Epitafis (XCIII)
02 Setembre, 2024 10:03
Publicat per jjroca,
Epitafis
Us faig saber que, avui, tinc gana.
No he trobat un peu per a llevar-me.
No sé ben bé com m’han portat.
A la butxaca, tinc l’imprès de l’assegurança.
Cada dia, xerrotejo menys.
He menystingut dos treballs de fantasma.
Si arribeu tard, pagareu penyora.
Vaig morir fa poc i ja faig nosa.
Si pago bé, eixiré aviat?
Segueixo una dieta exigent.
Aviat, us donaré les noves.
Ja no estic dels nervis.
Llegeixo, però sense il·lusió.
Estic quasi convençut que els ases no volen.
En guanyar una mica de pes, sortiré.
En un rampell, me n’aniré.
No em digueu com he vingut.
M’he quedat per l’esbarjo.
He escrit la carta als Reis.
He desat el sac de les mentides.
Apropa’t més que no et puc veure!
Afanya’t, és dia de paga!
Ni quasi recordo el Pare Nostre.
Benvinguts al «resort»!
Aquesta setmana no penso bellugar-me.
Estic pendent de la loteria de cecs.
No puc eixir, he de guardar quarantena.
El veí està trist, acaba d’arribar la senyora.
Cerco nínxol amb dues finestres.
He decidit canviar-me la roba.
No he aconseguit cap núvia grassa.
Estic tancant la porta de l’esperança.
M’he apuntat a un curset de recuperació.
Doneu records a la senyora.
Estic pregant per a no tornar.
Ha de ser festa, he sentit un sorollet.
El veí és un neguit, treballava de traginer.
No us comento com tinc les ungles.
Si heu de morir, procureu matinar.
Fins ara, tot va bé.
He començat l’any amb ben poques ganes.
Des que sóc aquí, no ho veig clar.
Vull tornar sense cap motiu.
No haig hores baixes, totes mesuren igual.
El darrer son sol ser prou llarg.
He decidit no eixir per la pandèmia.
No sé com ho veus, però estic prou content.
Estic esperant, ha promès que vindrà avui.
Dues hores més i surto a berenar.
Avui, m’han venut una rentadora.
El veí es queixa sovint.
Cada matí, estic més content.
Ja porto una setmana sense rebre crits.
No sabia que hi havia dejunis llargs.
De vegades, ni haig hores de pensar.
Necessito una mica més de paciència.
Prou sovint també penso amb vosaltres.
El soterrador em va dir que no plori.
He comprat un cadenat per a tancar el nínxol.
Delerós, mon esperit i set poemes més
02 Setembre, 2024 05:38
Publicat per jjroca,
Poemes
Delerós, mon esperit
Amb la por qui viu amb mi,
hauré omplit una cistella,
és grassa, forta, vermella
amb un caire indefinit.
En un passat viatger,
acostumo a esdevenir
quelcom més que un arlequí
prou garlaire i tafaner.
I anem per aquest món
tan replet de meravelles
que no atura ni a la nit.
Delerós, mon esperit
com s’acosta a les estrelles
per conèixer el què i el com.
El regne de l’avern
Acabo de saber,
mon estimada fada,
que el riure no m’agrada
quan estic al recés.
Les cures maternals
no sé si les recordo,
he estat home dropo
farcit de massa mals.
El regne de l’avern
el vull per a mi sol
puix no haig alegria.
De tant en tant, em crida
l’amic i vell mussol
qui viu en el paller.
Fill de ma misèria
Cansat de no fer res
i fill de ma misèria,
la vida passa i pena
mentre va pel carrer.
Hagué un amor furtiu
d’aquella bella mossa
qui parla, quan no toca,
per demanar un niu.
La casa ha de ser:
amb vint cambres i golfes
plenes de sacs de gra.
Per tal de demanar
em va posar penyores
fins que no va caler.
Anant amb ulls ben clucs
Cansat de no poder
complir velles promeses
empaito les fereses
de dubte i no saber.
Ben oblidat dels déus,
enfilo carrers amples
per descobrir culpables
amables de les creus.
Dessota del gran llum,
procuro que els meus somnis
no apleguin a l’oblit.
Com no t’ho havia dit:
Respecto el meu dimoni
anant amb ulls ben clucs!
Només queda al sembrat
Aprendré, si de cas,
a recomptar els meus dies,
les penses amanides
voldran eixir del mas.
Allí, he de deixar
el mardà i les ovelles,
una munió d’esquelles
que no volen dringar.
És meu el corriolet
on les formigues van
a pas adelerat.
Només queda, al sembrat,
quatre polsims de gra
i un somni estrafet.
La taula està parada
Dimoni que no he vist
lluitant amb sant Antoni,
demano que no tornin:
la neu, la pluja i fred.
Veieu la primavera
com ha portat les flors,
n’hi ha de tots colors
com demana l’abella.
Em llevo al dematí
tot just a l’esmorzar
un ou amb cansalada.
La taula està parada
amb els coberts i un plat
ben rodó i eixerit.
Ben plens de pols
Herois i matiners,
ben fets a l’aventura;
la vida us procura
l’enginy a cada indret.
Lliureu-vos al cavall,
al camí de la plana
on el vent s’encomana
massa dies de l’any.
Un cop ben plens de pols,
atureu, a la vora,
sota l’ombra d’un pi.
De segur que, allí,
la paciència us troba
per guanyar un cop o dos.
Passen minuts i hores
Per aquell camí ral
no hi havia poncelles
ni aplegaven les festes
galdoses com abans.
Ara, queden els vells
amb el pas tremolós;
quatre gats, algun gos
i un jove donzell.
Amb l’escola tancada,
els llibres amagats,
com van cercant bestioles.
Passen minuts i hores,
es van sentint esclats
de la vella campana.
Poemes curts (CLIV)
01 Setembre, 2024 06:39
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Suposo que saps,
estimada meva,
que un si de cas
em porta a la treva
feixuga del nyap.
Com no hi havia
solució,
menjaria
un xic de tot
per si gaudia.
No han de passar
les hores senceres
cercant el demà
entre les dreceres
d'un saber anar.
Esperant
el treballar
vaig passant,
sense dubtar,
tot claudicant.
Demano, a la nit,
les hores més dolces
mentre l'esperit
va fugint, de noses,
cercant l'infinit.
No demano
el meu somiar
quan proclamo
que cal anar
a trobar esbarjo.
Com menjava
cada dia,
no enyorava
altra via
ni demanava.
Quan la lluna
aplega tard,
és més bruna,
de cap a cap,
i un xic poruga.
L'estimava
d'amagat
i pensava
aplegar al cap
per si passava.
Una aranya
em comentava
que ensenyava
a la companya
a fer fiblada.
Mai em sento
tan content
quan comento,
enmig del vent,
que no em queixo.
Han passat
les orenetes
i han deixat
les altres terres
on hivernar.
Com comenta
el meu amic:
Si has pressa
i embolic,
prova la resta!
A la mare
demanà
si ser frare
o capellà
era lloable.
Ni comento
per la nit
com em sento
pel matí,
millor ho deixo.
M'he cansat
de treballar
i, encara,
no m'he posat,
ho he de provar.
Com no havia
més calaix,
provaria
amb el de baix,
almenys, un dia.
Quan s'alluna
el gran sol,
ve la lluna
amb el condol
tan oportuna.
A la sínia,
pel matí,
cantaria
sense fi,
no haig cap mida.
Va contar-me
en Llucifer
que, anar-me'n,
no pot ser,
he de quedar-me.
Una ovella,
a un pastor,
com es queixa
de debò,
no vol ser vella.
Escrivint
aquest poema,
vaig vivint
mentre es queixa
la jove amiga que tinc.
Si digués que maca és i set poemes més
01 Setembre, 2024 06:32
Publicat per jjroca,
Poemes
Si digués que maca és
Mal posat a festejar
amb una vella pubilla,
m’he trobat dintre una illa
on no puc ja més restar.
El casori haurà de ser
a primera llum de l’alba,
coses de l’enamorada
qui demana quedar bé.
Si digués que maca és
de l’ensurt me’n sortiria
i hauria bona dot,
però com això no es pot
li demano ser migdia
o una estona poc després.
En un reclau del camí
La fortuna ha de venir
en un reclau del camí.
Per això viatjo sol
per no compartir la joia;
un tresor sense cridòria
és el millor dels consols.
Aprenent de lladregot,
m’he fet mentider de mena,
haig barret, una espardenya
i, per tal de beure, un got.
A la bossa del veí,
trobaré la solució;
si es nega, cop de bastó,
si es covard, no podrà eixir.
Paraules de l’encert
Paraules de l’encert
no féssiu males cares,
fa estona que estic despert
per no viure debades.
M’agrada l’anar fent,
dormir al llit ben tou;
les sopes amb un ou
i estalviar-me el fred.
Paraules de l’encert
si un dia heu de venir
hauré la porta oberta.
Guaiteu per a finestra
per si hi ha algun veí
qui vol fer-me un retret.
Amics de l’encanteri
Talment us podré dir,
amics de l’encanteri,
que viure és un misteri
qui no sap obeir.
Els riures són llunyans,
les ombres matusseres;
mai he tingut fermeses,
soc pobre dels d’abans.
Escriure és un regal,
el llapis no ha bandera
ni troba solució.
Demano un bon racó
on fugir de la desfeta
quan bufi el vent de dalt.
Oli al llum
Obriu, si us plau, l’infern
puix haig poca fermesa;
la lluita massa em pesa,
no puc somiar despert.
Poseu-li oli al llum,
a prop de la caldera;
odio la tenebra
si ve de més amunt.
Poseu-me en el cistell
un polsim de metzina
per si vull fer un mos.
M’han dit que soc talòs
puix crec a la veïna
i faig de passerell.
El núvol passa
El núvol passa,
va carregat,
se sent l’esclat
i cau la branca.
Un arbre vell,
gran sentinella,
llença la queixa:
No estan per ell!
El núvol passa,
el pagès riu
i el blat ni es queixa.
Sento com bleixa
del fons del niu
una au cansada.
Primavera ha portat
Primavera ha portat
la flor primera,
va ser llarga l’espera
ni sé com l’ha deixat.
L’oreneta enfeinada
en trobar nou fang,
ha de refer la casa,
té un esvoranc.
Primavera ha portat
el seu encís
a hora primera.
En el camp, la rosella
ha el compromís
de guardar el blat.
Marçot porta el vent
Marçot porta el vent
i vol la guerra,
és l’abril qui penetra
cercant el seny.
A la vila dels pobres,
poc enrenou,
quatre vaques i un bou
mengen a soles.
És el bou qui governa,
enmig del prat,
demanant poca festa.
El Montsià és finestra
on portar el cap
per saber qui navega.
Epigrames (CLIV)
01 Setembre, 2024 06:26
Publicat per jjroca,
Epigrames
Li demano
festejar
i ella em parla
de casar.
Us diria,
de bon grat,
que m'adormo
havent pensat.
Quatre cases
del carrer
són tancades,
sense fe.
A la banda
de llevant,
el petit
es va fent gran.
Sense massa
compliments,
l'hivern passa
enmig del fred.
Cerco jove
per a mi
que m'estimi
perquè sí.
I pendent
d'anar a volar,
passo el temps
en un somiar.
A la casa
dels valents,
tenen pressa,
no han temps.
Amb la joia
que jo tinc,
cada festa
en són cinc.
Com demana,
li diré
que l'escolto
si em convé.
A la casa
dels vençuts,
si plorem,
ens diuen: Rucs!
No haig terres
per donar
ni collites
per plorar.
El fantasma
del meu cor
prega massa
i menja poc.
Quan apleguen
les raons,
faig fugida
a altres mons.
Com m'agrada
anar al treball
mai acabo
d'arribar.
I si em voleu
fer glatir:
Doneu-me aigua,
priveu-me el vi!
Si la lluna
em ve a cercar,
comenteu-li
que ha fet tard.
Com la mossa
del meu cor:
puja, baixa,
ho fa tot.
Com volia
el casar,
si no mana,
ja ho farà.
Si no plou
quan he manat,
ni em sap greu,
faré salat.
Si m'estimes
de valent,
no em demanis
massa temps.
Mai em canso
de lloar:
els vespres
dalt del Montsià.
He parlat
amb el meu cos
i he pensat
que era un talòs.
A la lluna,
el ruc plorava
perquè el sol
no s'apropava.
Quasi era
un mig mort
i abraçava
com un pop.
El més murri
del carrer,
menja, calla
i queda bé.
Les comandes
del castell
són ben maques
per a ells.
Quasi trenta primaveres i set poemes més
25 Agost, 2024 05:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Quasi trenta primaveres
Quasi trenta primaveres
i encara va a la font;
el cànter es quasi nou
i les aigües són prou fredes.
Un nuvi, que va tenir,
se n’anà a buscar fortuna;
només li queda la lluna
i la llana del coixí.
Dolça mossa de les d’abans
cus i broda un llençol;
de tant en tant, el consol:
Deixeu-la per a vestir sants!
I una llàgrima li ve
tot i esguardant el promès.
Sento el vent
I sent savi i saberut;
cada matí, quan em llevo,
discuteixo amb el ruc
i, prou sovint, vaig i perdo.
El carro, de nou, trontolla;
es queixa de no fer res,
vaig aprendre de pagès
per a poder bullir l’olla.
A la cuina, està la mare
posant branques en el foc;
era llenya d’albercoc,
l’arbre morí sense ganes.
A la nit, quan torno a casa
sento el vent com gruny i passa.
Una palla en el paller
Una palla, en el paller,
es queixava desvalguda:
Cada dia estic més muda,
el galant ni s’esdevé!
Abans, en el camp de blat,
sestejava al migdia;
massa gent donaven vida
a un joc entremaliat.
Era el vent del qui s’escolten
les defetes dintre el bosc
i l’arrissada en el riu.
La rosella sent caliu,
com cantava una cançó
mentre els grills es revolten.
Em contava en Llucifer
Em contava en Llucifer
com l’infern s’ha tornar agre,
ja no veu l’ànima amable
qui es delia per no fer.
El dimoni, enfadat
amb un àngel poca-solta,
comentava que el molt tanoca
ha aires d’espavilat.
Em contava en Llucifer
que, quan ve Setmana Santa,
agafa carretera i manta
per viatjar a altres indrets.
És que ell és eixerit
i de tot en treu profit.
Ball de l’aigua clara
Una mossa em comentava
que, en ser a mig estiu,
ja voldria veure el riu
amb un ball de l’aigua clara.
Les muntanyes, amb sa neu,
fa prou temps que no les miro
ni aquell aire que respiro
ha la gràcia dels bons déus.
Sant Pere poc que m’escolta,
ningú prega a l’entorn
per si un núvol es detura.
La disbauxa em procura
un maldecap per a tots,
un silenci per resposta.
Cansat de donar tombs
En el palau reial
ni dormen les estrelles,
van posant meravelles
per tal de no fer mal.
El rei, veieu, està
cansat de donar tombs;
ha de cercar homes bons
per tal de feinejar.
Les roses del jardí,
tallades sense fre,
van adornant les cambres.
Les fonts brollen i parlen
d’un futur matusser
qui, prompte, ha de venir.
Una lluna sencera
Discutint amb el ruc,
de la feina preada,
em diu que no li agrada
aquest temps tan eixut.
Ell vol sentir les deus
bastint els rierols,
regant les quatre cols
i refilant la veu.
La tarda és ben planera
i pren fugida el sol
a terres de ponent.
Aquí, ni anem fent
perquè escanya el condol
d’una lluna sencera.
Una vella en el carrer
Una vella, en el carrer,
com es queixa de la llana
mentre fila una aranya
a les tiges d’un roser.
En el cim, apreta el fred,
un hivern que s’endevina;
damunt la vall, hi ha boirina,
el marró es menja el verd.
Una vella, en el carrer,
cantusseja una cançó
que, un dia, aprengué a escola.
A teulada, un gat miola
mentre se’l mira aquell gos
qui udola per no poder.
Poemes curts (CLIII)
17 Agost, 2024 05:28
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com la menja
era al plat,
la desfeta
havia aplegat
de casa seva.
La formiga
és a punt,
mai oblida
l'embalum
i com s'obliga.
Al jardí,
en primavera,
de bon matí,
l'aranya espera
haver un festí.
És a l'hora
de fer feina
quan no sobra
mai cap eina
ni sols ho prova.
El gegant,
del meu país,
és més gran
al dematí
fins no sé quan.
El cavaller
i el cavall
són valents
per la vall
quan no fa fred.
A la porta
de la por,
qui pren nota
de debò?,
almenys quan toca.
A la cambra
del costat
no hi ha massa
per donar,
només la gana.
Quan la mula
va al tros,
va poruga,
sense goig,
no sé si muda.
He comprat
per l'ocasió:
poc verat
i poc seitó,
els trobo cars.
A la casa
dels barrets,
hi ha qui passa
i no diu res,
deu ser la fama.
Amb quaranta
cavallers,
hi ha batalla
cada mes
o més encara.
Com em deia
el rossinyol:
L'alegria
porta el sol
per companyia!
Si la menja
és a les tres,
hi ha qui es queixa
com si res
demandés pressa.
Com havia
molta son,
dormiria
a prop del pou
fins al migdia.
Al carrer
del rajolar,
un tafaner
diu que hi ha
un sol proper.
Caminant
sense fortuna
va pujant
fins a la lluna,
a cops, volant.
Com no havia
gens de vi,
demanaria
un rajolí
per passar el dia.
A la presó
que m'han tancat,
hi ha pregó
a cada quart
i processó.
A la casa
del porquet,
és on guanya
trobar el verd
quan no hi ha gana.
Com contava
el mariner:
ha la barca
en el sec
mitja setmana.
Prefereixo
anar a ballar
i no em queixo
l'endemà
quan baladrejo.
L'ofici de pagès i set poemes més
17 Agost, 2024 05:23
Publicat per jjroca,
Poemes
L’ofici de pagès
A la vall, hi ha oliveres
sense ganes de fruitar,
el molí no ha de rajar
i ennegreixen les promeses.
S’acumulen les desfetes
i la gana és a punt,
s’ha perdut un xic de llum
mentre apleguen poques festes.
El vell avi recomana
procurar allargar els diners
fins que arribi un bon any.
És aquest el vell parany
de l’ofici de pagès:
Haver poc menys de la gana!
Cansades de plorar
En el palau reial,
descansen les comteses,
cansades totes elles
amb homes qui fan mal.
Cansades de plorar,
es lliuren a l’ofici
d’adquirir benefici
després de l’infantar.
Collars i collarets,
polseres de colors
i mocadors de seda.
En ser a casa seva,
voldran tots els honors
amb més de vint servents.
El llapis em dirà
El llapis em dirà
on voldrà fer aturada;
la mà està cansada,
voldria l’allitar.
Però, aprenent de déu,
he de posar ofici
d’aquest gran sacrifici
de transportar eixa creu.
El llapis em dirà
com vol ser a l’estoig
entre colors i ploma.
Un deure l’acarona
i pensa que està boig,
algú el comprendrà.
El sol se’n va
Demà, al dematí,
quan nostre amic sol
arribi a la finestra,
li diré que la festa
portà enrenou
i hagué de fugir.
Estris de l’incert
que un cap acarona;
amb penses de dona,
és quan home es perd.
El sol com se’n va
al regne de ponent;
rondinaire, innocent,
ben prompte, tornarà.
El riu vora la mar
El riu vora la mar
ni tan sols estossega,
guerrer sense bandera
ni plora en arribar.
S’acaba l’estiu i el fred
s’enfila a les muntanyes,
no filen les aranyes
en el fanal del carrer.
El riu vora la mar
vol seure una estona,
la brisa l’acarona,
ell no sap ni pregar.
I la nit com s’afanya
en trobar bona casa.
A l’ombra de la bassa
És a l’ombra de la bassa
on la granota espera,
havia estat molt planera,
però el dubte l’escanya.
Al matí, ve la fam
i una mosca prou vella,
sobre un tronc es passeja;
haurà de prendre mal.
Altra granota amiga,
dintre l’aigua, sospesa
llençar-se a l’aventura.
Una abella feixuga
es posa ran de l’herba
per si la fosca l’amida.
Massa son i pocs diners
Massa son i pocs diners
com fan perdre l’interès.
Una mossa molt ufana,
de dalt del balcó estant,
com somia que un galant
ve, a la nit, a festejar-la.
Però ha un pare murri
i una mare un xic altiva,
cap pretendent fa la mida;
en ser ells, campi qui pugui.
Com es va quedant fadrina,
cerca nuvi lliurador,
és quan passo a ser jo
el millor qui la rondina.
De renecs, el carro ple
Les mancances del pagès:
Vendre poc i comprar res!
Amb una roba recosida
i el posat seriós,
com avança cap al tros
amb poca gana amanida.
Oliveres s’han fet velles
i el terra sembla foc,
la collita no ha lloc
i les fulles estan seques.
De renecs, el carro ple
i quan torna a sa casa
diria que la mainada
calla i menja el que convé.
Epigrames (CLIII)
17 Agost, 2024 05:18
Publicat per jjroca,
Epigrames
Per ser pobre
i tafaner,
sestejar
i mirar bé.
Si no cerco
altres raons,
mana l'amo
i tots som bons.
Com m'ha dit
en Llucifer:
En dilluns,
ho tinc prou verd!
En ser gran,
m'agradaria,
feinejar
un xic al dia.
Si em planyo
un poc més,
igual guanyo
sense fer.
Com que soc
poc decidit,
he comprat el pa,
m'he deixat el vi.
I si plou,
un dia al mes,
dormiré
en el recés.
El dimoni
com m'ha dit
que treballi
d'esperit.
Una jove
ha demanat
que l'estimi
de bon grat.
La marona
no ha pressa
ni comenta
ni es queixa.
Quan Maria
em ve a buscar,
de segur
que hem de ballar.
Si em demanes
per eixir
et diré
que he de mentir.
No em voldria
equivocar,
però somio
i tant em fa.
Massa pedres
del camí
ni declamen
ser allí.
Les topades
amb la mort
són massa agres
i parlen poc.
És quan vaig
a treballar
quan observo
que faig tard.
I si trobo
solució,
tanco fira
i faig un mos.
Si m'escanyes
et diré
que faig passes
quan convé.
I si vens
per demanar
posa la pressa
i deixa-la anar.
Com posaria
el son
en el llit
per si s'adorm.
Massa riures
sense flors
i queviures
a l'engròs.
En dormir
la primavera,
es queixava
una abella.
Mai demano
per a mi:
ni ser amo
ni haver amics.
Les temences
són així:
Són lleugeres
d’esperits!
Sota l'ombra
del gran pi,
esperaria:
el fer-me ric.
A la casa
dels valents,
massa criden,
ningú ho sent.
Amb la feina
a mig fer,
menjo poc,
però a pleret.
El meu amic sapastre i set poemes més
09 Agost, 2024 05:14
Publicat per jjroca,
Poemes
El meu amic sapastre
El meu amic sapastre
ha pensa de cofoi;
és valent, alegroi
i dorm, joiós, a un catre.
No ha petja ni diners,
no pensa amb un mal viure;
quan parla, sap descriure
la mort si l’han ofès.
El meu amic sapastre,
heroi de butxaques buides,
deleix quan beu el vi.
Algú sabria dir:
Què fan les males bruixes
quan troben un obstacle?
La creu
Confesso que la creu
és l’estimada veïna,
orgullosa sense mida
qui remira i no em veu.
La somio a la nit,
la recerco al migdia
i ploro quan, de nou, crida
aquest fort grinyol del pit.
És més blanca que la neu,
ben guarnida amb cent flors
i alegre com la festa.
Em troba, es manifesta
amb l’angúnia i els dolors
qui aturen a la creu.
Aquella brisa
Porteu-me aquella brisa
que, en eixir del port,
ha trobat la mà amiga
i plany la seva por.
Porucs i mendicants,
despullats de camisa,
van cercant la fatiga
que pregonen els sants!
Les penses del pagès
no ixen de la plana
on es gronxa el blat.
La brisa s’ha posat
a les golfes de casa
per gaudir d’un recés.
Estreno camisa
Han vingut els capellans
per a fer la processó;
missa solemne, amb flors,
i, guarnits, els preats sants.
Les campanes del cloquer
diria que ja s’envolen;
a la dansa, hi ha sis joves
qui les fan ballar un xic més.
Ara, en tocar les set,
s’acabaran tots els tombs
perquè s’enceta la missa.
Avui, estreno camisa,
sabates i pantalons;
quasi semblo un homenot.
Hi ha poca palla
En el camp, els segadors
estan acabant la feina;
prompte, encetaran la queixa
perquè fa massa calor.
Les espigues són galanes
i n’hi ha de massa mides;
poques grasses, massa primes
per a fer bones pensades.
Sota l’ombra de la plaça,
hi ha carreres i rialles
d’un bon eixam de canalla.
Aquest any, hi ha poca palla;
es perdran les gran comandes
de vestits i d’arracades.
Estic ben enfeinat
A casa, haig un dimoni
qui s’allita a les golfes;
de la gràcia, en té poques,
és gepic, sorrut i borni.
Els dilluns, al dematí,
es posa a ran d’orella;
em parla d’una poncella
vestida com de setí.
Com que estic ben enfeinat,
amb cent grams de gran peresa,
el deixo anar en el temptar.
Quan enceta el nou plorar,
li dic que, a la caldera,
és on perd el bon veïnat.
La mar és una festa
Algú podria dir,
abans de la tempesta,
que la mar és una festa
de gojos a desdir.
Com ballen joves pops,
mouen el cap i braços,
obliden els fracassos
de manta pescadors.
I les sardines van
nedant, aquí i allà,
tot fent una corrua.
Una manta, feixuga,
es vol posar a plorar
quan núvols van passant.
El bon avi Rafel
El bon avi Rafel,
cansat de no fer massa,
ha demanat la tassa
de llet i un xic de mel.
Com va quedar-se conco,
per no trobar fadrina,
es plany i es capfica
somiant que encara és mosso.
Va ser una primavera,
de potser massa anys,
quan va anar a la festa.
La mare l’aconsella
i es perden averanys
prou lluny de casa seva.