Pensaments festius (XCVII)
12 Març, 2022 16:23
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Saltant de dubte en dubte, m’he perdut.
M’he declarat ric per a no pagar mai més.
En ser dilluns, quasi he enllestit la setmana.
Em deu estimar perquè quasi no em veu.
Era un savi molt sabut: trist, estèril i quasi mut.
Prefereixo un matí a tres nits.
Encara no distingeixo entre guanyar i perdre.
He anat a cercar núvia, ja he viatjat prou.
Una agulla, en el paller, em diu que s’amaga bé.
Cau la pluja, ve la nit i es fa minso l’esperit.
Un dia d’aquests, arribaré prompte.
Haig un dubte: És un savi o s’ho fa?
No sé si peso massa o haig el vol curt.
He aconseguit que, no pensant, em faci mal el cap.
De moment, només volo dormint.
M’han convidat a sopar, ja posaré el plat.
He fugit del tro per a anar a caure al llamp.
La intel·ligència consisteix en menjar-se les pedres del camí.
Si estic de vacances, hauré de respirar?
No menjo conill, em fa pena despullar-lo.
Tinc sort: he perdut la bossa de diners, però estava buida.
Com tinc dues núvies, he après a sopar dues vegades.
Encara no he entès perquè una arpa té tantes cordes.
Per a arribar prompte, més val no eixir.
He tingut sort amb els diners, no se’n ha fet malbé cap.
El govern ha posat un nou impost per a poder fer el ridícul.
Quan ja sigui ric, passaré comptes.
Ja porto un mes sense saber on vaig.
Si trobeu parella, ja no us caldrà manar.
De moment, volaré en somnis.
Corria tant que es quedà sense ahir.
He decidit no menjar, em costa massa diners.
He pensat començar la setmana en dijous.
Vaig de somiar poc a menys.
He comprat sucre per si conec a algú enfadat.
He posat oli al llum, però no el sé encendre.
Demà mateix, ja serà prompte.
Si passo a una altra pàgina, seguiré present?
Anar a la lluna és fàcil, tornar és el complicat.
Era tan ric que ja no feia servir els diners.
Si vaig a fer feina, què deixo enrere?
La voluntat la tinc, no n’he malmès massa.
Quan ve l’hivern, on desen la calor?
Em saluden més, m’hauré tornat ric.
A un, que pensava, l’hem fet fora.
Si ha pujat el llum, on ha de ser ara?
Si respiro més fort, quant hauré de pagar?
No em faré preguntes si no sé la resposta.
Si em faig trenes, deixaré de ser calb?
No consentiré que us poseu en el meu lloc.
Si no em trobo prompte, ha de ser que estic lluny.
Pensava amb el dubte i he caigut a un sot.
Ha estat: Arribar la lluna i emmudir el sol.
Necessito caçar caragols, a quina hora es lleven?
Cercaré la fortuna, passo de treballar.
Si vull ser lliure, on m’he d’apuntar?
He pactat amb la bruixa per si de cas.
Si em donen diners, hauré de somiar?
M’han donat una feina, encara no la conec.
Pensaments educatius (LXIX)
12 Març, 2022 16:20
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
No es permet canviar lletres per pagarés.
Estan aprenent sense llençar-se al buit.
No aprenen molt, però es barallen sovint.
No guanyo mai, però m’encanta discutir.
He de suposar que saben quan m’enfado.
El zero és una xifra poc eloqüent.
No sé si tremolen o se’n burlen.
He fet una classe sense pensar-ho.
Un dia d’aquests, igual l’encerten.
Reconec el passat, però mai el futur.
Havia una solució, però l’he perdut.
Dono tantes oportunitats que gairebé ni penso.
He encerclat la resposta, però s’ha escapolit.
Em tracten d’amic, anem malament.
N’he trobat dos amb el mal costum d’aprendre.
Suposo que, quan aprenc, és per la nit.
Estic content, ja distingeixen mà de pa.
A la mare, li posaré un notable.
Abans de començar l’examen, que posin la nota.
No vull ni saber perquè no escolten.
De moment, ja saben on no marejo.
El metge recomana que no faci examen de consciència.
Els compraré llibres de tres paraules per pàgina.
Si tinc dues pomes i en menjo una, on és l’altra?
Segurament, estaran llegint entre línies.
Abans d’eixir de l’aula, comproveu l’estat de les sabates.
Sempre he d’estar a punt per a ser examinat.
Resum de l’avaluació final: Au!
No els ensenyeu el número dos, ja no fa falta.
El bon mestre sap censurar el desig de sortir.
El misteri és que els fulls del llibre no es barallin.
He posat l’alumne al meu lloc i l’he deixat verd.
Dels quatre que llegeixen, tres no se n’enteren de res.
Estic aprovant a partir de dues dècimes.
Darrerament, escolto els qui xisclen millor.
A la primera coma, n’he perdut tres.
Els he ensenyat la ema, ja me’n penedeixo.
Necessito una mosca, els vull tenir ocupats.
L’escola és nova, és a dir: No va!
Podrien aprendre a escriure, però no a fer miracles.
Avui, han descobert que sé cridar.
Mai sé: Si ho saben o ho endevinen.
Han vingut tots, no me’n sé avenir.
Em costa, fer multiplicacions amb xifres romanes.
Mai endevino qui m’ensarronarà primer.
Darrerament, he decidit tenir dèficit d’atenció.
M’he posat al seu lloc i em queixo.
No parlo d’un regne, l’aula és petita.
Entre dubtes, procureu que no prenguin mal.
Entro a classe, espero trobar algun àngel.
Hem resol un problema i n’hem creat tres.
Al final de cada línia, salten al buit.
Tres responen d’esma.
He decidit contestar per ells.
De vint alumnes, tres no senten i els altres no hi són.
No els voldria decebre, però menteixo mal.
Ja sóc a un trist de volar.
Faré un curset d’obrir ments sense ferir.
Estic obert a l’aventura.
Epitafis (LXXVII)
12 Març, 2022 16:16
Publicat per jjroca,
Epitafis
Si no ve ningú més, penjaré el cartell.
El del costat, anava per a geni.
No patiu, ja us despertaré.
Encara no sé si ja sóc a l’atur.
Voldria separar els morts dels difunts.
Segons amb qui, ni em parlo.
No us apropeu, puc estar infectat.
No et demano que m’ajudis a sortir.
Tampoc us he demanat que em seguiu.
He decidit canviar de propòsit.
No m’agrada el dia de nínxols oberts.
M’ha tocat un veí cridaner.
Estic pendent del goig de conversar.
Ha vingut l’amo, però no li he dit res.
No puc atendre més de cinc minuts.
Espero que el viatge us sigui lleu.
Anava a eixir, però sembla que plourà.
Fa dies, que no em sento els peus.
Si un dia ressuscito, hauré de pagar els deutes?
Us aconsello que oblideu les presses.
No sé si he de sortir a dinar o me’l porten.
No sé perquè tinc tanta mandra.
Per fi, he aconseguit ser un home fred.
No sé perquè em vaig endreçar els queixals.
Vaig pujar a la barca de Caront perquè feia descomptes.
Necessito un altre taüt que tingui cuina.
Gairebé, ja he perdut el meu seny.
M’estic apropant a la ingravidesa.
Veig el soterrador, encara fa mala cara.
Sento ploure o és el gos de la veïna qui ha tornat.
Des que sóc aquí, peco menys.
No us puc convidar, encara no tinc la cuina.
He perdut la sensació de fred.
Estic estalviant com mai!
Ja porto una setmana sense pensar.
Ahir, em van fer una festa sorpresa.
Demà passat, pot tornar a ser ahir.
La senyora està contenta, ha aconseguit aprimar-se.
Ara, m’ho prenc d’una altra manera.
Venc cilici en bon estat.
No recordo on ens havíem quedat.
Tornaré quan tot sigui de franc.
En morir vaig veure un llum, era de franc.
Si veniu de pressa, hi ha ofertes de taüts.
Mai em pensava acabar així.
Ja sóc més a prop de l’ésser viu.
He hagut de demanar un any més de permanència.
No hi sóc, he anat a fer-me ric.
Parlaria, però sóc sincer.
Veniu demà, avui, haig l’hora baixa.
He perdut el temps.
He curat de l’orgull.
Només vaig a misses de difunts.
Darrerament, estic més positiu.
Demà mateix, organitzo un viatge.
Sóc aquí i encara no m’ho puc creure.
Estic aprenent un altre paper.
Ben bé, ja no sé per on.
He de tornar i set poemes més
08 Març, 2022 06:21
Publicat per jjroca,
Poemes
He de tornar
He de tornar al meu poble antic
per a trobar prohoms en un banc
qui van desfent històries de despit
on uns hi perden i d’altres han guanyat.
Travessaré carrers on van passar,
seguint el curs, les joies i aventures
amb quatre joves somiant a les altures
qui van fugir en ser un nou demà.
Les tardes parlen de vents entremaliats
qui traginaven desfetes de les flors
d’uns ametllers cavats i amb bona rella.
Vull acabar de fer un dia de festa
per a saber d’on ixen els amors
qui cerquen llocs lluny del sembrat.
Un llapis i una llibreta
Les pobres ambicions
d’heroi vingut a menys
qui cerca, en els renys,
les dubtoses raons.
Anant de salvador,
escalo les muntanyes,
converso amb les aranyes
del lliri i del cotó.
La partida propera
del més eixut dels vells
va ser prou exitosa.
Es va deixar una esposa,
un bagul d’atuells,
un llapis i una llibreta.
Anar on vull anar
Deixeu-me esbrinar,
un parells de cops al dia,
el regne de fantasia
on, tant, m’agrada anar.
Encetar els nous fulls
pensant en la grandària,
menant aquella espasa,
la capa i l’escut.
Salvar a la poncella
d’aquell furtiu dimoni
qui me la fa plorar.
Anar on vull anar
per trobar qui no provi
portar-me a la quimera.
Un bon pessic de força
Mariona del meu cor,
dieu: On va l’amor?
Travessarà la vall,
descansarà a la bassa,
mirarà com em passa
la tristor del meu mal.
Arribarà a la porta,
se n’entrarà a la cambra
per veure si reclama
un bon pessic de força.
I pujarà a les golfes
per a dormir en el jaç,
voldria un matalàs,
les ganes les té totes.
El pobre tafaner
Comenta el meu amic,
tot i mancant-li la pressa,
que troba, a la finestra,
el fugir llosc de l’oblit.
Retornarà a la vall
feliç de la infantesa
on havia la tendresa
ben lluny de l’espantall.
Els iaios de la plaça,
mestresses al carrer
i, al capdamunt, el sol.
He de trobar el condol
del pobre tafaner
que ni de lluny s’enfada.
Les penses ben llunyanes
Les penses ben llunyanes,
el seient sempre a punt,
en el cap, minsa llum,
a l’esquena, fiblades.
Com traginer del moll,
es lleva cada dia,
per la nit se n’oblida
de com li ha anat el gran plor.
Massa saques feixugues
fan de mal empassar
i aplega la queixa.
Cap al tard, la feblesa
el porta a l’endrapar
molt de vi i poques figues.
Sota un sostre d’estels
Sota un sostre d’estels,
nostre heroi com somia,
ha la gana amanida,
però el deure el perd.
Mig esclau de la cleda,
de moltons i d’ovelles,
ni escolta les esquelles
quan la força li aplega.
Quatre mossos d’un pa
més ressec que una pedra
com li donen mullat.
El seu amo ha estat
un valent de primera
qui oblida com va.
El monstre creix
El monstre creix i la vida genera
espai de lluita on guanyarà el mai més,
estic cansat d’esdevenir pagès
qui mou el cap fins aplegar a l’era.
Allí, el vent aixeca la cridòria
i van, les palles, dansant amunt i avall,
estic corprès, albiro un devessall
de dubtes vers perduts a la memòria.
Demano sí, obtenir un xic de pau
i sojornar, migdies de l’estiu,
dessota el pi cansat de tanta brega.
He desnonat eixir de la tenebra
i alliçonar-me en aplegar a l’ombriu
per sestejar un nou estiu si escau.
Pensaments festius (XCVI)
01 Març, 2022 06:52
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
És un home molt avançat, va néixer al mateix temps que el seu avi.
He vist la vida i em sento una part del seu dolor.
Són massa amics per a un home sol.
El vent s'emporta les fulles, però no els pregunta on volen anar.
La força em fa créixer, però també em fa empetitir.
He viatjat massa poc per a saber on vull anar.
És un poble molt gran, pregunteu als qui són morts.
Un pot tenir diners, però ha de saber com cuinar-los.
Aniria al cel si el cos no estès tan necessitat.
No penseu en guanyar diners, penseu en no fer-los servir.
Jesús no torna perquè sap qui l'està esperant.
He empaitat el dimoni i estic a punt de trobar-lo.
Sóc un ocell massa gran per poder volar.
Una vegada vaig ser déu, va durar ben poca estona.
Amb vint vides, és possible trobar un dia bo.
Hi ha eleccions, és un plaer anar pel carrer i ignorar els electes.
Estic quasi decidit a fer-ho, aniré a provar de treballar.
No suporto els rics, tenen massa xemeneies.
El millor de beure aigua és el poc que ha de treballar la llengua.
Tinc prou ganes de viure, estaré malalt?
Si el vostre déu us escolta, quedeu-vos-el.
Visc en un món d'homes petits i us asseguro que no surto de la mida.
La força d'imaginar la dóna la grandària d'un cap buit.
Sé que he vingut a perdre, però em costa pensar que n'hi ha molts més.
El desig ens fa grans i petits.
El compte corrent és la més gruixuda de les fronteres.
He aprés a no gastar perquè no puc viure debades.
Sóc tan ric que només necessito diners.
Trenta-set graus és la lluita de tota la vida.
No puc créixer, els altres ho trobarien fatal.
No em fa nosa el cos, només les seves necessitats.
Déu calcula la llargada de la vida humana segons les seves necessitats.
Les dones són romàntiques davant del que se’ls pot oferir.
Casar-se suposa adquirir dèries compartides.
Seria un ocell si no tingués que aterrar.
Tinc un cos poruc, ni se'n refia de mi.
Ni les pedres saben el que pensen les altres.
No voldria menjar més, convenceu el meu cervell.
He provat parlar de cor, però només batego.
Si us arregleu tant, suposo que no us tornareu a despullar.
Proveu de canviar d'opinió, es possible que no us trenqueu.
Voldria entendre el món, però hauria de sortir un parell d'anys afora.
Em diu que em suporta, suposo que no peso massa.
No goso empaitar la veritat, és perdre massa temps.
Les cartes a l'enemic i set poemes més
01 Març, 2022 06:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Les cartes a l’enemic
Les cartes a l’enemic
no demanen massa pressa,
haig ben poca escomesa
per dir-li el que no dic.
En les tardes de l’hivern,
ben plenes de fredorades,
veig foc a les poques cases
on no resta massa verd.
Ell és valent, atrevit,
tot ratllant la poca-solta
amb dèries del dolç guanyar.
De sobte, li deixo anar
un esclat de xerinola
que no sap com entomar.
No haig hores per donar
No haig hores per donar
quan sóc en el cementiri,
allí, tot es fa per vici,
allí, poc he de guanyar.
M’esperaré per tornar
ben entrada primavera,
en el maig, serà la festa
per posar roses al ram.
Cinc minuts, he de pregar
per veïns i familiars,
els voldria tots al cel.
Mai em sobra un pot de mel,
a l’hora de berenar,
quan la pena em ve a cridar.
El bon somni de la nit
El deure com és fidel,
la fortuna, fugissera,
he de cercar una bandera
per si puc aplegar al cel.
A la plaça dels valents,
tots els bancs seran de pedra,
allí, s’enceta i es peta
la joia en venir el vent.
Al poble, on, ara, visc,
hi ha un llogaret per restar
i prendre un bon vas de vi.
Massa aigua fa glatir
amb el perill de rovellar
el bon somni de la nit.
Un vell ha dit
Ni parla el vent
ni la pluja comenta
que, aquesta terra,
ha demanat el fred.
Estic pensant
i sento com em pesa
vana escomesa
d’anar endavant.
Els pobres van
vestits amb sa misèria
cap a l’oblit.
Un vell ha dit
que ens queda la platxèria
fins a saber quan.
Som catalans
He de copsar
munió d’hores ben toves
on mil patxoques
han de guanyar.
Nosaltres som
els fills aquest vell poble:
cansat i noble,
prenyat de son.
A l’avenir,
li posarem fronteres
i entrebancs.
Som catalans
amb munió de tenebres
per a gaudir.
Em penso que volaré
Sóc de mena mentider
i amatent del meu ofici,
per la nit, recerco el vici
d’ensarronar el primer.
Trafegot sense espardenya,
amatent d’un dia clar,
compro feina i faig llenya
en negocis per guanyar.
De passada, us contaré
com guardo sotes i reis
poc abans de la partida.
Si m’agafen, de seguida,
tot penant per la gran llei,
em penso que volaré.
Viure de gust
Viure de gust, enllà de les tenebres,
on un infern ha desaparegut,
menjar com cal, beure de gust
i dolç dormir dessota les estrelles.
No vull res més ni altra cosa escau
que ensarronar a les maques poncelles
qui esperen sempre la fosca del babau
per a somiar que només manaran elles.
La vida passa i visc com a mi m’escau:
voltat de joia, d’empreses suportables
per a dormir en un gran llit de palla.
I, mentrestant, veig la gent que es baralla
per a tenir finques inabastables
on no trobar ni un deliciós reclau.
He de gaudir
He de gaudir de les hores properes
d’aquest viatge senzill, sense enrenou,
a dalt del carro, veig l’univers com mou
aquella gent qui gosa haver banderes.
Ma solitud és pobra i matussera,
viatja, amb mi, per dolços caminois,
el ruc davant, al darrere el sol
i aquest hivern que encara té empenta.
Aplego al tros, cerco les quatre branques
i enceto el foc, dessota del gran fred,
per a torrar el pa i una sardina.
En una branca, un pit-roig endevina
que pot passar un matí prou distret
veient com plego olives dels grans arbres.
Poemes curts (XCIV)
01 Març, 2022 06:46
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan el drac plorava,
vora de la mar,
sentí com cremava
el fanal del far,
era prop l'albada.
Amb les bones intencions,
parla la vaca,
si de llet no en treu massa
deu ser per bones raons,
igual esclata.
En el si de l'olivera,
ha vist l'enyor,
mai ha estat sorneguera
i treballa tant com pot,
de segur que aplega a reina.
Al país dels rics,
no he trobat fortuna,
només una engruna
de pa de pessic,
tots brandant a una.
I, al juny, la falç al puny,
els darrers dies d'escola,
estem a prop la revolta
de la sega i del fuig
sense deixar-nos la bossa.
Com em trobo prou cansat,
hauré de buidar el porró
d'aquest vi que m'han donat
i que sembla vestit d'or,
només en prendré una part.
Em plau demanar,
quan el sol s'allita,
un bon tros de truita
amb quelcom salat,
no oblidant la fruita.
Quan demano
per la llei,
marxa l'amo,
fuig el rei,
m'amistanço.
He de conquerir
la grassa fortuna
sense saber dir:
ni dues ni una,
és el bell dormir.
Quan demano
un xic de vent,
em diu l'amo,
que no ho sent,
llavors, m'enfado.
Manta riures
a la font,
els queviures
ja no hi són,
són ben lliures.
Amb seixanta
cavallers,
qui no parla
no diu res,
en són massa.
En el regne
de la por,
quan cal rebre
és de debò,
mai és tendre.
Al reialme
de les flors,
en són quatre,
en ploren dos,
sempre aquest tracte.
Com l'he vist
li he comentat:
Si has amic,
tracta'l de grat,
seràs més ric!
Com espero
esdevenir
i com brego
per partir,
només delero
sense saber.
A la casa
de l'enyor,
mai es cansa
el mal d'amor,
resta massa.
He de parar el seny
prop de la finestra,
sempre va de festa
quan ningú el veu,
déu ser un trapella.
A la joia i als diners,
no hi ha tempesta,
sempre haurà la porta oberta
per si arriba el darrer,
mai porta pressa.
A la casa vella,
mai tanca l'enyor,
records d'un senyor
qui va anar, a la guerra,
per a perdre-ho tot.
Epigrames (XCIV)
01 Març, 2022 06:40
Publicat per jjroca,
Epigrames
Des de bon matí
les pobres roselles
parlen de tenebres
quan es perd l'estiu.
Les roses més maques
no són per a mi,
van, enriolades,
cercant llur destí.
És quan plou
que ballo sol
i em dol
el raure llosc.
Manta de promeses
en un cor ardent,
ningú les corprèn
i acaben desfetes.
Com m'agrada
el saber,
haver gana
i menjar bé.
A les pedres
del corriol
les promeses
són condol.
He sentit a dir,
sense massa fressa,
que pensar interessa
si ets a mig dormir.
És el monstre
de la sort
qui vigila
fins la mort.
A hora primera,
quan vaig a dormir,
m'espera la fera
guardant el coixí.
Amb seixanta
mariners,
qui no canta
no fa res.
La barca gronxava
en sortir del port,
duia una setmana,
lligada, amb un plor.
Sento al tros
el vell xivarri,
gent del barri,
vénen tots.
La més maca,
del jardí,
quan s'espanta,
es riu de mi.
Portaré, a la lluna,
la vana il·lusió,
tornaré quan vulga
dir-me que ho sóc tot.
La promesa
m'ha donat:
la lluerna
i fer bondat.
Em queden fantasmes
per a passar el mes,
amb poc interès,
sense fer miracles.
A la casa
del mai més,
no hi ha gana
ni diners.
Sóc a les fosques
pregones d'un bosc
on viuen tanoques
ben plens de bonior.
He donat la rosa
per si em vol mirar,
parlar-me no gosa
ni peça li faig.
Amb tantes ovelles
vivint a la cleda,
somiem amb estrelles,
mengem quan ens peta.
Ni el mentir m'obliga
a sentir-me rei
ni a posar una llei
amb més por que mida.
Tinc les golfes:
buides, llargues,
amb mil mosques
movent ales.
El ruc em contava
del tot, a pleret,
que l'aigua cantava
i escampava el verd.
Per a ser
tan pobrissó,
m'està bé:
dormir rodó.
Ells són així i set poemes més
22 Febrer, 2022 06:34
Publicat per jjroca,
Poemes
Ells són així
No haig res més
que pobra solitud
i manta de mancança.
Sense esperança,
no rebo ni aixopluc
de l’univers.
Sóc amatent
dels meus amics dimonis,
mig vells, mig bornis,
d’estreta ment.
Ells són així:
cofois de ses misèries,
rics en platxèries,
porucs i nyics.
El cavall de la fortuna
El cavall de la fortuna
cerca un ric per a aturar,
de misèria, ni una engruna,
de fotesa, ample el plat.
Ni herbes en primavera
puix fan de mal empassar,
les garrofes les voldrà
d’aquelles de dolça ofrena.
El cavall de la fortuna
mai passa pel meu carrer
ni pels carrers de la vora.
Ha de tenir panxa tova
i poc li convé saber
on s’estalvia una engruna.
Diria que la promesa
Cerco hores del matí
per a poder traginar,
del saber, me’n puc estar
mentre no s’apropi a mi.
Massa fosques i clarianes
em porten a l’enrenou,
gairebé, vull ser mig bou
sense donar estrebades.
Diria que la promesa
n’està cansada de mi
perquè li he pres manta hores.
Quan les he de portat, totes,
a la vora del coixí
per si troben la saviesa?
En tocar les set
Ara, en tocar les set,
bé ho hauré de disposar:
vull prendre bon esmorzar
perquè encara fa prou fred.
Amb els ous, la cansalada,
un polsimet d’albergínia,
posaria una sardina
d’aquelles de casc, salada.
Amb un bon porró de vi
i el foc dintre la llar,
qui no demana paciència?
Treballar és una ciència
qui, avui, ha d’esperar
per trobar-me amorosit.
Hem de comprar una casa
Caminant, a mig camí,
per una terra galdosa,
em demana per esposa
una mossa qui va amb mi.
Hem de comprar una casa
d’aquelles que tenen pany,
amb més finestres que planys,
amb més saletes que escala.
I, si ens queden més diners,
vol una bassa a la golfa
per a dedicar-se al bany.
Prou cansat d’aquest parany,
li he dit que no serà cosa
l’esperar cent anys o més.
En el racó florit
En el racó florit
d’aquella incerta glòria,
com cerco la memòria
en els fulls que he escrit.
Sóc pobre tafaner
lluitant amb les tenebres,
les penses són estretes,
viatgen pel carrer.
En un racó, oloro:
la dèria del passat
lluitant amb els ferotges.
Són els dies d’un poble
on tot està marcat
per a saber on em trobo.
De segur, que seré així
Entretant, com bugader
d’aquella incerta fortuna,
vaig enllestint, una a una,
les penses d’home de bé.
De segur, que seré així:
com un valent cavaller
qui viatja, cada mes,
per a vèncer l’enemic.
Les poncelles agradoses,
lliurades al festejar,
ni em miren ni em trastoquen.
Com segueixo donant voltes,
altra gent he de trobar
per poder guanyar mon ordre.
La parella vol saber
Oreneta qui, a la vall,
vols guarir la teva casa,
troba el goig a la volada
sense massa escarafall.
La natura com t’obliga
a bastir el teu nou niu,
allí, restarà el caliu
després de la gran fatiga.
La parella vol saber
com es covaran els ous
d’on sortiran les criatures.
A força de desventures,
hauràs de trobar-te el com
i aprendre de mainader.
Pensaments festius (XCV)
14 Febrer, 2022 19:35
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
La vida és un cercle, la resta és un mal dibuix.
Cada dia té un matí, una tarda i una bombeta que es fon.
Un és intel·ligent fins que toca fons.
Estimo el meu silenci i odio el meu seny.
Les dones estimen la intel·ligència, però adoren el seu cos.
Em faig vell, ja trobo massa dies semblants.
A ningú se li acut respirar només un cop.
El dia de la meva mort espero tenir poca feina.
Un vol ser senzill, però li posen massa llocs on emmirallar-se.
La cadira prefereix descansar sense mi.
Si voleu estar sols no deixeu de guanyar.
Van fer la vida només per poder-la perdre.
Hi ha tantes dones maques que poden deixar de fer goig.
Les dones tarden vuit anys més en aprendre que han de morir.
Tot i anant al mar, és millor portar l'aigua de la muntanya.
Els rius deixen de cantar quan la mar s'apropa.
Sóc un pobre home, almenys ho intento.
Cap pagès vol ser pobre, és la natura qui el fa.
No necessito escoltar els altres, escolto un tonto qui ve amb mi.
Si moro avui, demà vull fer festa.
Em va venir a buscar el son i em va trobar dormint.
És bonic ser ruc, almenys guanyes dues cames.
Prefereixo que m'insultin, em fan perdre menys temps.
Per què els rics tenen més espai, si no poden créixer més?
Tenia una casa gran, s'omplia de forasters.
El metge diu que em curarà, voldria saber de què?
És possible que vaja al cel, ara s'urbanitza molt.
Necessito mentider que m'ajudi a prendre vol.
El vent ve carregat de paraules que no van aplegar a les orelles.
La natura és sàvia, no necessita ser intel·ligent.
Necessito tantes coses que encara no em puc morir.
Estic enamorat, ara, em falta saber de qui.
Viatjar és prou senzill, només cal tenir ganes.
He anat a fer un vol, la casa no ha volgut venir.
És bonic ser pobre, s'arriba sense pensar-hi.
Ofereixo sis mesos de presó per aprendre a robar millor.
Un dia vaig voler ser rei, encara em cobren els interessos.
És molt bonic ser jove, sobretot si no ho saps.
Estic aprenent a ser vell, ho faig sense cap esforç.
Quan un arriba a la porta, és millor provar d'obrir-la.
Fa sis anys que festejo, el compte el du la núvia.
He parlat amb una pedra, ni sé el que m'ha dit.
Si no voleu treballar, heu d'aprendre a perdre la salut.
No sé on tinc els diners, els vaig donar al caixer.