Poemes curts (CLI)

15 Juliol, 2024 21:49
Publicat per jjroca, Poemes curts

Com demano,

en anar,

trobar amo

i no pensar,

després em canso.


Com suporto

en aplegar

i no noto

el dany que fa,

tampoc ho goso.


A la nit,

si fa molt fred,

aplego al llit,

en ser despert,

ben esquifit.


A la casa

del porquet,

hi ha més palla

que pas verd,

qui l'ha portada?


Les ovelles

en el cim,

amb estrelles,

fan amics

mentre sestegen.


Us faré saber

que, en fer-se l'albada,

he pujat primer

a cercar la fada

prop del formiguer.


Una pedra

en el camí

ni ha pressa

en trobar el si

de la saviesa.


I per viure,

us diré

que, haver lleure,

ni convé

ni és bo de coure.


Les ovelles

al corral,

sense esquelles,

van on van,

amb poques presses.


Com menjava

d'amagat

m'allunyava

del meu plat,

després, tornava.


Massa barques

a la mar

mai demanen

fer salat,

són complicades.


Per la nit,

quan no somiava,

l'esperit

com descansava

sense neguit.


Parla el vent

des del serrat

i no se sent

com l'he cridat,

és innocent.


Mai sabia

el Fill de Déu

que aniria

a la creu

aquell mal dia.


És a l'hora

d'arribar

quan l'estona

es deixa anar,

anirà sola?


Per a ser

un homenàs,

cal saber

aprendre al pas

i haver poder.


El misteri

de la ment:

que no pregui

ni un moment,

millor ho deixi.


Com havia

molta fam

menjaria:

peix i carn,

ho pairia?


Mai somio

demanar

ni confio

en el pensar,

per això, crido.


A la vora

de la font,

hi ha una mossa

entre les flors,

la flaire és dolça.


Cada dia,

pel matí,

l'alegria

vol venir,

massa que crida.


En fer-se la nit,

prop de l'establia,

he sentit a dir

que un Minyó volia:

bell esdevenir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Em pregunta i set poemes més

15 Juliol, 2024 21:47
Publicat per jjroca, Poemes

Em pregunta


Em pregunta, innocent,

una gràcil papallona:

Per què aquest vent esperona

i accelera el moviment?

És el fruit de la calor

el tenir furtiu tot l’aire,

com vaig perdent dolça flaire

qui s’endinsa a les flors.

Mentider immaculat

acaba donant mil tombs

abans d’aplegar al desert.

Allí, l’espera el poder

reeixir dels mons pregons

i gaudir d’un temps emprat.


Ara, va per la corrua


Molta gana i poca son

amb febleses amanides,

va tenir dues amigues

just abans de la calor.

Com va perdre la il·lusió;

ara, va per la corrua,

s’ha tornat un xic poruga

i s’allita en un racó.

Quan aplega a l’albada

comencen, de nou, els crits;

fruits de la poca paciència.

Cal fer-li la reverència

a un soldat prou eixerit

de qui està enamorada.


La resta ja la sabeu


Na Mariona, del meu cor,

prou m’estima, però poc.

Es lleva de bon matí

per a triar nou vestit;

en un somni, de mitja nit,

va casar-se amb un home ric.

Però, en el greu despertar,

només trobarà la casa

d’un desvalgut pretendent.

No cal dir com és la gent

qui ofereix la davallada

a un regne de mal portar.

La resta ja la sabeu:

Algú portarà la creu!


Sota un fanal apagat


A les dolces nits d’estiu,

comencen les tombarelles;

dessota de les estrelles,

qui no sospira i se’n riu?

Les parelles, al cantó,

sota un fanal apagat,

els sospirs d’enamorat

van encetant il·lusió.

Diria que la disbauxa

es vesteix de disbarat

i, amb les ganes, ensopega.

Ella porta la fermesa

i comenta que el casat

ha de conquerir la pausa.


Diria que he perdut


Sense pena, diu la gent

que he perdut l’enteniment.

Amb un riure triomfador,

m’adreçà a la batalla,

vaig tornar com un canalla

amb perfil de perdedor.

La fortuna que he guanyat

és tan parca i lleugera,

tan pobrissona i planera

que afebleix el meu estat.

Diria que he perdut

aquelles ganes de riure,

la pausa la puc descriure

amb cent paraules de mut.


Al capvespre, està cansat


És l’amic sol, quan s’allunya,

qui es mostra ben enfadat,

la raó ningú la sap,

potser l’entengui la lluna.

Estrelles de tota mena

ens venen a visitar;

no porten ni arracades

ni faldilles de mudar.

És l’amic sol qui es queixa

quan ha ganes de jugar

i ningú li fa la part.

Al capvespre, està cansat

i demana per a anar

a un palau sense cap reixa.


Sento el clam


Entre bruixes, sento el clam:

Maleït sigui sant Joan!

Com ens porta a la foguera

sense les ganes d’anar;

els homes hauran d’estar

tots tancats a casa seva.

Però hi ha malastrugança,

és el fet de prendre’n part;

quatre amigues han deixat

la saviesa en una plaça.

La foguera com s’encén

mentre la tenebra es perd,

pensarós està en Llucifer

i Satanàs gens content.


Dorm encara


Porten males intencions

els nou mossos de la plaça;

quatre gats feien estada,

com grimpen els pobrissons.

Entre corrues, rialles

i passant-se el negre vi,

n’hi ha un qui fa patir,

ha de ser a les acaballes.

Entre tres, me l’han portat

fins al portal de sa casa;

l’han deixat prou recolzat.

La mare fa mala cara

quan descobreix l’entrellat:

Tot un dia i dorm encara!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CLI)

15 Juliol, 2024 21:41
Publicat per jjroca, Epigrames



A la casa
de ponent,
poca joia
i manta gent.


La lluerna
m'ha de dir
que s'adorm
a mig matí.


En el regne
del conhort,
dos no ploren
si l'altre no pot.


A la finca
del burgès,
hi ha més feina
que diners.


Quatre roses
al jardí,
ningú sap
qui és el veí.


Una vida 
de cargol:
Anar a jaure
en sortir el sol!


Com demano
esdevenir:
Un xic savi,
però ric!


La caseta
del Montsià
es deleix
per badallar.


A la casa
de ponent,
hi ha més amos
que servents.


He trobat
en Manelic
i he pensat
el bé que estic.


A la casa
del valent,
quan hi ha feina
no hi ha gent.


A la lluna
pujaria,
si m'estimessis
un dia.


Entre tantes
solucions,
posen nafres
les raons.


A la casa 
de la por,
els valents
no tenen lloc.


I si la mort
em ve a veure,
li diré
si em puc asseure.


Mai demano
per a mi
massa feina
perquè sí.


Hauràs de saber,
dolça estimada,
que l'amor no ve
si no se'l demana.


En el vol
d'orenetes,
com me'n surto
de tenebres.


Una rosa
hi ha al jardí,
està ben sola,
no em fa amic.


Li contava
al meu llop
que haig gana
i menjo por.


Les comandes
del pagès:
haver collita
i guanyar res.


I quan voli,
cap al cel,
vull garlandes
i cascavells.


Una mossa
es riu de mi,
es pensa
que no l'he vist.


Parlaré amb la mosca
del sucre i la mel,
i, si prou s'acosta,
li'n faré la pell.


A la casa
del parent:
aplegar tard,
sortir al moment.


És a l'hora
de dinar
quan aturo
el meu somiar.
 
He de dir
que m'esguerra
cercar pau
allí on hi ha guerra.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El monstre de la sort i set poemes més

08 Juliol, 2024 05:31
Publicat per jjroca, Poemes

El monstre de la sort


El monstre de la sort

no demana saviesa

ni haver la mà estesa

per a rebre la por.

Ell va per uns camins

reservats als herois,

són macos i alegrois,

sense massa veïns.

El monstre de la sort,

poc sovint, em mareja

oferint-me bondats.

Uns fets entremaliats

fan esclatar revenja

en el dedins del cor.


Ensinistrat en penses


Talment, com us diré:

Prenc la poca moneda

per a pagar el cafè!

Ensinistrat en penses,

avanço, cap avall,

per estrets carrerons.

Perdudes il·lusions

van acabar en estralls

d’unes vanes promeses.

No sé com acomiado

els meus amics fantasmes

quan prego mil desitjos,

és quan llavors trepitjo

les contrades llunyanes.


Perdut per la il·lusió


Perdut per la il·lusió,

de vida poc ferrenya,

demano una espardenya

que no porti dolor.

Anar, sense cap pressa,

per nobles caminois;

albirar com soc noi

de parca jovenesa.

Perdut per la il·lusió,

el meu castell demano

per poder sojornar.

Quan no puc treballar,

em queixo a nostramo

per veure si haig sort.


Pobret, el pobre rei


Pobret, el pobre rei

qui no haurà princesa,

l’hereu és una festa

qui no respecta llei.

Els dies seran llargs,

les nits ben tenebroses;

han arribat les noses

d’aquells monstres d’abans.

Pobret, el pobre rei

qui va perdent imperi

i ganes de somiar.

Com no se’n pot anar,

demana l’encanteri

de jaure a l’herbei.


El somnis misteriosos


Parlant, amb el meu gos,

de llargues privacions,

li he dit que ha de ser bo:

haver silenci i clos.

El passeig del matí

ni espera gosadia,

ha de dur una guspira

de pensa sense dir.

El dinar de sis mossos

és senzill de comprendre

i digestió lleugera.

Després, vindrà la resta

on s’acaben d’entendre

els somnis misteriosos.


Sortosament


Sortosament,

el tren de la ignorància

avança cap a França

per a trobar la gent.

Allí, s’extén

per patis i terrats

on els bocabadats

demanen homes vers.

Perquè aquí

el tren no fa aturades

ni necessita més.

Fem el pagès

en lloc de fer pensades

per a saber eixir.


Compraré panses


Em plau la nit

més llarga, més lleugera

quan, dolça, espera

ni duu enemic.

Romandré sol

en tranquil llogaret,

passar discret,

emprendre el vol.

Per a ser feliç,

porto diners

a les butxaques.

Compraré panses

per si em plau saber

on rau el paradís.


Potser demà


En mon jardí,

hi ha tantes primaveres

que les abelles

viuen allí.

Haig manta llocs

on fer d’hostatge,

sense equipatge,

amb poques pors.

Mon paradís

és tan a la vora

que ni cal viatjar.

Potser demà,

hauré la mà més tova

i seré a l’occís.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CL)

01 Juliol, 2024 04:57
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la vora

de la mar

com em prova

l'estimar

tota l'estona.


Hauria de dir

que em plau el sol

a l'hora d'eixir

quan, a l'hivern, mou

el fred i el glatir.


És quan plou

quan ho demano:

Vull ser sol!,

però el meu amo

diu que no vol.


I tot d'una,

el llangardaix

cerca altura

i, el daltabaix,

el cel procura.


Com em deia

en Manelic:

Com voldria

haver amic

sense malícia!


Hauré de somiar

sense massa pressa

que cal demanar

un xic de saviesa

sense més despesa.


Com demana

el meu senyor:

Quan hi ha calma,

és millor

si res passa!


Per haver

un bon amic

cal saber

on és el xic

del gran voler.


És quan goso

el passejar

quan ho noto,

que vull guaitar

i sentir com volo.


Sense pressa

ni remei

es viu de pressa

i sense llei,

és gran juguesca.


És quan dormo,

per la nit,

quan milloro;

estic així

gaudint a dojo.


Quan navega

per la mar,

mai es queixa

ni en sap,

el vent la bleixa.


Com demana

l'enemic:

Si has gana,

seràs ric!,

com ho proclama.


A la casa

de llevant,

va la barca

navegant,

però es cansa.


Com hauria

de saber

com fa via

el deler

en tot un dia.


Caminant

cap a la mar,

el gegant

diu que ho té clar,

la veu somiant.


Com havia

molta feina

ni sabia

on trobar l'eina,

no convenia.


Amb més ganes

que volers,

van les fades

pels carrers,

matins i tardes.


Sempre penso

en el somiar

quan espero

aplegar

allí on menjo.


A la casa

de l'encert

sempre passa:

Hi ha un follet

enmig la sala!


Mira el vent

de la follia

amatent

de companyia,

sempre present.


Menjo pomes

al pomer,

les més grosses

van primer,

són prou rodones.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Endevineu, si cal i set poemes més

01 Juliol, 2024 04:48
Publicat per jjroca, Poemes

Endevineu, si cal


Endevineu, si cal,

com he trobat fortuna

tot i mirant la lluna

sense fer-li cap mal.

No jugo per no perdre

les nobles intencions,

només vull moments bons

per gaudir del meu regne.

Quatre retalls de palla

per poder fer un mos

i encetar nou somni.

He demanat que torni

per si borda aquell gos

qui espanta la canalla.


L’amor és venturer


Com la mossa em demanava

puix volia anar a ballar,

un menestral la cercava,

li deia: M’he de casar!

Ben d’hora, al dematí,

ja la tinc al davant de casa,

em convida a festa grassa;

de ben poc, he de gaudir.

El ball comença a la nit,

ni puc fer la migdiada

puix hem de ser els primers.

Com l’amic és venturer,

arriba, va i quan passa

ens deixa ben afeblits.


La saviesa l’he deixat


De segur que he de morir

un mal dia per a viure;

les pors no les sé descriure,

però gosen venir amb mi.

És un fet ben natural,

deixar el cos per a sempre;

és luxe que em sé permetre

i no costa cap cabdal.

Si haig un dia de sort,

em duran al cementiri

prou seriós i ben mudat.

La saviesa l’he deixat

a la voreta d’un ciri

qui s’ajup a poc a poc.


Ombres emprades


I com m’han deixat manar,

hauré crescut més d’un pam;

avui, no toca l’enciam,

bona menja he d’endrapar.

Em llevaré, si em plau,

vora l’hora del migdia,

hauré la feina amanida

per deixar-la on s’escau.

Amb quaranta botifarres,

he de fer bon esmorzar

i encetar tan joiós dia.

He oblidat qui malfia

i es deixa arrabassar

per poques ombres emprades.


Enceto nou plorar


Els savis saberuts,

cansats de fer negocis,

em demanaran que torni

per a mostrar-me eixut.

Sent pobre i malparlat,

no albiro meravelles;

estimo les estrelles,

menteixo per l’emprat.

Com poc he de guanyar,

m’ensinistro a les cartes

per a guarnir-me d’or.

Així, a poc a poc,

perdent abric i sabates,

enceto nou plorar.


A l’hora de la feina


Pensar per a no ser:

Portador dels neulers!

Procuro estar dormint

a l’hora de la feina,

no em va bé cap eina,

les ganes no les tinc.

Sent pobre i matusser,

no em lloguen quasi mai;

al bosc, haig un espai:

estimat i proper.

Carrer de melangies

em porta al desencís;

si el treball és precís,

doneu-me bones mides.


He fet la nova vida


He de cercar enemic

per poder anar al cel,

el vull de mató i mel,

mig guerxo, mig gepic.

L’empaitaré al dematí,

si puc, fins al migdia,

he fet la nova vida

per si vol ser el mesquí.

Com anirem tots dos

a cercar l’encanteri

de les noves intencions.

Demano els moments bons

per si aplega el misteri

d’oferir-li un redós.


Cansat de no fer res


Cansat de no fer res

com esbrino, encara,

trobar enamorada

qui no vulgui saber.

Secrets de la ignorància,

els hauré ben guardat;

soc poruc sense esclat,

guerrer sense constància.

Cansat de no fer res,

amb la penso ensopego,

em guanya prou sovint.

Manta anys els que tinc

per a saber que espero

trobar,d’esma, mon cel.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CL)

01 Juliol, 2024 04:35
Publicat per jjroca, Epigrames



La nineta
del meu cor 
diu que mengi,
però poc.


Quan ja soc
a mig matí
és quan planyo
per dormir.


A la porta
de l'infern,
riuen dos
i en ploren cent.


He comprat
el matalàs,
però encara
no em fa cas.


Si em pregunta,
li diré
que m'agrada
tal com és.


Al moment
de posar el nas,
Déu digué:
L'hauré errat?


A les portes
del neguit,
en ser obertes,
surten crits.


Massa cases
on regnar
i el vent
les vol tombar.


A les portes
de la mort,
van les presses
a poc a poc.


A la casa
de l'Oriol,
qui no menja
no es mou.


Manta hores
de la nit,
venen totes
sense crit.


El dilluns
és un mal dia
per a omplir-se
d'alegria.


Una jove
em vol parlar;
en un cove,
fa de bon somiar.


Vint-i-quatre
saberuts;
vint-i-tres,
s'han quedat muts.


Com demano
per a mi:
A les deu,
anar a dormir!


En el regne
de la sort:
compres massa
i vens tot.


Fa tres dies
que festejo
i, en començar,
com quequejo.


Per a ser
bon mentider,
cal lluitar
sense caler.


Una festa
amb enciam
ni protesta
ni es fa gran.


A la casa
de la sort:
N'entren massa,
en surten pocs!


Na Joana
diu de mi
que soc borni
perquè sí.


A la casa
del poruc:
Entro savi,
surto ruc!


Em convida
Llucifer:
Menjar gras
i no fer res!


I quan toquen
a casar:
Prendre bossa
i no parar!


Diu el pobre
al paller:
Per a dormir,
ja m'estàs bé!


Quan li canto
la cançó,
com fa rialla
de debò.
 

El vent parla
amb el bosc
i s'enfada
a poc a poc.
 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Hi ha una mosca i set poemes més

22 Juny, 2024 05:34
Publicat per jjroca, Poemes

Hi ha una mosca


A la classe, hi ha una mosca

amb cara de pocs amics;

són les nou, entren els nins,

algun d’ells, serà un tanoca.

I la mosca com deleix

tot esperant esmorzar,

fa dos hores que no n’hi ha

i vol fer el compte net.

Amb el retall d’una poma

o un regalim de sucre,

s’acostaria al gran cel.

Sense dolç i sense mel

es possible que no cure

i, a la nit, deixi l’escola.


La rosa


I la rosa com es lleva

amb pensament dissortat,

ha vingut l’enamorat

qui vol regalar a la promesa.

Ella demana l’abella

per continuar la nissaga;

massa dubtes sense gana

i albirant la nova festa.

La rosa voldria, ara,

acabar en el paradís

on s’acaben els desitjos.

Un cop lluny de compromisos,

mai ha de deixar aquell encís

de sentir-se estimada.


He demanat a sant Pere


He demanat a sant Pere

que ens porti un ruixat;

com està tan enfeinat,

no sé quan em podrà rebre.

Prou sovint, nova resposta

és en forma de gran doll;

aigua nova fins al coll

o arriba a la boca.

He demanat a sant Pere

que em digui com és el cel

per si m’abelleix anar.

Si no m’escolta demà,

aniré omplint la fel

amb desig dolent i negre.


Perduts els pidolaires


Al regne de les flors,

he de portar l’abella,

tan polida, tan neta,

tan buida de colors.

Han d’estimar-la totes

anant amunt i avall;

sense pausa ni estrall,

enceten les revoltes.

Al regne de les flors,

és del tot complaent

endevinar les flaires.

Perduts els pidolaires,

la joia es va refent

quan s’enceta nou goig.


Com, del tot, inapetent


Com, del tot, inapetent

em desplaço pel corriol,

cap vençut, s’allunya el sol

ben mancat de sentiment.

La meva pensa infinita

com, a cops, em fa glatir,

he callat per a no dir

car de pobre és qui no pica.

Com, del tot, inapetent

menjo patata i carbassa

sense obrir massa els ulls.

No miro quan tu reculls

aquesta gràcia tardana

qui no oblida si la veus.


En la remor del bosc


Sento, en la remor del bosc,

com s’enlaira una parpella;

ha de ser d’aquella ovella

qui albira on és el llop.

Massa pobres per tenir

aquella minsa fortuna

qui es queixa, inoportuna

d’aquell goig empetitit.

Sento, en la remor del bosc,

nova queixa de la fulla

qui demana haver el verd.

Si aplega un xic de fred,

la fada es farà poruga

perquè ha venut la sort.


Oblidar tot el fosc


El fet d’ésser feliç

i oblidar la pressa,

em porta a la conversa

amb un dimoni amic.

Cansat dels preats déus,

qui em porten a la glòria,

demano vella història

dels joiosos ateus.

Perdut en el gran bosc

on m’alliten les fades

en llit de verd herbei.

El fet de ser nou rei

em porta a les pensades

d’oblidar tot el fosc.


Només són quatre pins


Un rajolí de vi

per a restar despert,

vull retrobar mon verd

en prades i camí.

A prop de vella font,

sento la cantarella

de l’aigua quan sesteja

en arribar al meu bosc.

Només són quatre pins

qui estimen la conversa

amb la propera brisa.

No empaito cap camisa

ni allunyar-me, de pressa,

dels enfeinats veïns.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (CXLII)

14 Juny, 2024 18:57
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Només em llevaré el dia d’anar a cobrar.

Un dia mana ella i l’altre no compta.

Per crear espai, el millor és demanar diners.

Si aneu de festa, oblideu la memòria.

He convidat els amics, no els he dit on han de venir.

Acceptaria un altre paper, el de pobre ja me’l sé.

Tampoc cal sopar quatre vegades.

Si no és un secret, no m’interessa.

Com no trobo el cilici, parlaré en català.

El dia de portes obertes, vingueren els lladres.

Estic preparant-me per a no saber res.

Per fi, he trobat una feina que no compta.

Soc un home de principis, però no avanço.

No surto de casa, però visc l’aventura.

No soc ric perquè els altres no paguen.

Només crec quan es fa fosc.

Com era pobre, va vendre el futur.

Estic content, és el darrer dia que mano.

Era tan pobre que ni tenia enveja.

No sé on s’emporten la força, els anys?

Estic trist, he perdut la feina i no sé on és.

Si em caso demà, quan podré començar a decidir?

Si recupero la memòria, igual trobo feina.

Si estudio cinc anys més ja podré ser pobre.

M’han ensarronat, he comprat un cotxe i té pedals.

Si aprenc a volar, podré pujar a l’avió.

No vull fer-me gran, m’agrada la roba que porto.

Si no penso amb els diners, em faran descompte?

En un mar de dubtes, qui lloga barques?

Va ser festejar i aprendre a fer el pagès.

Encara em queda un bitllet, dec ser a meitat mes.

Tenia una núvia rica, però només s’allitava ella.

Si hagués més llum, em donarien feina.

Tenia un dubte i l’he pogut amagar.

És tan intel·ligent que no pensa.

Estic trist perquè m’estic quedant sense vicis.

Ho sento; però, demà, no m’abelleix ser ric.

Tindria núvia, però no la vull creure.

No vull jugar a la loteria per si em toqués.

M’agrada escriure, però el cap se’n va.

Fa hores que no em queixo, és insuportable.

Demà, vull somiar; però més barat.

Pensant, pensat; m’he perdut tres vegades.

La senyora no ha entès que mano els dies senars.

Si perdo diners, on se’n deuen anar?

Com era pobre, només tenia dos dubtes.

Cansat de no treballar, procuro no fer res.

Si compro un pany, qui em diu que un dia no tindré porta?

Suporto el vent per la necessitat de respirar.

Voldria aprendre a escoltar els arbres.

Podria passar hores sense menjar, però no m’abelleix.

De moment, suportaré el present.

Ser savi sempre ha donat fam.

No em consola que el ric sigui millor.

Com viatja sense sort, arriba allí on no es pot.

Cerco un traïdor que respecti les formes.

He hagut de canviar el matalàs, no cabien més diners.

L’amo vol que estalvïi, només em pagarà els anys de traspàs.

Poso els bitllets de dos en dos per a què es consolin.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (CXLI)

14 Juny, 2024 18:56
Publicat per jjroca, Pensaments festius

En llevar-me, acostumo a perdre temps.

Era tan pobre que no li calia patir.

Surto de casa sense pressa i torno sense diners.

No us féssiu il·lusions; pentinat, guanyo poc.

El pare no em vol, la mare s’ho pensa.

En ser pobre, tardo poc en remenar calaixos.

Esperant, he perdut tres ampolles de paciència.

He comprat un bastó bonic per si algú em vol pegar.

No ho sé ben bé, però crec que respiro.

Necessito la seva mà, el cap se’l pot guardar.

Vaig de festa sovint, però no arribo mai.

M’han donat bitllets nous, els altres no els trobo.

Si no menjo ni bec, quants punts rebré?

He fet un pla d’estalvis, he posat la consciència.

És tan innocent que ni vol guanyar.

La felicitat és un país petit i discret.

Trobar més d’un ric és prou desagradable.

Per fi, he trobat una feina que no es veu.

Estic decebut, fa dues hores que no desobeeixo.

Només puc fer festa els dies feiners.

M’he posat a somiar, espero que algú m’aturi.

Beuré una mica més per si ho veig més clar.

He canviat de seient per a suportar millor la crítica.

Anava a eixir del dubte i m’han fet tornar a entrar.

De segur, que algú té la meva sort.

Venint del mercat, m’he deixat la il·lusió.

Estava tant content que oblidà els deutes.

M’he posat a festejar, però no li faig cas.

La vida és un teatre amb pocs entreactes.

M’agrada perdre poc, però sense notar-ho.

Veig un llum, però no sé on va.

Porteu un plat per si venen les postres.

Aprendre a ser garrepa no costa molts diners.

Avanço tant que tinc setmanes de cinc dies.

Em llevaré prompte, però sense benefici.

La senyora diu que bec massa i jo no ho veig gaire.

No tinc èxit, he après a lloar-me sol.

Haig gran dubte i poc recorregut.

Si m’estiro els cabells és per a créixer.

Si em dones feina, quant temps em vols prendre?

Els últims llops que he vist ja no tenien dents.

Si em caso per interès, hi haurà capital?

Si penso més, em deixaran volar?

No tinc diners, però puc menjar de tot.

Penso que em queda poc de ser nuvi.

Tinc vàries possibilitats de perdre els diners.

Estic content, he aconseguit un lladre respectuós.

He demanat una ploma que sàpiga escriure.

M’han pres la raó, la portava dintre el cap.

Necessito cremes per a pensar.

Mai faig enfadar a una jove que corri més que jo.

No penso amb el demà, no arribo tan lluny.

El millor del desert és si no et veuen.

És l’amic sol qui em fa eixir tard.

Estic desconcertat, m’he posat a feinejar.

Hauria de guanyar temps, però està massa car.

Haig pocs amics perquè ocupen massa lloc.

No puc pensar en el futur perquè oblido el present.

He de comprar-me dents noves per a fer de llop.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 ... 177 178 179  Següent»