Epigrames (CI)
14 Juny, 2022 05:49
Publicat per jjroca,
Epigrames
A meitat gener,
quan el fred és viu,
em sento lleuger,
captaire i aspriu.
Si l'amor demana
que vagi a dormir,
li diré que sí,
que dormir m'agrada.
L'aranya portava
tela per donar,
no se'n sap estar,
però fila amb calma.
Manta cartes,
sense amor,
van per taules
ferint cors.
Al portal, no hi és
el bon rabadà,
espera el demà,
vol dormir un xic més.
Quan la lluna parla
i escriu el camí,
sento com esclata
i voldria eixir.
No hi ha somnis
ni enrenous
si els dimonis
ixen bons.
Es farà saber
que la dona creix
i cerca volers
quan li deixa el rei.
En el caminoi,
parlen les formigues
d'un estiu cofoi
amb poques espigues.
Quan la jove
va al mercat,
porta un cove
i un esclat.
Si fa sol
i ampla nit,
cal sortir
i tornar tost.
Els dos abellots
rondant pel coixí
em demanen si
faré estirabots.
Estimat amic
a l'hora primera
tinc la cuina encesa
per si cal fregir.
Els captaires
d'il·lusió
cerquen l'aire
sense por.
En una temença
vivia el meu cor,
com es manifesta:
esglaiat del tot.
Trenta riures,
a la font,
són ben lliures
de fer un plor.
Quan estigui
mariner:
menjar bé,
dormir qui pugui.
En el regne
de les flors,
els falciots
volen aprendre.
I la núvia
prou bonica,
més bé rica,
sense angúnia.
Et caldrà saber,
estimat veí,
que l'amor sencer
mai viurà aquí.
A les flors demano,
ho faig de bon cor,
que quan vingui l'amo
no s'apagui el foc.
Per a ser
bon pecador
és menester:
el beure a doll.
En mon equipatge
no porto cançons
puix el meu viatge
va per altres llocs.
En el centre
de la ment,
em cal rebre
i ser conscient.
Quan l'hivern se'n va i set poemes més
08 Juny, 2022 05:50
Publicat per jjroca,
Poemes
Quan l’hivern se’n va
Quan l’hivern se’n va,
cercant altra casa,
diu que tornarà
si el disgust li passa.
Els humans caiem
al desig primer
i no estalviem
en posar deler.
Quan l’hivern se’n va,
obro la finestra
i apago el foc.
Cerco un bon lloc
on hagi la festa
i el minso pensar.
A resultes de no ser
A resultes de no ser,
engego les aventures,
dono, al cap, altres mesures,
canvio feina per plaer.
He de trobar els enemics
esperant que hagin falles,
enllesteixo les contalles:
els pobres qui es tornen rics.
A resultes de no ser,
cerco llum a la paraula
perquè estic assedegat.
Ben sovint, sento el esclat
quan estic segut a taula
en un racó del cafè.
Vaig passant velles fatigues
Una mossa em diu que sí,
que li parli altra vegada,
de segur que no li agrada
escoltar tot el que dic.
Les promeses han de volar
més enllà de les estrelles,
van prenyades totes elles
de la gràcia d’estimar.
El diumenge hi ha mercat
d’ornaments de gran valor
amb joies de manta mides.
Vaig passant velles fatigues
d’altres mosses de mal cor
qui, després, m’han rebutjat.
Primavera és a la porta
Primavera és a la porta
tot demanant poder entrar,
és hivern, el vell tanoca
qui la cambra li ha tancat.
Emmalalteixen les flors,
entristeixen els ocells,
possiblement els penells
es van queixant de la sort.
Primavera és a la porta
i els déus, que se n’adonen,
baixen a donar empenta.
Ho contempla l’oreneta
i un pagès qui vol les tornes
per si la collita no és bona.
Les abelles van al tros
Les abelles van al tros
perquè volen fer la mel,
encara, hi ha poques flors
perquè és ben trist el cel.
Les abelles volen sol
per a despertar les mosques,
estimen xerrar, a les fosques,
del viure i del menjar dolç.
Les abelles van al tros
per despertar el presseguer
qui ni brota ni badalla.
Les abelles tenen gana
mentre hi ha un sorneguer
qui, al terra, cerca un mos.
Les cinc
Quan la pluja aplega al camp
i s’alluna la rosada,
la rosella enamorada
passa les hores cantant.
La formiga, qui la sent,
com es torna més badoca,
atura un moment i nota
com primavera va fent.
El rierol com es desperta
i pren vida el caragol,
ha demanat una col,
però ha trobat una bleda.
I el vent es va adormint,
el rellotge diu: Les cinc!
Un cuquet ben tafaner
Un cuquet, ben tafaner,
damunt la branca del pi,
menjaria un bon bri
d’aquell blat vestit de verd.
Però ha vist un estol
d’ocellets afamats,
tem haver un gran esclat
i, a la branca, es manté.
Esperarà el capvespre
quan el sol deixi la vall
per poder anar a sopar.
Un amic no va esperar
i, quan anava al tall,
va topar amb un maldestre.
La rosa del meu roser
La rosa del meu roser
ha sis punxes que fan nosa,
la voldria per a la mossa,
però diu que no pot ser.
És una rosa ferrenya
tan feta al vent de dalt,
enemiga d’un pardal
puix van sempre a la grenya.
La rosa del meu roser,
de sobte, com s’ha fet vella
i es comença a despullar.
En el llibre, l’he de guardar
per a saber com penetra
la flaire en venir el fred.
Pensaments festius (CV)
01 Juny, 2022 10:24
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He comprat un cotxe potent, almenys tindré maldecap.
Déu ha posat moltes estrelles, però el cel encara és fosc.
Déu té problemes per falta de vanitat.
Aprendre és més fàcil que trobar lloc on desar-ho.
No tinguis por d'anar al cel, allí no trobaràs ningú.
Tots estem allí on ens han deixat els déus.
No penseu amb mi, no m'agraden les línies ocupades.
El millor de ser mestre és que no plores si no aprens.
Tinc sort, un sol enemic m'ocupa tot el dia.
Procuro parlar poc, estic tip de no dir res.
No voldria espantar-vos, però necessito sortir de casa.
Per què em voleu salvar? No sabeu que us puc prendre el lloc.
Estic aprenent a viure, només porto cinquanta anys.
He provat d'anar-me'n, però no em puc deixar.
Jesús té la casa gran, però sol viure dalt d'una creu.
Sé escollir molt bé, mai em toca la loteria.
Diu que té calor; segurament, s'ha comprat un termòmetre.
Tinc una porta poc espavilada, no em reconeix sense clau.
Vaig provar de comprar-me un gos; ara, és més intel·ligent que jo.
La vida només és un problema de forces.
He aprés dels avis a provar de viure molt temps.
Tinc bona sort, encara em deixen tenir deutes.
A quaranta graus, més val ser dropo.
No compris aquest llibre, ofereix-te‘l.
Traieu -li l'olfacte a un home i començarà a ser déu.
Va venir la mort a veure'm i no es va quedar a sopar.
Les dones estan intentant posar-li un llaç a la lluna.
Mirant com va el món, les dones han decidit aprendre a nedar.
Només necessito dormir i ja estic de festa.
M'estimava tant que volia entrar en el meu somni.
Si ella s'emborratxa, qui em portarà a casa?
He decidit ampliar la casa, ja no em puc amagar.
Les dones volen llibertat, però que les portin al ball.
És una amant perfecta, mai la trobareu a casa.
Em posaria a festejar si fos més difícil.
Vaig provar de comprar-me sol una camisa, no ho he tornat a intentar.
Déu anava creant el món fins que una dona es posà enmig.
Abans de contar-li una mentida, provaré de contar-me-la a mi.
Les dones tenen les idees clares fins que comencen a decorar-les.
El cel és la pau dels fadrins.
Ho vendré car perquè no serveix per a res.
He provat d'enganyar el meu estómac dient-li que sóc un déu.
Per governar aquest cos em sobra la meitat del cervell.
Si Déu ens estimés, faria les hores més curtes.
Sóc una animeta i set poemes més
01 Juny, 2022 10:21
Publicat per jjroca,
Poemes
Sóc una animeta
Us faré saber,
amics del corriol,
que, quan surt el sol,
em troba despert.
Sóc una animeta
qui pensa ben poc,
de l’herba faig mos
i visc prou discreta.
Parlo amb la formiga
del meu avenir
i riem plegades.
Amb poques pensades,
me’n vaig a dormir
fins que la gana crida.
Buscant enemic
Buscant enemic,
l’he anat a cercar,
prou de la mar,
en un poble antic.
Les quatre velletes,
segudes al sol,
pensen com l’amor
fugí de puntetes.
Buscant enemic,
recorro parets
i cerco finestres.
Poques malifetes
em faran saber
que mai seré ric.
Aplega el malviure
Aplega el malviure
lluny del gran condol,
com em trobo sol
amb ganes d’escriure.
Ploma i paper,
em poso al viatge,
haig per equipatge:
dèries de saber.
Ratlla rere ratlla,
avança l’escrit
per noves senderes.
Poseu-me les penses,
prou a ran del pit,
per a fer troballa.
Així ho sento
Comento, ho he dir,
que, si el núvol passa,
espero que arribi a casa
per retrobar-se amb el llit.
Les herbes, del camp veí,
són més altes i joioses,
es barallen amb les roses,
malparlen del romaní.
La Natura, ja se sap,
és una guerra ferrenya,
qui la fa amb espardenya
aplega al maldecap.
Així ho sento, així ho dic
i ho poso per escrit.
Al desert dels nouvinguts
Al desert dels nouvinguts,
menjaran pa i carbassa,
per a postres, una tassa
de paraules sense embuts.
Si és pobre, li anirà bé
estalviar els comentaris,
però si és ric o notari
ben prompte el perdonaré.
Al desert dels nouvinguts,
s’alcen a hora primera
perquè toca el treballar.
Ai mare, no hi vull anar,
cerca’m una altra drecera
per si em toca viatjar.
Presidint des de l’alçada
Somio, sense neguit,
puix he trobat nova estrella,
allí, seré rei o reina,
esposa rica o marit.
Havent deixat vella vida,
ara, dormo a cor què vols,
ni plantaré més fesols
ni menjaré l’amanida.
Presidint des de l’alçada
quasi tot m’estarà bé
i regnaré dels meus gojos.
En un regne sense bojos,
he de dir com em convé
fer la primera volada.
Entra la nit
A les golfes de la casa,
he trobat un llibre vell,
ben esgroguit de paper,
esperant fer la contalla.
A la voreta del foc,
mentre crema l’olivera,
vaig avançant per la lletra
bé de gust o a contracor.
És un viatge planer
entre rius, camins i pobles,
hi trobo pelats i nobles,
algun pobre menjant verd.
Passo el full, entra la nit
i ens disposem a dormir.
Primavera viu al camp
Primavera viu al camp
i jo sojorno a la casa,
com em conta, de passada,
que l’hivern surt del combat.
Les formigues fan corriol,
les abelles porten pressa,
a l’abeller, nova reina
vol pondre de sol a sol.
Primavera viu a plaça,
al tancat d’un vell jardí
entre el lliri i la rosa.
La rosella, que no hi toca,
vol canviar-se en gessamí
i fa, a tots, la gara-gara.
Poemes curts (C)
01 Juny, 2022 10:19
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com podré saber
que si l'amor passa
és que no convé
saber on proclama:
Un dia vindré!
No hi ha cases
sense seny
ni fiblades,
sense renys,
esberlades.
Amb les roses
del jardí,
van les mosses
enllestint
quatre tanoques.
Amb la força
dels valents,
mengem d'hora
abans del fred,
tardor s'acosta.
A la sínia,
plora el ruc,
el planyia,
però no puc,
no és el meu guia.
El capità Bartomeu
menja poc i no del seu,
quan aplega a la taverna,
qui no fuig, sofreix la queixa,
cadascú porta sa creu.
No voldria
altra sort
que aplegar
a la bona mort
sense cobdícia.
He demanat
a l'amic:
Menjar tard
sense glatir!,
de segur que ho sap.
Quan aplegui
un xic de son,
que em segresti
a l'altre món,
al món del pou.
Des de bon matí,
la formiga crida:
Vull anar a dormir!,
deu ser mala vida,
no se'n pot eixir.
Com les ombres de la por
s'endinsen pel fumeral,
sense saber que, en el foc,
mai trobaran vent de dalt
ni tempestes ni ocasió.
Estimada lluna,
des de mon coixí,
cerco aquella engruna
que em deixi una nit
més callada i bruna.
És quan plou que ballo sol
i endevino, una a una,
les converses de bressol
mentre somiava amb la lluna,
però em despertava el sol.
Haig per demanar,
al bon déu del vent,
que em deixi anar
on no hi ha res més
que mar on viatjar.
Les cansades barques
dormen tot gronxant
al cel demanant
que vinguin les falles
si, després, se'n van.
Com m'agradaria
anar a la font
per veure si hi són:
el seny i la ràbia,
guanyen a tothom.
En el regne dels cansats,
no hi ha promeses,
les he trobat ben esteses
en el cim dels condemnats,
és on són sempre.
Les sobtades alegries
no vénen més,
sembla que no hi ha interès
en el pas rabent dels dies
a la casa del pagès.
La mula em contava,
en el seu anar,
que haurà de llaurar,
però no li agrada,
voldria marxar.
Les comandes van al vent
a parar casa,
quan la primera s'enfada
la segona ni la sent,
porta recança.
Epigrames (C)
01 Juny, 2022 10:13
Publicat per jjroca,
Epigrames
Pel caminoi
que porta al castell,
pujo ben cofoi
en ser a l'hivern.
Una jove
diu que porta
la resposta
dintre el cove.
Si l'amor primer
em ve a visitar,
dieu-li que hi ha
tot un món sencer.
Mil dimonis
per a mi,
els més bornis
per glatir.
La mula jove,
en veure el pagès,
li dirà que és
el més ric i noble.
Posaré al cistell,
per anar a la plaça,
les ganes, la traça,
el petit farcell.
La més minsa
de les flors,
en ser a missa,
ho vol tot.
Poseu-me la rosa
ben endins del cor,
allí, no fa nosa
ni escolta remors.
En el vent, la pluja
parla d'enrenou,
escolta la bruixa
com parla del sol.
Bon amic, el sol
no porta mai pressa
ni parla ni es queixa
del seu minso sou.
Per a ser tafaner
cal ser trapella,
com no podia ser,
vaig anant d'esma.
A la casa vella,
quan ve el gran hivern,
s'obre la finestra
per si entra el fred.
Sóc captaire
i somiador,
passo d'aire
i no el vull tot.
Na Maria demanava
que es volia casar amb mi
com no vaig dir-li que sí
quan em veu: calla i s'enfada.
Amb quaranta joves
i un crostó de pa,
mengem quatre hores,
a cops, fins demà.
Em plau el son
quan aplega a casa
i parla, amb la fada,
al peu del bressol.
A la casa
del pagès,
qui no es cansa
no diu res.
Manta pedres
al coixí
estan fetes
per a glatir.
A la rosa,
parla el vent
i es mostra
tal com és.
Quan la lluna
va al Montsià,
es torna muda
mirant la mar.
Les cases llunyanes
fan de bon manar,
són netes i maques,
fàcils de pagar.
En haver
tan bona sort,
faig saber
que resto mort.
Quan la feina
em ve a buscar,
és quan l'eina
fa el que fa.
He comprat entrada
per tal de somiar,
passo bona estada
sense badallar.
Allà, a la sínia i set poemes més
22 Maig, 2022 06:51
Publicat per jjroca,
Poemes
Allà, a la sínia
Empeny com pot
i la sínia remuga,
hi ha una lletuga
parlant de tot.
La primavera
ha vingut airosa,
no és bona cosa
si el vent trafega.
Allà, a la sínia,
hi ha una figuera
amb un caire trist.
Avui, l’he vist
i haig la pena
qui em duu boirina.
Donar tombs
A la casa, en l’ampit,
hi ha una oreneta,
va i torna satisfeta
enfeinada en refer el niu.
Els núvols prenen alçada
i les mosques s’endevinen,
les orenetes opinen
que hauran una bona estada.
A l’església, el rellotge
no es cansa de donar tombs
i va recomptant les hores.
Les voldria més bé toves
per haver manta ocasions
de poder eixir de pobre.
És aquesta nostra via
L’aventura de la vida
és difícil d’emportar,
entre pensa i fatiga,
entre pressa i sojornar.
L’avançar anant enrere
és comanda del senyor,
poca paga, menys enyor,
poca gana, massa pebre.
La matinada feixuga
em vol portar a la feina
per deixar-me un altre dia.
És aquesta nostra via
per a seguir portant l’eina
d’una mancança absoluta.
El núvol plorava
El núvol plorava
cansat i feixuc,
la mare el deixava
anar serra amunt.
El núvol passava
ple i delerós,
pensament rabiós,
ningú l’esperava.
En arribar al cim
s’atura un moment
per veure la plana.
Ara, ve quan passa,
quan veu adient
esdevindre prim.
He de tornar al camp
He de tornar al camp
per si la rosella,
de galta vermella,
ha de guardar el gra.
Parlarà amb els déus
per si la desfeta
es pot tornar lleu,
sense massa fressa.
He de tornar al camp
per parlar amb el lliri
de la primavera.
Esperant l’abella,
aplega un seguici
de nou estadant.
Cau la pluja
Cau la pluja i surt el sol
com se’n riu la gran pomera,
la vida és una promesa
qui s’amaga quan no vol.
Són les herbes del corriol
prou altes i tafaneres,
cap ni una, haurà presses,
totes viuen sense enrenou.
Cau la pluja i el caragol
ensenya, de nou, la banya
en eixir a passejar.
Ha més gana per donar,
però espera qui l’enganya
i s’amaga tant com pot.
Descansar i fer el galvana
Mentiria si digués
que, somiant, treballo més.
Em va venir de petit:
descansar i fer el galvana,
feinejar poc que m’agrada,
ho ajornaré fins a la nit.
A la plaça on ara visc,
haig un banc, pintat, de fusta,
allí, sento com la busca
va voltant fent un xerric.
Pel matí, sento els pagesos
acostant-se i renegant,
de segur que, guanyant tant,
per la joia estan malmesos.
Va guanyar una juguesca
A la casa d’en Vicent,
en ser tres, són massa gent.
Mig captaire i fredolic,
lladregot i mort de gana,
mai, ha lluitat amb espasa
ni fa comptes a la nit.
Va guanyar una juguesca,
un capvespre, en festa grassa,
va menjar, com de passada,
dotze plats de carn prou tendra.
En Vicent és bon company
per a perdre la bugada,
guanya poc i tot s’ho gasta
en eixir del gran parany.
Epitafis (LXXIX)
17 Maig, 2022 12:10
Publicat per jjroca,
Epitafis
Estic neguitós i no sé com sortir-me’n.
Si no porteu un perruquer, no puc eixir.
Darrerament, no tinc bones notícies.
No em fan por ni els enemics.
M’han proposat ressuscitar, no n’estic decidit.
Prompte necessitaré una capsa per a posar els ossos.
Estic meditant, no sé si podré dinar.
He anat a cercar herbes remeieres.
Per a eixir de dia, he de demanar permís?
De vegades, em sento sol.
Segurament, ja sóc sord!
A partir d’avui, els faré esperar.
No hi sóc, he demanat festa.
Fa o no fa, penso com ahir.
Estic content: Ara, no em mossego la llengua.
He passat de la depressió al transfuguisme.
No contesto per no molestar.
Si em desperto d’hora, hauré premi?
Ni recordo on era ahir.
Ja ho sé que no m’escolta ningú.
Porto dies cercant una solució.
Necessito un nouvingut per a fer parella de jocs.
Estic preparat per a passar desapercebut.
Si no trobo un altre camí, aniré a Roma.
Sóc un mort sense fronteres.
Cerco nínxol sense hipoteca.
Em va matar el riure.
De moment, he renunciat al vi.
Què apostes que he sortit?
Conta’m què m’he perdut?
Sóc aquí perquè no he pogut triar.
Ni sé on paren les celles.
Ni sé què em passa pel cap.
No ha vingut ningú, ja saben que sóc pobre.
Només em queda la dent d’or.
Anem al metge, em noto com a fred.
Quan sigui mort, qui anirà a la feina?
Ara mateix, ni sé perquè sóc aquí!
Darrerament, no vaig d’excursió.
Algú s’ha descuidat de posar-me un plat.
Prepareu-vos per a passar gana.
No eixiré per si no em reconeixen.
Ni sabia que tenia tants ossos.
Després de veure-la així, ja no l’estimo.
No puc sortir, he agafat fred.
He fet sort, no em cal anar al cementiri.
Gairebé ja sóc prescindible.
Descanso amb pau, però menys.
Als capvespres, no ens deixen cantar.
He vingut perquè m’han fet fora de casa.
Sóc aquí per recomanació.
He apostat, amb el veí, que eixiré el primer.
A partir de la propera setmana, només eixiré en dijous.
He descobert una fugida d’àtoms.
Cerco nínxol amb calefacció.
La senyora tenia raó: Sóc un home fred!
Encara no m’he decidit a tenir ofici.
Aprofitaré per enllestir, el veí dorm.
He hagut un malson, m’havia mort.
Epitafis (LXXVIII)
17 Maig, 2022 12:07
Publicat per jjroca,
Epitafis
Us faig saber que, avui, tinc gana.
No he trobat un peu per a llevar-me.
No sé ben bé com m’han portat.
A la butxaca, tinc l’imprès de l’assegurança.
Cada dia, xerrotejo menys.
He menystingut dos treballs de fantasma.
Si arribeu tard, pagareu penyora.
Vaig morir fa poc i ja faig nosa.
Si pago bé, eixiré aviat?
Segueixo una dieta exigent.
Aviat, us donaré les noves.
Ja no estic dels nervis.
Llegeixo, però sense il·lusió.
Estic quasi convençut que els ases no volen.
En guanyar una mica de pes, sortiré.
En un rampell, me n’aniré.
No em digueu com he vingut.
M’he quedat per l’esbarjo.
He escrit la carta als Reis.
He desat el sac de les mentides.
Apropa’t més que no et puc veure!
Afanya’t, és dia de paga!
Ni quasi recordo el Pare Nostre.
Benvinguts al «resort»!
Aquesta setmana no penso bellugar-me.
Estic pendent de la loteria de cecs.
No puc eixir, he de guardar quarantena.
El veí està trist, acaba d’arribar la senyora.
Cerco nínxol amb dues finestres.
He decidit canviar-me la roba.
No he aconseguit cap núvia grassa.
Estic tancant la porta de l’esperança.
M’he apuntat a un curset de recuperació.
Doneu records a la senyora.
Estic pregant per a no tornar.
Ha de ser festa, he sentit un sorollet.
El veí és un neguit, treballava de traginer.
No us comento com tinc les ungles.
Si heu de morir, procureu matinar.
Fins ara, tot va bé.
He començat l’any amb ben poques ganes.
Des que sóc aquí, no ho veig clar.
Vull tornar sense cap motiu.
No haig hores baixes, totes mesuren igual.
El darrer son sol ser prou llarg.
He decidit no eixir per la pandèmia.
No sé com ho veus, però estic prou content.
Estic esperant, ha promès que vindrà avui.
Dues hores més i surto a berenar.
Avui, m’han venut una rentadora.
El veí es queixa sovint.
Cada matí, estic més content.
Ja porto una setmana sense rebre crits.
No sabia que hi havia dejunis llargs.
De vegades, ni haig hores de pensar.
Necessito una mica més de paciència.
Prou sovint també penso amb vosaltres.
El soterrador em va dir que no plori.
He comprat un cadenat per a tancar el nínxol.
Pensaments educatius (LXXI)
17 Maig, 2022 12:05
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
Procureu ensenyar sense que se n’adonin.
Estan aprenent tant que ja no deu quedar saviesa.
Tenen ganes d’aprendre, esperaré que tinguin fam.
Segueixen amb la tradició de no creure’m.
Demà, començaré a fer el paper de llop.
Els he fet memoritzar la ema i la a.
Tenen llibre i cadira, els falten les ales.
Si entra el sol, qui li farà lloc?
Estem descartant llibres de més de tres pàgines.
Passem de l’aprovat general al suspens.
Haig una capsa de deures, quasi tots són meus.
He vist els alumnes nous, necessitaré una altra cuirassa.
He parlat amb la mare, ja m’he fet a la idea.
Quasi els tinc a punt per a pensar.
Si explico més de deu minuts, he de pagar penyora.
Si la cova és molt alta es pot escriure amb be.
No m’escolten, però tampoc em distreuen.
Entre reforma i reforma, menjo entrepans.
He perdut alumnes, ja saben més que jo.
Tenen faltes d’ortografia, però no «hinporta».
Proveu que pensin, descarteu els qui s’adormen.
Va ser: Obrir el llibre i començar a tossir.
Els he perdut entre dos dubtes i un comentari.
He donat les notes, gairebé de franc.
Van aprenent, ocupen menys espai.
Sense filosofia, són més fàcils de governar.
Llegeixen bé, però no saben canviar de ratlla.
Han de contestar deu preguntes, dinarem tard!
No vull ni pensar el què faran de grans.
Entrar a classe és un: «Déjà vu»
Procureu que avancin sense tremolar.
No entenen que, no aprendre, fa suar.
Es fa saber que aprendre no provoca mal de cap.
He aconseguit set respostes de dues preguntes.
Quan agafo el llapis, assoleixen la derrota.
Passeu de llegir, és un vici dolent.
Van aprenent, però desen poc.
Sempre fa falta una bona porta.
El fill no aprèn, provaré amb el seu pare.
Llegir més d’una hora, pot implicar vici.
De moment, els he ordenat pel cognom.
Dos contesten i un respon.
Volen canviar la lògica per crispetes.
Si estudien més, aprendran del no res.
Aprenen i, a sobre, volen saber.
De moment, ja destrien les vocals.
Ni se’ls acut, posar-se a pensar.
No poseu punts ni comes, s’entrebanquen.
Si estudien lògica, on faran cap?
Portem una hora de classe, la porta ja tremola.
Ben sovint, deixo que m’ensarronin.
He deixat que obliden on sóc.
No sé si aprendran, però m’he quedat sense veu.
He reduït el desig a un sospir.
Mai sé si escriu o descriu.
Saben tant que ni els dono goma d’esborrar.
Suposo que tinc algun aprenent de bruixot.
Viatgen entre l’aprenentatge i l’oblit.
No entenc perquè sumen, és millor multiplicar.