Maleïdes les converses i set poemes més

06 Juny, 2024 06:47
Publicat per jjroca, Poemes

Maleïdes les converses


Maleïdes les converses

dels sabuts homes de bé,

he deixat d’anar al cafè

on només resten promeses.

Allí, aprenen, endevinen

per on podrà eixir el sol;

són les penses d’un mussol

tot envoltat de boirines.

Com, la feina principal,

l’enceto ran del llit,

m’allito a hora primera.

No preciso mainadera

per a saber com estic

puix em queixo sense mal.


Les fulles van cantant


En el racó precís,

on rau ma incertesa,

heu de trobar promesa

d’anar al paradís.

És en mon bosc proper

on els vells arbres parlen,

potser massa que saben

d’estima i de voler.

Allí, on hi ha la deu,

acceptaré la joia

de raure el gran instant.

Les fulles van cantant

i passa, ben cofoia,

la més jove guineu.


És així com ha de ser


Com no haig res més a dir,

m’entaforo en el silenci;

és, diríem, el temps previ

qui ens vol portar el glatir.

Les aventures perdudes,

les més agres condicions;

poso en capses de cartrons,

en tinc de massa mesures.

La distància del saber,

aquella ignorància eterna

qui ens porta als rierols.

Ben perduts, els protocols

són invadits de misèria;

és així com ha de ser.


Presoner


Presoner dels meus vells somnis,

li he contat al matalàs;

és, diríem bordegas,

però m’espanta el dimoni.

Sense vici ni fortuna,

passo dies, acaba el mes;

faig els comptes de pagès:

Tres i quatre en seran una!

Presoner de melangies,

cullo roses del roser

per a una rosa galana.

Em mira com amb desgana

perquè ella ha de ser:

La més maca de les riques!


Al capdamunt de la barca


Us comento, de passada,

com l’amor no em convé,

m’agrada ser mariner

al capdamunt de la barca.

Allí, em gronxo a les ones

i proclamo ma virior;

haig un vici de pastor:

Renegar quan soc a soles!

I el desig de viatjar,

cada dia, ve a la ment

per portar-me a d’altres llocs.

De doblers, en tinc ben pocs;

però ampolles d’aiguardent

no me les puc acabar.


Porteu-me el far


Porteu-me, de nou, el far

quan el llum sigui reeixit,

allí, m’espera la nit

per a veure-ho tot més clar.

És el far el sentinella

qui no es cansa de tombar,

parla, amb la mar, quan es queixa

perquè barques no n’hi ha.

Porteu-me, de nou, el far

per a refer els vells somnis

i cridar els mariners.

Cap ni un, em son propers;

puix comenten els dimonis

que és l’hora de marxar.


Una mosca tafanera


Una mosca tafanera,

en eixir del fumeral,

comenta que el vent de dalt

l’haurà deixat sense treva.

Allí, dormia lleugera

en el resguard de l’hivern

amb un fum flairós, plaent,

d’una branca d’olivera.

Però la vida és prou agra

i es va acostant l’estiu,

com enyora aquell caliu

de la foguera galana.

Tot i això, què ha de fer

quan s’acaba aquest plaer?


La foscor del cel


Al damunt d’on tinc el cap,

noto la foscor del cel,

menjaria pa amb mel,

cada vespre, en ser prou tard.

Però a mans del meu senyor,

la pensa com he perdut;

soc un pobre prou begut

qui demana ser maldestre.

La feina la deixo anar

per als rics i venturers

qui volen dominar el món.

De vegades, al segon;

voldria arribar a ser

un núvol per a viatjar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXLVIII)

01 Juny, 2024 06:22
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al carrer

de les comandes,

és potser

on hi ha més fades

i el seu voler.


Caminant,

sense mesura,

va deixant

la nit poruga;

l'alba cercant.


El pagès

m'ha demanat:

anar pel dret

cap al tancat,

mai sabrà res.


Manta gana

i pocs diners

mentre passa:

dia i mes,

sense aturada.


Com proclama,

el meu amic:

Cap batalla

em farà ric,

només la gana!


A la tarda

i a la nit,

com m'agrada

sentir el crit:

Anem a casa!


A la plaça

de la font,

falta encara

poca son;

després, com passa.


Entre joies

i galants,

van les noies

fent-se grans,

velles històries.


Al jardí,

entre remors,

hi ha un mesquí

entre les flors,

vol ser a la nit.


Al capvespre,

ve el gegant;

vol ser destre

ensumant

un xic de pebre.


Al carrer

del desconcert,

el primer

dirà que es perd

per no saber.


Una mossa

em demanà,

ara, plora

en pensar:

qui enamora?


Com comenta

en Manelic:

La conquesta

és per la nit,

a mitja festa!


Com pensava

a l'engròs,

mai menjava

un plat d'arròs

sense arengada.


Com un dia

es va fer ric,

qui no deia

que és bonic

haver avarícia?


Una lluna

i un cresol

van a una

quan el sol

fa la muda.


Quan la tarda

esdevé nit,

l'amistança

aplega al llit

amb bona cara.


Caminava

en Josafat

i avançava

pel gran prat

mentre somiava.


Enmig la taula,

el porró;

mentre dansa

l'amic sol

en ser a l'alba.


A la casa

de ponent,

mai descansa

l'amic vent;

vol ser amb la calma.


Com més pressa

ha el manyà

més es queixa

en trobar

alguna reixa.


M'han donat

tota la feina

i he deixat:

desgana i queixa,

he fet salat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Esperit murri i set poemes més

01 Juny, 2024 06:15
Publicat per jjroca, Poemes

Esperit murri


Un dimoni entremaliat

em va dir una vegada:

El mentir poc que m'agrada

quan, a algú, han condemnat!

És un esperit murri

qui demana ser a l’infern,

però l’esperit es perd

ni demana que el curi.

Amb poquetes queixalades,

diria que vol tornar

a endrapar un plat i mig.

El jornal el tindrà fix,

però no sap treballar

ni es queixa prou debades.


Donaran pau i fortuna


El sol comenta a la lluna:

Aquest vespre, em vull quedar!;

ella respon, insegura:

Ja ho faràs, potser, demà!

Mes el sol està cansat

de trafegar cada dia,

diu que ha llarga agonia

i ningú li fa costat.

El sol demana, a la lluna,

una casa on sojornar;

donaran pau i fortuna,

quatre àngels dalt del cel.

Per a mi, no vull ser el vell

si he de guanyar una engruna.


La poncella cura


Poseu més núvols al cel

puix hi ha demanda de pluja,

estic recercant la fulla

on va pujant un anhel.

La pluja de mitja tarda

és una feta pregona,

deixeu-me el món una estona

per si guanyar, un dia, agrada.

Els núvols passen volant

i la pluja és encetada;

quan la mullada s’acaba,

li comento a la rosada;

però ella resta muda,

no té eines ni té casa.


Pelat de fred


He canviat el matalàs,

n’he demanat un de llana,

gran, feixuc, amb bona cara

per si parlen d’un xic gras.

La proposta és temptadora

per a guanyar molts diners

i eixir d’aquest mal pas.

En el poble del costat,

hi ha un dimoni qui sap

avançar pel camí estret.

Em comenta en Josep

qui, de nou, el portarà

per si aplega el tarannà

i em veu plegat de fred.


On han quedat els homes?


De pobres decebuts,

en porto el sarró ple;

com fan el que convé:

viatgen per l’obscur.

Nosaltres, els herois,

havem la panxa plena,

vèiem la gran lluerna

allí on s’acaba el moll.

Les barques malfeineres,

tipes de navegar,

s’adormen mentre gronxen.

On ha quedat els homes

qui esperen el somiar

quan s’acaba el no fer?


Viatjo a l’encanteri


Si fora missatger

del gran secret de viure,

deixaria l’escriure

al damunt del paper.

Oblido les mancances,

les lluites fraternals;

assegut als de dalts,

les tardes són galanes.

El meu amic dimoni,

un savi saberut,

viatja a l’encanteri.

Com s’ha tornat més tebi,

demana sols un ruc

i conèixer a sant Antoni.


El treballar


Poseu més llenya al foc

puix he comprat sardina

d’aquella dolça i fina

que es menja a poc a poc.

Una llesca gran de pa,

una tomata encisera

i una ceba que es recrema

perquè no se’n pot anar.

Amb un bon porró de vi

i el goig de l’allioli,

qui no demana esmorzar?

Ara, bé; el treballar

que se’n vagi i no torni

puix ben poc l’he d’enyorar.


A la pau del cementiri


A la pau del cementiri,

he estat fent meravelles;

he comptat milers d’estrelles,

és malaguanyat ofici.

Com la nit era serena

i frisava un vent fluixet,

m’he sentit com homenet

qui trobà dolça promesa.

A la pau del cementiri,

no poseu massa enrenou

puix no us vagarà la pena.

Allí, quiet, sento com brega

un pagès qui vol un sou;

ha de ser que té molt vici.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXLVIII)

01 Juny, 2024 06:04
Publicat per jjroca, Epigrames



No hi ha hores
a la nit
on s'amagui
l'esperit.


I ve la mort
sense temença,
no porta pressa
ni plata ni or.


Com hauria
de guanyar: 
força i gana
pel demà.


Ni vull ni sé,
sense alegria,
anar al cafè
dia rere dia.


A les voltes
del migdia,
em llevo
sense alegria.


No vull regnes
per a mi,
només casa
i poder dir.


Amb les bones
intencions,
com es perden
les raons.


Un gegant dormia
en el si del bosc;
quan era prou fosc,
la gana li eixia.


Una casa,
sense vi,
fa basarda
a no dir.


Una mosca
em preguntava
on havia
de parar casa.


Si el llum
és massa fort;
quan em parla,
faig el sord.


El pagès
li crida fort,
el cavall
diu que no pot.


Una jove
està per mi,
però el son
la fa patir.


Com havia
pocs diners,
menjava
per l'interès.


La més maca
de les flors
gairebé
ni sap d'amors.


Una fulla,
del pi gros,
mal enceta
mals d'amors.


Si veniu
per trobar llum,
emporteu-vos:
foc i fum.


És un goig
veure venir 
orenetes
a fer el niu.


Una tarda
i un matí
van de pressa
perquè sí.


A la vora
del camí,
passa el vent;
no n’està per mi.


Si m'estima,
li diré
que, quan dormo,
em trobo bé.


Amb seixanta
convidats,
no hi ha vici
ni pecats.


És un llum
tan tafaner
que, apagant-se,
queda bé.


Com la vaca,
d'aquest prat,
menja herba 
i ho fa de grat.


Una missa
i prendre fam
no és gaudir
ni bé ni mal.


Porta vaques
a la font,
les més magres
tenen por.
 

No vull caure
en l'oblit
de guanyar
i haver delit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Si endevineu i set poemes més

29 Maig, 2024 05:03
Publicat per jjroca, Poemes

Si endevineu


Suposo que sabeu,

volguda ànima trista,

que no haig ni camisa

ni la gràcia de l’hereu.

Com passo trencacolls

viatjant per un camí,

és el dolent destí

qui em vol posar en un toll.

Amb les amargues hores,

m’he fet un embolic

d’on no puc deslliurar-me.

Si endevineu queixar-me

amb crit escanyolit,

deixeu-me plorar a soles.


Rostre somrient


A la il·lusió primera,

poseu-li enrenou;

vull sopes amb un ou,

amb bon plat i cullera.

Un rajolí de vi

eixint del gran porró;

no he trobat res millor

per a acabar el matí.

Després, un bon seient

darrere la cortina

per si venen les mosques.

Les gràcies, les haig totes

i enceto la boirina

amb rostre somrient.


Volen les melangies


En el palau reial,

sojornen les poncelles;

són maques totes elles,

en saben de ballar.

Allí, els dies passen

mentre ragen les fonts;

es despullen els oms

i s’escurcen les tardes.

Puix, quan vindrà el fred,

com s’ompliran estances

de belles melodies.

Volen les melangies

i fugen les lloances

quan s’enceta l’hivern.


Allí, parlen de collites


A la casa del pagès,

cal somiar almenys un mes.

Allí, parlen de collites,

de pastures i aviram;

faran festes no sé quan

i pujaran a l’ermita.

Si parlem de festejar,

diríem que hi ha pubilla;

prompte, s'haurà de casar,

l’aixovar ja té la mida.

A la casa del pagès,

han tocat les set i quart,

el mul està preparat;

de palla, el sac és ple.


Ben begut, penso millor


Si he perdut l’enteniment,

de segur que se n’ha anat,

soc un vell desventurat,

mig captaire, mig conscient.

Quan em llevo pel matí,

veig com s’enceten els dubtes,

voldria haver més sucre

i una ampolla d’aiguardent.

Ben begut, penso millor

i la dona se n’adona

tot i fent-me mala cara.

Com la queixa prou li agrada,

ben sovint, passa l’estona

maleïnt amb gran virior.


Un dimoni novell


Estudiant per a ser ric,

he perdut aquest ofici;

m’he posat al sacrifici

de confiar amb el sentit.

Ser pobre, m’estarà bé,

per a no haver ni camisa;

tenia gana precisa

i no calia ni fe.

Però un dimoni novell

em proposa aquest engany

per a posar-se medalles.

Va ser, a les acaballes,

quan vaig caure en el parany

de demanar ser més vell.


L’amic m’espera


El dia clar

i l’ombra lleugera,

l’amic m’espera,

no he de fer tard.

Quan som tots dos,

ve la conversa;

mai porta pressa

ni vincla el cos.

Com lledoner petit,

parla del sol

i de tempesta.

El fruit engega

i no planyo la sort

quan ve la nit.


He demanat ser bon llop


A cavall de la fortuna,

he deixat el son amable

a la vora del camí.

Sortosament, podré dir

que he restat miserable

amb la pell resseca i bruna.

Els amics, qui mai conviden,

els he deixat un xic lluny;

un es queixa, l’altre gruny

amb paraules que ni amiden.

He demanat ser bon llop

per a viure entre ovelles,

massa son a les parpelles

per a aprendre cap lliçó

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Arribà la por i set poemes més

21 Maig, 2024 03:37
Publicat per jjroca, Poemes

Arribà la por


Albiro nova creu

qui m’espera a l’albada,

la mossa l’ha donada

puix el galant no és seu.

És maco i trafegot,

cansat de mil donzelles,

les conquerí a parelles;

aquesta era sa dot.

Mes una somrigué,

el jove es trasbalsà

i li aplegà l’amor.

Però arribà la por

vestida per casar;

ell desaparegué.


Al pou de l’oblit


Cercaré el silenci

a la tarda plana;

vora de la bassa,

demano que es quedi.

Els arbres gegants

amb les fulles noves,

algunes granotes

rauquen com abans.

I de dalt, al cim,

hi ha una oreneta

mirant un mosquit.

És jove, eixerit

i caurà, de pressa,

al pou de l’oblit.


Vol anar a la sega


La formiga vella

surt del formiguer,

vol anar a la sega

per si li convé.

El gra era madur,

el sol prou punyent

i el nou segador

parla amb la gent.

Com balla la falç

i el blat s’allita

enmig del silenci.

El pardal que cremi

puix cruspí l’amiga,

el pic li feu mal.


Està tip


Em comenta el caragol

que està tip de sentir el sol.

La seva closca es ressent

i li va guanyant la gana,

ja deu fer una setmana

que no atura aquest vent.

Ell vol anar a la plana

per a veure aquest món,

no dubtarà ni un segon

en quan rebi la comanda.

Amb un mos de fulla nova,

com s’apropa l’infinit;

el creure no té sentit,

però algú el posa a prova.


Menja i aixopluc


El misteri de la nit

el vull posar a les golfes;

entre palles i garrofes,

qui no veu un nou sentit?

A la fira de sant Lluc,

he comprat un ase nou

amb llarg pèl i bones dents.

Ha de ser prou innocent

perquè plora quan em veu

amb la menja i aixopluc.

En aplegar a l’albada,

com el faré treballar;

a la sínia, no vol anar

puix troba massa estrebada.


Si Mariona m’estimés


Si Mariona m’estimés,

volaria, fins a la lluna,

per si trobava una engruna

d’un tresor bastit pel temps.

Demanaria ésser ric

per portar-li les estrelles,

per fugir de les tenebres,

de les paraules que escric.

Però aquest no és el fet:

ella passa i convida

amb un somriure plaent.

Com en soc prou innocent,

he d’avançar per la vida

amb un caire contrafet.


Donar poc i ensarronar


Ben sovint, li dic al sol

que no em faci llevar d’hora,

però, en ésser tanoca,

torna a casa quan ell vol.

A l’hivern, vull ésser amic

i xerrem tota l’estona,

em comenta que s’apropa

amb un pensar esquifit.

El bon Déu el va lligar

amb cadena massa forta

per a donar tombs i tombs.

Nosaltres, els pobrissons,

haurem de fer el que toca:

Donar poc i ensarronar!


Quan aplegui l’hora


Quan aplegui l’hora

de l’anar-me’n lluny,

vull trobar on s’esmuny

la claror i l’ombra.

En el curt viatge

que em tocarà fer,

no desitjo ser

ni servent ni hostatge.

Deixeu-me gaudir

vora de la font

on les aigües canten,

on les flors esclaten

sense saber com

hauran de finir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXLVII)

13 Maig, 2024 05:53
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la vora

del jardí,

una mossa

em diu que sí,

dormir li prova.


Com havia

molta sort,

menjaria,

quasi, de tot,

mai pagaria.


A la casa

de la por,

mengem massa,

però tots

hauran recança.


Massa hores

de la nit

venen totes

a dormir,

almenys, a estones.


Les campanes

del convent

van cansades

sense vent

i amb males cares.


Mai em penso

ser botxí

quan em queixo

d'haver dit:

Massa li prego!


Porto anys

fent una guerra

amb paranys

eixint del terra

tots plens de planys.


Amb quaranta

solucions,

el blat grana

en els racons,

de res, s'espanta.


Com havia

pocs parents

no sabia

on posar els béns

de la família.


La més magra

de les sorts:

anar a casa

i posar or

enmig la sala.


He vingut

de bon matí

i he sigut

tan sols amb mi,

sóc un sorrut.


La més maca

de les flors

va a la plaça

per si el sol

no la plany massa.


Em contava

d'amagat

que trobava

l'entrellat

prou lluny de casa.


Amb les ganes

que jo tinc,

tres setmanes

en són cinc,

totes emprades.


A la rambla

de les flors,

qui no hi passa

no ho sap tot

ni potser massa.


Com demano

per anar,

el meu amo

ho deixa clar:

Millor t'escanyo!


Diria

que és mal antic

i aprendria

de seguit

a fer més via.


La Mariona

del meu cor

m'alliçona

en mals d'amor,

com és de dolça.


Us comento,

en arribar,

puix em sento

com qui fa:

passes en cèrcol.


Amb angúnia,

he demanat:

trobar núvia

d'amagat,

ha de ser vídua.


Com havia

poc jornal,

menjaria

el que cal:

pa, oli i sal.


Em conviden

a sopar

i s'obliden

d'encetar:

el pot d'olives.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Rauen estesos i set poemes més

13 Maig, 2024 05:49
Publicat per jjroca, Poemes

Rauen estesos


Pendent del sacrifici,

per sentir-me humiliat,

escric en un tancat

per a gaudir del vici.

Enceto la poesia

qui vol el davallar;

com no me’n sé estar,

punyent em passa el dia.

Les nobles intencions

s’enlairen al castell

dels pobres malentesos.

Allí, rauen estesos

per omplir bon cistell

uns assecats cigrons.


És lluny el paradís


Suposo que sabeu,

estimats vilatans,

que viviu, com germans,

suportant nostres creus

És lluny el paradís

i llarga la nissaga;

de vegades, m’agrada

eixir del compromís.

Però l’ésser humà

em duu a aquestes penses

cansades d’enrenou.

Haig ben minso aquest sou

i planyo per les presses

que em porten al demà.


Ensinistrar el dimoni


Els monstres del desert,

pujats a les altures,

em parlen com són fuses

les ganes d’haver encert.

Havien la il·lusió

d’aconseguir el vell somni:

Ensinistrar el dimoni

per tal de fer-lo bo!

El Déu no ho ha permès,

no vol posar a judici,

la gran obra que ha fet.

Sols hi ha un dimoniet

qui, fugint de l’ofici,

es fa el desentès.


El núvol espera


El núvol espera

diu que no ha pressa

en baixar del cim.

Mentre anem glatint,

una planta pensa

que aplega la fi.

El núvol demana:

baixar a la plana

per tal de mullar.

És son tarannà

i vindrà si clama

un pagès irat.

De sobte, es queixa

i la pluja enceta.


L’hostal


Caminant per fer camí,

aplego d’hora a l’hostal;

no haig carro ni animal,

només la gana ve amb mi.

A la llar, del tot encesa,

la mestressa fa el sopar:

patates amb bacallà

i, mig nedant, una ceba.

La taula està parada;

aquesta nit, en som set,

no fa falta un porronet

ni pa tou en una plata.

La menja va sense crit

i, després, anem al llit.


Són els d’abans


Suposo que endevineu,

dolça fada dels meus somnis,

com han de venir els dimonis

per tal de temptar els ateus.

Els cristians seran lliurats

puix eren tots a la missa,

han fet prega sense mida,

cap d’ells serà condemnat.

Però els altres, ja se sap,

han d’emplenar la caldera

i començar crits i clams.

Els pecats són els d’abans,

ningú cap novetat enceta,

tots mengen del mateix plat.


S’ha fet vell


El passejar va ser curt,

em va prendre la rialla,

ella ni volia palla

ni aplegar a casa del ruc.

Li daria un parell de mossos

i va córrer com un llamp,

és un sentiment estrany:

no haver ni mal als ossos.

Com m’agrada aquesta userda,

cada dia faig bon mos

abans d’entrar a la quadra.

A l’amo, veieu, li encanta

arribar més tard al tros;

s’ha fet vell i un xic bleda.


No mareja


L’angoixa de la nit

m’apropa a les tenebres,

el monstre va a les seves

i pensa amb el què dic.

És un heroi maldestre,

cansat de viatjar,

un déu el va deixar

puix no volia aprendre.

De tant en tant, renega

i munta un embolic

per tal de deslliurar-se.

Si el sentiu queixar-se,

digueu-li que és bonic;

llavors, ja no mareja.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXLVII)

13 Maig, 2024 05:42
Publicat per jjroca, Epigrames



Venen totes
de ponent
i s'escanyen 
lentament.


Al capvespre,
venen pors
mai no saben
trobar un port.


A la barca
li han eixit:
manta ganes
de dormir.


L'amor demana 
el seu palau,
però qui mana
diu: No em plau!


Quan el riure
em ve a cercar,
el queviure
no el deixa anar.


He de demanar,
al bon Satanàs
una mossa jove,
no em farà ni cas.


Per estranyes
i grans raons,
mai demanes
solucions.


A la casa
del corriol,
la mestressa
s'omple de sol.


Esperant
la primavera,
he passat:
fred i gelera.


La juguesca
de l'amor
posa pressa
a la tardor.


Com la mossa
ha convidat
a estimar-me,
ha fet salat.


A l'hivern,
cada carrer
és més ample,
més lleuger.


Com haig ganes
de dormir,
les garlades
faig finir.


En demano
per dinar:
sopa sola,
no n'hi ha.


El silenci
de la nit
com reclama
l'esperit.


Una taula,
sense pa,
despullada
ha d'estar.


Com la mare
ha de dir:
Vine prompte
pel matí!


Al dematí,
vaig a la feina,
a migdia,
perdo l'eina.


Una mossa
em comentava
que, estimar,
tampoc li agrada.


Amb més gana
que diners,
la setmana
dura un mes.


Al bon Déu,
he demanat:
Menjar poc!,
per si de cas.


A la festa,
vaig al ball
per a aprendre
a no mirar.


Com havia
poca sort,
menjo cebes
del meu hort.


A la bassa,
he vist un peix
que nedava
en escreix.


Les mirades,
en llegir,
com es perden
pel camí.


He posat el cap
vora la finestra
per si hi ha una festa
al carrer de dalt.
 

Mai espero
altre món
que gaudir
sense haver son.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El llegir i set poemes més

05 Maig, 2024 07:49
Publicat per jjroca, Poemes

El llegir


L’aventura de saber

no haurà hora ni té mida;

quan la pensa està amanida,

al bon cap li feu saber.

Com ell anirà al davant

o, si li plau, al darrere;

no poseu ni all ni pebre

puix ho trobareu picant.

Enceteu el llibre nou,

ben a prop de la finestra,

per si cerqueu un bon llum.

El llegir és gran costum

i la joia es manifesta

quan el temps prou es reclou.


Sentir l’amor


Sentir l’amor i ser galant

en descobrir una poncella,

no li heu de dir com és de bella,

puix mira envers i prou que ho sap.

Pujar al cavall, recórrer el món

per conquerir el gran castell,

trobar el goig de fer-se vell

sense oblidar ni un dels records.

I batallar, en cent batalles,

per a tenir nova fortuna:

una gran cambra on reposar.

Venir la nit, sense aturar,

per a gaudir d’aquella engruna

de l’esperança que es pot copsar.


Gran fama


Surt el sol

i en tornen quatre;

mig beguts,

del tot callats.

Han de fer un disbarat

i retrobar els ensurts

a la vora del vell catre

on han bastit un tresor.

Les begudes que demanen

ningú les voldrà pagar

puix diuen que són molt cares.

Poca festa si és debades

i tots fugen, està clar,

al castell de la gran fama.


Posarem dues cols


Camins que he trepitjat,

desitjos sense fi;

com espero la nit

per a rebre dos plats.

La gana es fa ferrenya

quan no hi ha el berenar,

el dejuni és prou clar:

vingué a la primavera.

Hem de lluir la roba

ben farcida de flors

i estreta en desmesura.

Si la gana no atura,

posarem dues cols

tot ballant dintre l’olla.


Aventures i dissorts


Prop la porta de la casa,

he posat vella cadira;

la tarda esdevé tranquil·la,

poca gent que ve i que passa.

Amb un llibre a la mà,

enceto les hores dolces,

les he demanat quasi totes

fins a l’hora de sopar.

Aventures i dissorts

van posant-se, a les ratlles,

sense fer-me massa cas.

Nostre heroi no té ni nas

i va perdent, mig debades,

entre juguesques i pors.


El llum ja es tanca


La princesa s’ha vestit

com si tocara el casar,

no aplegarà cap marit

perquè el drac no el deixarà.

Aquest drac ja es fa vell

i voldria tendra carn;

com li falten dues dents,

massa sopa ha de menjar.

La lluita està servida

quan arriba el cavaller

amb espasa, escut i llança.

Com que el llum ja es tanca,

la batalla és el primer;

després, veure’m qui convida.


El meu orgulll


Mitjançant el meu orgull,

vull tornar a la infantesa;

quasi havia la promesa

d’avançar sense l’escull.

Mariner, bon mariner,

no podré pujar a la barca;

quan es mulla per la traça

de viatjar pel nou paper.

Em llevava pel matí

per a jugar amb les formigues

qui traginaven el blat.

Quan féiem la mitja part,

les tenia per amigues

a la vora del coixí.


Quasi els podré dir


Quasi els podré dir,

als monstres de la sort,

com és de gran la por

quan m’allito a dormir.

Allí, es reuneixen

amb fúries i fantasmes;

engeguen les proclames

i criden prou i es queixen.

Quasi els podré dir

que vaig cap a l’infern

per a trobar fortuna.

De gràcia, ni una engruna

i passo prou despert

per territori amic.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 ... 176 177 178  Següent»