14 Febrer, 2022 19:21
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
encisadora
ni faig falta
ni faig nosa.
Voldria ésser
la jove abella
qui cerca el vèncer
de tanta peresa.
Així com el llum
emplena la terra,
el llamp com esguerra
el dolç aixopluc.
Mai he de conquerir
la pausa lleugera,
la més dolça espera
que ens porta la nit.
Mai declamo
a l'enemic
si és tan ric
com el meu amo.
Em plau el saber
que aplega tempesta
quan se'n va la festa
a un altre carrer.
Cada dia,
pel matí,
és quan penso
en el dormir.
A la casa vella,
com no hi ha enrenou,
ni es veu la paella
lluitant amb un ou.
Quan arriba la por
tanco la finestra
i deixo una escletxa
per si perd raó.
En el neguiteig
de les hores baixes,
fan servir les caixes:
força i degoteig.
Com m'agrada ser,
quan plau a la terra,
aquell sentinella
qui rau al cafè.
Amb els tres amics
i quaranta cartes,
com passem les tardes
menant embolics.
Manta hores
de les nits
com s'emplenen
d'embolics.
En un vell país,
on no hi ha enrenou,
mai cerco l'amic
ni espero el condol.
A l'hora primera,
estic demanant
la més llarga espera
d'un sol qui fa tard.
Els fantasmes
són així,
posen manques,
treuen pit.
Una rosa sola
mai farà camí,
però en el seu si
com l'amor pregona.
Per a escriure
com et vull,
cal ser lliure
i ser vençut.
Amb el cloure
de les flors
he de coure
mals d'amor.
Amb els meus amics
com passo les hores,
com em vénen totes
entre sons tranquils.
La més noble
tradició
va pel poble
a cor què vols.
Vénen totes
les mancances,
portant nobles
sense armes.
Per aprendre
a navegar,
cal entendre
on pots anar.
En el breu somrís
trobo el teu cor,
saps on va l'amor
quan no vol partir?
Afegeix un comentari
