Dos poemes de mar i deu pensaments educatius
24 Juny, 2008 16:37
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La mar
La mar,
com els ulls d'una dona asseguda,
plena de fils i perdut mirar.
Una barca que gemega,
un capvespre de juliol i tu;
amb un somni a cau d'orella,
un escreix a la butxaca.
La mar,
s'emporta les tardes d'estiu,
deixant una broma sucosa
farcida de mil desfetes.
El moll,
gelós de l'últim sospir,
l'engega el mariner dalt el llagut
ensinistrat en no sé quines coses
que ens vol ensenyar.
Les ones,
em porten noves d'altres terres,
sempre dansant, dansant sempre,
menant la mar d'aquí d'allà.
I tu,
sempre tu, inacabada tu,
com els farcells dels desitjos,
com les penyores rebutjades;
em portes enllà, més enllà encara
on és impossible arribar
amb vestit de traginer.
La mar,
la mar em deixa vora els teus peus,
ran el brodat de les teves faldilles,
em diu: Adéu-siau!, per sempre més.
La mar m'espera
La mar m'espera, sí;
amb les blanques randes,
les torxades barques,
aquell desencís.
Em diu quant m'estima,
però no li goso
el posar, a dojo,
pell esblanqueïda.
La mar és lleugera,
aixeca el crespó
fent mut tot el cor
de gent marinera.
La mar és semblant
a la gent avara,
agafa de grat
i dóna enfadada.
La mar és plomall,
és torna una espasa
quan vols estimar-la,
anar camí avall.
És tova a l'albada,
suau a la tarda,
és blava en mirar,
ben grossa i galana.
Eterna senyora
farcida de dots,
amb caire de lloba,
prou llépola i dropa.
La mar és madastra
quan pren els seus fills,
encara vol rius,
els mata en tocar-la.
La mar és així:
amb somnis de boja,
mireu-la de lluny,
si es pot, a la fosca.
Veureu el catau
on la terra esmola,
la vol trepitjar
per quedar-se sola.
La mar és morir
a cada engolida,
amb la cara al vent,
el cor dintre l'illa.
Pensaments educatius
Sempre és bo tenir una pila de llibres, per si has d'amagar-te.
En cas de dubte, contesteu les vostres preguntes.
No traieu la llengua, sempre hi ha qui porta un segell.
Ha estat un examen sorpresa, ni jo ho sabia.
És un bon mestre, sempre surt quan anava a posar feina.
Les matemàtiques són exactes, sempre s'aprenen l'any que toca.
És tan avorrit ser mestre que, de tant en tant, m'examino.
Entreu a classe contents, si no arribeu a sants, podreu ser màrtirs.
És un bon col·legi, tenen tots els dubtes amagats als llibres.
Tinc poques ganes d'ensenyar, em tornaré a tapar.
Dos poemes gegantins i deu epitafis
21 Juny, 2008 15:10
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Montsià, guerrer vençut
Entre l'escuma del mar,
entre la fràgil boirina,
dorm, cara al cel, el gegant
i deu somiar que s'estima.
Ara a l'estiu, tot és prec,
com formigueja el seu cos,
amb un vestit més que verd,
més endolcit i preciós.
Cent núvols paren al cap,
ell els canta la cançó,
després se'n van volant,
però, al prec, retornen tots.
Montsià, guerrer vençut,
tip de badalls i sospirs,
ara et graten els peus,
com s'emporten els bocins.
Ara, et claven al cap,
agulles que ningú vol,
fins la bola del sol,
et troba més sord i calb.
Montsià, etern amic,
on trescava vell pastor
i et feia el llaurador
un pentinat eixerit.
Et passaré pel damunt
d'una pell bruta i poruga,
on abans vivien junts
el senglar i l'au feixuga.
Nova gent et vol posar,
sense dir res, la perruca;
potser et voldràs mirar,
clenxinat, a la llacuna?
Oh, els meus gegantins amics!
Oh, els meus gegantins amics,
amb peus de quitrà,
el sostre d'estels;
amb uns braços llargs,
despullats i prims,
de vegades secs
o plens d'escorrims!
Sempre arrenglerats,
sentinelles vers,
d'un camí que creix
del catau humà,
ara, amb el silenci,
em vèieu passar
i m'acaroneu
amb milers de mans.
Qui de sota us mira,
sa grandària plany,
sou ombrel·la grossa,
sou casa i hostal.
Us parlen les branques
quan mou el mestral,
us renta la pluja,
us escriu l'amant.
La tardor, quan passa,
us vol despullar,
ho fa a poc a poc,
com dansa ritual.
Vostres mans despreses
es tornen catifes
i l'ombra esquifida
em fa solejar.
Els hostes se'n tornen,
guarnint de quietud
els cants tafaners
de l'estiu darrer.
I ara, com sempre,
enmig de vosaltres,
recullo la joia
dels companys fidels.
Epitafis
Em fa por sortir, ja ha passat el revisor?
La sentència de mort ha estat ferma.
Ha desaparegut un peu, deu fer vent!
He perdut el sentit de la improvisació.
Si no hi sóc, deixeu l'encàrrec al tafaner de sota.
L'àvia ho deia: T'estem perdent!
No entenc massa que vol dir: Mòbil!
Telefònica ens ha fet una oferta de llançament.
Estic trist, ha arribat el venciment de la targeta de crèdit.
Us pagaré, però no hi ha pressa.
Dos poemes inhibits i deu pensaments divins
19 Juny, 2008 06:51
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Vigilo
Passen les dolces poncelles,
tot ho troben molt bonic:
les garlandes, les roses,
el caminar i el camí!
Sento, assegut a l'ombra,
el batec tranquil del cor,
com me'n ric de les cabòries,
del sentiment, de l'amor.
No és que vulgui matar
ni tan sols goso ferir,
és el passar de les hores
el que m'ha tornat mesquí.
Ara prego i encomano:
un got de vi, un tros de pa,
un sol que no m'atabali,
un lloc on poder anar.
Del ser i del compromís,
he fet un farcell de por,
ara m'assec sota l'arbre
i vigilo per si em moc.
Sense dir res
La dona fent meravelles
amb un gall i un tros de pa,
al damunt només estrelles,
les cent coses per pagar.
La mainada, que ara dorm,
juga i juga pel carrer,
pel cantó passen els cotxes,
ben a dintre passa el fred.
Ara acaba primavera,
encetant desitjos nous:
la noia voldrà aprimar-se,
la mare dirà que no.
El pare farà promeses,
la mare tocant dempeus,
al carrer passen el gossos,
com criden minyons i vells.
Camino, empaito, sospiro,
i, amb assentiment de cap,
deixo el carrer, la mainada,
sense dir res més, me'n vaig.
Pensaments divins
El dimoni es rebel·là, Déu no paga hores extres.
Déu ha de manar, no troba caps intel·ligents.
Déu procura no enfadar-se, sap que li serveix de poc.
He proposat al dimoni que faci pluja d'ofertes.
Déu està preocupat, els índexs d'audiència són decebedors.
Lloeu a Déu, és bo tenir-lo ocupat.
Crec que no hem de recordar-li molt que és el Pare nostre.
Déu no perd la fe, algun fill no li sortirà gamarús.
Déu pensa amb una altra creació, però encara es ressent.
Penso en el Déu infinit, no el puc convidar a res.
Dos poemes del Sant i deu pensaments educatius
17 Juny, 2008 21:44
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Avui he vist el ca
A l'església, se n'entrava,
un bon dia, un negre gat;
ajut arreu demanava,
un gos el duia amargat.
De capella en capella,
cercava la solució,
en veure a Sant Antoni,
va mudar-se de color.
El bon Sant, que se'l mirava,
li somriu i fa l'ullet,
aquell gat, que demanava,
va deturar-se un moment.
Sant Antoni ara escolta,
de la queixa, en fa cas;
tot parlant a cau d'orella,
ensinistra el negre gat.
Jo no sé quina metzina
Sant Antoni li donà,
però avui he vist el ca
blanc de cara i trasbalsat.
Jeu ruquet
Jeu ruquet, altra vegada,
puix la mare et vol contar,
els records d'un vell país
entre les serres i el pla.
Era una vila galana
a la falda del Montsià,
una muntanya estimada
a la vora de la mar.
A la vila, que et contava,
vivien avantpassats,
entre dilluns i dissabte,
feinejaven els seus camps.
Com llauraven els hortets,
com les vinyes i el vilars,
com donaven, a les sínies,
tombs i tombs, sense parar.
Estrenaven les sabates,
els portaven a esquilar,
honoraven el patró
a primeries de l'any.
No has pogut sentir, ruquet,
el final d'aquesta joia,
tens ulls closos, el teu cap
no ha comprès aquesta història.
Pensaments educatius
Sempre és sa, construir castells amb bons fantasmes.
No és bo pensar, crea insubordinats.
Per fer nois més sensibles, no us recomano "el bany Maria".
No necessitem electra, els nois ja porten piles.
Segurament, els alumnes díscols, cotitzaran d'autònoms.
Entre dos conceptes, cal intercalar publicitat.
He donat una lliçó, ara no sé on és.
Només ho diré una vegada: Traieu-me la pissarra de sobre!
He procurat acabar la classe al passadís.
És un bon alumne, mai parla, si pensa.
Dos poemes de neguit i deu epitafis
15 Juny, 2008 16:33
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Darrere d'un cor de dona
Darrere d'un cor de dona,
trobareu sempre el neguit,
una empenta, una força
amb un somni endarrerit.
Com l'amor es lleva d'hora
a la casa de l'enyor,
ella es troba encara sola
perquè manca el seu senyor!
Despulleu vostres febleses,
us trobareu amb l'esglai,
feu-li veure que són seves,
paraules que no he dit mai.
Dona
Dona, la meva temença
és sentir-me inoportú,
per resoldre com ningú
el teu somni i complaença.
Dona, el meu deler
és regalar-te, amb la rosa,
una vida que es recolza
entre ganes i voler.
Dona, deixa-m'ho fer,
vull el vestit de la flaire,
amagat enmig de l'aire,
en el cor esdevindré.
Epitafis
Calla, home, calla.
No vinguis, si no et demanen.
Vols que pregui per tu?
No et puc oblidar.
Menjo queixes tots els dies.
Ara, resulta que tinc càries.
Sento afilar la dalla.
Els dijous vénen els Testimonis de Jehovà.
M'han fet deu misses, encara sóc aquí.
La clau és dessota del ciri gros.
Dos poemes de balcó i deu pensaments divins
13 Juny, 2008 09:10
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Del balcó estant
Del balcó estant,
sento les converses,
somio les riqueses,
miro els vianants.
I veig arribar
la gent a la plaça
amb cara cansada
de somriure tant.
Del balcó estant,
baixo al carrer,
vull ser tafaner,
però ser ignorat.
Ara, miro el cel
i, pel campanar,
passeja una fada,
em diu: Fes bondat!
Són dos quarts
Del balcó estant, el rellotge
em conta històries d'amor,
el neguiteig de les hores
per la crema del gran sol.
Sóc a l'estiu, ara passa
la fadrina i el voler,
amb les ganes de no ser,
el pensament i la pausa.
Els jovenets amb la pressa,
l'anar d'aquí cap allà,
la velleta que s'ho pensa:
Potser avui caldrà sopar!
Són els dos quarts d'unes deu
que no volen arribar,
el carrer Major es buida,
com li brillen els fanals.
Pensaments divins
Déu mai fa viatges programats.
El dimoni s'enfada molt, sempre faig els mateixos pecats.
És fàcil anar a la casa de Déu i no trobar-te'l.
Ara, Déu ho torna a provar en altres galàxies.
No entenc Déu, vol salvar-me, però amaga la drecera.
Déu no compta les hores, les va perdre amb el temps.
Mentre el dimoni m'alliçona, li he lligat la cua.
Quina jubilació té Jesús per tres anys de feina?
Déu no és més petit, està més esmicolat.
Jesús no vol ser fuster, ara modera debats del cor.
Dos poemes foscos i deu pensaments educatius
10 Juny, 2008 20:46
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Quan es fa fosc
Quan es fa fosc,
veig els topants,
del carrer meu,
si cal, més grans.
I les persones,
desdibuixades,
pels carrerons,
envers les cases.
L'ombra s'esmuny,
del fanalet,
cercant teulades
on milers d'ulls
miren el cel,
al punt, miolen.
El guardabarri
prenent la porra
mentre, l'ocell,
l'horitzó esborra.
El darrer badall
tanca la boca
del dolç minyó
i dalt s'ajoca,
cansat, el gall.
Les llars perdudes
es fan més grans
i les petjades
se'n van, se'n van.
Quan tot és fosc,
em pren el cor
veure en els barris
només records.
Jo, del nou dia,
sóc amatent,
mentre la ploma
dibuixa i sent.
Sóc
Com la llavor marcida,
com el rierol ressec,
com d'abellot, brunzida,
com del país desert.
No sé trobar ni trobo,
un polsimet de sort,
una claror a la fosca,
un saber prou i poc.
Pensaments educatius
El mestre jove té fe, el vell, esperança.
És un alumne meravellós, mai et desperta quan arriba.
Una classe és una lluita desigual entre la ciència i el desencís.
No cal destapar el cervell per saber qui viu a dintre.
Cal assimilar les diferents velocitats d'entrada i sortida.
No cal fer savis, amb crítics n'hi haurà prou.
Si un aprèn massa és millor canviar la metodologia.
En arribar el dubte, assenyaleu-lo amb un fanal.
És un bon mestre, sempre està disposat a perdre.
Apreneu a dibuixar la por, sempre us farà falta.
Dos poemes pescats i deu epitafis
08 Juny, 2008 16:42
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Pescador enfurismat
La barca avança, entrebanca,
la gran bocana del port,
la festa ha estat prou magra,
el pescador no té sort.
Ha passat hores feixugues,
tot i la barca portant,
han estat les males bruixes,
qui la pesca han desmuntat.
Mitja xarxa de sardina,
un pagell, els quatre crancs,
quan la lluita anava a bona,
un vent fort allí ha arribat.
Les velles xarxes trencades,
el pescador enfurismat,
la barcassa és fa gandula,
ni els trencacolls vol saltar.
Arriba prou tard a port,
el mercat ha fet salat,
el guanys han anat al fons,
allí resten fins tornar.
A la taverna, se'n va
A la plaça, vénen peix,
a la plaça, fan mercat,
són dones de pescadors,
tot ho volen bescanviar.
Si comencen amb cançons,
després passen a fer el riure,
les hores porten somort,
no cal dir com ara criden.
Han començat a bon preu,
després el van rebaixant,
quan aplega mig matí,
bona oferta hi ha al mercat.
Senyores de pescador,
amb cistella sobre el cap,
a casa, massa minyons,
tot demanen per menjar.
La dona crida, esbellega,
els nens plorant i cridant,
el pescador ni contesta,
a la taverna, se'n va.
Epitafis
Estic content, dec fer més bona cara.
Avui ve la dona, què portarà per dinar?
Vine, que ja fas tard.
És el quart cistell de temps que perdo.
Estic revolt, canviarà el temps.
De tant en tant, m'hauria de moure.
Ningú sap on puc anar a cobrar.
Prohibit aspirar en tot el recinte.
El metge ho digué: Se'n va a poc a poc!
Necessito un canvi d'imatge.
Dos poemes de pagès i deu pensaments divins
06 Juny, 2008 15:09
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Pagès de totes les hores.
Arribada primavera,
la cirera emplena l’hort,
és fruita massa encisera,
massa amiga del bon sol.
En aplegar-hi les pluges,
han ressorgit els barrancs,
el cirerer se n’adona
tot i posant- se a plorar.
El pagès, sempre a la vora,
massa trist per a somiar,
veu cirera que esvalota,
unflant- se, fa l’esvoranc.
El pagès cull ben de pressa,
la cirera va al mercat,
el firaire se n’adona,
escurçarà el seu pagar.
Pagès de totes les hores,
dolentes la major part,
no et revoltes a les fosques,
ningú llum et donarà.
El vell mul
A l’albada passen totes,
les ganes del dur lluitar,
el pagès, ara, es desvetlla,
és l’hora del treballar.
El vell mul té poca pressa,
minsa gana, res de fe,
aniran a fer llaurada
de llevant cap a ponent.
La finca és curta, preada,
amb alzines al voltant,
era finca de les primes,
poca força, mala sang.
Posada en minsa herència,
ningú volia la part,
el pagès era el mal gendre,
se la queda, està prou clar.
Quatre olives, dues garrofes,
tres hores de mal llaurar,
cada sis anys, la collita,
d’aquesta, tots menjaran.
No cal dir com és la dona,
ni la filla del pagès,
el seu fill va fer fugida,
ara, viu de pobre obrer.
El mul que tot ho pensa,
el molt murri ho ha comprès,
no corre, no neguiteja,
sap on s’atura el pagès.
Pensaments divins
Judes es va penjar, que malament triava els arbres.
Jesús aturà el vent, després demanà excuses als traginers.
Déu creà l’home i descansà, suposo que va ser tota una cursa.
Estic mirant calderes per si vaig a l’ infern.
He tingut una temptació, no sé si me’n toca una altra.
Al cel, hi ha molta demanda de perruquers i modistes.
Al cel, és difícil trobar roba de colors càlids.
Estic buscant un déu que no demani copyright.
Cerco gràcia divina per deixar de treballar.
Déu viu al cel, en un apartament de fadrí.
Dos poemes mullats i deu pensaments educatius
03 Juny, 2008 21:49
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Trenca el vell llamp
Trenca el vell llamp
la tarda que dorm,
com guanya la fosca,
com perd el color.
Ell emprèn la serra
amb la crua imatge
i s'amaga a l'arbre
l' ocellet poruc.
Al compàs del tro,
escolto el rellotge
i passa pel sostre
el so esfereïdor.
Es tanquen les portes,
pugen les persianes,
darrere dels vidres
s'esclafen les cares.
Quan ensems comença
el primer ruixat
dessota d'un temps
fred i assolellat.
Tot d'una el nen
deixa la joguina,
el gos endevina:
Cal jeure a prop!
És fred el musell,
tremola, com mira
i busca l'amiga
cara del seu vell.
I per un moment,
para aquell rosari
i riu aquell llavi
tendre i sempitern.
Esclaten les gotes
a la terra seca,
a la fulla nova,
al darrer pagès.
Per tots els carrers
sorgeixen riuades,
passaran emprats
els paraigües vells.
Ja s'omplen, de sobte,
les places porxades,
es tornen les cases
més amples i dolces.
Quan la terra es mulla
Quan la terra es mulla
pel plugim d'amor,
la ginesta oblida
la força del sol.
Quan els núvols omplen
els vilars i els horts,
passen per les cares
les dolces picors.
Quan el rec ja canta
amb un aire nou
i de les marjades
surten els cargols,
passo per les places,
els carrers deserts,
darrere dels vidres,
em miren els néts,
néts qui les joguines
deixen al racó
i miren com baixen
les gotes com plor,
plor de la tempesta,
ens estima i vol,
el cos arrauleix,
ens mira amb enyor.
Farem una festa
amb els gotellims
i veurem encesa
la branca a la llar.
Si encara ens deixa
la bona mestressa,
farem allioli,
un bon esmorzar.
Pensaments educatius
Una classe silenciosa és un meravellós miracle.
No patiu per l'ofici, en deuen haver de més perillosos.
Estic content, porto cinc minuts de classe i no s'ha marejat ningú.
Per molt gran que sigui un mestre sempre el podran posar dintre un llibre.
Prepareu la classe, sobretot consoleu-la.
Lluitaré amb els alumnes i procuraré que no se n'adonin.
Una classe pot tenir contingut, però sortiu sa i estalvi.
No sé el que sé, però els llibres els tinc.
Si l'alumne no aprèn que deixi lliure el passadís dels altres.
Ensenyar és poder omplir el pot de les idees.