Pensaments festius (CI)
01 Maig, 2022 02:53
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Mentre ella es pentinava, ell anava cremant rellotges.
Volia que l'estimés i em va prendre les sabates.
No vull més diners, amb els que eren meus ja en tenia prou.
És un poble feliç; allí, els diners caduquen.
És un mal amant, diu que l'estima i deu ser veritat.
Es va deixar el nuvi, deia que no la feia patir prou.
No anirà enlloc, menteix i no mesura.
Si us preneu prou temps, veureu com s'acaba el món.
És un home molt espavilat, mai el trobareu assegut.
Cal ser feliç en silenci i sense massa llum.
Si aprenc sense pressa, oblidaré sense pena.
Vaig provar d'anar a la ciutat i no vaig parar de córrer.
La vida és fugir o empaitar els lladres.
Necessito núvia que sàpiga comprar-me els mitjons.
Em va dir que era un bon partit, de poc que no em faig mal.
Ella em va deixar, vaig mudar-me de seguida.
No estic madurant, però en passo de fred!
He pactat amb els microbis, els deixaré la casa a les vacances.
He dormit a la platja, no m'apetia convidar a la sorra a venir a casa.
És tant ric que li fa il·lusió plegar les olives al jardí.
Cerco soci per muntar negoci en el cementiri.
Que em faig vell m'ho diuen els ulls dels coneguts.
Mireu si tinc sort que treballo i em canso.
El semàfor és la vida en tres colors.
Desitjo que les meves darreres paraules siguin: Bona nit!
Si algun dia moro, espero no tornar enrere.
Qui més se'n riu, quan mor un pobre, és el notari.
A Déu no li preocupen els reptes intel·lectuals sinó el preu dels sants.
Tinc un cos feble, però s'enfila per les parets.
A la dona no li preocupa el cervell de l'home, ja pressuposa que en té poc.
La dona voldria un nuvi jove, però la carn tendra sol ser cara.
Mentre el savi vola, l'espavilat li posa el llit.
Vull viatjar, amb la música, a la casa del silenci.
És millor no creure, t'endús més poca feina.
He trigat molt en aprendre, sabia que no calia portar pressa.
No em sento ni més sol que ahir ni més lleig que demà.
Cap paraula es nega a viatjar acompanyada.
Tinc ordre d'anar al cel a preparar la meva arribada.
Ara, no tinc pecats, noto que em falta alguna cosa.
Sembla innecessari recordar que estic viu.
M'agraden els homes grans, gairebé no tenen ombres.
És un bon músic; almenys, el sento de lluny.
No perdo el temps, me'l guarden dintre d'una caixa.
Els comentaris dels plats són dels qui han menjat.
A la bassa, ve la lluna i set poemes més
01 Maig, 2022 02:51
Publicat per jjroca,
Poemes
A la bassa, ve la lluna
A la bassa, hi ha un mirall
on s’atansen les granotes,
ben mudades vénen totes,
però no porten plomall.
Una mosca viatgera
com s’atreveix a passar,
de segur que ha d’acabar,
enmig d’una panxa, presa.
A la bassa, ve la lluna
per si troba qui l’acull
i li dóna bon sopar.
Poc després, es deixa anar
i plora, ben a curull,
malparlant de la natura.
Carrer estret
Carrer estret i vells records
vestits amb un to carbassa,
prop del foc, hi ha una tassa
per a posar llet amb pols.
Són prediccions del govern
qui espera un millor temps,
que mengin els innocents
puix ho tenen massa verd.
Carrer estret i dolça llum
la qui surt de la farola,
passat demà, no hi ha escola
i podrem gaudir tots junts.
Carrer estret i aquells vells temps
com s’allunyen lentament.
Les empreses de fa anys
Amb el cos més afeblit,
em plantejo donar passa,
sota un cel ben escarlata,
hi ha un temps ben adormit.
Les empreses, de fa anys,
van anar perdent enginy,
com voldria saber en quin
país trobaran els guanys?
A la plaça, hi ha un racó
per als pobres penitents
i algun heroi esgarriat.
Només parlen del passat
quan havia bones dents
per enllestir algun mos.
En porto un grapat
De mentides i aventures
com en porto un grapat,
les altres les he deixat
tot creixent a les altures.
La fortuna del meu amo
mai aplega al cap del mes,
ell guanya sense interès,
però es queixa si l’escanyo.
A la plaça de ponent,
he trobat les orenetes
fent un niu a la façana.
Sense fil i sense llana,
hauran de posar més herbes
a aquell fang que va creixent.
En el secret
En el secret diví de la paraula,
no hi ha temença ni desengany,
és llavors que el diable fa parany,
però es perd enmig la faula.
Al bosc profund on viuen els bruixots
amb lladregots de curt remei,
hem de saber que, en aplegar a l’herbei,
és senzill perdre: bous i esquellots.
En el secret on viuen malentesos,
hi ha pocs promesos i homes de bé
qui es recolzen en la saviesa.
En els dedins, perdo la pressa,
com m’acomodo per a saber
quan tornaran a viure presos.
No espero més
No espero més
que aprendre de pressa,
però la peresa
no ensenya res.
Cofois els valents
quan són al convit,
amb un pla ordit
ben ple d’innocents.
Com pertany el sol
al regne dels déus
on tots el gaudeixen.
Prou que es diverteixen
quan ningú els creu
i cerquen condol.
A la panxa, haig un os
Li comento al meu ruc:
Treballaria, però no puc!
A la panxa, haig un os
qui s’enfada quan treballo,
com ens barallen tots dos,
ell es cansa, jo el guanyo.
La derrota és concloent,
el meu os com se n’adona
fent gran pensa una estona
i, després, ni ens enfadem.
Feinejar per feinejar
és negoci de l’infern,
faci calor, faci fred,
l’ideal és sestejar.
Pensant amb la pandèmia
Ha estat: parlar amb la mort
i esdevenir hores baixes,
parla de nínxols, de caixes,
de sofriments i de pors.
Com nosaltres, els mortals,
volem pausa indefinida,
massa castiga la vida
quan ens porta a aquests verals.
La mort demana paciència
puix la feina massa creix
i no sap com aturar-la.
He aconseguit guanyar-la:
deixant carn i comprant peix
i pensant amb la prudència.
Poemes curts (XCVIII)
01 Maig, 2022 02:46
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Na Maria,
mentre dorm,
com somia
que té son,
sempre és al dia.
És quan plou
al dematí
quan no em moc
vora del llit,
és el meu jou.
Quan la mossa
vol amor,
com proclama:
Si em vol,
potser es cansa!
A les pors
del sacrifici
és millor
haver bon vici,
hi guanyen molts.
Si la menja
és per a mi,
hauré revenja
si mana el vi
o sobra pressa.
Mai es cansa
el pobrissó,
menja poc
i cau rodó
sense recança.
És quan plou
que estic content,
canta el llop
mentre em veu,
ni agafa set.
Quan demano
anar a ballar,
no té pressa
en arribar,
quant ho estranyo.
Si la sínia
diu que sí,
al migdia, a dormir
per a fer vici
amb alegria.
Com en sóc
tan saberut,
menjo porc
i trobo el gust:
a poc a poc.
Com demano,
per la nit,
sentir el vent
quan va a dormir,
la por la tinc.
Les seixanta
solucions
tarden massa
quan hi ha sol,
després els passa.
No vull cambres
sense nit
ni poncelles
sense crit,
faré revetlles.
A la casa
del mai més,
del què passa,
qui sap res?
Res, encara.
Quan la jove
va a la font,
la veig noble,
amb intenció,
glatint de sobte.
Enmig de l'hort estant,
sento les converses:
tranquil·les, despertes,
d'aquells quatre enciams
parlant amb les cebes.
Com l'aranya,
adelerada,
veig que escanya,
enfurismada,
una mosca prou cansada.
Les paraules
van al vent
on, les maules,
van dient:
Plorem debades!
En el si
del meu convent
sento qui
es va planyent:
Pobre de mi!
Al desert,
quasi mai plou
i és despert:
desig i prec
sense enrenou.
Epigrames (XCVIII)
01 Maig, 2022 02:41
Publicat per jjroca,
Epigrames
Manta pedres
d'un camí
van, en festes,
parlant de mi.
No hi ha rei
sense fortuna
ni cap llei
tocant la lluna.
El rellotge
diu que prou
i no vol
fer perdre l'ordre.
Cada casa
vol sa llum,
cada noia
el seu perfum.
Per a ser
home de bé,
cal aprendre
i cal saber.
En el reialme
dels saberuts,
els necis són quatre,
els altres són rucs.
Al carrer del riu,
on les noies parlen,
no les veu ningú
quan moren les tardes.
Com he de guanyar,
en aquesta guerra,
si sento qui prega
i el vull ajudar.
Quan l'amor cofoi
em vingui a trobar,
vull vestir de noi
per anar a jugar.
Mai li ploren
els dos ulls
ni el troben
sense escut.
He d'anar a festejar
al carrer Major,
el casar fa por
i no sap volar.
La jove demana:
poder anar a cantar,
els dilluns ha gana,
menys de treballar.
Quan el núvol ve
ens diu que plourà,
però parla el vent
i prompte es desfà.
La barca petita,
vestida de blanc,
com lluu el seu semblant
i avança eixerida.
Les joves boniques
juguen al jardí,
totes seran riques
i hauran marit.
Porteu-me el béns
farcits d'anissos,
els vull concisos,
ben prenyats de fe.
En els alturons,
ja no hi ha princeses,
viuen en deveses
o en altres llocs.
Com d'amagatotis,
vaig perdent la llei,
es troba als negocis
quan ningú la veu.
Per a caure
en l'oblit,
cal complaure
o ser el marit.
No em pertoca
ser un bon rei,
sóc tanoca
en escreix.
I l'amic
i l'amat
sigui ric
o prengui part.
En els ulls
hi ha l'alegria,
els esculls
o la cridòria.
Massa misses
per a un mort
ni són precises
ni troben port.
Quan s'alluna
el pensament,
van a una:
dèria i ment.
Si la collita acompanya i set poemes més
22 Abril, 2022 05:40
Publicat per jjroca,
Poemes
Si la collita acompanya
He comprat per a tenir:
un clavell i una rosa,
la que sigui bona esposa
de segur que ho ha de dir.
Passejant per nostra vall
li faré la gran promesa:
Si apleguen a la certesa,
per a festes, faran bon ball!
He comprat, per a gaudir,
un coixí i un matalàs
d’aquells ben feixucs de llana.
Si la collita acompanya,
bé la portaré del braç
per a mostrar-li el nou llit.
Es trobarà el cavaller
Magnifico el meu drac
tot sent boig i malcarat.
És quan sent la primavera
quan la joia es desfà,
a Montblanc, se’n vol anar
per a veure qui l'espera.
Es trobarà el cavaller,
ben formós, amb cavall blanc,
com l’esguarda, rialler,
ben disposat al combat.
Les ferides matusseres
seran bones de curar
i, després, se’n tornarà
a prendre les fulles tendres.
És pesada empresa
Mon amic el drac,
com viu a la bassa,
em conta el què passa
quan em veu cansat.
És pesada empresa
la que haig de fer:
treballar per res
vora la finestra.
Car la veig anar
a comprar al mercat
les enciams i cols.
Planyo a cor què vols
i li conto al drac
on el món se’n va.
Primavera s’ha posat
Primavera s’ha posat
a la branca del vell arbre,
ell ha respost ben amable:
Com n’estic d’enfeinat!
El traure la fulla i flor
no deixa de ser aventura,
és el bon Déu qui procura
aplegar sempre a bon port.
Primavera ha deixat
a un hivern fredolic
entaforat en misteris.
M’agradem els encanteris
tan bon punt surto del llit
per descobrir l’entrellat.
En el riure del jovent
En el riure del jovent,
he de viure la promesa,
la vida és ampla serra
qui somia amb sol i vent.
Caminants, de fer camí,
no aturéssiu a la vora
d’aquest cingle dissortat.
Ell voldrà haver sa part
i, de tant en tant, ho prova:
En ferotge, esdevenir!
En el riure del jovent,
he trobat pau i fortuna,
mentre parla, estic pendent
per si cau la nova engruna.
La muntanya és ben planera
Em contava, en Manelic,
com l’enveja el farà ric.
Ell ben sol, sense més ombra
que l’amable de la nit,
va viatjant mentre li dóna
nova força l’esperit.
La muntanya és ben planera,
mai es cansa de somiar,
per la nit, sol badallar
si s’acosta nova estrella.
En el temps de gelosia,
mai davallarà al pla,
allí, els monstres han de restar
esguardant la companyia.
Mon present és mon futur
Envoltades de tenebres,
he trobat les meravelles
en les cambres del passat,
he passejat entre esquelles
dessota de les estrelles
qui no deixen de mirar.
Mon present és mon futur,
l’alegria, m'amistança,
vull un cove i una manta
per si trobo l’aixopluc.
No saben que haig un rei
ben enganxat a la panxa,
de descansar mai es cansa
ni precisa cap remei.
Com que faig de pelegrí
Avançant pel vell camí,
aconseguí mon mestratge,
he passat de noble a patge,
d’aturat a pelegrí.
Poca aigua, a la font,
fa una vida pausada,
voldria la cansalada
afegida a dos ous.
Com que faig de pelegrí
porto pedres al camí
per si algun cop bufa el vent.
A l’hivern, sóc penitent
qui s’allita, prop del foc,
esperant el seu destí.
Pensaments festius (C)
14 Abril, 2022 10:52
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
A poc a poc, i encara vaig massa de pressa.
Avui, he acabat d'hora, he recomptat els encerts.
No és tenir son, és poder agafar-la.
Si el terra és gran, sobren les escales.
És un arbre estrany, viu a la casa d'un metge.
No patiu, fins i tot Déu té els seus maldecaps.
Com puc ser net, si tinc tres cambres de bany.
L'enamorament és la manera més barata de volar.
La tarda espera la nit que la fa fora.
No he trobat la força, però he vist passar la feblesa.
Sense cap amic més, és possible respirar.
Tinc una casa on posar el cap, però la resta la tinc afora.
No vull més por que la suficient.
He estat a l'infern escollint la meva caldera.
No és bonic ser pobre, però és un bé necessari.
M'han regalat una camisa, he deixat de ser l'home feliç.
Necessito trobar a Déu, tinc massa feina per a mi sol.
Em pesa massa el cap, avui no podré emprendre el vol.
El millor de ser pobre és no tenir vacances.
Si el vent portes bones noves, ja s' hauria aturat.
El cel és una telenovel·la on no passa mai res.
És un pedra tafanera, ha parat casa a la vora del camí.
Deixeu-me la nit de l'estiu i la pau de la tardor.
La fosca m'abriga i em porta al regne dels somnis.
No vull tres coves de pau i un de guerra.
M'omple de pau, veure com m'allunyo.
He demanat disculpes al paper per embrutar-lo.
Volia ser un home feliç i només he estat feliç.
Em pensava que aprenia, però era que no ignorava.
Per aprendre, el millor és fondre totes les claus.
Com els altres no m'entenen, he decidit ser intel·ligent.
He festejat massa vegades per acabar els dies de casat.
He conegut dos classes d'homes: Els altres i jo mateix.
Ser comprès, és només qüestió de diners.
Avui, m'he llevat d'hora, he tingut prou temps per no fer res.
He deixat de banda bons negocis, m'he quedat esperant els dolents.
Avui, encara no m'han ofès, estic preocupat.
L'avantatja del dimoni és que Déu dorm per la nit.
El vent va passar i m'ha deixat les comandes.
Avui, he après dues coses, és millor que les oblidi.
La sorpresa marca la frontera del pensament.
És un bon treballador, no sap mai on va comprar les eines.
Buscant la paraula correcta, he remenat la meitat del cervell.
Quan el mar s'avorreix, es gronxa.
Amb carrers mullats i set poemes més
14 Abril, 2022 10:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Amb carrers mullats
Amb carrers mullats
i calaixos eixuts,
qui no ha de plorar
si perd l’aixopluc?
Hores silencioses
per tota la vall,
lluny del devessall,
penses de mediocres.
Anem travessant
la vida pausada
amb poc per a fer.
Fumeja el cafè
amb taula parada
per a anar jugant.
Passen les setmanes
Margarida del meu cor
m’enganya de totes totes,
em fa creure que, amb més hores,
he d’albirar el seu amor.
Voldria ser traginer
per comprar-li cent vestits,
uns de llana, altres de fil
per a lluir-la al carrer.
Però passen les setmanes,
força mesos, algun any
i tot segueix el seu curs.
Na Mariona cus que cus
per a fer un bon parany
on cauré sense esperances.
Les ovelles del corral
Les ovelles del corral,
tot guaitant per la finestra,
veuen que el ploure s’engresca
i cau a bots i barrals.
El pastor fa somicons
i, de tant en tant, s’enfada,
com vindrà el ball de bastons
i el vell sol es retarda.
Les ovelles del corral
demanant a sant Antoni
una mica d’herba tendra.
Sant Antoni sent la queixa
i pactarà, amb el dimoni,
que li porti vent de dalt.
Són les tendres meravelles
Són les tendres meravelles
les qui em porten el seu món,
allí, resto , a saber com,
dessota de les estrelles.
Amb les ganes de tenir,
avanço per les empreses,
la meitat són compromeses
per a un monstre prou mesquí.
En viatjar per l’enrenou
em despullo per les penses
amb les guanyes de guanyar.
Del saber, me’n puc estar
encara que, de l’aprendre,
em resta tornar-me tou.
L’anunciada primavera
L’anunciada primavera
va arribar com cada any,
aquest, nou, amb més mullena,
amb un fred força constant.
Les formigues eixerides
assecant el formiguer,
va finir més d’una guerra
per no conèixer les mides.
L’anunciada primavera
quasi ho té ja tot a punt
per a trascolar a la vila.
La mestressa és amanida
a renovar, sense ensurt,
manta roba més lleugera.
A les portes del cafè
En el carrer principal,
és on parlen les poncelles,
es faran ungles i celles
per a lluir tal com cal.
A les portes del cafè,
apareixen més cadires,
els mossos com les conviden
per a seure i mirar bé.
En el balcó, hi ha més flors,
puja el verd de la terrassa
i veig ocells als ampits.
L’oreneta com m’ha dit
que la primavera passa
i, en el niu, cal covar els ous.
Com l’amor entremaliat
Com l’amor entremaliat
em porta a l’aventura,
és el seny qui li procura,
però pensa en fer delit.
De garlandes i de flors,
en faré una meravella,
he de dir que la donzella
parla i queixa enmig la por.
Com l’amor entossudit
ha d’aturar en altra via
després d’aquesta temença.
He de dir com em mareja
el bon seny en passar el dia
quan s’acosta l’ampla nit.
Mentre vaig seguint la llei
Les finestres de la por
les deixaré ben obertes,
vaig avançant, entre penes,
qui em van guarnint el cos.
Els nobles i vilatans
els he deixat a la vora,
és la dèria qui em prova
en viure com els humans.
Si hagués estat un rei,
hauria gràcia i palau
i la gran munió d’estrelles.
Ara, faig les tombarelles
i, em tracten de babau,
mentre vaig seguint la llei.
Poemes curts (XCVII)
14 Abril, 2022 10:46
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan m'empaita
la tempesta,
és quan crida
i manifesta:
Raó de vida!
Quan demano
plata i or,
el meu amo
diu que no es pot,
després em planyo.
A la casa
de l'Enric
hi ha una tassa
i diu que és ric,
fa bona cara.
No vull ordre
ni saviesa,
sóc tan pobre
que la queixa
es torna noble.
La collita
del pagès
sempre fruita
l'any següent
o s'esquinça.
Per a ser
un bon pastor,
cal aprendre
la lliçó:
Saber rebre!
La més maca
de les flors
sempre parla
de dolçor,
és molt pesada.
Si la mare
diu que no
quan ve el pare
mai sóc jo,
sóc un altre.
Na Mariona
va a la font,
quan ve, plora,
plora molt,
pobrissona.
He de demanar,
al meu rei, el goig
de saber-me boig,
quan m'he de llevar,
sempre em poso roig.
Quan camino
cap al prat,
com sospiro,
em sento rar,
tot ho endevino.
La més dolça
de les flors
es trastoca
per l'amor,
quasi està boja.
Quan la lluna
es riu de mi,
diu que és bruna
perquè sí,
anem a una.
En sortir a la finestra,
el poble és ver,
la mosca riu satisfeta,
la veig com creix
quan la gràcia es manifesta.
Amb més nobles sentiments,
tots anant per la misèria,
veig plànyer l'enteniment,
es veu que la queixa
es desfà en aplegar al cel.
He de demanar,
quan aplegui a Déu
que em posi un dinar
per a almenys deu,
no me'n sé estar.
Saben com demano,
en un tres i no res,
el tenir bon amo,
valent en escreix
per si m'esbatano.
El saber-me eixut
em duu per la pensa
dels silencis rucs,
poc després, comença
amb els ets i uts.
Al corriol
d'en Manelic,
quan ve el sol,
és més petit
i amb manta mel.
Les despeses
de l'incert
són promeses
de l'avern
amb poques queixes.
Epigrames (XCVII)
14 Abril, 2022 10:41
Publicat per jjroca,
Epigrames
Massa roses
del jardí
ploren totes
perquè sí.
És quan vull
anar a la font
quan el ruc
diu que no pot.
Els fantasmes
per la nit
cerquen cases
amb fadrins.
En la bona menja,
he trobat tresor,
després, espardenya
i el llaurar del tros.
Parlen les olives
camí del molí,
cerquen altres viles
per provar d'eixir.
Quan la tarda
esdevé nit,
parar taula
amb carn i vi.
Maria volia
amb mi festejar,
li posà alegria,
després, va marxar.
Quan no plora
el núvol vell,
vol, per a ell,
viatjar a tothora.
A la plaça,
hi ha enrenou,
com la dansa
tot ho mou.
La lluna demana
anar a festejar,
el sol com l'enganya,
somriu i se'n va.
Tinc ja tanta fam
que ni esdevé gana,
la panxa s'inflama,
voldria esclatar.
Com cada nit,
quan el sol se'n va,
començo a viatjar
des del fons del llit.
Margarida comentava
tot i parlant de l'amor:
Si és maco, molt millor,
però, ric, no em desagrada!
A la plaça,
sota el banc,
hi ha la gràcia
que he deixat.
I quan hi sigui
i hagi despulles,
tornaré a les fulles
per a ser al principi.
He estimat
l'avinentesa,
la princesa
m'ha deixat.
Amics i veïns
vaig a fer comanda:
la jove m'agrada,
però em vull fadrí.
Una joia
és per a mi,
haig la noia
i diu que sí.
A les vinyes verdes,
dormen il·lusions,
dolços i cançons,
un xic de tenebres.
Cadascú
hagi alegria
i ningú
meni ma vida.
Qui menarà
quan arribem plegats
i qui riurà
en veure'ns espantats?
Al carrer d'enmig,
quan aplega el sol,
com porta el consol
de guanyar al desig.
Una rosa sola,
parlant per la nit,
diu que l'esperit
no aplega ni gosa.
És quan plou
que fa enrenou
un cargol
damunt la fulla.
Trobar el costum i set poemes més
07 Abril, 2022 10:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Trobar el costum
Massa flors en el sembrat
per a haver bona collita,
el pagès demana el blat,
el dimoni fa enganyifa.
Perdudes les esperances,
quan el segar és a prop,
he demanat al Senyor
que canviï les mudances.
Que la corbella treballi
tot portant la tija al puny
per a bastir les gavelles.
Per a eixir de les tenebres
haurem de trobar el costum,
de menjar poc quan ens calgui.
He vist passar el cavaller
Disposat a l’aventura,
he vist passar el cavaller,
el cavall era una mula,
un ca feia d’escuder.
Els camins vora del riu
són més fàcils de portar,
la gana deixeu-la anar
quan feblesa faci niu.
Ha de topar a la porta
d’un mig buidat magatzem
qui encara porta corriola.
Quan el crit surt de la gola,
com n’haurem de ser conscients
de regalar-li el que toca.
Us faig sabedors
Us faig sabedors,
amics del misteri,
que haig encanteri
en tots els racons.
Com passo, confós,
per planes i valls,
trobant espantalls
qui em volen ben poc.
Així que traspasso
indrets alegrois
amb manta ocellets.
Canten, a pleret,
esperant el goig
d’oblidar fracassos.
En mon anar
No haig res més
que dubtes i enyorança,
vaga semblança
de poder ser.
En mon anar,
albiro les dreceres,
són ben estretes
per a somiar.
Podeu venir
si sabeu portar el sol
i el seu enginy.
Us espero dins
d’aquest petit bressol
on dorm la nit.
La pensa lloable
Les mosses formoses,
anant pel camí,
traginen les roses,
clavells, gessamins.
Van cap a l’ermita
encetat el maig,
saben el que faig:
encetar sospita.
Com la Verge Mare,
damunt del setial,
plora pel seu Fill.
No se sent cap crit
i va avançant
la pensa lloable.
A l’ombra de la flor
És, a l’ombra de la flor,
on reposarà l’abella,
esperant la meravella,
aquest esclat sense por.
Nostra jove ni té gana
quan s’acosta primavera,
com reclama ser princesa
en portar quelcom a casa.
En el bosc vora el camí,
com hi canta el rierol
quan la pluja el convida.
Quan la festa és amanida,
ve i es queixa el gran sol
amb un caire pensatiu.
La collita dels dimonis
De pobres i mendicants,
n’he comprat una dotzena,
la meitat potser fan pena,
la resta potser no tant.
Com, avui, m’he de salvar
després de fer gran pecat:
Voldria posar-hi el cap,
però em van ensarronant!
La collita dels dimonis
el bon Déu l’haurà a punt
per poder-los enlairar.
Com dimoni no vull estar,
poso els pecats en un munt,
els canvio per oprobis.
En compraré a la fira
En compraré a la fira:
un cobrellit de cartró,
però el vull que sigui bo
que no em doni cap sospita.
Com haig caire d’elegant
i enfilo el nou raig de lluna,
vull les penses d’una engruna
ben eixuta i principal.
I com bé m’he de casar
n’he comprat mitja baldana,
d’aquelles negres, amb canya.
Eixida ja la proclama
anirem a cercar branca
per si li plau somiar a casa.