Pensaments festius (XCIX)
01 Abril, 2022 12:33
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Si voleu alt, us quedareu sense sostre.
Diuen que tinc cervell, hauré de provar d'esbrinar-ho.
He caminat prou, he retornat massa.
La guerra és dolenta de cuinar.
Déu em dóna el temps suficient, la resta és la meva administració.
No tinc por perquè sí, tinc por perquè em conec.
Pujar escales és anar a un cel incomprès.
La bellesa és la dilatació sobtada dels ulls.
Tinc prou defectes com per seguir viu.
He anat a la casa de Déu, estaven tots menys Ell.
És un bon amic, mai em pregunta que vull fer.
He caminat per la terra, ara hauria de caminar pel mar.
Ho he aconseguit, li he donat tota la raó.
Estic cansat de no fer res, ara vull descansar.
He decidit comprar el diari, almenys tindré paper.
Em comenta l'arbre que hauria de pagar-li.
He provat de suar, però em molesta.
Ser déu és sentir música sense patir-la.
Si moro és possible que deixi d'escriure.
Venc cos vell en mal estat per anar-me'n de vacances.
No puc creure en el demà, tampoc puc esperar que arribi.
Estic perdent i he de continuar fent-ho.
Cerco espais oberts a un cervell tancat.
He tingut dies pitjors, ja tornaran.
El cos s'adorm, es veu que vol somiar.
Déu m'estima, per això no em fa cas.
La dona sempre espera un príncep que no sap on viu.
Per què espereu la mort? Ella sempre arriba puntual.
Al jardí de roses, el clavell és un estranger.
Estic amagant-me de Déu, almenys parlo fluixet.
No estic sol, és que vaig néixer així.
Visc en un poble on el rellotge es cansa.
No estic sord, és que em pesen les orelles.
He vingut al món per trobar el meu cos.
El millor de cada dia és si aconsegueixes acabar-lo.
Estic buscant l'enteniment que m'ha deixat.
Sense ombres no hi hauria sol.
Cal acceptar la vellesa com un passatemps curt.
El millor dels carrerons és que no deixen entrar les disfresses.
La música, difícilment, es pot menjar.
Menjar és tant menyspreable que he de disfressar-ho sovint.
No us dono el meu temps, ara és fàcil de vendre.
No entenc la llibertat sense un polsim de sort.
Per molt espavilat que sigui un cap, du tota la pesantor d'un cos.
Oblidant basarda i set poemes més
01 Abril, 2022 12:30
Publicat per jjroca,
Poemes
Oblidant basarda
Entre les calors,
sons de la taverna,
veig el rom com crema,
m’agrada aquest foc.
Hem fet les empreses
ben entortolligades,
mirant sense nafres,
perdent bous i esquelles.
Sento la guitarra
plorant sense enginy,
com avança sola.
De segur que troba
algun bon amic
oblidant basarda.
Em queden els somnis
Suposo que saps,
estimada meva,
que, si l’amor pesa,
no li faré cas.
Puix sóc al país
del gran desconcert,
entre orni i cec,
no veig paradís.
Els amics perduts
van a coll-i-bé
dels petits dimonis.
Ens queden els somnis
per a tornar a ser
un savi sabut.
Quatre pedres del camí
Quatre pedres del camí
com van filant sa contalla,
volen blat, però la palla
les allunya de l’eixir.
Caminarien, al pas,
per poder arribar al cel,
allí, tot és sucre i mel,
bon coixí, gran matalàs.
Quatre pedres del camí
han de tornar a l’empresa
de fer caure el més valent.
Avanço com l’innocent
albirant la poca pressa
i allunyant-me del neguit.
Una barca prou malmesa
A la vora de la mar,
hi ha una barca prou malmesa,
va patir l’avinentesa
d’amagar-se massa tard.
Era tardor i la tempesta
va aplegar sense avisar,
quatre cordes van petar,
va esquinçar-se la gran vela.
A la vora de la mar,
hi ha una bancada de peixos
menjant poc i massa tard.
Com voldria haver retard
en fer fruitar quatre esqueixos
de clavells vells del sembrat.
Fugir del tall
I quan sigui fosc,
que vinguin fantasmes
amb noves proclames
d’enveja i de pors.
Dintre l’entrellat,
portin sacrifici,
espero aquest vici
d’haver lo comprat.
Deixeu-me un ventall
de velles promeses
per haver nascut.
Per bon aixopluc,
oblideu les presses
de fugir del tall.
En el clar país
En el clar país
dels dubtes amables,
no hi ha miserables
que vulguin ser rics.
Tothom va on va
bastint els negocis,
demano que tornis
a ser-hi demà.
En el clar país,
creixen les roselles
per guardar el blat.
Com m’ha convidat
mostrant meravelles
fins un no acabar.
Quatre finques perdudes
Segurament l’hivern
ha deixat, en vosaltres,
la bondat del seu tracte,
una lluita per fer.
Vilatans de la plana
amb penses de pagès,
heu lluitat pel demés,
heu guanyat la desgana.
Quatre finques perdudes
amb un matxo que es mor
sense guaitar el Montsià.
Si lluny no vull anar,
on ha de restar la sort
de començar aventures?
És el repte de no ser
Continua assegurant
que una potència infinita
els grans encerts magnifica,
com la vida va avançant.
És el repte de no ser
on es va acabant la glòria,
en un passat, hi ha memòria,
però la perd el present.
He comprat bona mesura
de disbauxa i impressions
per a passar la setmana.
És la pensa qui reclama
que, vinguts els moments bons,
eixirem de la foscúria.
Poemes curts (XCVI)
01 Abril, 2022 12:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Plora el vent
en entrar al bosc,
ho troba fosc,
mancat de gent,
el pot la por.
No demano més
que el sol al migdia,
ser-hi amb alegria
i viure despert
quan la joia em crida.
He demanat, confós,
un prec d'esperança,
anar a seure a la plaça
on trobar records
del prec i de l'arada.
Com demanaria,
a mon déu petit,
seguir amb l'esperit
mentre passa el dia
voltat d'enemics.
M'agrada el passeig
punyent del migdia
mentre el sol crida,
en un món espès,
ni sap ni convida.
A la casa dolça
on viurà l'enyor,
plora la cassola
esperant retorn,
l'ama ja no hi toca.
Sento badallar
a l'amic lleó,
no sé perquè ho fa,
però Déu-n'hi-do
quan voldrà menjar.
La formiga
diu que plou,
però el sol
no la convida
a perdre el jou.
És la nina
dels meus ulls
la que crida
en els esculls
de tota mida.
En el regne
de la sort,
no hi ha patge
ni rector
ni un be negre.
Les paraules
van al vent,
les més maules
ni les sents,
són callades.
A la lluna
hi ha un corder,
quan belluga,
no diu res,
és tot muda.
En el davallar
suau d'aquest riu,
sento com es viu
sense gran penar,
devem ser a l'estiu.
La més dolça
de les flors
com es gronxa
sense pors
ben a la vora.
Donaré a la mar
la meitat del somni,
m'agrada un dimoni
tou i atabalat,
fins diria: borni.
Com les herbes
d'aquest prat
són ben meves
si les faig
dolces i tendres.
A la casa
del pagès,
el vell mana
fins després
que la mort passa.
He de demanar,
si vol la senyora,
conill per dinar
o filet d'anxova,
però amb un bon plat.
Com l'amor reclama:
Tot un xic de llum!,
és minso embalum
per a tanta flama,
la resta és, bé, fum.
M'acomiado
de l'infern,
del vell amo:
en Llucifer,
mai l'enganyo.
Epigrames (XCVI)
01 Abril, 2022 12:20
Publicat per jjroca,
Epigrames
Al racó
dels nans perduts,
massa ensurts
tenen raó.
He de demanar
la nova saviesa
perquè de la vella
ja me'n puc estar.
Tantes penes
al melic
són ofrenes
al diví.
En el carreró,
quan passen ovelles,
porten mil esquelles
per cercar il·lusió.
A la banda
de ponent,
cada casa
duu sa gent.
He de conquerir
el somni estimat,
vull haver la part
per sentir-me ric.
Les noves cançons
van cercant orelles
que estimin els sons,
que vinguin a festes.
Si he de volar,
a l'hora tardana,
deixeu-me menjar,
després, no hauré gana.
No serà prohibit
descansar a la plaça
i sentir com passa
aquell mig amic.
Al capvespre,
a la font,
vaig a rebre
la il·lusió.
Garrofes al sac
i camí per córrer,
el ruc és tot ordre
quan el duc tibat.
Quan ve el monstre
a portar por,
el fem nostre
per a tot.
A festejar aniria
si hagués diners i sort,
al matí, cap al migdia
i, a la nit, si encara es pot.
Les velles riotes
vénen del carrer,
allí, s'està bé
quan apleguen totes.
Quan la barca
és a la mar,
sempre parla
de pescar.
Perdut, per a sempre,
en el fons del bosc,
com canta al capvespre
quan es va fent fosc.
Portarem rialles,
en ser al carrer,
puix dintre les cases
ja no en caben més.
Quan el millor amic,
en les hores baixes,
està per rebaixes
et caldrà glatir.
Companys de presó:
la poca fortuna
em porta una engruna
de pa al rebost.
La més maca de les flors,
quan tardor avança,
diu que ja se'n cansa
de trobar l'amor.
No he defugir
cercant la fortuna,
demanant, a una,
la pols i el camí.
En el regne dolç
del somriure ample,
m'agrada ser agre
un polsim del tot.
Quatre margarides,
al jardí estant,
estan amanides
per anar al mercat.
Quan la neu sadolla,
és passat l'hivern,
primavera es perd
per fer de marona.
Sense fer cridòria i set poemes més
22 Març, 2022 12:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Sense fer cridòria
Poseu-me, a l’albada,
el racó florit,
un xic d’amistança,
un bri de neguit.
I deixeu-me anar
al sol del migdia
per si em cal pensar
i el cap sent la vida.
Ballarem plegats
fins a pujar al cel
per trobar la glòria.
Sense fer cridòria
ni alterar l’anhel,
vull vespres callats.
Gaudir la companyia
Quan l’amor se’n va i se’n va
com ens deixa embadalits,
fugen dolços i confits,
només resta el més dur pa.
He demanat, per tenir,
una mossa agradosa
per contar-li, vora el llit,
el desig de fer-la esposa.
Si compleixo els manaments,
em casaré una vegada
per gaudir la companyia.
Així un dia, un altre dia
fins aplegar a la setmana
i, si va bé, en faré cent.
Posa roses al jardí
Posa roses al jardí,
les més maques per a mi.
Amb les flaires de les flors,
espero fer la volada,
portar-li a l’enamorada
per gaudir el nou amor.
La mirada encisera
i la dolçor de la veu,
del somiar, en sóc hereu,
un gran senyor de la vetlla.
Prop la riba, a la nau,
bastirem el nostre niu,
la primavera somriu,
que l’hivern torni al seu cau.
Han de venir hores
Us faré saber,
amics del corriol,
com demano al sol
quan m’agafa el fred.
Han de venir hores
totes a l’engròs,
voreta del tros,
les voldria dolces.
Per fer créixer blat,
espero la sega
ben entrat el maig.
Pensaré si faig
una nova empresa
per tal de guanyar.
Els minuts s’allarguen
La vella mestressa,
parlant de la sort,
dirà que no pot
haver l’escomesa.
Són massa els anys
fent les filigranes,
menant ous i faves
sense massa planys.
Els minuts s’allarguen
quan encén el foc
per a posar l’olla.
Com, avui, no toca
hi haurà més foscor
i pobres qui badallen.
L’orquestra és a punt
Porteu-me l’estiu
ran de la finestra,
m’agrada la festa
quan sento el caliu.
Joves balladors
enceten la plaça,
fa mal la sabata,
però com si no.
L’orquestra és a punt,
la música enceta
i comença el ball.
Uns riuran com mai
quan ve la parella
d’aquell seny eixut.
En aplegar al niu
És, en aplegar al niu,
quan cerca la canalla,
ha fet bona troballa
i la mare li riu.
Fer créixer els minyons
és la feina feixuga,
la fosca es fa poruga,
com esguarda el bon sol.
En aquest mes d’abril,
s’afanyen les abelles
a xuclar tendres flors.
Com demano llavors
un vespre per a elles
on es pugui dormir.
M’abelleix menjar
M’abelleix menjar:
ous amb cansalada,
una botifarra,
el pa ben torrat.
Ofegar amb vi
dolça melangia,
és el món qui crida,
no el voldré sentir.
M’abelleix menjar:
dolços a l’engròs,
un pastís de crema.
No serà l’empresa
dura com un os,
en vull prendre part.
Pensaments festius (XCVIII)
14 Març, 2022 19:00
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Si algun dia aprenc, tinc les hores comptades.
L'amor no té casa i vol viure en un palau.
Possiblement, l'amor és la pau del no res que volem compartir.
La por s'encomana pel contacte amb els diners.
Vist de lluny, un bou sembla un escarabat.
Porto tants anys perdent que no sé fer altra cosa.
El dimoni em vol regalar el món, deu ser que no val gran cosa.
La darrera vegada que vaig veure a Déu només feia que gronxar el cap.
El problema del jardí és si no para de créixer.
He provat de descansar i no és tan dolent com sembla.
Qui agafa el son no té pressa en deixar-lo anar.
La vida és la publicitat d'una pel·lícula de somnis.
Sóc feliç, encara hi ha qui s'interessa per vendre'm.
La pitjor cadena de l'home és la seva signatura.
No dubteu de l'amor de dona, penseu el que se li presenta al davant.
No m'importa perdre, m'importa perdre'm.
He fet un tracte amb el meu cos: Manarà ell!
No m'odieu, també formo part de vosaltres.
Estic content, sóc el més ruc de la contrada.
He estat pensant, no crec que ho pugui repetir.
Accepteu el dimoni, és millor tenir-lo d'amic.
El vent explica al bosc les seves ganes de viatjar.
Estic matant el temps, però ho faig molt malament.
Mentre espero la mort, vaig passant per la vida.
No és trist morir-se, el trist és no saber-ho fer.
Podríem sortir de l'infern, però on aniríem?
La caixa et protegirà fins després de mort.
Necessito volar, estic tip de menjar terra.
El tren de la vida és millor no haver-lo d'agafar mai.
Estic d'acord amb el dimoni: Amb Déu, no es pot parlar!
Estic massa trist per pensar, només pensen els poca-soltes.
Menteixo tard i mal, no tinc el perdó de Déu.
Tinc por de morir-me, dec estar malalt.
M'he comprat un cotxe, ara ja no puc aturar-me on vull.
Atureu la terra, estic buscant l'equilibri.
És fàcil posar-me preu, he de menjar tots els dies.
Per morir-te, has de ser-hi present.
Sempre he cregut, ells manen molt bé.
Proveu de seure, seguireu sent poca cosa.
Necessitar poc és aprendre a morir.
No vull jubilar-me, em prendran el meu lloc.
M'agrada viure, m'he acostumat a pagar.
Assumeixo que m'hauria de conèixer millor.
No m'importa fer-me vell, odio els seus inconvenients.
Aquell nou regne i set poemes més
14 Març, 2022 18:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Aquell nou regne
En el passat, he d’encetar els somnis
qui m’han deixat del tot esmicolat,
no vull present ni m’abelleix la part
on hi ha la lluita per vèncer els dimonis.
Home poruc cansat de tanta brega,
he demanat les tardes de cafè,
he comentat que, d’hora, no pot ser
perquè mon cor viatja sense treva.
Amb pocs amics, per la fortuna lleugera,
esperançat en no trobar el deler,
vull transitar per caminois d’abans.
Hem perdut, tot d’una, el cel dels cristians
qui pertanyien a la vella promesa
d’aquell nou regne on ni el pobre s’esvera.
Aplegar al poble
Amb més de mil batalles encetades,
he demanat el regne de la sort,
no haig res més que una capsa d’or
on he guardat les velles arracades.
El meu present em duu a les bajanades
on els mestratges hauran ben poc a dir,
llevant-me d’hora, empaito carruatges
qui van a raure al racó de l’oblit.
Vaig ser valent, però un xic mediocre,
vaig navegar en barques i vaixells
fins aplegar al port de gelosia.
Estic pendent que arribi un nou dia
per a guaitar teulades i penells
qui em portaran fins aplegar al poble.
Els camins de la mar
Els camins de la mar
fan de mal entendre,
ni es podrà concebre
qui ha de guanyar.
Darrere del peix,
van passant les hores,
les voldria totes
riques en escreix.
Però no hi ha tracte
que porti el somrís
amarat als ulls.
Són massa els esculls
per poder tenir
la joia lluny nafres.
Ni batega fort el cor
Ni batega fort el cor
ni és bona la distància,
la raó dóna constància
per gaudir un dolç tresor.
Amb les ganes enciseres,
neguiteig per a saber,
m’agradaria primer
haver més minses promeses.
Com és gran el badallar,
en acostar-se a la gana,
passo hores de vigília.
Voldria haver una guia
per si la mort pren volada
i no atura per quedar.
El bon minyonet
El bon minyonet,
a la tarda plana,
vol anar a la cambra
per jugar un poquet.
Allí, trobarà:
el castell, la pilota,
l’avió que vola
si el prens de la mà.
El bon minyonet
anirà a l’escola
quan sigui més gran.
Com li ensenyaran
de llegir quan toca
i pensar despert.
Si l’amor se’n va
Si l’amor se’n va,
cercant altra casa,
el desig s’enfada
i es deixa anar.
Surten les paraules
d’un racó roent,
fugen com el vent
per dalt les teulades.
Si l’amor se’n va ,
he de cercar amic
per trobar el condol.
Com em sento sol,
vaig cap a l’oblit
per si el puc trobar.
La lluna no escolta
La lluna no escolta
ni quan bufa el vent
qui a tots va dient:
És la bruixa boja!
Cerco aire amable
per gaudir l’estiu,
un bon ombradiu
on trobar l’hostatge.
La lluna se’n va
cap a altres terres
buscant enrenou.
Gairebé ni es mou
quan les bones herbes
volen l’esbrinar.
Li pregunto al roser
Li pregunto al roser
d’on li eixiran les roses,
de segur que vénen totes
de les ganes del poder.
El roser és ben plantat,
ben dotat per a l’escomesa,
una tija ben esquerpa
la natura li ha donat.
Però en flaires i colors,
ha de tenir mà trencada
per a saber com es fa.
De segur que dormirà
a la vora d’una fada
qui li parla d’haver cor.
Poemes curts (XCV)
14 Març, 2022 18:46
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si la lluna em ve a cercar,
doneu-li pressa,
dieu-li que, a la finestra,
hi ha un jove enamorat
d'una deessa.
Portaran els monstres,
els bens a la cleda,
sense massa pena,
amb pensar innoble
per si algú agreja.
A la vora
del camí,
falta pa
i no hi ha vi,
és el que toca.
Na Maria
demanava
anar al ball
perquè tocava:
haver alegria.
Us dono, rei,
una setmana
per a plorar,
si, després, passa
no hauré remei.
Si pogués
us donaria
el meu amor,
per a fer via,
mentre calgués.
Sense pedres
al melic
ni a les orelles,
cada dia em desdic,
són coses meves.
Algun dia,
si és que cal,
hauré clemència,
he muntat aquest sidral
sense paciència.
A la sínia
del meu hort,
plora el ruc,
va a capcot
sense alegria.
Una mossa demanava:
el festejar,
quan un déu li donava
ni volia anar
sempre feia mala cara.
Amb la pressa
dels diners,
surto lleugera,
no cal ser tan mentidera
si els altres en tenen més.
Amb paciència
i un got amb vi,
la tarda passa,
estic assegut a plaça
demanant el meu gaudir.
Us comento que he menjat,
d'una vegada,
quatre fruites, quelcom salat
i pastanaga,
de segur que ni és delit.
No hi ha riures
al carrer,
ni queviures
a la plaça,
però són lliures.
He cercat
el meu camí,
he trobat
qui es riu de mi,
és el que hi ha.
Si pogués
anar a volar
tot el mes,
voldria anar,
és tal com és.
No demano
altre tresor
quan proclamo
que ho tinc tot,
després, m'enfado.
Al brocal del pou,
cap a mitja tarda,
he trobat un bou,
un corder, una cabra,
tot jugant al sol.
Mai demano
per a mi:
ser mal amo
i mesquí,
poc que guanyo.
Quatre roses
al jardí
només ploren
per que sí,
estan soles.
Epigrames (XCV)
14 Març, 2022 18:43
Publicat per jjroca,
Epigrames
Vénen les llenties
a omplir el meu plat,
porten un combat
amb les enganyifes.
He de demanar,
a la vella lluna,
una ment poruga
puix no sap on va.
Tinc per rei
tot un senyor,
menja peix
i riu quan vol.
Amb les pauses
de la nit,
els fantasmes
fan delit.
Estimada lluna,
si li plau al sol,
trobaràs, a una,
joia, pau, consol.
Quan el monstre
parla amb mi
diu que és noble
en el mentir.
El mirar perdut
en el fons del llit,
sentir-se poruc,
tou i fredolic.
Al cel estant,
sento poncelles
tan suaus, tan belles,
sempre dansant.
Quan el riu
es riu de mi,
li dic si:
pensa i descriu.
A la lluna nova
cap vestit li escau,
és tan pobrissona
quan surt del seu cau.
Amb els llops
i les ovelles,
vénen pors
amb mil estrelles.
Per a ser
més eixerit
cal saber
on jau la nit.
Si ha de venir
les noves promeses
les vull, ben esteses,
dessota del llit.
Han de solcar,
els pobres pagesos,
terres sense greixos,
vespres sense llar.
Vull sentir la joia
d'haver una presó:
buida de cridòria,
plena d'il·lusió.
Els fantasmes
volen tots:
menjar pastes,
beure dolç.
He de segellar
totes les promeses,
les he de portar
fins a on vulguin elles.
Quan el son
ve al dematí,
sempre em troba
prop del llit.
Ben begut
i pentinat,
he perdut
i m'ha deixat.
Les paraules dolces
pugen als balcons
i troben les mosses
esguardant l'amor.
Per a ser
bon mentider
cal aprendre
a quedar bé.
Les paraules velles
em porten al foc,
com volen foscor,
somnis i promeses.
La festejo pel matí
i després cap al migdia
i quan la lluna s'enfila
és quan li prego per mi.
Amb tota la feina,
he de fer un farcell
i fugir després
per la gran finestra.
Pensaments divins (LXXVIII)
12 Març, 2022 16:26
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Era un tros de pa i l’he convertit en pedra.
Satanàs no em fa por, però em socarrima.
Necessito tres màrtirs per a jugar una partida de cartes.
El proper diluvi serà a preu fet.
Jesús ha fet un curset de redacció de paràboles.
Judes vol regalar el seu paper d’apòstol.
He demanat el paper de dimoni suplent.
Pujaré al cel en el darrer tren.
Us recordo que, pensar, pot ser pecat.
Si peco més sovint, podré triar destí.
Cercant la salvació, he perdut les ganes d’avançar.
Si haig pocs pecats, hauré un judici tardà.
Mai he entès, perquè m’ha tocat un dimoni coix.
No sé perquè Jesús odia les mones de Pasqua?
La Verge pensa com es traurà el Fill del davant.
A Jesús, li costa organitzar un sopar.
Li he demanat a Déu que no sigui massa amic.
Déu ha tancat tres sales del cel per falta de personal.
Judes pensa com invertirà les trenta monedes.
He demanat, a Satanàs, més temps per assaborir els pecats.
Si vaig a l’infern, podré entrar el gos?
No puc entrar a l’infern, he perdut la bossa dels pecats.
Satanàs dóna corder tots els divendres de Quaresma.
Llucifer ja no sap on posar els pecadors recomanats.
Déu farà un control dels sants nouvinguts.
Adam va tenir tres fills, d’on van eixir les nores?
He demanat a Déu: Aixecar-me al migdia!
He anat a l’infern per si hi havia ofertes.
He vist pocs sants a les cues de miracles.
Si voleu fer miracles, deixeu el curriculum a la consigna.
Jesús és al cel, fa vacances.
La plaça de Judes continua vacant.
Jesús no està d’humor, el vi li ha sortit agre.
Déu vol una altra creació per al proper mil·lenni.
Jesús vol un altre Judes menys espavilat.
No crec amb els miracles, em perdo.
He demanat un dimoni, a veure què passa.
Jesús diu que ho provarà amb els ateus.
Cada tres miracles, pot haver una errada.
Déu, tot i tenint un Fill, contínua fadrí.
Com anava al cel, es descuidà la carmanyola.
Ahir, vaig tornar a vendre’m l’ànima.
Estic a l’aguait, Satanàs em vol fer fill predilecte.
Abans, a l’infern, només érem quatre gats.
Ja puc presumir, he omplit la segona capsa de pecats.
Satanàs s’ha fet egoista, ens tocarà passar fred.
Déu està ocupat en fer créixer l’univers.
No puc anar a l’infern, Satanàs m’ha tret els punts.
No vull pagar a Caront, aniré a l’infern nedant.
He vist a Caïm, encara traginava el roc.
Jonàs vol canviar la balena per un coet.
Seria miracle si n’encertés una.
Jesús canviarà el pa i els peixos per bescuits i xocolata.
Davant la crisi energètica, Satanàs farà bullir l’olla a 40ºC.
Amb sis pecats més, us posaran a una caldera ecològica.
He descobert el dimoni qui viu amb mi.
Visito l’infern tots els dilluns.
No es pot anar al cel sense passar pel calvari.