Quatre gats i set poemes més
14 Febrer, 2022 19:31
Publicat per jjroca,
Poemes
Quatre gats
Amb quaranta queixalades,
he enllestit una poma,
era ben dolça, ben bona,
com ha finit enmig nafres.
He pujat al gran calvari
que em porta a l’enteniment,
pel camí, he deixat gent
qui es queixen a diari.
Amb menester i dolgut,
passo tou pels vells carrers
qui no porten cap lluerna.
Quatre gats a la taverna,
volen mostrar-se planers
per saber on vaig begut.
Vells elogis
Caminant, sense camí,
en una illa deserta,
com el son es manifesta
en aplegar mig matí.
Porto hores en gaudir
d’una vigília encisera,
cerco la meva promesa
de saber-me bon veí.
Acaronat pels meus somnis,
reposo, vora un aljub,
per a sentir riure l’aigua.
Formo part d’una nissaga
que es lleva havent perdut
bona part dels vells elogis.
En la pau de la muntanya
En la pau de la muntanya,
com recerco en Manelic,
ha de ser el vell amic
qui vol restar a sa casa.
Som nosaltres, els humans,
ben posats en velles naus,
hem guanyat ser catalans
assentint: I si a Déu plau!
En la pau de la muntanya,
sento un aire fredolic
qui puja per descansar.
No espero haure un demà
on somiar en tornar-me ric
sense lluitar en cap batalla.
De segur que vaig perdent
És una mossa formosa
ben posada en el seu temps,
l’he demanat per esposa
i, en sentir, se’n va rient.
És bruna, ben pentinada,
amb rínxols de plata i or,
com diria que ha un cor
que la fa ben primmirada.
Esperant un cavaller
que la porti al paradís
i l’estimi de valent.
De segur que vaig perdent,
però, abans del compromís,
igual aplego a primer.
Al matí, les fredorades
Al matí, les fredorades,
a migdia, prou bon sol,
haig les presses endreçades
i només em resten pors.
Na Mariona dels meus somnis
m’aconsella anar al prat,
les herbes com han quedat
totes plenes de desoris.
En el regne de l’oblit,
hi ha ombres de tota mena
i silencis sorprenents.
He demanat ser conscient
fins que arribi nova crema
i em deixi estamordit.
Una classe, tres finestres
Una classe, tres finestres
i vint-i-cinc els minyons,
la meitat faran de bons,
els altres, de mitges feres.
Una pissarra, un tinter
amb un pupitre de fusta,
el mestre com els acusa
de ser tots uns malfeiners.
La llibreta es va omplint,
va prenent color la ratlla
d’una tinta blau marí.
Com va passant el matí
mentre aplega la gebrada
penetrant fins al de dins.
És el peu qui em porta
És el peu qui em porta,
vés a saber com,
deixeble pregon
d’un cor que es revolta.
He copsat la lluna
al cap del carrer,
reina inoportuna
sense res a fer.
Li he donat al cap:
la meitat de penses
per si vol viatjar.
De segur que va
endrapant tenebres
per a no tornar.
Vindrà el seny
Vindrà el seny
roent de les promeses,
del tot esteses,
enmig del cor.
Massa sabrem
i oblidarem les festes,
tornaran les necieses
a prendre dot.
No escric res més
puix em manquen bones lletres
per disposar.
Deixeu-me anar
on no hi ha malifetes
ni plany saber.