Epitafis (LXXV)
10 Gener, 2022 10:53
Publicat per jjroca,
Epitafis
Estic de vacances.
He demanat sortir els caps de setmana.
Qui té una estona per a xerrar?
Ni sé quan tindré l’alta.
Ni sé quan cobraré la quitança.
Estic tip de fer monòlegs.
Canvio taüt per una gerra d’argila.
He de sortir a comprar un poc de calç.
Estic començant a no ser pesat.
No espero rebre males notícies.
Avui, no tinc res per menjar.
M’han demanat de sortir.
He passat una nit sense escoltar ningú.
Vulgues que no, vas perdent la fe.
A partir d’ara, només puc guanyar.
Estic comprant la glòria a terminis.
He mort per a guanyar el concurs de malfeiners.
Tot i estant mort, em volen cobrar rebuts.
He mort per si aconsegueixo fer menys nosa.
Necessito uns mitjons més gruixuts.
Cerco un fotògraf sense perjudicis.
Em volen desnonar, ofereixo taüt en bon estat.
Ara, entenc allò del règim.
Algun cap de setmana, m’ofereixo de fantasma.
He fet un curset de malfeiner.
Ara, faig un seminari per a arribar a sant.
Necessito un nínxol sense cobertura.
La Parca ha vingut a excusar-se.
Tres anys més i ja podré volar.
No sé ben bé com he de sortir-me’n.
Estic dubtant entre: sóc i no sóc.
Si has de tardar molt, potser no hi sigui.
Ha de ser de nit, el veí té un ciri encès.
Vull demanar hora al traumatòleg.
He perdut la llengua, em tornaré mut?
Gairebé, he perdut la voluntat.
Volia sortir, però he perdut la clau del taüt.
Tal com em veig, hauré de fer horari nocturn.
Si has de tornar, porta’m un entrepà.
Fa una setmana que busco una dent.
He fet un llistat amb les dates d’arribada.
Avui, Caront fa vaga: Carpe diem!
He signat un pacte de silenci.
Em pensava que, ara, no passaria por.
Perdoneu el desordre, estava pensant.
Us haureu d’acostumar a converses curtes.
Per al Judici Final, a quin jutjat m’he d’adreçar?
A l’hivern, reduiré les hores d’atenció.
No estic massa bé, truqueu al 112.
He de trobar un jutge que no surti corrents.
No suporto ser mort els dies festius.
El pitjor va ser perdre la juguesca.
No puc marxar, he renovat el lloguer del nínxol.
Sabeu si la meva professió d’ara és: Aturat!
He insistit molt, però no he pogut entrar els records.
Haig la fe en una capseta.
Només he comprat el bitllet d’anada.
Normalment, només ploro els dies de paga.
Sóc aquí per un refredat sense milloria.
El darrer mos i set poemes més
07 Gener, 2022 19:07
Publicat per jjroca,
Poemes
El darrer mos
Ni ram de flors ni noves alegries,
és la llavor d’un viure maternal,
com us diré que el riure em senta mal
i vaig, cofoi, matant i ferint dies.
Al laberint, no he portat cordill
i ben sovint em perdo de seguida,
llavors m’ho penso; de nou, canvio la vida
per a trobar-me amb manta enemics.
És mon passat de caire silenciós
i el present furtiu de les platxèries
qui van sovint a caure al gran fons.
Doneu-me pa, per a Nadal, torrons
per tal d’aprendre a ser perdonavides
qui vol saber on donar el darrer mos.
Si fa prou vent
He de fugir per estretes senderes
per a evitar caure en la temptació,
menjo les bledes, voldria el caneló
i una amanida d’aquelles toves, verdes.
És el meu déu un xic lletraferit,
escriu un vers, allà, a la primavera,
he de ficar-me a casa seva,
m’ha confirmat que és presa de l’oblit.
He de fugir sense prendre equipatge
i aconseguir eixir de la gran ombra
per a trobar-me a l’enmig de la plaça.
Si fa prou vent, demano no fer massa,
aprendre poc i deixar anar qui prova
de conquerir l’eterna meravella.
És mon encert
És mon encert
tan fet a cercar sort
que vaig, del tot,
cap al desert.
En mon país,
on creixen les tenebres,
milers d’estrelles
ni volen nit.
No us contaré
com era mon pretèrit
per si us escau
anar a mon palau
vestit d’un mèrit
mancat de fe.
La por li sobra
Poruc matusser
qui cerca, a l’albada,
trobar una fada
al mateix carrer.
Home racional,
voltat de misteri,
gasiu d’encanteri,
lliurat al dolç mal.
Va ser, una estona,
valent cavaller
en empreses vanes.
Avui, no té ganes
i es queixa primer
quan la por li sobra.
Bon marit
Em comenta, de passada,
que ens hauríem de casar,
assevero que hauré d’anar
a guanyar-me la mesada.
No és massa maca ni ha delit
i va sempre pentinada
amb sabata, bon vestit
i, de pas, adelerada.
Havem tauleta, un llit,
un llençol i una flassada
amb un parell de coixins.
Com se’n riuen els veïns
tot dient: Fas mala cara,
però has de ser bon marit!
Un riu d’estrelles
He de sentir,
preades meravelles,
un riu d’estrelles
bastint la nit.
A casa estant,
li poso llenya al foc,
ni molt ni poc,
que vagi anant.
Fora la finestra
sento musica
i un dolç passar.
Com vull cantar,
però no haig mida
per a la festa.
De pobres i pobrissons
De pobres i pobrissons,
en trobaria milions.
Manta gana, poc diner
i arròs a la cassola,
la menja és de la bona,
així aplego al cap del mes.
Són les tardes de cafè
ben amables i boniques,
algunes són fredoliques,
però les passo prou bé.
A l’hora de treballar,
és millor no portar pressa,
la ràbia la tinc encesa,
potser lluny no arribarà.
La mula mentidera
Bona lluna i el camí
gairebé és una drecera,
haig la mula mentidera,
quan s’enfada, es riu de mi.
Li he donat per esmorzar
una plata de garrofes,
eixerides, dolces totes
i prou tendres per menjar.
Avui, ens toca llaurar
la finca de tres jornals
d’oliveres a mig créixer.
La mula sé que va néixer
un capvespre de Nadal
quasi a l’hora d’Infantar.
Pensaments festius (XC)
01 Gener, 2022 06:29
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He arribat a entendre una cosa, és un bon inici.
Viure ja és prou pesat, no us calen tants embalums.
La vida és prou bonica com per a no necessitar publicitat.
Començo pensant i acabo plorant tinta.
No sé on és el cel, però sé com no anar-hi.
La saviesa de Déu em privà d'un ull al clatell.
Tinc el cervell petit, però el cap és massa gros.
Un dia és la durada de llevar-se dos cops.
No dubto de Déu, dubto de la seva existència.
Tinc molta sort, encara no em conec.
He anat a la mar, he vist la mar i l'he deixat enrere.
No necessito que em lloéssiu, però no us ho privaré.
Estic content, no em trobo a faltar.
Tinc massa hores per no perdre'n unes quantes.
El cel és lluny, no puc ser-hi tots els dies.
No li recordéssiu al cos que és el meu amo.
Escric per tenir la culpa de moltes coses.
He anat al teatre, però prefereixo el que veig pel carrer.
Deixeu cansar el cos, l'esperit reposarà més tranquil.
Mai he estat dels pobres, deu ser que sóc un d'ells.
Hagués pogut comprar flors, però no volia més víctimes.
Sóc un fill dropo que necessita excuses per treballar.
Vulgues que no, em vaig convencent que no sóc un déu.
Busco home, poc espavilat, que ocupi el meu lloc.
Festejaria, però he conegut el meu futur.
És bonic que passi el temps quan no et necessita ningú.
L'embolcall m'agrada, però dintre, què hi ha?
Ser pare és la paga d'haver estat fill.
És un home molt gran, el pots posar en qualsevol lloc.
Per fi, va trobar un home que feia conjunt amb l' armari.
La nit d'estiu no sap que, al dematí, treballo.
Demà és dijous, quan serà dimecres?
Era un home molt avar, va patir molt en expirar.
De fet, la dona necessita set anys més per arreglar-se.
Deixeu-me endreçar l'avui abans d'allitar-me.
Tinc poc temps per endevinar quan he de tornar.
Estic convençut que la terra seguirà deixant que la trepitgi.
Cada dia, estic més boig, almenys ho intento.
He provat de no escriure, però m'ofego.
Vaig sortir de casa sense diners, vaig tornar de seguida.
El mar era feliç, però va venir la lluna i el vent.
A Déu se li descuidà la marxa enrere.
Estimo el món perquè no em necessita.
És bo pagar impostos, deixes de somiar.
És hora de ser a dalt i set poemes més
01 Gener, 2022 06:25
Publicat per jjroca,
Poemes
És hora de ser a dalt
Preneu-me el seny,
el deure de somiar,
més trist, no puc estar
em canso de ser lleig.
Deixeu-me anar
a viure en una cova,
saber que el temps vola
i no sap aturar.
He de bastir
el vell castell del somni
potser des del setial.
És hora de ser a dalt
per a guanyar qui provi
aprendre un xic de mi.
Ben begut i maridat
I, de sobte, he despertat
al bell mig de la tempesta,
haig la glòria en una cella,
amb l’altra, faig mitja part.
És un monstre fugisser
qui em porta aquest enrenou ,
és, diria, ull de bou
quan endrapa amb voler.
I, de sobte, he despertat
per a assotar bé la son
i glatir com un senglar.
Poca fruita, massa carn
i, per postres, un bon cor
ben begut i maridat.
A la casa dels vençuts
A la casa dels vençuts,
dos són ogres, tres són rucs.
És el fet de cada dia:
el llevar-se amb la família.
Els problemes al carrer,
a casa, ni ho vull saber.
A la casa dels vençuts,
mai vénen les hores toves,
ben sovint, em trobo a soles
entre penes i remucs.
M’agradaria saber
del cel i la celístia,
però, sovint, passa el dia
esperant arribar a ser.
A la llarga monotonia
A la llarga monotonia,
espero un vent mala-traça,
ben sovint: arriba i passa,
no espera companyia.
Els arbres com van brandant,
com mira el bou a la vaca,
en el cel, d’un to carbassa,
manta núvols van plorant.
A la llarga monotonia,
li he posat dolces cançons
i una festa ben estesa.
Respirem, l’aire s’esvera
i va fent els somicons
fins que enceta altra via.
Posa roses al jardí
Posa roses al jardí
que encetin la primavera,
aquest hivern desespera,
com voldria altre eixir.
Al jardí del meu amor,
massa flors seran porugues,
entre ocells, cent erugues
com volen menjar de tot.
Posa roses al jardí
puix la mossa que m’estimo,
ben prompte, ha d’arribar.
Com el fred poc que se’n va,
de tant en tant, l’acoquino
i procuro el bon dormir.
Els darrers dels vençuts
Vianants, sense motiu,
com avancen per la plana,
van parlant de filigrana
amb un caire ben festiu.
Les olives són al tros,
els pagesos amb sa gana,
mitja sardina és un mos,
només resta la tomata.
El vi blanc fora del cub
com va anunciant la festa
i empreses per a no fer.
Massa son en el cafè,
massa miren la finestra,
són els darrers dels vençuts.
Mig deure de fer-me ric
Aprenent de poca-solta,
digne rei del no saber,
passo hores sense fre,
oblidant on haig la porta.
Mig deure de fer-me ric,
un esglai una quimera,
una vida estrafeta
anant d’hora al món antic.
La resta, heu de saber,
em porta a l’infortuni
tot buscant la solució.
Una capsa de cartró,
els dimarts, fer dejuni
per guanyar-me un tros de cel.
Vides properes
Demano ser un home alliçonat
per tal de rebre permisos i comandes,
com vaig lleuger mig envoltat de flames
a guanyar un regne d’antics avantpassats.
Deixeu-me el lleure fresquívol de les flors
i aquell vestit guarnit per la tendresa,
ben a sovint, el dubte es manifesta
i faig de mi un servent dels enyors.
Vaig a la platja on viuen les sirenes
per a gaudir l’amable companyia
i parlar mal dels satisfets herois.
Guardo, en el cor, el fet de ser bon noi
qui riurà poc i sovint s’humilia
per a saber d’altres vides properes.
Poemes curts (XC)
01 Gener, 2022 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una rosa i un jardí,
al tard, m'espera,
m'agrada la primavera
quan em diu que ha de venir
i no m'espera.
En la flaire de les flors,
l'amor somia,
és després quan ve el remor
de l'alegria,
m'agafa a contracor.
Pas que he de dormir
si la bruixa vol
amagar-me el sol
des de bon matí,
amb foscor no es pot.
No demano:
plata i or,
però em planyo
de la sort
puix mai guanyo.
La vella formiga,
quan aplega al gra,
com tria la mida
si la pot triar,
ha massa fatiga.
Una mossa demana:
morir d'amor,
el mosso que la mirava
es quedà sol,
mai podrà escoltar-la.
Les petites feres,
al jardí estant,
diuen que em faig gran,
no estaré per elles,
ni aniré on van.
En l'avenir
de les hores baixes,
demano rebaixes
per tal de tenir
ben plenes les caixes.
En el regne
dels mussols,
tot és fetge
en sortir el sol
no el volen veure.
Massa pedres del camí
conten mentides,
mentiders de totes mides
vestits de saca o de fil,
van rient si crides.
Com un dia sant
quan entro a l'escola
sento com tremola
aquest déu tan gran,
la pena li sobra.
Cada vespre, cada nit,
quan abandono la cleda,
com em torno ben tronera,
prou garlaire, avorrit,
a la noia qui delera.
Amb la flor primera,
la vaig festejar,
li vaig demanar
poder anar a l'era,
gens s'ho va pensar.
No vull per consol
els camins de terra,
m'estimo la serra
quan parla amb el sol,
després, clou i pensa.
Al carrer del mar,
dormen les estrelles,
conten meravelles
si tot és ben clar
i manquen tenebres.
Amics dels amics,
anant cap a escola,
fent la xerinola,
burlant-se de mi,
poc que m'alliçona.
I quan sigui segador,
enmig la sega,
he de prendre, amb la calor,
dolls d'aigua fresca
per a després prendre el son.
La jove més maca,
quan és al jardí,
com l'amor demana:
El vull per a mi!,
és llavors quan bada.
Doneu-me Senyor
la taula parada,
ous amb cansalada
o pernil del bo,
de segur que m'agrada.
En el regne, ploren
els amors perduts,
els amors venuts
mentre acaronen
aquests temps feixucs.
Epigrames (XC)
01 Gener, 2022 06:14
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una poma,
amb el seu cuc,
se n'adona
sense ensurt.
Volia pensar
en anar de pressa,
però la feblesa
em fa caminar.
Si el dimoni
em conquesta
que vingui la festa
seguida d'oprobi.
En el reguitzell
de les hores baixes,
poseu-me rebaixes
de joies i atuells.
No hauré més temps
en viure debades,
són massa les cases
dels amos dolents.
En el rebuig
de les hores baixes
hom cerca el garbuix
de les velles fades.
Perdudes les ganes
al cim de l'oblit,
un cerca l'amic
per sentir-se amable.
No hi ha cases
sense ruc
ni contalles
sense ensurt.
Quan em llevo
pel matí,
és quan prego
al coixí.
Les fulles ploren
a la tardor,
com elles volen
cercar qui les vol.
En el regne
de l'amor,
massa setge
és colpidor.
Quan la mossa
està per mi
no fa nosa
ni en dormir.
Que no vingui
el llangardaix
ni critiqui
el que faig.
Manta primaveres
no porten tardor
ni riuen, corpreses,
quan s'allunya el sol.
Com riuria
del meu mal
sinó fóra
un sidral.
La nit llangueix
el sol és desvetlla
i, a cada parpella,
el somni decreix.
Manta hores
i tinc son,
són tan poques
les cançons.
Per la vila va
una lletania,
hi va cada dia,
no se'n sap estar.
És mon cor mesell
qui crida a la porta,
mai us parlo d'ell
per si vol revolta.
Les mil hores
de la nit
parlen totes
de neguit.
Cada dia
porta el sol:
la desídia
o el conhort.
Una jove mossa
no n'està per mi,
no sóc massa cosa
per a ser marit.
Al racó del mas
diu la masovera
que ningú l'espera,
ningú li fa cas.
Mai he sabut com
la vida ens demana
complir la comanda
de saber per on.
Orgullós, un pesat fred i set poemes més
22 Desembre, 2021 21:18
Publicat per jjroca,
Poemes
Orgullós, un pesat fred
Orgullós, un pesat fred
s’entafora a casa meva,
quan ja té la cambra plena,
com demana fer-hi net.
S’endurà els quatre vells
qui han perdut llur ofici
al reclòs del cementiri
on ningú parlarà d’ells.
Pobre pare estorat
qui veu com el fill s’escanya,
en el rebost, hi ha una aranya,
la menja no en forma part.
Orgullós, un pesat fred,
dormiria estant despert.
Ni bé ni mal
Ni bé ni mal ni parca la paraula,
aquí, a la taula, tot és oblit,
la pensa gran em duu a l’esperit
i la petita demana créixer massa.
Quan, el dilluns, nostramo m’alliçona
i, a trenc d’albada, em mana treballar,
poc que l’escolto i prou em deixo anar
a conquerir castells amb terra bona.
Són massa guerres per no guanyar-ne cap,
massa il·lusions perdudes de passada
quan vaig de pressa a conquerir nou lloc.
Com, cada vespre, l’infern és ben a prop
i un dimoni em farà bona cara
amb un somrís gasiu i prou manyac.
Per a saber
Sóc sabedor de les vostres mancances
i, per vacances, demano un xic de cel,
és, aleshores, quan prego i sóc fidel
tot esperant l’alegria dels altres.
Estic perdut, de fet, ho reconec
com vaig, avant, pel camí de la plana,
el ruc gasiu dirà que poc es cansa
i, en aplegar a la finca, m’assec.
És ma fortuna la dèria de molts sants
i el contrapunt d’un pensament mediocre
que s’allargassa fins aplegar el Nadal.
Amb els tres Reis, he vist el llum de dalt
i vull guanyar la força d’ésser pobre
per a saber on són els savis benestants.
No ser aquí
Les mentides del carrer
i les passes amanides,
si he de ser perdonavides,
no pregunteu on trobo el meu recés.
Massa comandes i pocs pelegrins,
massa miracles i prou forquilla nova
per a saber qui mana en els dedins
i fa servir la feta de la cova.
Em plau somiar, diumenge al dematí,
mentre encerto com eixirà el nou dia,
som cavallers vençuts per vells servents.
Com, cada vespre, camino impacient
tot fent servir la noble simfonia
d’anar prou lluny per, mai, no ser aquí.
És el fet de treballar
Dolça fada de l’encert
no em facis tan mala cara,
beure vi, del bo, m’agrada
i en compro al vinater.
Aquell dolç de melmelada,
tan subtil i agradós,
me’l menjaria d’un mos
abans de perdre la gana.
És el fet de treballar
un càstig vell del diví
qui ens guaita atentament.
Li he dit com sóc bona gent
per si el puc ben afeblir
i del deure em puc lliurar.
Les olives del Montsià
Les olives del Montsià
em contaven, de passada,
que sovint fan mala cara
quan l’amo les vol punxar.
Abans, reien de bon gust
quan hi havia plegadores,
com sentien, a totes hores,
les cantades i els remucs.
Una somera prou vella
es queixava del gran sac
i de la petja ferrenya.
Com anava a la grenya
amb un jove ben trempat,
fort de cos, galta vermella.
El més jove manifesta
Fort el vent, negra la mar
i una barca entrebancada,
els pescadors amb la xarxa,
han el neguit de pescar.
En el port, dos mariners
veuen les ones gronxant,
de segur que van pregant
perquè queden pocs doblers.
A la xarxa, hi ha els peixos
engrescats en el fugir
amb la boca ben oberta.
El més jove manifesta
que no voldria morir
abans d’aplegar als mil mesos.
El fer de vent
Em sabrà greu
que es quedin, sense aire,
dolces puntaires
i algun jueu.
El fer de vent,
de sobte, ni m’agrada,
faig la comanda
puix sóc conscient.
Mare natura
li ha, tot, ben lligat
i no descansa.
Ploro, a manta,
ignoro l’entrellat
fins que madura.
Pensaments festius (LXXXIX)
14 Desembre, 2021 07:53
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Tinc prou llapis, em podran faltar les idees.
A casa, tinc el sofà, al carrer tinc les ganes de seure.
Cap vell es queixa de quan era jove.
Té el cor jove, el cervell desocupat.
És bonic perdre, només cal mirar la cara de qui et guanya.
M'he fet un garrepa, estalvio el que no veuré.
Tenia una escala, va fer-li una casa al costat.
Tinc por d'anar al cel, allí tots són massa perfectes.
Si el capellà em diu que vaig malament, què em dirà el sabater?
Porto un llibre a les mans, primer havia provat de posar-me'l al cap.
M' han donat un llibre, potser ningú el sap fer servir.
Escriure és bo, només cal rentar-se després.
Volia vendre'm l'ànima, però ni de franc la volen.
Tinc un gran enemic, ell el té petit.
He perdut la memòria, sempre vaig creure que no em serviria.
He vingut al món per pagar, tants diners devia?
He de menjar menys, he d'acostumar-me a no treballar.
Si em voleu tenir content, que ningú se'n recordi de mi.
El vent em parla força, però he de córrer més per seguir-li la conversa.
He arribat a creure que el cel no és el que tinc.
Si he arribat als cinquanta, igual arribo als trenta.
Necessito diners, es veu que ja no se'n refia ningú.
Tenia paraula d'home, ara tinc excuses de vell.
Tinc un tros de terra, espero tenir el meu forat.
Ni Déu esperava tant miracles amb els diners.
Necessito ruc per compartir la sínia.
Deu ser bonic ser ric, almenys no n'he trobat cap de lleig.
És senzill plorar, només cal viure suficient.
No us puc ensenyar res més, m'han apagat el llum.
Sense alegries la vida és més fàcil treure-se-la del davant.
És un home feliç, no el deixen despertar.
He arribat a creure que la llibertat no escolta ningú.
La dona diu que no l'escolto, jo li dic que tampoc.
Fa massa calor, això vol dir que el cos va sol.
Com es pot dir que l'infern és dolent si tenen calefacció.
He arribat a una conclusió, encara estic amb ella.
L'home vol manar perquè ignora què vol dir.
Les hores de feina són les menys complicades.
He decidit canviar, però el cos m'empaita.
Mireu si sóc ruc que passo inadvertit entre ells.
Per molt que corri, no pensaré més de pressa.
Només tinc un enemic, encara que és bon company.
He estat a casa d'un ric, però no he vist a cap déu.
Déu em vol salvar, no li dono pressa.
Manta somnis al coixí i set poemes més
14 Desembre, 2021 07:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Manta somnis al coixí
Manta somnis al coixí
i una eterna primavera,
la rosella com espera
a la vora del camí.
Caminants sense retorn
i núvols sense esperança,
la muntanya ha de ser casa
de la ventada i el tro.
Manta somnis al coixí
i la feina per a fer
perquè és llarga i mentidera.
En el corral, la somera
es queixa per no saber
quan li tocarà el glatir.
Em parla la lluna
Em parla la lluna
en eixir de la mar
que espera guanyar:
fama i fortuna.
Els pobres són pobres,
petits, desvalguts,
els rics són porucs,
però amb aire noble.
Em parla la lluna
de manta sirenes
qui canten les nits.
Amb ben pocs amics,
vaig copsant les penes
quan el temps madura.
Fantasmes sense castell
Els fantasmes de la nit
com s’emplenen de temences,
solen eixir a les festes
per mostrar el seu despit.
Fantasmes, sense castell,
s’amaguen en una cova,
esperen la lluna nova
per burlar-se del poncell.
De tant en tant, s’esvelleguen
i demanen bona sort
per sortir de la condemna.
No esperen la recompensa
i es preparen per ser tots
grans feiners sense presses.
En un temps decebedor
La divina providència,
algun cop, es riu de mi
puix l’escolto amb neguit
a despit de la consciència.
No haig reptes per haver,
en cada ratlla, un tresor,
vaig desfilant per la por
fins a un obscur matusser.
La divina providència
em comenta, d’amagat,
que avança sense perdó.
És un temps decebedor
el qui passa pel terrat
i, ben sovint, es fa queixa.
Parla el pobre
Parla el pobre dels diners
com li fugen de la casa,
la meitat se’n va a la plaça,
els altres ni ho vol saber.
Poca il·lusió, massa vici,
amb deures a l’avançada,
va somiar una vegada,
va ser curt el benefici.
Parla el pobre de l’enyor
mentre calla i es va fent
esperant un nou miracle.
Treballar és per a l’altre,
ell es mou si bufa el vent
o l’empaita la paor.
És el vent d’indiferència
És el vent d’indiferència
el qui passa pels terrats,
duu una força en els tancats
i, de tant en tant, es queixa.
Sota les ordres dels déus,
avança per tota la plana,
mai parla del que li agrada
ni es queixa de massa creus.
És un aire en moviment
qui té cura de nosaltres
i per la nit es desvetlla.
Vol pujar fins a l’estrella,
però s’adorm, en un catre,
ben cansat i complaent.
A reveure, orenetes
A reveure, orenetes
captives d’un llarg viatge,
he de dir que aquest paisatge,
va mancat de sons i festes.
Els mosquits s’han adormit
i les mosques com sestegen,
s’amaguen, desapareixen
i han de raure en altre llit.
A reveure, orenetes
fins que la sínia desperti
i refaci el nostre hort.
Com hem perdut les olors,
aquell capvespre tan tebi,
aquell seguit de tombarelles.
Sense prendre massa mal
Camina el vent de la tarda
per uns estrets carrerons,
els pagesos, tots són bons,
avui, no surten de casa.
Les olives són al tros
i la neu dalt la muntanya,
una vaca, amb una banya,
van menjant palla d’arròs.
Quatre homes principals
paren taula a la taverna
i demanen anar al lloc.
El taverner, qui no és tot,
voldria guanyar la treva
sense prendre massa mal.
Poemes curts (LXXXIX)
14 Desembre, 2021 07:47
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Tres camins
a la cruïlla
parlen fins
troben a l'illa
massa botxins.
En el regne
del mai més,
si en són tres,
quatre han de perdre,
massa innocents.
És la lluna
quan va amb mi
qui remuga
en sortir,
anem a una.
A la cambra,
dorm el llit,
no ha sentit
qui el demanava,
és bon partit.
He de creure
en un país
on el deure,
sigui dit,
és massa tendre.
En mon clar país,
on regnen els cecs,
l'alegria es perd
entre fam i crits,
mai sabré el perquè.
No demanaria
anar a dormir
sense saber qui,
pel matí, em crida,
sóc un home gris.
Entre sons
i sentinelles,
les estrelles
fan de sol,
són coses seves.
Una mossa maca
no n'està per mi,
em diu que li agrada
un jovent més fi,
deu ser poca traça.
Si m'estima,
li diré
que res sé
per prendre mida,
em sento erm.
Posa noves
al mirall,
vull fer estrall
quan vinguin totes
per anar al ball.
He de raure
a l'aixopluc,
si em fan caure,
estic perdut,
em poso a jaure.
Al més noble
dels amics,
li'n faig doble
sense risc,
és molt mediocre.
Al capvespre
o per la nit,
poso a vendre
l'esperit,
em sap ofendre.
Mireu-la
com jo la veig,
traieu-la
del safareig,
ha de ser reina.
Mai reclamo
haver l'encís:
Ser bon amo
fins a les sis,
sempre, m'amago.
Quan aplega
o se'n va el vent,
com es queixa
de valent,
ha massa feina.
Com avui em menjaria
una sardina amb mig pa,
l'altre mig per l'endemà
amb botifarra rostida,
algú diu que no es farà.
Amb les pedres del camí,
he fet baluerna,
allí, s'amaga un mesquí,
és casa seva
fins que aplegarà la nit.
No desitjo altra son
que la d'escola,
escoltar poc, prendre la bossa
i repetir la lliçó,
demà, a la torna.