18:22
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
He tornat a pecar per a no dur el sarró buit.
Déu ha de passar fred, li agrada encendre el foc.
Judes calcula quant guanyaria Jesús multiplicant peixos.
Tomàs no es creu que els àngels puguin volar.
El Nou Testament comença a fer-se vell.
Continuo pecant, però per desídia.
Vull fer miracles sense donar rebut.
Vaig perdre la fe quan va arribar l’esperança.
Jesús és el Mestre, però jo vull la creu petita.
Trieu el camí, Satanàs ja posarà les pedres.
El pitjor de l’infern és que no et deixen descansar.
He estat un dia sense pecar, ja tinc el síndrome d’abstinència.
Déu cerca voluntaris per a fer rodar el món.
Judes ha proposat a Jesús fer sermons virtuals.
Déu s’està plantejant tornar-se esquifit.
Estic segur a l’infern, res pot empitjorar.
Suposo que els dimonis s’aplicaran en turmentar ossos.
Si encerto la loteria, podré ser profeta.
Jesús tremola, la Verge li està enllestint un vestit nou.
Judes vol pedres per a fer pans, però no escolten.
Sant Pere està provant hams per a pescar homes.
Noè s’ha fet ecologista, farà una arca de palla.
Eva vol tornar al paradís per a recollir un cistell de pomes.
Al cel, només ensenyen cant gregorià.
Jesús convertirà aigua en vi, Judes triarà la collita.
Déu està tancant sales per manca de justos.
Satanàs ha posat una cafetera a la sala d’espera.
No deixen menjar carn per si els pobres s’acostumen.
Avui, guisa Judes; menys mal que faig dejuni.
Satanàs ja no bull pecadors, ara, els insulta.
L’infern és etern, però les calderes són renovables.
Un dels dimonis que em temptava resta mut.
Jesús tremola, la Verge està enllestint el sarró.
Si vaig a la casa del Pare, qui pagarà el manteniment?
Si torno a pecar, quants punts rebré?
A la vora de l’infern, està el cel dels porucs.
Odio l’infern quan haig son i no em deixen dormir.
He fet dos miracles, però n’he apuntat tres.
Satanàs vol manar, però Déu li treu deixebles.
Jesús provarà de convertir l’aigua en refresc de taronja.
Sant Joan Baptista té reuma, batejarà a la pila.
A l’infern, tanquen les portes pels refredats.
He pagat una butlla per a les salsitxes.
Els pobres farem miracles en horaris reduïts.
Un cop ressuscitat, Jesús volia amagar la creu.
A l’infern, mai et preguntaran si peques.
Tinc fe, però no sé on l’he deixat.
Va ser: arribar al cel i nombrar-me escolà.
Soc a l’infern, però tinc certificat de bona conducta.
El dia de Nadal, a l’infern, la beguda és gratis.
Suposo que els Reis Mags van trobar a Jesús a prop d’Egipte.
Judes necessita un altre mestre més fàcil d’ensarronar.
Suposo que Déu creà a Adam en ple estiu.
Animeu-vos a pecar, no es passa tan malament.
La Verge, quan veu a sant Gabriel, tremola.
Han repartit la gràcia, però s’ha acabat aviat.
Ara, només trio pecats llargs.
Epitafis (LXXXVIII)
06 Desembre, 2023 18:17
Publicat per jjroca,
Epitafis
Li he proposat al soterrador: canviar-me cada any.
Penso que m’han pres el despertador.
Des que sóc aquí, menteixo menys.
Resta prohibit parlar d’històries de por.
Hauré de marxar, volen triar batlle.
Sento abelles, algú ha vingut de visita.
He decidit ser un pobre mort.
No em reconec a la fotografia.
Si compro el nínxol de dalt, podré asseure’m.
He vingut abans per a no discutir.
Ho sento, però crec que tinc un peu fora del taüt.
Ara, que tinc temps, aprendré anglès.
Aniré al metge, noto que em refredo.
Ho sento, però m’han dit que calli.
De fet, he aturat a descansar.
Aprofiteu les rebaixes en misses de difunts.
Aquesta presó és de les petites.
Un dia d’aquests, em donaran l’alta.
No haig la necessitat de beure, ja dec ser mort.
El millor de morir-se ve quan t’acomiades de la feina.
El proper cap de setmana, llogaré una orquestra.
Ni jo sabia que m’estimava tant!
Ho sento, no he anat enlloc!
Tenim, per a compartir, tots els fantasmes.
Em costa molt recuperar el color.
Abans de venir, feu-vos a la idea.
Haig un problema, no sé on posar l’amiga.
El metge m’ha receptat una til·la.
Em faria il·lusió aprendre a ballar.
Queda prohibit traure la pols.
He decidit no queixar-me més.
Estic escrivint les invitacions.
Si heu d’eixir, compte amb els gossos!
La por va durar fins saber que estava sol.
Si ets massa gras, hauràs d’esperar el torn d’entrada.
Amb les presses, m’he deixat la clau fora.
Un dia d’aquests, començaré la vida eterna.
Darrerament, no accepto les males crítiques.
He demanat a un vianant que em porti pa.
Quina cara voleu que faci?
En entrar al nínxol, vaig perdre la cartera.
No m’agrada per a núvia, la noto una mica prima.
No he mort, només resto amagat.
Vaig portar un llibre i oblidà les ulleres.
Em va costar molt perdre el mas.
Si us heu d’aturar, endreceu els comentaris.
Ben bé, no sé com em trobo.
Gairebé puc volar.
A veure si, demà, em llevo millor.
No entenc perquè ploren.
Doncs mira que vostè!
He encetat les talles infantils.
He decidit no anar a festejar.
Els precs els vull per escrit.
De fet, sempre he cantat malament.
Si has de venir, avisa el soterrador.
La veïna em va donar carbasses.
No cal que li diguis res al metge.
Necessito un taüt amb direcció assistida.
Poemes curts (CXXXVI)
01 Desembre, 2023 10:09
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Cada dia,
al dematí,
l'alegria
diu que sí,
deu ser porfídia?
Les paraules
van al vent,
les més maules
al moment,
podrien caure?
Quan em canso
de feinejar,
cerco un amo
per al demà,
no sé on trobar-lo.
Com voldria
demanar
tot un dia
per a anar
a cercar guia.
Com comenta,
el bon Tomeu,
si hi ha festa
ni s'ho creu,
deu ser l'enveja.
Com m'agrada
tant el vi,
torno a casa
al dematí
per si esperava.
A la sínia,
plora el ruc
i endevina,
el molt tossut,
que algú l'obliga.
Una mossa
va a la font
i es posa
el vestit fosc,
algú l'honora.
Dolça vida
del pagès
amb collita
a cada mes,
és gran porfídia.
Com ha dit
el meu senyor:
L'esperit
vol la foscor
i haver amic!
A la rambla
de les flors,
mai li manca:
dia i sol
ni gent qui passa.
Et comento:
dia i nit
que quan sento
el gran neguit,
és quan em queixo.
Una mossa
em demanà:
ser l'esposa
a l'endemà,
avui, faig nosa.
Quan la nit
em ve a cercar,
l'esperit
diu que se'n va,
on anirà?
Quan, al bosc,
ve la tardor,
es fa fosc
a contracor
i plora el llosc.
La més bona
solució
és quan toca,
de debò,
ser un gran tanoca.
A la casa
del mai més,
no hi ha gràcia
ni interès,
només hi ha pausa.
Una mossa
em va dir
que una esposa
fa glatir,
potser no hi gosa.
Com havia
de saber
que hi ha un dia
per voler
sense enganyifa.
Les comandes
d'ésser ric
van per cases
on amics
riuen debades.
Com volia
ésser valent
cada dia
anava fent
sense avarícia.
Les cabanes
de cartró
tenen fades
de debò,
matins i tardes.
Ser a mercè dels romans i set poemes més
01 Desembre, 2023 10:06
Publicat per jjroca,
Poemes
Ser a mercè dels romans
Ara, en tombar el mes,
s’ensuma el Nadal;
com mou el vent de dalt
per a acostar el fred.
La Verge no ha ganes
de viatjar a Betlem,
el ruc, ja ho sabem,
vol altres pensades.
De segur, que és mal ofici
ser a mercè dels romans
i de les seves dèries.
Ser pobre duu misèries
i treballar amb les mans;
s’acosta el sacrifici.
El bullir l’olla
En el carrer del de dalt,
hi ha encara fumerals.
Com singloten, alhora,
des de dos quarts de set,
el foc ja és encès,
se sent el bullir l’olla.
Avui, com cada dia,
mentre dura l’hivern,
la llar raurà encesa.
Com vull la primavera
quan entra pel carrer
i aplega als balcons;
un gat fa somicons,
se’n riu una abella.
Quan vas carrer avant
Sovint, us podré dir,
Mariona dels meus somnis
com demano que notis
el molt amor que et tinc.
Ressegueixo les passes
quan vas carrer avant,
soc príncep principiant,
novell en grans batalles.
Has de tenir el cor
posat en una flama
qui escamparà arreu.
He demanat ser déu
per veure’t, més ufana,
en mans d’un dolç senyor.
Els desitjos vers
Diuen que el dolç vent
s’emporta els somnis
espero que torni
passat un bon temps.
Èol és així:
prou tou o feixuc;
sovint, se li acut
venir fins aquí.
Les vanes promeses
se les endú l’aire
fins altres indrets.
Els desitjos vers
no volen la flaire
de roges roselles.
Es va acabant la brega
La formiga estossega,
de segur, que ha agafat fred;
s’enceta un nou hivern
i es va acabant la brega.
La reina està tranquil·la,
els soldats s’han tornat bons,
com se senten, des del fons,
un que gruny, un que crida.
La formiga, adolorida,
només pensa en descansar
i oblidar on és el blat.
Un nou núvol ha deixat
herba humida en el passar
en un camp qui prompte oblida.
Príncep sense regne
De pobre traginer
a príncep sense regne,
aprenc per a concebre
com soc de malfeiner.
Els dies amb ses nits,
un poc de carn de l’olla;
m’agrada una cassola
per a posar conill.
Quan la gana s’acaba,
esdevé la gran fam
i el somni es desvetlla.
Vull cloure la parpella
mentre la lluna gran,
a l’alba, s’acomiada.
Fujo de festes
De poruc primer,
cerco l’aventura;
un vent, qui no atura,
quan nota que és hivern.
Soc valent a trossos,
sense massa guanys,
com cerco els paranys,
tot pendent dels meus ossos.
La mare demana
que cerqui promesa
i surti de casa.
Però cap m’agrada,
puix fujo de festes,
de goig i gatzara.
No puc entendre
El pare crida,
la mare reny;
perdent el seny,
vaig per la vida.
Demano, ara,
haver vuit anys
sense paranys,
sense mesada.
Tornar a l’escola
de bon matí
per tal d’aprendre.
No puc entendre,
per què he de glatir
en posar-me a prova?
Epigrames (CXXXVI)
01 Desembre, 2023 09:52
Publicat per jjroca,
Epigrames
La fulla balla
quan ve el vent,
després, conscient,
s'ajeu i calla.
Mai encerto
el vent de dalt,
després, prego
quan fa mal.
El sol plora
per la nit,
després, troba
un bon amic.
Quan el ruc
ve a deturar,
vol dinar
sense refús.
Porteu-me una mort:
dolça, ben planera,
no em deixeu la por,
mai sabré què fer-la.
A la missa
de difunts,
quan un xiscla,
ho té perdut.
De converses
amb el ruc,
joies venen
sense ensurt.
Quan la mossa
em demanava,
no feia joia
ni plorava.
Amb els quatre
calerons,
no haig nafres
ni patrons.
A l'hora primera,
he cridat el sol,
avui, no té pressa,
caminar li dol.
És la dolça
Margarida
la qui plora
quan em crida.
No haig res més
que pura temença,
un polsim de cendra,
un desig ben ver.
Amb les bones
intencions,
van els homes
restant sols.
A la casa
del corriol,
quan s'apropa,
calla el sol.
Hauré de dir,
santa innocència
que la paciència
em fa mesquí.
Quan plovia
a l'infern,
com se'n reia
en Llucifer.
Si s'acosta
li diré
que, estimar-la,
no pot ser.
El més ric
de la contrada
no és amic
ni em para taula.
A la casa
del mai més,
qui no calla
no diu res.
Massa monstres,
sense sort,
porten bones
intencions.
Per un pa
i un vas de vi,
cal penar
i cal patir.
Sense pomes
per menjar,
no hi ha temps
per treballar.
És quan mana
el meu amor
quan reclama
un nou cor.
I de pressa
per a ballar
quan ve la fressa
sempre n'hi ha.
Li contava
d'amagat
que enganyava
de bon grat.
A la missa
de les vuit,
amb camisa
i el plat buit.
Manta hores
de la nit
dormen totes
sense crit.
Un dia vaig tenir i set poemes més
23 Novembre, 2023 16:28
Publicat per jjroca,
Poemes
Un dia vaig tenir
Poruc i pidolaire,
almenys, no em manca l’aire.
La fortuna és lleugera
i passa pel carrer;
com haig poqueta fe,
s’allunya sorneguera.
Un dia vaig tenir
el llum de matinada,
com el recordo encara
quan passo pel camí.
Al desert venturós,
més s’apropa el plugim;
el vent sovint sentim
i ens aporta la pols.
Darrer plaer
Demano per si sabeu,
estimada princesa,
que si l’amor no pesa
deu ser que no ha preu.
Els dies seran llargs,
les nits seran senceres;
oblidarem les promeses
per si hi ha entrebanc.
Demano per saber,
però he oblidat el com
que dorm a l’infortuni.
He d’encetar dejuni
i he d’agafar el son
com a darrer plaer.
La casa està guarnida
La casa està guarnida
de bones intencions,
han de raure el coloms
amb la fam amanida.
Va perdre el pagès
qui feinejava el camp,
pagès com els d’abans
cansat de guanyar res.
La casa està guarnida
de somnis i silencis
dels qui van traspassar.
El vent la fa dubtar
i li demano que pregui
per si torna la vida.
Na Mariona es desperta
Na Mariona, mig dormida,
arrapada al coixí
és a punt de dir-me el sí
perquè se sent afeblida.
Però en passar la nit,
s’acaba l’enamorada;
és un amor de passada
que ens portarà al neguit.
Na Mariona es desperta
i se’n torna al seu món
de princesa inabastable.
He deixat de ser amable
i se’n riu en dir el meu nom;
com torno a ser el culpable.
Panellets de tota mena
Avui, he passat la nit
ben a prop del campanar,
és la por qui em fa dubtar
per si és lluny un esperit.
Els joves de la contrada
estan, del tot, preparats;
les campanes faran l’esclat
fins que aplegui nova albada.
Les ànimes van ben de pressa,
anant d’aquí cap a allà,
per turmentar els residents.
Com les pors es van perdent
entre riures i menjar
panellets de tota mena.
A la fira de les flors
A la fira de les flors,
n’he trobat de tots colors.
Comença la primavera
i avança per l’estiu;
les mil flors, amb ull ben viu,
com demanen per l’abella.
La Natura és així:
amatent i exigent
amb els fill que porta al món.
Com demano saber com
he de ser-hi complaent
per a què m’estimi a mi.
A la fira de les flors,
ningú demana tardors.
Collita minsa
No pregunto per saber
si l’amor vindrà primer
amb una collita minsa.
El desig el magnifica,
ens fa creure que potser
en trobarem un de mida.
És el vent qui m’ha de dir
que, posat en nova empresa,
hauria de trobar promesa
que m’estimés perquè sí.
Però avança la tardor
i l’arbre vell mig s’allita,
de segur que el sol em crida,
però massa que s’adorm.
Algú m’haurà deixat
En el racó precís
on viu la solitud,
no hem de cercar virtut
ni massa compromís.
Allí, vora d’un llac,
on viuen les sirenes,
he vist dolces princeses
qui demanen sa part.
Sovint, m’ho passo bé
volant entre mil somnis
de joia i de bondat.
Algú m’haurà deixat
un cistell amb oprobis
i un xic de mala fe.
Poemes curts (CXXXV)
15 Novembre, 2023 18:20
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al corriol,
que porta a l'era,
hi ha poc sol
amb lluna plena,
massa que em dol.
Per a ser
del tot valent,
cal saber
d'on bufa el vent
i eixir corrent.
Na Maria
ha demanat:
L'alegria!,
ha fet salat,
massa ho sabia.
Quan no haig
res per a dir,
el que faig
em duu al mentir,
després, me'n vaig.
A la missa,
en el sermó,
hi ha qui crida
de debò,
minsa alegria.
La campana
del convent
s'esbatana
i va dient:
Estic cansada!
Amb les presses
de la nit,
hi ha promeses
sense crit,
felices elles.
A la casa
d'en Narcís,
cada cambra
ha son llit
amb una manta.
Com havia
de morir,
pregaria
sols per mi,
massa ho sabia.
Quan m'amago
dintre el bosc,
si m'enfado,
es fa fosc,
després, em planyo.
Els fantasmes
són així:
Fan vacances
en dormir
o fer bones cares!
Com m'estima
de valent
mai esbrina
el que sent,
només ho oblida.
Com voldria
comentar
que, avarícia,
em fa pecar
i m'humilia.
En el joc
d'endevinar,
quasi tot
es pot pensar
fins haver sort.
Quan la sínia
vol cantar,
l'albergínia
ha de plorar,
massa alegria.
Com m'agrada
prou el vi,
cada tarda
he de venir
a veure on para.
Cada vespre,
ve l'amic
per a veure
si estic
a punt per creure.
Cada dia,
pel matí,
l'alegria
ha de venir,
o cal glatir?
Assoleixo
el meu fracàs
quan em queixo
del meu nas,
després ho deixo.
Com comento,
d'amagat,
que em sento
trasbalsat,
després, ho deixo.
És a l'hora
de menjar
quan un plora
pel que hi ha,
la resta sobra.
En el regne
de les flors,
no hi ha setge
de colors,
tots volen rebre.
No ser vençut i set poemes més
15 Novembre, 2023 18:16
Publicat per jjroca,
Poemes
No ser vençut
Amics i coneguts
sou fruits de ma temença,
el viure porta pressa,
la pressa porta ensurt.
I tot ha de restar
en aquesta terra vella;
sovint, es fa estreta
mes frisa per fruitar.
Amics i coneguts,
camins ben trepitjats
i un poble qui sojorna.
Doneu-me l’hora bona
puix he fet una part
per a no ser vençut.
En el palau reial
En el palau reial,
on tot són meravelles,
no viuen les estrelles
enmig de tants fanals.
Allí, els pobrissons
no posen entrebancs;
els nobles són distants
amb nobles intencions.
Segurament el rei,
cansat del gran seguici,
s’amaga a les golfes.
Xerroteja amb les mosques
i accepta haver el vici
de saltar-se la llei.
La vida ha de ser així
M’agradaria ser
l’agulla del paller.
Allí, enmig la palla,
passar inadvertit,
el deure mai escrit
de punxar la canalla.
M’agradaria ser
l’abella enmig les flors
de cada primavera.
Mentre soc a l’espera,
demano nous amors
d’una jove muller.
La vida ha de ser així:
entre taula i coixí.
M’agrada fer la guitza
Captiu d’aquell vell somni,
alegre i menystingut,
demano per ser ruc
a mans de sant Antoni.
Suposo que sabeu,
benvolguda fortuna,
que engegaré a la lluna
la meitat dels ateus.
Allí, han de fruitar
les pedres satisfetes
que mai seran mullades.
El bo de no haver cases
és que, en el temps de festes
m’agrada fer la guitza.
És un mal ben antic
És un mal ben antic,
el cercar el noble jou,
per poder cavar un pou,
per a poder ésser ric.
Com l’aigua és gran tresor,
li posem clavegueres;
li donem les primeres
promeses d’agredolç.
És un mal ben antic
l’aprendre a volar
per viatjar a altres terres.
Com les ales primeres
no les vull ni desar,
es desfan per la nit.
Cercà l’amor
Cercà l’amor
en primavera,
el seny m’espera
quan parla el cor.
L’ompli de sons
i de desitjos,
cercà els anissos
entre cançons.
La mona és
la flor primera
del meu jardí.
Dieu-me si
ella té espera
del seu promès.
Dessota d’un vell om
És el meu déu amic,
cansat de ma misèria,
qui em porta a la platxèria
sense saber què dic.
Sabeu que ens llevarem
a dos quarts de sis;
és hora i compromís
qui diu com poc anem.
Dessota d’un vell om,
m’agraden dolces tardes
quan s’enceta tardor.
Les fulles ja no hi són,
només resten les branques
que van gronxant i tot.
Espero l’endemà
Malaguanyat país
on res em sembla estrany,
anem per l’averany
amb riure fonedís.
Promeses estrafetes
i vanes il·lusions,
els rics saben on són
cada dia les festes.
I el pobre què dirà,
poruc i mala traça,
cansat de no menjar.
Espero l’endemà
dessota un cel carbassa
que no es vol apropar.