Quatre gats i set poemes més

14 Febrer, 2022 19:31
Publicat per jjroca, Poemes

Quatre gats


Amb quaranta queixalades,

he enllestit una poma,

era ben dolça, ben bona,

com ha finit enmig nafres.

He pujat al gran calvari

que em porta a l’enteniment,

pel camí, he deixat gent

qui es queixen a diari.

Amb menester i dolgut,

passo tou pels vells carrers

qui no porten cap lluerna.

Quatre gats a la taverna,

volen mostrar-se planers

per saber on vaig begut.


Vells elogis


Caminant, sense camí,

en una illa deserta,

com el son es manifesta

en aplegar mig matí.

Porto hores en gaudir

d’una vigília encisera,

cerco la meva promesa

de saber-me bon veí.

Acaronat pels meus somnis,

reposo, vora un aljub,

per a sentir riure l’aigua.

Formo part d’una nissaga

que es lleva havent perdut

bona part dels vells elogis.


En la pau de la muntanya


En la pau de la muntanya,

com recerco en Manelic,

ha de ser el vell amic

qui vol restar a sa casa.

Som nosaltres, els humans,

ben posats en velles naus,

hem guanyat ser catalans

assentint: I si a Déu plau!

En la pau de la muntanya,

sento un aire fredolic

qui puja per descansar.

No espero haure un demà

on somiar en tornar-me ric

sense lluitar en cap batalla.


De segur que vaig perdent


És una mossa formosa

ben posada en el seu temps,

l’he demanat per esposa

i, en sentir, se’n va rient.

És bruna, ben pentinada,

amb rínxols de plata i or,

com diria que ha un cor

que la fa ben primmirada.

Esperant un cavaller

que la porti al paradís

i l’estimi de valent.

De segur que vaig perdent,

però, abans del compromís,

igual aplego a primer.


Al matí, les fredorades


Al matí, les fredorades,

a migdia, prou bon sol,

haig les presses endreçades

i només em resten pors.

Na Mariona dels meus somnis

m’aconsella anar al prat,

les herbes com han quedat

totes plenes de desoris.

En el regne de l’oblit,

hi ha ombres de tota mena

i silencis sorprenents.

He demanat ser conscient

fins que arribi nova crema

i em deixi estamordit.


Una classe, tres finestres


Una classe, tres finestres

i vint-i-cinc els minyons,

la meitat faran de bons,

els altres, de mitges feres.

Una pissarra, un tinter

amb un pupitre de fusta,

el mestre com els acusa

de ser tots uns malfeiners.

La llibreta es va omplint,

va prenent color la ratlla

d’una tinta blau marí.

Com va passant el matí

mentre aplega la gebrada

penetrant fins al de dins.


És el peu qui em porta


És el peu qui em porta,

vés a saber com,

deixeble pregon

d’un cor que es revolta.

He copsat la lluna

al cap del carrer,

reina inoportuna

sense res a fer.

Li he donat al cap:

la meitat de penses

per si vol viatjar.

De segur que va

endrapant tenebres

per a no tornar.


Vindrà el seny


Vindrà el seny

roent de les promeses,

del tot esteses,

enmig del cor.

Massa sabrem

i oblidarem les festes,

tornaran les necieses

a prendre dot.

No escric res més

puix em manquen bones lletres

per disposar.

Deixeu-me anar

on no hi ha malifetes

ni plany saber.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos vegades 5 fan: