Pensaments educatius (LXX)
17 Maig, 2022 12:04
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
Compraria saviesa, però no té preu.
De moment, coneixen les oracions passives.
Mai, consideraré una resposta, negativa.
Si es cansen, ja seuran.
Cap problema difícil ha de durar més d’un curs.
Haig poques idees i l’armari és gran.
Aprenent a pensar, m’he perdut.
No dubto d’ells, sempre, em fan quedar malament.
He portat el neguit amb una pluja d’idees.
Els dilluns faig preguntes sense resposta.
Fem prou càlcul per emmalaltir el ronyó.
Responen mal, però els ho perdono.
Provaré d’ensenyar sense perdre els papers.
Aprenen música, ja saben que, en el tambor, no es bufa.
Imposarem la setmana de vuit dies.
Les sopes d’all són el tercer nivell de concreció.
Estudien molt, però obliden d’hora.
Estic preocupat, estan aprenent massa.
Si el curs comença al setembre, ha de ser per les pluges.
Saben llegir, però no sé si poden.
De segur, que tres seran polítics.
Estan escrivint, ja tremolo.
Entre concepte i concepte, cal posar mantega.
Ja saben respondre sense preguntar.
Si m’enfado més, quant cobraré?
Un dia d’aquests, perdran el son.
L’anglès el dominen, no sé si l’entenen.
No em queixaré més per si m’ofego.
Han escrit una paraula de set lletres, demà faran festa.
Sumen sense emportar, van de rics.
Costa molt de passar del monòleg al diàleg.
Els posaré idees al cap, espero que les endrecin.
Com la lliçó era pesada, necessita vint finestres més.
Només formulo problemes de múltiples solucions.
Saben tant que llegeixen la memòria.
Els he donat tres conceptes i m’ha fet un estel.
Els fa il·lusió veure com em perdo.
Els he fet un curset d’aprendre a perdre.
No sé si pensen, però esbrinen.
Si tots han de passar el curs, faré ponts nous.
Ni me’n sé avenir del molt que saben i del poc que entenen.
He demanat un mestre sense objectius terminals.
No puc aprendre, m’han canviat tres conceptes de lloc.
Estic content, he fet dues preguntes i me n’han contestat cinc.
D’entendre a aprendre, hi ha tot un món.
Em puc perdre, però ells saben on vaig.
He formulat un problema difícil, però l’he perdut.
Estic content, ja saben contar mentides.
Ha de tenir memòria, no n’ha contestat cap.
Abans de cada pregunta, posaré publicitat.
N’han encertat dues, traieu el cava.
Proveu d’aprendre sense coneixement.
Llibres oberts amb desitjos tancats
Un deu per cent, ja saben callar.
Tot i convidant-los, no pensen massa.
He fet cas a les mares, m’he esmolat les ungles.
El curs anava bé, les aigües una mica fosques.
Porta dos cursos llegint, ja deu ser lluny.
Quasi ja sé quan escolten o senten.
Pensaments divins (LXXX)
17 Maig, 2022 12:01
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Sóc al cel, però no sé com explicar-ho.
He fet dos miracles en un mes, estic esgotat.
Déu no acostuma a dir els anys.
Satanàs provarà de triar els pecadors.
He estat de sort, no ha vingut cap profeta.
Si vaig al cel, quant cobraré?
Voldria fer un miracle, però no se m’acut res.
Si vaig a l’infern, quins rebuts m’estalviaré?
Ja he de ser prop de l’infern, hi ha molts traginers de llenya.
He d’aprendre a maleir millor, vull ser dimoni.
De segur que Déu m’entén millor que jo.
Voldria caure amb gràcia, però sense massa enrenou.
Estic disgustat, el dimoni no em vol ni veure.
Avui, puc triar tres pecats de gola.
Jesús es nega a multiplicar bitllets.
Els divendres de quaresma, m’agrada dinar a l’infern.
Pujant cap al cel, he trobat poc trànsit.
Un de cada tres dissabtes, vaig a l’infern.
Si vaig al cel, on deso les banyes?
He comprat un miracle, pagaré a terminis.
M’agrada el cel, però em costa deixar el terra.
Mai sé si peco per obligació o per vici.
Jesús va deixar la terra sense anar al notari.
He parlat amb Satanàs, es queixa de tot.
Entre pecat i pecat, faig descans.
Cerco religió amb menys dubtes.
Judes li ha aconsellat a Jesús que torni.
Si Déu és la llum, ha de ser d’ENDESA.
Estic decebut, algú m’ha pres el sant.
M’he encomanat a tres déus per si de cas.
És possible que el Creador s’hagi tornat sorneguer.
Sant Pere dubta que n’encerti cap.
He anat a comprar una altra capsa de miracles.
No necessito un altre déu, aquest ja mana prou.
Déu regala saviesa, tot i sabent que no és un bon negoci.
Si aplego a déu, on deixaré el cos?
Aprofiteu, demà és el dia sense dimonis.
Li he demanat a Déu un substitut.
Si sóc fill de Déu, per què he de pagar?
He venut l’ànima, no crec que cobri.
Podria triar un altre déu, però aquest ja el conec.
M’han perdonat un pecat, me’n queden sis.
He canviat, un dels déus, per Superman.
Els dimonis volen canviar la forca per espases làser.
Els caps de setmana, els pecats no ofenen tant.
Satanàs només vol energies antiecològiques.
Déu té massa fills per a donar-los estudis.
Pecaré quan la penitencia vagi a la baixa.
Si m’ha d’empaitar un dimoni, en vull un de coix.
Ja sóc a la glòria, ara què toca?
Si haig dos déus, seré més ric?
He llogat un dimoni per a què m’alliçoni.
La Verge no hi és, demà tocava processó.
Judes canvia el paper de dolent pel de lletraferit.
A l’infern, fan teatre; els pobres anem al segon pis.
Va ser: pujar a la creu i deixar de ser fuster.
Un cop hagi fet saca, aniré a confessar.
Vull un pot de fe i tres d’esperança.
No vull anar al cel, haig por de refredar-me.
Pensaments divins (LXXIX)
17 Maig, 2022 12:00
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Porto un mes sense pecar, hauré caigut del llistat?
Si pujo al cel, quan podré baixar?
Haig un dimoni jove, no em deixa ni respirar.
Demano per un sant, però s’amaga.
Dimoni a l’atur, espera els turistes.
Pecador, sense experiència, necessita un dimoni tranquil.
Amb vint pecats mortals, puc ser sant?
He trobat dos miracles, rebaixats, als encants.
Judes vol canviar la corda per verí.
He vist a Déu, a saber què demanarà?
Tres àngels moderns han demanat propulsors.
Si vaig al cel, què he de posar al sarró?
Peco poc, però malament.
Ja aplego a l’infern, sento la música.
M’han posat a la fila dels pobres, faré nit abans d’arribar.
No vull anar al cel, mai conviden.
Pecaria més, però no guanyo prou.
He vist a Satanàs trist, no me’n sé avenir.
Dos miracles més i hauré diploma.
Si perdo la fe, què hi puc posar?
Judes treballarà en una sucursal de banca.
Déu fa temps que no ve, no es deu trobar bé.
Han espaiat les misses al cel, no troben capellans.
Jesús ha decidit deixar el ruc a les portes de Jerusalem.
Un calvari és un cap de setmana amb tres fills.
He fet un curset de profeta a llargs terminis.
Si ets ric i vas al cel, no et cal fer cua.
Jesús és Fill de Déu, però no sé on viu son Pare.
Amb la paga que tinc, necessito multiplicar els peixos.
He venut dos pecats a un pobre innocent.
Sóc tan feliç que ni vull anar al cel.
Si vull ser sant, a qui he d’enganyar?
Sant Pere es nega a fer ploure els dissabtes.
Si em faig monjo, a qui no hauré de creure?
Camí de l’infern vaig trobar-me els salvadors.
Necessitava deixeble valent per al paper de Judes.
Jesús ensenyava bé, però no tenia horaris.
A la porta del cel, sempre hi ha els filòsofs.
Sant Pere fa un curset per a caminar al damunt de l’aigua.
Déu està decebut, volia tenir nets.
Satanàs no entén com van els missatges de veu.
He canviat de dimoni, l’altre plorava.
Cada dos temptacions, fan anuncis de nous pecats.
Parlant del foc i les flames, passem la vetllada.
Volia ser dimoni, però em van trair.
De moment, faig monòlegs amb Déu.
He fet pecats grossos, no sé on desar-los.
Vaig errar de fila i he fet cap al cel.
Vaig veure a Satanàs vestit de llangardaix.
Si sóc sant, quins descomptes hauré?
Necessitem un carnaval d’un mes de durada.
No parlo amb Déu, l’he castigat.
He demanat un nou horari de temptacions.
Mai encerto quin déu m’estima.
No puc anar a l’infern, he d’aprendre a pecar.
Aniria al cel, però no hi ha engrescadors.
No conec cap religió que em vulgui dur a l’infern.
Prenc fe, però s’esmicola sovint.
He de fer de dimoni un altre cap de setmana.
Pensaments festius (CIV)
17 Maig, 2022 11:58
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
M’agrada ser pobre, no necessito planxa.
A partir de quin plat es considera dejuni.
De moment, aprenc a descansar.
No he conegut cap savi amb bona salut.
Cerco núvia sense experiència en pensar.
Estic pendent de trobar-me prompte.
Aniré escrivint, però sense presses.
He de suportar un cervell prou indisciplinat.
Estic preocupat, ja fa cinc minuts que no erro.
M’he posat a festejar, de moment, no mano.
Necessito dormir, on venen son?
Amb una paga flexible, fins on podré arribar.
Si em poso a festejar, em descomptaran la sogra?
Va ser: Fer-me ric i maco!
Haig somnis de pobre, són de franc.
Amb una mossa, ja vas aterrant.
Era tan ric que necessitava un altre cos.
Li he demanat, a l’aire, que em deixi respirar.
Cansat de no fer res, he descansat una bona estona.
He d’anar de festa, però li comentaré al cor.
Cerco consell, on puc desar el cap?
He anat a comprar, però no m’han tornat els diners.
Anava pensant i fent, no arribava enlloc.
Us puc deixar un parell de monstres per al cap de setmana.
Per a més de tres dubtes, recomano un cabàs.
Plou menys perquè els núvols no cobren.
M’agrada el color blanc, és un tastaolletes.
No he aconseguit emportar-me l’arc de sant Martí.
Feia de llop fins que vaig perdre tres dents.
Vull canviar: tres nits per un vespre.
Quan sigui ric, aprendré a somiar.
He pogut comprar un bitllet d’avió caducat.
Si penso més, dinaré aviat?
Un dia d’aquests serà demà.
M’he llevat d’hora per si no puc feinejar.
He de ser pobre, no he trobat qui em lloï.
Vull posar les hores dolentes més espaiades.
Trobo que he d’aprendre a no saber.
Amb els rics, només prenc el cafè.
Avanço, a poc a poc, cap al no res.
És un repte dur: Anar de pensa i tornar de buit.
Quan el fill demana, el pare raona.
El camí per a arribar a l’encert sol ser prou llarg.
Si no haig garrofes, necessito un ruc?
Si respireu, que no se ho sàpiga l’amo.
Li faria el favor, però quedaríem malament.
He demanat la pluja perquè m’agrada el vi.
Estalvieu els problemes, necessito solucions.
El vent ha d’esperar fins que desplegui la vela.
Algun dia, m’hauré de comprar unes sabates.
Un dia sense pensar, crea addicció.
M’agrada ser a la lluna, però amb els peus a terra.
He posat més rodes a la bicicleta per si surto de festa.
No poseu més aigua al vi, resulta més car.
Avanço com mariner sense port.
Quan bec, demano que el terra sigui a prop.
Vaig tenir núvia, però no volia manar.
Estic discutint, amb el sol, de la llargària de la nit.
Mai aconseguireu tresors llunyans.
Pensaments festius (CIII)
17 Maig, 2022 11:56
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Només vaig a la festa si em surt bé de preu.
Procureu que arribi el menjar abans de la gana.
Si, ahir, vaig perdre la paciència, quan la trobaré?
Ésser pobre i no saber, necessita poc diner.
He entrat al dubte per la porta del darrere.
Reconec que cada dia volo menys.
Si és per diners, no patiu, no en tinc.
He deixat dos dies per al mes proper.
Si em deixo guanyar, recuperaré les sabates?
Tenia ofici, però el perdé en una aposta.
Haig més dies grisos que negres.
Estic fent un seminari d’oblit ràpid.
He anat a la lluna sense deixar de somiar.
Haig un dubte, però no sé si va o ve.
En saber de lletra, ja poden signar.
No guanyo tant, però dec prou.
Diu que m’estima i vol que treballi.
Guardeu una mica de fred per si l’estiu s’avança.
He fet una bona inversió: He canviat un bitllet de cinquanta per dos de vint.
Vull anar de viatge, li comentaré al sol.
Ho sento, però no tinc bitllets repetits.
M’agrada escriure si em puc amagar.
Potser seria lladre, però no sé triar.
La senyora era pobra, però també manava.
Va ser una festa fluixeta, la meitat ni anaven beguts.
He vingut a la terra perquè es viatja de franc.
He comprat una nevera gran i he desfet la cuina.
El no fer res m’ocupa molt temps.
Cinc hores sense mentir, he d’estar malalt.
He comprat una corbata i un manual d’instruccions.
Si plou així, me s’acabarà el vi.
Estava a punt de fer-me valent quan aplegà la por.
Guanyo tant que necessito respirar.
El metge em vol cansar, farem poc negoci.
Quan ja no sàpiga per on, em posaré d’amo.
He passat mig dia esperant que es faci nit.
M’han posat el vent abans que la vela.
Només feinejo quan dormo.
Si aplego a rei, quines malalties hauré?
Aprenc dels meus errors perquè és més barat.
Haig enemics, però no corren massa.
Per a fer-me ric, necessito diners?
Parlo poc per a no saber qui mana.
Estic aprenent a no dir res.
Haig un cos tancat que no vol eixir.
He bescanviat aigua bona per vi dolent.
No sé si volaré, però he perdut pes.
Procureu enfadar-vos els dies feiners.
He anat al festeig, porto les excuses amanides.
He vist un foraster, ha de ser dimecres.
Al tercer dia de festa, em vaig posar a feinejar.
Treballaria de pobre, però es guanya poc.
Una vegada vaig festejar, encara me’n recordo.
Mai aconsegueixo que la sort arribi al poble.
Quan el sol entri a casa, el convidaré a sopar.
No aconsegueixo definir el dia amb la nit.
Si sóc més gran, quan aconseguiré ser més jove.
Si somio més, m’ho cobraran?
Avui, he hagut de suportar un perdonavides.
Pensaments festius (CII)
14 Maig, 2022 07:40
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Mai les hores del cafè han llaurat cap camp.
Un cerca l'amor amb l'esperança de no trobar-lo de sobte.
La vanitat és el fruit d'un treball insatisfet.
Un sempre espera trobar al mirall els dies millors.
Sortiria del silenci, però em sento desprotegit.
L'infern de l'home és no trobar un lloc on sentir-se satisfet.
La millor de les festes és la que no necessita coets.
He somiat que era pobre, tinc molt poca imaginació.
És millor que tingueu gana, el cos us comprendrà.
He estat massa temps desfent castells que igualment haurien caigut.
És un home massa savi per recordar on viu.
Sóc massa desconfiat, no us deixaré cap dels meus dies.
He tingut molta sort, no n'he trobat més a la cantonada.
Les tardes haurien de prendre més hores del matí.
No patiu, els dimoni us donarà prou temps per a que us condemnéssiu.
No puc témer a Déu, corre massa per poder-me escapolir.
He provat més religions, però totes em porten al cel.
No tinc ganes de morir, ho hauré de fer sense ganes.
M'agrada tant treballar que m'ho privo constantment.
L'amo em dóna més diners, jo li demano menys feina.
No sé on és Déu, però sé on no l'he trobat.
Fer-se vell és passar gana sense pressa.
Visc en un poble petit, només la feblesa es fa gran.
Res s'arrapa més fort al cos que la por.
Era fatxenda perquè ningú li havia regalat mai unes sabates de tacó alt.
Tinc el suficient per a continuar sent pobre.
El bon lladre us donarà corda per seguir treballant.
És un home ric, té cent pulsacions per minut.
Manaria a casa si sabés on es guarda la clau.
No convideu mai a entrar el fred a casa.
Estava pensant en fer-me jove, però no tinc capses on guardar els anys.
És un bon metge, accepta que ha de morir.
Plou al desert quan l'aiguader no pot vendre.
Déu escolta, però cal demanar-li hora.
El temps no hi era, però un àngel desenfeinat començà a comptar.
Dec ser pobre, mai tinc problemes per gastar-me els diners.
Per molt que lluitéssiu, la pols sempre guanya.
A la Parca, sempre li han fet por les escombres.
He provat de pintar una poma, però no parava de riure.
La vanitat és la menja dels qui estan tips.
Tinc un cervell massa complicat per a trobar una solució.
Déu, en acabar la creació, es va sentir molt sol.
Massa paraules no tenen perquè emportar-te enlloc.
Deia que s'avorria, havia deixat el regne del pensament.
Renaix la vida i set poemes més
14 Maig, 2022 07:36
Publicat per jjroca,
Poemes
Renaix la vida
Com la llarga espera,
en un hivern valent,
posa, al sentiment,
nova fulla tendra.
És el pare sol
qui el món presideix,
fa créixer l’herbei,
la planta i la flor.
I, en trencar l’ou,
com renaix la vida
en tots els indrets.
Vull estar despert
per sentir embranzida
quan natura mou.
Ha vingut el temps
Ha vingut el temps
de les hores baixes
a posar, en caixes,
penses de l’hivern.
Voreta del foc,
s’enceten els somnis,
són massa dimonis
per guanyar del tot.
Ha vingut el temps
a posar platxèries,
una orquestra i ball.
No vull tornar al tall
per haver les dèries
de guanyar diners.
Els prohoms innocents
La fortuna demanada,
vora el camí, s’ha quedat,
algú l’haurà segrestat
quan, a casa, se’n tornava.
Els prohoms innocents
són esquerps i ben valents,
només un de cada cent
veu el món com de tornada.
Com s’esbatussa la porta
i entreobre la finestra
per tal de guaitar el carrer.
Sóc un pobre tafaner
qui no gosa anar a la festa
per si trobo qui m’estova.
Mai deixeu de respirar
Com fa por el vent de dalt
quan s’afanya i porta pressa,
ha d’acomplir la promesa
de lliurar-se al dissortat.
Mig esclau d’aquest vell cos
com m’adreço al sacrifici,
respirar és quasi un vici
que ens fa ben lladregots.
I ho fem sense aturar
al capvespre i al matí,
un gran savi ho va dir:
Mai deixeu d’esbufegar!
Com la feta es va complint,
cada dia, mentre vivim.
Un xic borni
Ben cansat de no saber,
m’estalvio la promesa:
Casaré amb la princesa,
si no ho vol, pas ho faré!
Estudiant per a ser rei
vaig aplegar a la ciutat,
allí, visc com d’amagat
per si m’empaita la llei.
Gran senyor d’aquest bell somni
com m’adreço a la virtut
de saber-me important.
La foscúria es fa quan
s’allunya la joventut
per a tornar-me un xic borni.
Si puc, caliu
Digueu-li al fred
que cerqui nova llar
puix m’he gelat
i no en vull més.
Porteu la neu
als alturons,
vull altres mons
sense cap creu.
Deixeu la llana,
vull el cotó
en temps d’estiu.
Si puc, caliu,
amor del bo
i festa grassa.
El bou li diu a la vaca
El bou li diu a la vaca
que la pluja porta el verd,
ella no s’ho creu i encara
es conforma amb més fred.
Per la vall, el tren fumeja,
esbufega tant com pot,
aplegat, a dalt de tot,
el veig cansat i rabeja.
El bou li diu a la vaca
que l’amo pinta el tancat
i prompte obrirà la porta.
La vaca diu que no hi toca
i darrere el disbarat
veig la tarda que s’allunya.
Els homes bons
A l’hora dolça,
quan dormen les fades
i l’hivern reposa
eixint de les cases.
He vist l’homenet
jagut, al seu llit,
pensant, a pleret,
que ha trobat l’amic.
No hi ha més remucs
ni amples raons
per a gran victòria.
Oblideu la història
on els homes bons
feien malifetes.
Poemes curts (XCIX)
14 Maig, 2022 07:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Han de raure,
en el cim,
ben amables,
els botxins,
després, maten.
Quan al juny
vaig a segar,
és quan gruny
el porc al prat,
després, fuig.
Les camises
de l'estiu
són de mides
i colors vius,
més eixerides.
Com demano
el menjar
sense el goig
de treballar,
és que m'escanyo.
Les paraules toves
cerquen, prou dejorn,
trobar-se a soles
amb algun senyor
qui les trobi bones.
A la setmana següent,
no hi ha festa,
vull beure vi, cervesa
i una ampolla d'aiguardent,
per si refresca.
Diu la masovera
que, en venir del mas,
ningú li fa cas,
quan ensenya i prega,
més que un bordegàs.
Quan demani
per la son,
vull que n'hi hagi
per a tots
i que en sobri.
I, a l'hora de dinar,
asseguts, ben pentinats,
amb una mà a la butxaca,
malfiar com ho fan tots,
amb una ganyota encetada.
A la rua
del convent,
quan hi ha muda,
falta gent,
deu ser poruga.
Quan demano
anar a cantar,
és quan planyo
a l'endemà,
mai seré amo.
Els nens perduts,
a les hores fosques,
cerquen deu tanoques
per a fer refús,
són ben poca-soltes.
He cercat fins a la nit
el cove de la temença
qui s'adorm vora del pit,
a punt d'albada, desperta,
és un pobre maleït.
A les voltes de sant Joan,
vénen les fades
amb les bruixes barrejades,
esperant i esperant
el més petit dels miracles.
Com la música s'adorm
en arribar a la finestra,
ha estat tota la festa:
prou callada, amb ull tou,
per si albira qui la prega.
Al rellotge de la nit,
doneu-li corda,
puix queda un esperit
qui me'l trastoca,
diria que ha delit.
Han de lluitar els bordegassos,
a la festa del sidral,
ben calçats puix prendre mal
és només qüestió de nassos
i de guanyar-se el setial.
Sento la musica
dormint el concert,
avança, replica,
ho troba tot verd,
després, ni es capfica.
Han passat els àngels,
venien del cel,
hi viu sant Miquel
enmig dels estels,
pendents del Gran Pare.
Mai demano
per a mi
ni un cartró
on poder dormir,
és quan guanyo.
Epigrames (XCIX)
14 Maig, 2022 07:22
Publicat per jjroca,
Epigrames
Parla la campana
vetllant al cloquer,
diu que hi ha un fantasma,
però ningú el veu.
A la casa
del mai més,
qui no menja
no diu res.
Canta l'aigua
en el molí,
serà el vi
qui l'acompanya?
En el regne
de la poca sort,
el viu és heretge,
creient, quan es mor.
No vull menges
per a mi,
només regnes
i camí.
I com cada dia,
en fer-se un xic fosc,
sento com em crida,
com em parla el foc.
Amb la lluna
de desembre,
cada bruixa
hauria de rebre.
Al pessebre
de Betlem,
un Nin tendre
ha de ser Rei.
He de moure'm
per anar
on no em facin
treballar.
Suposo que saps,
dolça enamorada,
que l'hivern m'agrada
si em puc escalfar.
La més negra
de les pors
duu fermesa,
duu fredor.
Abans de morir,
he de demanar:
anar-me'n enllà
on no fan glatir.
Entre missa
i rosari,
vaig passant
el meu calvari.
Sense pena ni diners,
passo les tardes senceres
assegut sota palmeres
sense ganes de dir res.
Com he demanat,
al déu dels infants,
jugar com abans,
somiar com un sant.
Massa cop les melangies,
mentre cerquen trobar el port,
van ajuntant: les nits, els dies
per si albiren un tresor.
Quan Nadal aplega
al vell menjador,
parlo amb un pastor
de la nova estrella.
No he de tardar
en tornar-me ovella
si la vida em prega
i no em deixa anar.
En el nínxol dels pobres,
no hi ha ni flors
ni converses d'amor
ni discursos mediocres.
He vist davallar
la més jove mossa
demanant la rosa,
oferint la mà.
Vestit de captaire:
tou i fredolic
mai sento l'amic,
se l'emporta l'aire.
Tot a punt
i l'any s'enceta
amb ensurt
a la finestra.
He de demanar,
a la bona bruixa,
que si l'amor puja,
el faci baixar.
Manta roses
del jardí
xisclen totes
a desdir.
Li parlo al vent i set poemes més
08 Maig, 2022 07:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Li parlo al vent
Quan el blat és en el camp
i la pluja el remulla,
vaig sentint com mou la brulla,
observo com va guanyant.
Tot d’una li parlo al vent
que calmi i no porti pressa,
el guaito per la finestra,
el segueixo atentament.
Diria que tot va bé,
que la fortuna m’escolta
i podria ampliar la casa.
La mestressa no ho veu massa
i anem per la revolta
en pensar amb el moliner.
Com empaito la tendresa
Porto pressa en no saber
i viatjo per l’aventura,
en el somni, cerco muda
per a anar a coll-i-bé.
Com empaito la tendresa,
com el seny he amagat,
haig la pinta d’un soldat
qui no ha lluitat en cap guerra.
De petit, era bufó
i les nits em regalaven
un camí per on anar.
De jove, ho vaig deixar
perquè l’enveja dels altres
em convertia en llautó.
Peix assecat
Parlo, amb el vent,
de les gandules barques
qui han mil nafres,
són altres temps.
Quan pescadors
lluitaven amb les ones
mentre les mosques
eren al sol.
Peix assecat
en pobles a la riba
bastits de nins.
A saber quins
ja són a l’altra vida
i no han tornat?
La cova del gran sol
Cerco, en cos cansat,
la darrera resposta,
però m’ha tocat la porta
tancada amb forrellat.
Els dubtes imprecisos,
els fets tan concloents,
he vist la bona gent
pensant amb els anissos.
Cerco, en venir la nit,
la cova del gran sol
per tal de visitar.
La noto més enllà
d’on resta el condol
plaent de l’enemic.
Quatre paraules esquerpes
En el sac de les paraules,
novament, fa mal entrar,
elles bé s’han d’amagar,
demanant haver bon catre.
Avui, ni sé el perquè,
he provat de deslligar-lo,
penso que he de deixar-lo
fins que aprenguin a quedar bé.
Quatre paraules esquerpes
voldrien trobar un forat
i fugir a corre-cuita.
Però algú espera la fruita
de posar-les al sembrat
i traure les males herbes.
Al dessota del llençol
Els fantasmes de la nit
són esquerps i mentiders,
cadascú ha son delit,
però pocs són els valents.
Al dessota del llençol,
com amaguen les vergonyes,
volarien com cigonyes
si els ho permetés el sol.
Però viuen al castell,
a la cova o al palau
tot cercant la cambra fosca.
Haver poc que és el que toca,
però resta algun babau
qui ha de fer el passerell.
Està escrit al cel
Com està escrit al cel:
Avui, toca ser fidel!
Amb prou bones intencions,
m’he llevat aquest matí,
el meu cos és prou mesquí,
però ha bones raons.
Treballar per a menjar,
donar gust a la canalla,
enllestir l’alfals i palla,
treure a l’ase a feinejar.
Escoltar a la mestressa,
prendre el deure com a dot
i si, de tant en tant, es pot,
anar a beure a la taverna.
A la feina, arribar tard
Prou despert, com pidolaire,
he demanat: pau i aire.
M’agrada llevar-me d’hora
amb poca cosa per a fer,
prendre la llet amb cafè
i ensaïmada de la bona.
A la feina, arribar tard
per a poder plegar d’hora,
sovintejar el passat
per somriure una estona.
I, després, m’anirà bé
aplegar al banc de la plaça,
allí, xerrar sense traça
fins arribar al buit: per què?